Restauració borbònica
De Viquipèdia
La Restauració borbònica fou el període de la Història d'Espanya comprès entre el pronunciament del General Arsenio Martínez Campos, que en 1874 dóna fi a la Primera República Espanyola, i la proclamació de la Segona República el 14 d'abril de 1931.
El període es caracteritza per una certa estabilitat institucional, la conformació d'un model liberal de l'Estat i la incorporació dels moviments socials i polítics, fruit de la revolució industrial, que comença la seva decadència amb la dictadura de Miguel Primo de Rivera en 1923. El pronunciament de Martínez Campos en 1874 restableix la dinastia borbònica en el fill de Isabel II, Alfons XII.
Taula de continguts |
[edita] El règim polític abans de la Crisis del 98
El sistema polític de la Restauració fou predissenyat per Antonio Cánovas del Castillo, polític més aviat pràctic que desconfiava de la puresa de les idees. Així doncs, Cánovas es mostrava escèptic pel que fa a tots els principis llevat dels de pàtria, monarquia, dinastia històrica (és a dir, la borbònica), llibertat, propietat i govern conjunt entre el Rei i les Corts; la resta de punts eren discutibles. Tan és així que, segons aquest polític, qualsevol individu que no estigués d'acord amb aquests pocs principis no hauria de tenir dret a estar en el marc polític de la Restauració ni de contribuir al redactat de la nova Constitució Espanyola de 1876
De fet, la clau de la Restauració caigué sobre aquesta constitució, la qual era prou ambigua com perquè els dos blocs polítics principals existents, el Partit Liberal Conservador i el Partit Liberal Fusionista, es poguessin sentir còmodes sense la necessitat de canviar-la cada vegada que es formava un nou govern. Aquesta constitució s'havia de completar amb diverses lleis que elaborava el govern imperant, les quals eren en la majoria dels casos respectades pel govern següent, amb excepcions però com la llei del sufragi censatari del 1878 elaborada pel Partit Conservador, que es canvià per la llei de sufragi universal de 1890 del Partit Liberal.
Malgrat això, el caciquisme convertí qualsevol tipus d'eleccions en una farsa, ja que, en realitat, el mecanisme de govern seguia sempre el mateix patró. Un partit (el Liberal o el Conservador) governava fins que una crisi o un escàndol obligaven al president a dimitir, aleshores es convocaven eleccions on el Ministeri de Governació vetllava perquè fós el partit contrari el que arribés al govern.
Així doncs, s'observa com el règim polític de la Restauració estava clarament marcat per un bipartidisme que excloïa altres formacions polítiques com els de caire nacionalista o el mateix Partit Socialista Obrer Espanyol. Aquest bipartidisme s'aferrà amb el denominat Pacte del Pardo, pacte acordat l'any 1885 entre els líders del Partit Conservador (Cánovas del Castillo) i del Partit Liberal (Práxedes Mateo Sagasta), segons el qual cap dels dos grups usaria una crisis del govern per deslegitimar l'altre formació de tal manera que l'alternança dels poders fos pacífica.
[edita] La Crisis del 98 i els inicis del sXX
Després de la pèrdua de totes les colònies, el pessimisme s'apoderà de tot Espanya. L'antic gran Imperi es reduïa ara al territori peninsular. No obstant, el desastre del 98 fou relatiu, ja que no caigué la monarquia i el sistema de partits es mantingué intacte. Per altre banda, aquesta crisis desembocà el Regeneracionisme, una corrent que pretenia reformar Espanya que contava amb el suport d'intel·lectuals com Joaquín Costa i la Generació del 98 a més de polítics com Silvela i Polavieja. Aquesta última proposava que Espanya s'havia d'acostar a Europa (a diferència del que s'havia estat pensant fins aleshores). A partir del 1898, la Restauració es caracteritzà per tot un seguit de crisis que tindrien com a conseqüència final l'enfonsament del sistema i la Dictadura de Primo de Rivera. Pel que fa a la situació de principis del segle XX podem destacar els següents trets:
- Retard econòmic i cultural respecte la resta d'Europa
- Règim polític corrupte caracteritzat pel caciquisme i tolerat per una societat inculta
- Exèrcit macrocefàlic amb recursos antiquats amb una moral minada a causa de la derrota de Cuba
- Reivindicacions del nacionalisme perifèric
[edita] La crisi del civilisme
L'any 1905, Junceda publicà en el setmanari Cu-cut! una vinyeta on es satiritzava l'exèrcit espanyol a causa de les seves constants derrotes. Com a resultat, la guarnició de Barcelona assaltà la seu d'aquesta revista i també la de La Veu de Catalunya. La resta de guarnicions de l'Estat hi donaren el seu suport en comtes de denunciar-lo i, a més a més, l'estament militar exigí al govern que establís la Llei de Jurisdiccions, llei que establia que qualsevol atemptat a l'exèrcit o a la Pàtria havia de ser jutjat en un tribunal militar. Finalment, el govern liberal de Segismundo Moret y Prendergast hi accedí l'any 1906, cosa que significà un important retrocés del civilisme. Com a resposta a tots aquests fets, des de Catalunya es creà la gegantina coalició Solidaritat Catalana, vertebrada per la Lliga Regionalista
[edita] La crisi del Pacte del Pardo
L'any 1909,arran de la Setmana Tràgica, el Partit Liberal liderat per Segismundo Moret y José Canalejas incomplí per primera vegada el Pacte del Parco i exigí, aliant-se amb els partits d'esquerres, la dimissió del govern del Partit Conservador, de tal manera que els Liberals aconseguiren arribar el poder.
