Novel·la detectivesca

De Viquipèdia

Sherlock Holmes i el Dr. Watson. Il·lustració de Sidney Paget per a "The Greek Interpreter", Strand Magazine, setembre de 1893

La novel·la detectivesca és el gènere novel·lístic centrat en la investigació d'un delicte, generalment l'assassinat, per part d'un protagonista (sovint individual), un "detectiu", que pot ser, bàsicament, un simple afeccionat, un professional de caire privat o un funcionari policial. La novel·la detectivesca és un dels grans gèneres que conformen la novel·la de gènere i constitueix una de les lectures de major èxit popular. El camp de la novel·la detectivesca s'encavalca a voltes amb el d'altres gèneres, com ara la novel·la d'acció (el thriller de l'anglès) i la novel·la de misteri.

Taula de continguts

1 Concepte i terminologia
2 Subgèneres de la novel·la detectivesca
3 Història de la novel·la detectivesca
4 La novel·la detectivesca als Països Catalans
5 Bibliografia
6 Enllaços externs
7 Font

[edita] Concepte i terminologia

En català, la designació d'aquest gènere és imprecisa i fluctuant; hom li aplica diversos termes indistintament. Fins als anys seixanta els termes més habituals eren novel·la policíaca i novel·la detectivesca (generalment en la forma col·loquial novel·la de detectius); novel·la crimina'l és més rar. També hi ha la forma popular-tradicional novel·la de lladres i serenos (encunyada als cinemes de barriada barcelonins), que avui sovint és emprada irònicament. En l'actualitat el terme més difós és novel·la negra (del francès roman noir), tot i que, com insisteixen els especialistes, aquesta designació és específica d'un dels subgèneres de la novel·la detectivesca; potser ha contribuït en aqueixa popularitat del terme novel·la negra el fet que es tracta de gairebé l'únic subgènere conreat en la literatura catalana contemporània.

En les altres llengües romàniques el panorama terminològico-conceptual és similar. Així tenim l'espanyol amb novela policíaca, novela negra, etc.; l'italià amb romanzo poliziesco i (per la coberta groga de la primera col·lecció especialitzada italiana) romanzo giallo (o, més sovint, giallo i prou); el portuguès amb romance policial, romance de detetive i romance negro (romance noir al Brasil)... En la literatura francesa -màxima potència romànica en el camp de la novel·la detectivesca- sovint hom distingeix entre el roman noir (antonomàstic de la llegendària col·lecció Série noire) d'una banda i de l'altra el roman policier (amb la contracció polar) o roman criminel, sense que hi manquin termes especialitzats tan útils com roman de detection/roman problème/roman à énigme.

La literatura anglosaxona, que, com se sap, és la primera potència mundial de la novel·la detectivesca, presenta una major estandardització terminològico-conceptual, bé que amb fluctuacions. El terme genèric hi acostuma d'ésser detective fiction (crime fiction vehicula normalment un concepte més ampli) i els subgèneres principals es designen com a whodunit ('qui-ho-ha-fet'), police procedural ('procediment policial') i hard boiled ('bull fort' o 'bullit a pressió').

Ací proposem una terminologia estandarditzada basada en la sistematització conceptual, tot aprofitant l'experiència d'altres cultures i matisant la terminologia en ús en la nostra llengua. Així doncs, i atès que en aquest gènere sovint hom anomena detectiu tot investigador de crims (afeccionat, civil professional o policia), emprem novel·la detectivesca com a terme genèric amb què designar tot el gènere, equivalent, doncs, a l'anglès detective fiction. Com a termes específics designadors dels subgèneres principals emprem novel·la-enigma, novel·la policíaca i novel·la negra, equivalents, respectivament, dels anglesos whodunit, police procedural i hard boiled.

[edita] Subgèneres de la novel·la detectivesca

Els sugèneres principals de la novel·la detectivesca són els següents:

novel·la-enigma: tracta el crim com a misteri a resoldre, la qual cosa permet desplegar les dots excepcionals de l'investigador, més o menys excèntric, en general; d'aquesta manera, el centre d'interès és la investigació en si, per damunt del crim. Sovint es desenvolupa en ambients sofisticats de classe alta i tendeix a retratar el crim com a incident aïllat i estrictament individual, mer parèntesi en un statu quo immutable i bàsicament just.

novel·la policíaca: protagonitzada per funcionaris de la policia, en retrata els procediments.
novel·la negra: de voluntat realista i sovint crítica, no defuig els aspectes sòrdids del crim i el tracta com a símptoma de la societat que el fa possible.

