Manises

Manises és un municipi del País Valencià que es troba a la comarca de l'Horta Oest. Compta amb 28.866 habitants i es famós per la seua ceràmica i per albergar al seu terme municipal l'aeroport de València.

Taula de continguts

1 Geografia
- 1.1 Localitats limítrofes
2 Història
3 Demografia
4 Economia
- 4.1 La ceràmica de Manises
5 Monuments
6 Festes locals
7 Enllaços externs

[edita] Geografia

Situat a l'extrem occidental de l'Horta de València, a la ribera dreta del riu Turia.

Desde València, s'accedix a aquesta localitat per carretera a través de la A-3 i la V-11. Està previst que el metro (línea 5) unisca la localitat amb València F.G.V..

[edita] Localitats limítrofes

El terme municipal de Manises limita amb les localitats de Quart de Poblet, Paterna, i Riba-roja de Túria, totes de la província de València.

[edita] Història

No hi ha dades segures d'una ocupació humana d'aquest terme, anterior a la romanització. D'aquesta època son testimoni, a més d'una moneda trobada al camp de golf i de fragments de gots de terra sigillata apareguts al Racó, les restes d'una posible villa rústica que hi ha en la partida del Collado, on es veia el fust d'una columna de calcària d'un metre de diámetre.

L'origen de la població és musulmà, si bé s'han trobat indicis de l'època romana. Els musulmans crearen un centre ceràmic molt important que, després de la seua conquesta, fou donat en 1237 pel rei Jaume I el Conqueridor a Artal de Lluna. La seua familia continuà en la possessió fins finals del segle XIII, quan passà a poder de Pere Boïl, majordom i tresorer de Jaume II. Els musulmans seguiren vivint a Manises, treballant el fang cuit, tècnica que enseñaren als cristians, els quals la perfeccionaren.

[edita] Demografia

Compta amb una població de 28.866 habitants en 2005. Un 4,95% del seus habitants era, segons el mateix padró, de nacionalitat estrangera.

Evolució demogràfica de Manises
	1900	1910	1920	1930	1940	1950	1960	1970	1981	1991	2000	2005
Població	3.577	4.076	5.010	6.667	7.711	9.173	13.097	19.945	23.975	24.453	25.939	28.866

[edita] Economia

[edita] La ceràmica de Manises

Cal dedicar un capítol especial a la ceràmica manisera. Al començament del segle XIV, regnant Jaume el Just, el senyoriu de Manises fou adquirit por la familia Boïl, que introduí en la seua nova possessió la ceràmica de reflexos importada dels musulmans andalusos, en especial de Màlaga.

La ceràmica manisera de reflexos daurats i blaus s'imposà en tot Europa fins finals del segle XVI, sent coneguda en moltes parts amb els noms de "obra de València" o "de Mallorca", per l'origen dels navegants que comerciaven amb ella.

Després de cobrir les necessitats de la corona aragonesa, la ceràmica s'exportaba a França, Italia, i sobretot, a Nàpols, on Alfons el Magnànim volgué crear una cort brillant i luxosa. En ser un gran consumidor de ceràmica de Paterna i Manises, farà de Nàpols un acusat centre d'influència per a la resta de les corts italianes. Calixt III i Alexandre VI demanaren continuament a València peces i taulells per a les sales del Vaticà. L'exportació es va estendre també a Sicília, Venècia, Turquia i Xipre, i fins i tot a Flandes i els països del Bàltic. Els palaus de totes les corts d'Europa s'enriquiren amb la ceràmica manisera. Molt pintors la reproduïren als seus quadres: així es pot veure en l'obra d'Humberto i Juan Van Eyck i en la tabla central del tríptic de Hugo Van der Goes que es conserva en el Museu dels Oficis de Florència. En aquesta ciutat existixen uns frescos de Chirlandajo en els quals apareix la pisa morisco-valenciana.

El comerç de la ceràmica donà lloc a companyies d'exportadors, primer italianes, xipriotes i turques; després catalanes i mallorquines, que transportaven els taulells i diverses peces amb molta cura, embalades en grans gerres o cossis revestides de corda i palla. Del Grau de València eixien contínuament naus amb aquesta càrrega i es pagava un impost per l'eixida d'aquestos productes.

[edita] Monuments

Església Parroquial. Està dedicada a Sant Joan Bautista. L'actual temple va començar a construir-se en 1734, sent inaugurat el 1751. El vell temple va quedar abandonat per al culte i va començar a ser enderrocat el 1817. Es va respectar tan sols la capella de la Verge del Rosari. És d'estil neoclàssic, amb vestigis del barroc, la planta és de creu llatina, d'una sola nau, amb una gran cúpula d'estil bizantí sobre el creuer i revestida de reflex metàl·lic per l'exterior, el retaule major és de 1951, d'estil barroquizant.
Museu Municipal. Inaugurat en 1969 i instal·lat en la casona llegada a l'Ajuntament per la família Casanova Dalfó-Sanchis Causa. S'exhibeixen en ell conjunts de rajoles dels segles XV i XVIII, de reflexos daurats, panells de rajoles, ceràmica popular i una sala-cuina d'estil típic valencià, imitació del segle XVIII.