Síndrome d'Estocolm
De Viquipèdia
La síndrome d'Estocolm és un estat psicològic en què la víctima d'un segrest o la persona retinguda contra la seva pròpia voluntat, desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador. A vegades, els ostatges poden acabar ajudant els captors a aconseguir els seus fins o bé a evadir la policia.
De vegades també s'aplica en alguns casos de violència domèstica o d'assetjament de menors on l'agressor exerceix un domini absolut sobre la víctima, qui acaba presentant una marcada submissió, dependència i aparent lleialtat cap a l'agressor.
[edita] Origen del nom
La síndrome deu el seu nom al robatori del banc Kreditbanken, que va tenir lloc del 23 d'agost al 28 d'agost de 1973 al barri de Norrmalmstorg (Estocolm, Suècia). En aquell cas, les víctimes van defensar els seus captors fins i tot després d'acabat el seu segrest, que va durar sis dies, i van mostrar també una conducta reticent davant dels procediments legals que es van emprendre contra els segrestadors.
El terme va ser encunyat pel criminòleg i psicòleg Nils Bejerot, col·laborador de la policia durant el robatori, al referir-se a la síndrome durant l’emissió d’un butlletí informatiu. Des de llavors va ser adoptat per molts psicòlegs d’arreu del món.
[edita] Altres casos
Tot i que segons la base de dades de l’FBI dels Estats Units, un 92% de les víctimes de segrest no mostren cap símptoma de patir la síndrome d'Estocolm [1], hi ha nombrosos casos famosos que van des d’ostatges d'avions fins a persones individuals que han estat objecte d’un segrest.
D’entre tots, destaca el cas de Patty Hearst qui, després d'haver sigut retinguda l’any 1974 per l’organització d’extremaesquerra, Exèrcit Simbiòtic d'Alliberament (Symbionese Liberation Army, SLA) es va unir a ells diversos mesos després d'haver estat alliberada. Amb el temps va participar en diverses accions de l’organització fins que fou detinguda, condemnada i empresonada. L’any 1979 el president estatunidenc Jimmy Carter li commutà la pena i, al gener de 2001 rebia el perdó presidencial de Bill Clinton.
Un altre cas conegut és el de la menor de quinze anys, Elizabeth Smart, segrestada el juny de 2002 a l'estat de Utah (Estats Units) per un pertorbat mental que la va prendre per la seva muller i que fou alliberada el mes de març de 2003. A desgrat que la família va afirmar que el segrestador li havia “rentat el cervell” a la seva filla, alguns psicòlegs aliens al cas van especular amb què la noia podia estar presentant la simptomatologia típica de la síndrome d’Estocolm.
El cas, però, més recent en què els especialistes han considerat que la víctima patia una aguda síndrome d'Estocolm és el de l'adolescent austríaca Natascha Kampusch, segrestada el 2 de març de 1998 -quan tenia 10 anys- i alliberada el 23 d'agost de 2006. Segons les persones que la van atendre, la noia va plorar quan va saber que el seu segrestador s'havia suïcidat al veure's acorralat per la policia. Els metges van destacar, però, que la síndrome és justament el que li va permetre sobreviure la situació tan traumàtica que va viure.