[edita] La crisi múltiple de 1917
La crisi múltiple de 1917 foren en realitat tres crisis consecutives que es donaren en 3 vessants diferents -l'exèrcit, el nacionalisme perifèric i l'obrerisme- l'estiu de l'any 1917. Per una banda, al Juny de 1917, els soldats de la península es mostren molestos pel sistema d'ascensos que beneficia als soldats africanistes, a més, desconfien dels partits polítics imperants i reclamen un augment de sou. Tot això tingué com a resultat la creació de diferents Juntes de defensa que es dediquen a pressionar al govern. Aquest últim, no només no prohibeix les Juntes, sinó que decideix tancar les Corts, deixant la Constitució sense garanties; pel qual, altre vegada el civilisme es veu arraconat. Seguidament, al Juliol, es crea un contrapès a les Juntes de defensa, l'Assemblea Nacional de Parlamentaris, una iniciativa bàsicament catalana que intentà tornar obrir les Corts,no obstant com constituents per tal de redactar una constitució on es pogués contemplar el concepte d'autonomia. Aquesta Assemblea fou tota detinguda després de la segona reunió. A continuació, a l'Agost, una vaga de ferroviaris acaba desencadenant una vaga general fortament reprimida.
[edita] Descomposició del sistema
Els últims anys de la Restauració (del 1918-1923) es caracteritzaren per un govern inestable amb constants dimissions, un nacionalisme perifèric creixent amb reclamacions autonomistes i el fenomen del pistolerisme. A tot això se li ha de sumar la forta depressió que causà la Derrota d'Annual, que creà una segona onada de pessimista a tot l'Estat. Sent així, el general Primo de Rivera s'alçà el 13 de Setembre de 1923 per establir la seva dictadura.
[edita] La dictadura
El règim de Primo de Rivera pot ser considerat un fet homòleg a la dictadura de Mussolini; aquesta s'inicià amb una certa comprensió de l'Espanya rural i monàrquica. A més, la burgesia industrial li donà suport en els primers moments així com el PSOE i la UGT, que veieren en la dictadura una possibilitat d'entrar al joc parlamentari i una forma de deteriorar la CNT Per altra banda, rebé la clara oposició del nacionalisme perifèric, de la CNT i el moviment universitari. La valoració que es pot fer d'aquest període es pot resumir en els següents punts clau: menys conflictivitat social gràcies a la forta repressió i a un cert grau de prosperitat, grans millores en les infraestructures que acabaren endeutant la hisenda pública per no haver fet una reforma fiscal, continuïtat d'un mercat interior molt pobre per no haver fet cap reforma agrària, i una clara política antinacionalista demostrada per la voluntat d'eradicar tots els símbols públics del catalanisme. Finalment, Primo de Rivera hagué de dimitir al veure que havia perdut el suport dels militars el 28 de Gener de 1930.
[edita] L'arribada a la II República
Seguidament, el Rei encarregà la formació d'un nou govern a Berenguer, govern conegut com la dictablanda. Aquest, representà la impossibilitat de retornar al sistema inicial de la Restauració a causa de la impopularitat del Rei (que era associat amb el dictador i per tant, se'l feia culpable de la situació), de la desorganització i a la vegada desconfiança del poble dels partits Liberal i Conservador, i del Pacte de Sant Sebastià, pacte acordat el dia 17 d'Agost del mateix any per part de tots els republicans de l'Estat per enderrocar la Monarquia i establir la República. No obstant, l'estratègia acordada al Pacte de Sant Sebastià (una crisi generalitzada causada per una vaga general feta simultàniament amb un pronunciament militar) fallà a causa de la manca de coordinació. Seguidament, al 14 de Febrer de 1931, Berenguer dimitir i en lloc seu s'hi establí el govern d'Aznar. Aquest últim, convocà unes eleccions municipals pel dia 12 d'Abril on el sector republicà, malgrat perdre en el món rural, obtenir una important victòria; de tal manera que, el Rei, en vistes de la manca de suport, decidí exiliar-se sense renunciar però als seus drets com a tal.