Així mateix, el drama judicial és la investigació del crim es produeix en el context d'un judici (podent ésser l'acusat innocent o culpable) i en què l'investigador sovint és advocat o fiscal.

Hi ha altres subgèneres íntimament relacionats amb la novel·la detectivesca, però dotats de característiques que fan preferible d'encabir-los en la novel·la d'acció (per exemple, la novel·la d'espionatge i el rififì) o bé en la novel·la de misteri (per exemple, la novel·la de misteri psicològic, també coneguda com a 'de suspens'). Les novel·les de gàngsters poden constituir un subgènere conjuntament, però cal incloure-les en la novel·la policíaca o en la novel·la d'acció segons l'element emfasitzat en cada obra concreta.

[edita] Història de la novel·la detectivesca

En la prehistòria immediata de la novel·la detectivesca hi ha les memòries (1828-1829) de l'ex-prefecte de policia de París Eugène-François Vidocq, autèntic èxit de llibreria. Però el fundador indiscutible del gènere és Edgar Allan Poe (1809-1849), que crea els grans trets de la novel·la-enigma amb les tres narracions protagonitzades pel detectiu afeccionat Auguste Dupin: Els crims del carrer de la Morgue (1841), L'assassinat de Marie Roget (1842) i La lletra robada (1842-1843).

De Poe procedeix l'obra de Gaston Leroux (1868-1927, El misteri de la cambra groga, 1909). Tangencialment Wilkie Collins fa aportacions rellevants al gènere amb una novel·la de misteri, La Pedra Lunar (1868). Però qui cristal·litzarà les característiques definitòries de la novel·la-enigma fins a dur-la a la maduresa serà Arthur Conan Doyle (1859-1930) amb el seu Sherlock Holmes (1887-1927), tal vegada el personatge de ficció més cèlebre de la literatura mundial, sempre acompanyat del fidel doctor Watson. Bé que les aventures de Holmes engeguen en format de novel·la (Estudi en escarlata, 1887), Doyle hi trobarà el vehicle ideal d'expressió en la narració curta, posteriorment agrupada en reculls (el primer dels quals Les aventures de Sherlock Holmes, 1892); emperò, la seva obra mestra és precisament una novel·la: El gos dels Baskerville (1902). De la popularitat immensa atesa per Holmes només cal dir que es tracta de la primera ocasió en la història universal de la literatura en què un autor es veurà materialment obligat a ressuscitar el seu personatge (El retorn de Sherlock Holmes, 1905) per pressió del públic lector (i dels interessos editorials). Efectes col·laterals de l'èxit extraordinari de Sherlock Holmes seran la generació de múltiples imitacions i d'una sèrie interminable de pastitxos (l'elaboració dels quals continua encara) i, sobretot, la definitiva introducció del gènere en multitud de literatures, tant en traduccions com en forma d'estímul a la producció pròpia. L'escola sueca, per exemple, serà notable.

Durant moltes dècades la novel·la-enigma constituirà la forma predominant de novel·la detectivesca. Alhora, però, es desenvolupaven altres línies. Així, el 1886 apareix als EUA, amb el personatge de Nick Carter, un precedent llunyà del detectiu "dur" de la novel·la negra. El britànic Arthur Morrison acabar de dibuixar en Martin Hewitt (1894) el model del detectiu privat professional. Apareix el prototip del lladre de guant blanc amb el Raffles (1893) de E. W. Hornung i l'Arsène Lupin (1905) de Maurice Leblanc. Altres aportacions coetànies desemboquen de fet en la novel·la de misteri (com el Fantômas de Marcel Allain i Pierre Souvestre, 1911), en la novel·la d'acció orientada al misteri (com Els Trenta-nou Esglaons de John Buchan, de 1915, o la ingent producció de E. Phillips Oppenheim) o en la novel·la de terror (com Mary Roberts Rinehart amb L'escala circular, 1907).

