Humor

De Viquipèdia

Charles Chaplin "Charlot", un dels principals humoristes del cinema mut

L' humor és una particularitat de l'ésser humà summament difícil de definir, no només en el seu concepte, sinó també en les seves varietats. Joseph Klatzmann, en la seva obra L'humour juif ("L'humor jueu"), ho defineix segons la seva necessitat: «Riure per no plorar». Més pessimista, es pot citar igualment a Nietzsche: «L'home pateix tan profundament que ha hagut d'inventar el riure», concepció que l'aproxima a la filosofia cínica i que estableix que l'humor és, en el fons, un tipus de catarsi o antídot espiritual.

No tan substantivament, l'humor o, millor dit, la comicitat és una forma d'entreteniment i de comunicació humana, que té la intenció de fer que la gent no sigui infeliç i rigui. El riure és, a més a més, una de las poques coses que individualitzen a l’ésser humà, i algunes espècies d'homínids respecte a altres animals; els etòlegs senyalen que l’humor és davant de tot un rictus que apareix en els llavis dels primats i es mostra quan aquests s’enfronten a situacions absurdes o incomprensibles per a ells: ensenyar les dents és una forma de desviar un impuls agressiu o de resumir-lo mímicament, un tipus de sublimació. És per això que ensenyar les dents o riure, entre els humans, està freqüentment lligat a dissociar-se d’esdeveniments que susciten normalment profunda inquietud i que moltes vegades s’associa amb la desgràcia (humor negre). Fins i tot a vegades es parla del que anomenem riure nerviós com un acte falliu del subconscient. Des d’aquest punt de vista, l’humor es constitueix en un acte de purificació que permetria evacuar aquesta violència, nascuda de la frustració i del patiment.

L’humor, doncs, vindria a interpretar una funció catàrtica semblant a la de les llàgrimes, però diferent ja que l’humor suposa una separació i no una identificació amb l’objecte que és suport del mateix, un menyspreu i no una compassió. D’això deriva també la curiosa relació sadomasoquista entre l’humorista i l’auditori, que s’expressa en el riure; l’humorista es presenta molt freqüentment davant dels seus oients com ressentit i humiliat. L’origen del terme humor ve de la teoria dels quatre humors del cos de la medicina grega, que regulaven l’estat d’ànim: la bilis, la flema, la sang i la bilis negra o atra bilis. El caràcter humorístic correspon a l’humor sanguini.

Existeixen diferents tipus d’humor adaptats a diferents sensibilitats i grups humans. Per exemple, els nens acostumen a riure més de les caigudes i ensopegades, però no comprenen la subtilesa de la sàtira o de la ironia.

També hi ha variacions culturals del sentit de l'humor, que pot fer que el que és divertit en un lloc no tingui gràcia en un altre. Això es deu a que en l’humor conta molt el context, els a priori. L’humor negre es recolza en elements tristos o desagradables que, per a fer-los més suportables, els transforma i degrada en irrisió (l’humor jueu i el britànic, per exemple, són sovint negres: una obra de Thomas de Quincey es titula De l'assassinat considerat com una de les Belles Arts i una altra, A Modest Proposal (1729), “Una modesta proposició” de Jonathan Swift, tracta ni més ni menys que d’aprofitar els nens petits i utilitzar-los d’aliment. Riure en aquest cas és forçat i amarg: «L’humor es la gentilesa de la desesperació» (cita atribuïda a Óscar Wilde). No obstant, en el món modern on és general l’ús de mitjans de comunicació de masses, les fronteres desapareixen i, per exemple, per a Paul Reboux (À la manière de…), l’humor consisteix simplement en no donar importància a les coses greus, i donar-n’hi massa a les coses lleugeres. Un exemple típic del que és serio i de l’enaltiment del que és vulgar seria el cinema de Woody Allen. D’altra banda, és important senyalar que s’ha intentat utilitzar l’humor com un instrument educatiu (d’aquí el cèlebre adagi castigat ridendo mores, “corregeix les costums rient”, que s’utilitza com a definició de la utilitat de la comèdia clàssica i neoclàssica).

Existeixen algunes tècniques específiques d'humor verbal, com per exemple la ironia, el sarcasme, la hipèrbole, l'anticlímax ("Déu ha mort, Marx ha mort i jo no gaudeixo de bona salut", Woody Allen), l'enigma o definició incompleta o el·líptica, la antítesi, l'oxímoron, l'atenuació o litotes, l'al·lusió, el non sequitur, la sil·lepsi, el joc de paraules, la sàtira, la parodia o la paradoxa. I d’altres no verbals, referents a una retòrica paral·lela que juga amb els gestos, postures, caigudes, relliscades, etc. que s’acostumen a denominar humorisme de situació. Es pot, per una altra banda, establir una altra taxonomia:

Comicitat de gestos
Comicitat verbal, que inclou els jocs de paraules
Comicitat de costums
Comicitat de situació
Comicitat de caràcter
Comicitat de repetició

Ha hagut estudis més o menys seriosos respecte a l’humor per part d'Aristòtil, Sigmund Freud, Arthur Schopenhauer o Henri Bergson.

No només es fa servir en la vida corrent, com a procediment per evitar i curar les circumstàncies traumatitzants de la vida, sinó també en els espectacles i en la literatura (literatura d'humor) amb certa freqüència i forma una part molt important de corrents literàries com el teatre de l'absurd. Els gèneres literaris còmics són la comèdia, l'entremès, l'acudit i l'epigrama. El gènere còmic teatral de la comèdia provoca la catarsi o purificació de l’espectador inversament al gènere tràgic que ho fa per la compassió i les llàgrimes: la comèdia ho aconsegueix mitjançant el riure i el distanciament. Plató afirmava que la tragèdia era el gènere literari més semblant a la veritat, mentre que el gènere còmic era el que menys s’hi assemblava, i aquesta va ser la postura que va mantenir Sòcrates al final del diàleg conegut com el Banquet.

[edita] Sentit de l'humor i salut

Està comprovat que els estats d'ànim influeixen de manera molt positiva en la salut de les persones, fins i tot en les persones que es troben en estats terminals.