Toponímia
De Viquipèdia
La toponímia (del grec topos, «lloc», i ónoma, «nom») és la part de l'onomàstica que estudia els topònims o noms propis de lloc. Està íntimament lligada a la investigació etimològica i l'evolució d'aquesta mena de noms. La toponímia es por dividir en macrotoponímia o toponímia major -encarregada dels noms de continents, països, regions, grans ciutats, etc.- i microtoponímia o toponímia menor -fonts, rieres, turons, etc.-, tot i que la distinció entre topònims majors i menors és a vegades molt relativa i molt sovint s’estudien conjuntament.
L’estudi de la toponímia d’un país pot respondre a diversos interessos. El més simple seria satisfer la curiositat d’unes persones o d’un poble per l’origen del nom dels llocs on viuen o que els rodegen. En geografia la toponímia pot donar informació útil sobre diversos aspectes d’una zona, com ara el relleu, la flora, la fauna, etc, i pot ajudar a delimitar la separació entre dues zones geogràfiques (per exemple, entre la Franja de Ponent i l’Aragó de parla castellana). Per als historiadors és una font d’informació sobre els pobles que hi ha viscut anteriorment. A Catalunya, per exemple, conviuen topònims d’origen iber, romà, germànic, àrab i català. En lingüística, a més de l’etimologia, la toponímia aporta dades sobre l’evolució fonètica d’una llengua, etc.
[edita] Història de la toponímia
Tot i que l’aparició de la toponímia com una ciència és molt recent, ja des de l’antiguitat molts autors van sentir curiositat d’esbrinar l’origen d’alguns topònims importants, i van recollir les explicacions que molt sovint la tradició oral els donava. Així, era molt comú en temps antics atribuir el nom d’una ciutat, o fins i tot d’un país, a un personatge llegendari, com ara Roma de Ròmul i Atenes d’Atena, etc. En la mitologia grega és molt habitual trobar personatges que suposadament van donar nom a tot un territori (Àsia, Europa, Egipte...), tot i que en realitat va ser al revés.
A vegades el topònim no es feia derivar del nom del personatges sinó d’un episodi relacionat. Com a exemple, el cas de la fundació llegendària de Barcelona per Hèrcules. Segons una tradició tardana (no documentada en textos antics), durant la realització d’una dels seus dotze treballs, la flota de l’heroi va ser sorpresa per una tempesta que en va destruir la major part; només se’n va salvar la novena nau (barca nona), i per commemorar aquest fet Hèrcules va fundar la ciutat de Barcelona allà on va desembarcar.
Aquesta tradició va continuar al llarg de l’Edat Mitjana fins arribar al Renaixement, on encara molts erudits utilitzaven jocs de paraules per explicar l’origen d’uns i altres topònims. Els seus principals errors van ser donar per certs relats d’origen popular, sense cap base lògica, i no tenir en compte detalls importants com les formes antigues dels noms de lloc, la llengua d’on venien i l’evolució fonètica i morfològica posterior.
L’estudi científic dels topònims, amb autèntics criteris filològics, no es va iniciar a Europa, en països com França i Alemanya fins a finals del segle XIX. A Catalunya va ser decisius els estudis publicats al Butlletí de Dialectologia Catalana, sota la tutela de l’Institut d’Estudis Catalans. Posteriorment cal destacar la fundació, l’any 1980, de la Societat d’Onomàstica, i la publicació de l’Onomasticon Cataloniae a cura de l’insigne Joan Coromines. Fora de Catalunya s’ha de destacar la labor d’autors com Ramón Menéndez Pidal a Espanya i Albert Dauzat a França. Per contra, fora d’Europa, en Amèrica, Àsia i Àfrica, no hi ha hagut un gran desenvolupament dels estudis en toponímia, de manera que hi ha un gran desconeixement sobre els orígens de molts topònims.
[edita] Pàgines relacionades
[edita] Enllaços externs
 |
Aquest article sobre llengües i lingüística és un esborrany i possiblement li cal una expansió substancial o una bona reestructuració del seu contingut. Per això, podeu ajudar la Viquipèdia expandint i millorant la qualitat de l'article. |