Émile Gaboriau (1832-1873), tot partint de la tradició francesa (Balzac, Hugo, Féval), funda la novel·la policíaca (L'afer Lerouge, 1863), encara amb elements fulletonescos; influirà el jove Arthur Conan Doyle. Anna Katherine Green (1846-1935) implanta el subgènere als EUA (El cas Leavenworth, 1878). Al Regne Unit es desenvolupa la fèrtil escola realista de R. Austin Freeman (1862-1943, L'ull d'Osiris, 1911) i Freeman Wills Crofts (1879-1957, El barril, 1920); Fancis Iles (pseudònim d'Anthony Berkeley, 1893-1971) la dota de densitat psicològica (El cas de la xocolata enverinada, 1929). Pierre Véry (1900-1960) exemplifica l'escola populista francesa (Goupi mans roges, 1937). Ja en els anys cinquanta l'estato-unidenc Ed McBain (pseudònim d'Evan Hunter, 1926-2005) n'estableix el model definitiu, realista i no exempt de cruesa. En aquest subgènere destaca l'obra excepcional del francobelga Georges Simenon (1903-1989), creador del comissari Maigret (1931) i autor de més d'un centenar de títols d'èxit internacional sostingut.

Amb precedents com E. C. Bentley (1875-1956, El darrer cas de Trent, 1913), l'Edat d'Or de la novel·la-enigma s'estén entre 1920 i 1939, aproximadament. És l'època dominada per les millors obres d'autors britànics com Dorothy L. Sayers (1893-1957), Margery Allingham (1904-1966), Ngaio Marsh (noezelandesa, 1895-1982), A. A. Milne (1882-1956, La casa roja, 1922), Nicholas Blake (pseudònim de Cecil Day-Lewis, 1904-1972), Michael Innes (pseudònim de J. I. M. Stewart, 1906-1994) i, sobretot, Agatha Christie (1890-1976), creadora dels populars detectius Hercule Poirot (1920) i Miss Marple (1927) i autora d'èxit universal persistent; és la firma més traduïda de la literatura anglosaxona, contínuament reeditada en multitud de llengües. Entre les obres mestres de Christie és imprescindible citar L'assassinat de Roger Ackroyd (1926), Assassinat a la rectoria (1930), Assassinat a l'Orient Express (1934), Mort als núvols (1935), Mort al Nil (1937), Deu negrets (1939), Cinc porquets (1943), Teló (1975) i Assassinat adormit (1976). En la mateixa línia escriuen els estato-unidencs S. S. Van Dine (1888-1939, aventures de Philo Vance des del 1926) i John Dickson Carr (1906-1977), àlies Carter Dickson, el mestre del "misteri de cambra closa" (locked room mystery) amb obres senyeres com Els tres taüts (1935, també coneguda com L'home buit) i Aquell que xiuxiueja (1946). Rex Stout (1886-1975) cerca un estil amb més de "regust americà" amb el seu Nero Wolfe (des del 1934). Més pintoresc, però força entranyable, és el tòpic detectiu xinès transplantat als EUA Charlie Chan (1925-1932), d'Earl Derr Biggers (1884-1933). A cavall entre la novel·la-enigma i la novel·la policíaca hi ha les històries d'Ellery Queen, signades amb el mateix nom del personatge, pseudònim conjunt dels cosins Frederic Dannay (1905-1972) i Manfred B. Lee (1905-1982); destaquem-ne El misteri del taüt grec (1932), El misteri de la creu egípcia (1932) i la tardana Cara a cara (1967). A partir de la novel·la-enigma Erle Stanley Gardner (1889-1970) posa les bases del drama judicial amb el seu advocat paralític Perry Mason (des del 1933).

