Jean Racine

De Viquipèdia

Jean Racine, dramaturg francès

Jean Racine, dramaturg francès va néixer el 21 de desembre de 1639 a La Ferté-Milon (França, avui al departament de l'Aisne), i va morir el 21 d'abril de 1699 a París. És considerat, amb Pierre Corneille, que li va precedir, un dels dos autors francesos de tragèdies clàssiques més important.

Taula de continguts

1 Biografia
2 Característiques del seu teatre
- 2.1 La fatalitat de l'amor
- 2.2 La crisi raciniana
3 Bibliografia
4 Enllaços externs

[edita] Biografia

[edita] Formació jansenista

Com que des de jove esdevingué orfe, la seva educació va quedar a càrrec dels avis, els quals la van confiar a les religioses de les escoles de Port-Royal de 1655 a 1658. Allí rebrà una educació jansenista i publicarà els seus primers escrits. Cal situar El passeig de Port-Royal, de tipus pastoral, sota la influència de Malherbe. Més endavant estudiarà filosofia al Col·legi D'Harcourt de París. A un primer moment, tractarà de conciliar les seues aspiracions literàries amb els desigs de la seva familia per que prenguera la carrera eclesiàstica, el qual fet li va fer romandre fins a 1663 a Uzès. Va escriure el 1660 La Nimfa del Sena, una oda interessant , i altres obres que no arriben als escenaris.

[edita] Els inicis literaris

Finalment, pren la decisió de treballar només a la literatura. El 1662, rep una pensió del rei per haver escrit una oda de conveniència sobre la malaltia del rei Lluís XIV, La fama de les Muses. La companyia de Molière representa dos peces de Racine, La Tebaida el 1664, i Alexandre el Gran el 1665. Nogensmenys, com que no va quedar satisfet del muntatge de la segona peça, la va cedir a la companyia rival de Molière. Aquest fet va enemistar ambdós.

[edita] Les grans tragèdies

L'èxit aconseguit el 1667 amb la tragèdia Andromaca li va donar una gran prestigi. Va escriure després una comèdia, Els Litigants el 1668, i després es dedicará només a la tragèdia, i hi escriu successivament Britannicus (1669), Berenice (1670), Baiacet (1672), Mitridates (1673), Ifigènia (1674) i Fedra (1677). Cal assenyalar la seva implicació a un sórdid cas, el cas dels verís, per el qual es sospitava haver enverinat la Du Parc, una de les seves actrius, per tal de recuperar una joia que la Du Parc portava a un dit.

[edita] Les obres religioses

Va ser membre de l'Acadèmia Francesa des del 1673, va ésser nombrat historiògraf del rei Lluís XIV, per lo qual va renunciar al teatre. A petició de Madame de Maintenon, però, escriurà per les xiquetes de l'internat de Saint-Cyr les tragèdies bíbliques Esther (1689) i Atalia (1691). Malgrat les persecucions de les quals són víctimes els jansenistes, Racine es va reconciliar amb ells, després de haver tingut prou de problemes. Escriurà una Història breu de Port-Royal que es va publicar després de la seva mort.

[edita] Mort

Fou soterrat al cementiri de Port-Royal i les seues deixalles, amb les de Blaise Pascal es traslladaren al cementiri de Saint-Étienne-du-Mont el 1711.

[edita] Característiques del seu teatre

[edita] La fatalitat de l'amor

El teatre de Racine mostra la passió com una força fatal que destrueix al que la té. Respectant els ideals de la tragèdia clàssica, presenta una acció senzilla, clara, en la qual els esdeveniments neixen de las pròpies passions dels personatges. Les tragèdies profanes (es a dir, excluint Esther i Atalia) presenten una parella jove e innocent, unida i separada a una mateixa volta per un amor impossible, perquè la dona està sota el domini del rei (Andromaca, Britannicus, Baiacet, Mitridates) o per que pertany a un grup rival (Arícia a Fedra). Aquesta rivalitat es complementa sovint amb una rivalitat política, pero sobre la qual Racine no s'interessa massa.

[edita] La crisi raciniana

En aquest marc aristocràtic que, a partir de Baiacet es converteix en lloc comú que serveix de pretexte per desencadenar una crisi, els personatges descobreixen que el rei és mort o que ha estat vençut: aquest fet allibera els personatges i enceta les passions. Aquesta informació, però, es desmentida quasi immediatament. El retorn del rei situa cadascú davant les seues pròpies faltes i és causa, segons la seua natura, d'arrepentiment o de dur la revolta fins les darreres conseqüències.