Ken Loach

De Viquipèdia

Ken Loach va néixer el 17 de juny de 1936 a Nuneaton, Warwickshire, Anglaterra. Militant troskista. Als 25 anys, mentre estudiava Dret a Oxford, va entrar per primera vegada en contacte amb les arts escèniques, actuant en el grup de teatre de la universitat. Després de graduar-se, va treballar com assistent de direcció en el Northampton Repertory Theatre. Però estava més interessat en el món audiovisual que en el teatral, així després d'obtenir en 1963 una beca en la cadena de televisió BBC, s'inicia en la direcció.

L'ambient que es respirava en aquells anys, afavoria la realització de programes que criticaven les injustícies socials, allí va trobar Loach la visió i la veu que caracteritzaria el seu cinema. A partir de 1964 comença a dirigir una sèrie de documentals, el més famós d'ells és "Cathy Menja Home" (1966) sobre la pobresa, amb el qual va obtenir gran èxit.

Des de llavors i fins a principi dels anys 80, va dividir el seu temps entre el cinema i la televisió, va filmar quatre llargmetratges, nombrosos documentals i pel·lícules per a la TV com "The Big Flame" (1969) sobre els treballadors portuaris de Liverpool i la sèrie "Days of Hope" (1975), sobre els fets que van dur a la vaga de 1926, i la derrota del Moviment Laborista Britànic.

Amb Margaret Thatcher en el poder, creix l'atur i les retallades de pressupost per a la cultura. La Dama de Ferro es guanya molts enemics entre els artistes, Loach és un dels més radicalitzats. El Channel Four va prohibir els seus documentals "A Question of Leadership", amb els quals combat al thatcherisme, per la qual cosa al llarg de tota aquesta dècada només pot filmar dues pel·lícules. Als anys 90, amb els canvis polítics, la seva carrera es revitalitza. Ha filmat fins ara nou pel·lícules més, amb la majoria de les quals ha obtingut nombrosos premis, consolidant la seva carrera internacional, però mantenint-se sempre fidel a l'estil que va fou una constant en la seva vida: la defensa dels oprimits i oprimides.

[edita] Estil propi. Cinema social, free cinema, cinema veritè

Loach, en les pel·lícules del qual molts creuen veure una mica així com un "grau zero de l'escriptura cinematogràfica", és amo d'un estil tan polit i sofisticat com inconfundible i, sens dubte, únic. Per ventura algun altre pot filmar una assemblea política amb la sensació d'immediatesa i la intensitat que transmet aquell famós i llarg debat entre camperols de "Tierra y Libertad"? O la batalla campal de la protagonista de "Ladybird, Ladybird" per a evitar que li llevin als seus fills, la invasió d'estatge d'uns matons a "Como caídos del cielo", la xafogor pública d'una cantant desafinada a "Riff-Raff", i fins i tot la defensa que fa d'una passatgera sense bitllet en l'escena inicial de "La canción de Carla".

Una vegada que Loach, els actors i actrius tenen incorporades les línies bàsiques del guió, ho fa a un costat i comença a treballar les escenes amb una tècnica molt específica, consistent que cada actor/actriu mai sàpiga del tot la part de l'altre (si la sap massa, Loach s'ocupa de canviar-la sobre la marxa). Per exemple a "Tierra y Libertad" les escenes es gravaven en sentit cronològic, és a dir, com s'anaven a mostrar (normalment no es fa així es pot gravar primer les últimes escenes), els actors i actrius no sabien el que anava a succeir en l'escena següent. Contava un actor que en l'escena en la qual un comunista assassina a un llibertari, fins a poc abans de gravar l'escena no sabia que això anava a succeir i relatava que era emocionant treballar així ja que en aquesta escena en concret havia de mostrar sorpresa per ser assassinat per un camarada i la veritat és que la sorpresa ja la duia damunt perquè fins a cinc minuts abans no sabia que anava a morir.

Aquesta manera de treball, sumat a la freqüent recurrència a actors no professionals i al fet que aquests no treballin per a la càmera, com succeeix en el cinema "normal", sinó exactament al contrari, dóna a cada escena una qualitat inimitable.