Mentrestant, als EUA, les menyspreades revistes populars (pulps) com Black Mask generen la forma clàssica de la novel·la negra, testimoni d'una societat tensa i alienadora ofert amb els ulls desencantats de l'home del carrer. El primer autor del subgènere és el rudimentari Carroll John Daly (des del 1923). Però de seguida sorgeixen els mestres fundadors, Dashiell Hammett (1894-1961, Collita roja, de 1929, El falcó maltès, de 1930) i Raymond Chandler (1888-1959, La gran dormida, de 1933, El llarg adéu, de 1953), seguits de James M. Cain (1892-1977, El carter sempre truca dues vegades, 1934), Horace McCoy (1897-1955, Oi que maten, els cavalls ? , 1935), etc., etc. El nou subgènere es desenvolupa coetàniament al Regne Unit amb Peter Cheyney (1896-1951), James Hadley Chase (1906-1985) i Leslie Charteris (1907-1993). En aquest context l'estato-unidenc W. R. Burnett (1899-1982) funda la novel·la de gàngsters (El petit Cèsar, 1929).

La novel·la-enigma cau en descrèdit pels volts del 1945 (si bé alguns autors clàssics del subgènere continuaran conreant-lo). Raymond Chandler n'escriurà el cèlebre epitafi (El simple art de l'assassinat, 1944): "Hammett arrencà l'assassinat del gerro venecià i el diposità al carreró (...). Hammett retornà l'assassinat a la mena de gent que el comet per algun motiu, no pas per a fornir un cadàver; i que el comet amb els mitjans que té a l'abast, no pas amb pistoles cisellades, curare i verins tropicals. Retratà aquesta gent tal com són, i la féu parlar i pensar amb el llenguatge que empren per a aquest fi." L'acusació era prou justa. Massa coses havien canviat irremissiblement, i el món -el món de la creació literària, almenys- s'havia emancipat de la cosmovisió conservadora pròpia d'aquella elit britànica d'avantguerra que havia forjat aqueix crim artificiós reduït a pretext per a l'especulació intel·lectual en un marc aristocràtic. De fet, avui dia només s'escriuen novel·les-enigma esporàdicament, i ja en clau paròdica. Emperò, els clàssics del subgènere (amb Christie al capdavant) conserven una immensa popularitat entre el públic lector, segurament perquè es tracta d'una lectura grata, absorbent i ideal per a l'escapisme (potser ara més que llavors, afegint-hi l'encant d'època).

En la segona postguerra mundial la novel·la negra desembarca triomfalment en una Europa devastada; com a símptoma, el mateix 1945 neix la mítica col·lecció Série noire. Des de llavors, la línia predominant de la novel·la detectivesca parteix de la novel·la negra, de la novel·la policíaca o de la combinació de totes dues (com exemplifica el néo-polar francòfon), amb una complexitat i varietat creixents, i amb fronteres difuses envers una novel·la d'acció en desenvolupament expansiu. Autors destacats de la segona meitat del segle XX són, entre molts d'altres, els anglosaxons Jim Thompson, Ross Macdonald, Ed McBain (ja citat), Chester Himes, Mickey Spillane (creador de Mike Hammer), Julian Symons, Ira Levin, William Irish i Patricia Highsmith; els francòfons Boileau-Narcejac (pseudònim conjunt de Pierre Boileau i Pierre Ayraud, dit Thomas Narcejac), Sébastien Japrisot, José Giovanni, Frédéric Dard, Jean-Pierre Manchette i Didier Daennickx; els italians Leonardo Sciascia, Giorgio Scerbanenco i Andrea Camilleri; el neerlandès Robert van Gulik; l'alemany Hans-Jörg Martin; l'espanyol Manuel Vázquez Montalbán; etc., etc.

[edita] La novel·la detectivesca als Països Catalans

La novel·la detectivesca s'introdueix als Països Catalans vehiculada en les llengües estatals, traduccions incloses. Amb el temps, la realitat sociològica del país s'imposa en forma de traduccions al català. Una de les primeres col·leccions modernes de novel·la curta en català, La novel·la sensacional (Salvador Baixarias, 1908-1909), és dedicada íntegrament al Holmes de Doyle, amb magnífiques cobertes de Joan Garcia Junceda; ateny trenta-set títols. La iniciativa és d'una precocitat raonable: les primeres traduccions franceses de Holmes daten del 1894, i les primeres d'espanyoles del 1906. Holmes tornarà a treure el nas en revista (com en les traduccions de Salvador Vilaregut per a De tots colors, 1910, o les de Llegiu-me, en els anys vint) i en volum (Edicions Ibèria, 1927). Carles Riba tradueix tot el Poe detectivesc (Els assassinats del carrer Morgue, 1918) i posteriorment repetirà amb el terrorífic; algunes de les narracions seran recuperades separadament per La novel·la estrangera en els anys vint i pels Quaderns literaris de Janés i Olivé en els trenta. La novel·la nova extracta títols relacionats amb la prehistòria del gènere: El comte de Montecristo de Dumas (1918); La policia per dins: memòries d'en Canler, cap de policia de París (1820-1850) (1918). Cap al 1930 la revista Imatges publica algunes narracions curtes d'Agatha Christie.

Esporàdicament, alguna altra traducció d'obra amb connotacions detectivesques apareix en col·leccions generalistes de narrativa. Pel que fa a la producció pròpia d'avantguerra, l'auca dedicada per Albert Llanas al Detective Sherlock Holmes (1908, català pre-normatiu, és clar) és signe inequívoc de la popularitat del gènere. Emperò, en el camp de la novel·la no hi ha ni l'auge massiu que conegué llavors el gènere sentimental ni precedents rellevants com en la ciència ficció i l'erotisme, sinó a penes alguna temptativa esporàdica d'autors cultes com Cèsar August Jordana (El collar de la Núria, 1927) i una jove Mercè Rodoreda (amb la paròdica Crim, 1936). El teatre hi és més actiu: ja el 1909 s'assenyala un primer pastitx holmià (El detectiu Jeph-Roch Homs, de Salvador Bonavia), que no serà pas l'únic; A. Albert Torrellas adapta a l'escena Cor delator de Poe com a monòleg (v. 1908); en acabat d'adaptacions del Raffles de Hornung (1908) i de El misteri de la cambra groga de Leroux (Carles Costa i Pujol per a De tots colors, 1913), en els anys vint i trenta abunda la matèria detectivesca (o de fait-divers) al Paral·lel, bé que sovint en termes vodevilescos i dins la tradició populista del fulletó (L'assassinat del carrrer 42, d'Amichatis i Gaston A. Màntua, de 1934).

Però l'autèntica arrencada de la novel·la detectivesca catalana es produeix en la negra postguerra franquista, en part com a tasca de servei, i es deu a Rafael Tasis (1906-1966) amb tres obres pròpies que són mostres magnífiques d'adaptació cultural: La Bíblia valenciana (1955), És hora de plegar (1956) i Un crim al Paralelo (1960). La primera és un dels rars exemples de novel·la-enigma de la literatura catalana, amb l'encant afegit d'un rerefons bibliòfil de rellevància nacional ambientat a la Barcelona republicana. La segona es podria encabir en la novel·la negra, ni que sigui per la sordidesa quotidiana d'escenaris i personatges, en un retrat ben lúcid del clima moral del franquisme. La tercera és una novel·la policíaca que explota intel·ligentment el filó del Paral·lel barceloní d'entreguerres. A destacar l'aparició de personatges fixos: el comissari Vilagut i el periodista Caldes. Així mateix, Tasis realitzarà algunes de les millors traduccions del gènere.

De seguida pren el relleu el prolífic i polifacètic Manuel de Pedrolo (1918-1990), literat avantguardista alhora que apassionat de la novel·la de gènere i militant incansable per la normalització de la lectura en català. En el camp específic de la novel·la detectivesca --a banda del clima "negre" i inquietant que travessa gran part de la seva obra ingent-- publica L'inspector arriba tard (1960), Joc brut (1965) i Mossegar-se la cua (1968) i fa nombroses traduccions.

La figura de Pedrolo és central, així mateix, com a impulsor de la primera col·lecció especialitzada, la mítica La Cua de Palla (1963-1970), que fa disponibles en català els clàssics de la novel·la negra, sobretot anglosaxona, juntament amb alguns títols del mateix Pedrolo. Sota aquest impuls sorgeixen altres col·leccions: Aymà Editors llança L'Enjòlit (1964-1965), dedicada a les aventures de James Bond (llavors en el zenit de la popularitat pel cinema), però també amb títols pròpiament detectivescos (negres i policíacs); Editorial Molino treu L'Interrogant (1965), amb quatre novel·les d'Agatha Christie, incloent-hi les emblemàtiques L'assassinat de Roger Ackroyd i Assassinat a l'Orient Express. Però totes aquestes iniciatives acaben fracassant per l'escassetat de públic lector: la massa popular a què hom s'adreçava no estava alfabetitzada en la seva llengua, i, a més, els equivalents en espanyol, de tiratge ampli, eren molt més barats.

Això no obstant, alguns franctiradors fan aportacions al gènere: Llorenç Sant Marc (pseudònim de Joan Carandell i Marimon) amb el díptic Males companyies (1970) i La brillant història (1971); Ramon Planes amb Crim al carrer Tuset (1973); Núria Mínguez amb una dedicació assídua engegada amb Una casa a les Tres Torres (1974). Alguns autors consagrats fan crítica social en clau detectivesca, com Maria Aurèlia Capmany (El jaqué de la democràcia, 1972) i el nordcatalà Jordi Carbonell (Un home qualsevol, 1979).

Ja en el nou context sociocultural dels anys setanta, un jove intel·lectual inquiet com Jaume Fuster (1945-1998), ben conscient dels factors que soscaven persistentment la projecció social del llibre català, reprèn el combat sistemàtic per la novel·la detectivesca en la llengua del país, tant amb la seva obra (De mica en mica s'omple la pica, de 1972, Tarda, sessió contínua, 3,45, de 1976) com amb la tasca crítica i divulgativa. Serà una feina preparatòria.

És als anys vuitanta, amb nous condicionaments sociopolítics, quan es produeix l'eclosió de la novel·la detectivesca en català, tant de producció pròpia com traduïda, en el marc d'un auge de la novel·la de gènere que abasta també l'eròtica i, en menor mesura, la ciència ficció, la fantasia mítica, l'humor i el terror. Es generalitza llavors (abusivament) el terme novel·la negra com a designació global del gènere detectivesc. A Jaume Fuster (La corona valenciana, 1982) i al col·lectiu Ofèlia Dracs (Negra i consentida, 1983) se sumen tot d'autors procedents de la literatura general, com Josep Maria Palau i Camps (Assassinat al club dels poetes, 1983), Maria Antònia Oliver (Estudi en lila, 1985), Antoni Serra (El blau pàl·lid de la rosa de paper, 1985), Margarida Aritzeta (El correu de Trípoli, 1990), Isabel-Clara Simó (La veïna, 1990), etc., etc. N'hi ha que s'hi dediquen més o menys en exclusiva, com el supervendes Ferran Torrent (No emprenyeu el comissari, de 1984, Penja els guants, Butxana, de 1985, Un negre amb un saxo, de 1987, Gràcies per la propina, de 1995), Andreu Martín (Muts i a la gàbia, de 1986, Crònica negra, de 1988, Barcelona Connection, de 1989), Albert Draper (pseudònim conjunt d'Emili Castellanos i Miquel Colomer, Tres dies de juny, 1987) i Magí Rosselló (Faraó, 1988). Hom crea personatges característics: el Lluís Arquer de Fuster (Les claus de vidre, 1984), l'inspector Jaume Arbós de Palau (1983), la Lònia Guiu d'Oliver (1985), el Celso Mosqueiro de Serra (1985), el Butxana de Torrent (1984); també n'hi ha per al públic juvenil, com En Felip Marlet (1979), de Jaume Carbó, i el detectiu Flanagan, d'Andreu Martín i Jaume Ribera (No demanis llobarro fora de temporada, 1989). El clima "negre" alimenta també altres gèneres, com la novel·la d'acció en clau fortament política que conrea el tàndem Jordi Querol-Moisès Mercè (Abans moros que catalans, de 1984, València 1977, de 1989).

El gruix d'aquesta producció autòctona s'inscriu en el subgènere negro-policíac, mentre que Palau s'inspira en Christie i Simenon; potser només Núria Mínguez converteix en nucli de la seva producció la novel·la-enigma, d'altra banda homenatjada en pastitxos com A Mayerling, una nit... (1990), de Nèstor Luján, que reuneix Holmes i Poirot en la investigació del cèlebre cas, o, ja en el camp del teatre, per Jaume Fuster en Les cartes d'Hèrcules Poirot (1983) des de la Cerdanya dels darrers quaranta.

Mentre la majoria d'editorials inclouen la novel·la detectivesca, catalana o traduïda, en col·leccions generalistes de narrativa, arriben a sorgir dues col·leccions especialitzades en el gènere: Seleccions de la Cua de Palla (1985-1997), d'Edicions 62, represa d'un clàssic, ara sota la direcció de Xavier Coma i dedicada monogràficament a la novel·la negra; i La Negra (1986-1998), de La Magrana, amb autors catalans i traduccions d'autors coetanis, sobretot d'altres literatures europees.

Com acabem de veure, també les traduccions són massives; exemplifiquem-ho amb els clàssics emblemàtics del gènere. Quaderns Crema publica íntegrament els Contes d'Edgar Allan Poe (1980, 4 volums) en la traducció ribiana, més endavant publicats per altres segells separadament o en selecció, sovint amb traduccions noves. Laertes publica tot Sherlock Holmes (1984-1992) en la col·lecció L'Arcà (majoritàriament de misteri i terror); mentrestant, L'Atzar recupera les traduccions de 1908-1909, amb les il·lustracions de Junceda (El detectiu Sherlock Holmes, 1981-1984); tant Cruïlla com Bromera treuen narracions soltes, amb noves traduccions; i entre el 1981 i el 2000 sengles editorials llancen fins a sis traduccions diferents de El gos dels Baskerville. Entre el 1990 i el 1999 en tindrem tres de noves de El misteri de la cambra groga de Gaston Leroux (la primera de les quals com a El misteri de l'habitació groga). El 1985 Editorial Molino recupera els quatre títols de Christie de 1965, ara al si de Seleccions de Biblioteca Or, i, alhora, La Llar del Llibre (l'antiga Catalònia) crea la sèrie Agatha Christie al si de la col·lecció Nova Terra, sèrie que haurà superat la trentena de títols al tancament (1994). El 1996 Columna-Proa recupera aquestes traduccions, la majoria al si de la col·lecció monogràfica Agatha Christie, ara amb les atractives cobertes de l'edició britànica. D'altra banda, les reimpressions d'aquests clàssics es multipliquen.

L'eufòria s'esllangueix als anys noranta, tal vegada per saturació del públic, i Seleccions de la Cua de Palla i La Negra acaben tancant. En resta, però, un bon gruix de traduccions i, sobretot, la definitiva normalització del gènere al si de la literatura catalana; de manera que, ja a un ritme més pausat, continuen tant la producció pròpia com la traducció, havent esdevingut la novel·lística detectivesca una opció entre tantes. Entre les darrers sorpreses hi ha l'aparició de la novel·la negra nordcatalana, amb el Perpinyhard (1995) del col·lectiu Emili Xatard.

[edita] Bibliografia

Symons, Julian. Historia del relato policial. Barcelona: Bruguera, 1982. ISBN 84-02-09020-6.
Boileau-Narcejac. Le roman policier. Paris: Presses universitaires de France, 1975.
Díaz, César. La novela policíaca. Barcelona: Acervo, cop. 1973. ISBN 84-7002-149-4.
100 anys amb Sherlock Holmes: elemental, estimat Holmes. [Barcelona]: Fundació Caixa de Pensions, 1987. ISBN 84-7664-091-9.
Comas, Xavier. Temes i autors de la novel·la negra: de la 'Série noire' a 'La Cua de Palla'. Barcelona: Edicions 62, 1994. ISBN 84-297-3793-6.
Comas, Xavier. Diccionari de la novel·la negra nord-americana. Barcelona: Edicions 62, 1985. ISBN 84-297-2319-6.
Fuster, Jaume. "Lladres i serenos que xamullen com vós i jo". Serra d'Or, núm. 346 (set. 1983), p. 50-52.
Canal i Artigas, Jordi. "De 'La Cua de Palla' a 'Seleccions de la Cua de Palla': normalització i mercat". Serra d'Or, núm. 433 (gener 1996), p. 69-71.