Raimon

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.

Aqueste tèxt o de tèxt en comentari a besonh d'èsser revirada (entièrament o non). Se coneissètz la lenga utilizada, esitetz pas ! Mercé per Wikipèdia.

Ramon Pelegero Sanchis (nascut a Xativa (País Valencian) lo 2 de decembre de 1940, mai conegut jos son escais d'artista Raimon, es lo cantaire valencian mai conegut internacionalament.

Jove trabalhèt un parelh d'annadas per la ràdio de sa vila, e i descobrís lo mond del disc amb de cantaires tan variats coma la francesa Juliette Gréco, los Platters o l'andalós Juanito Valderrama.

Quand faguèt vint-e-un ans, se mudèt a Valéncia per i estudiar l'istòria. Foguèt en aquel temps que descobriguèt sa cultura en far sas primièras lecturas del poèta medieval Ausiàs March, de Salvador Espriu, de Josep Pla e de l'escrivan valencian Joan Fuster, demest d'autres. Abans, pr'aquò, èra ja nascuda sa cançon mai emblematica: Al vent. Èra aquesta sa primièra cançon, espelida de l’experiéncia de far lo "paquet" pendent un trajècte en mòto.

En 1962, Raimon faguèt sa primièra representacion publica, del temps que se donavan de prèmis literaris. Pauc de temps aprèp, en acabar una amassada a Castelló, ont participavan Els Setze Jutges, cantèt per eles dins una tavèrna. Josep Maria Espinàs ne demorèt gòrjabadat e lo convidèt a far un espectacle a Barcelona, al Fòrum Vergés. La capitada foguèt immediata. Raimon suspreniá per la forma e tanben lo contengut de sas cançons. Pel crit, per l'existencialisme rebèl que s'escapava de sos tèxtes. S'alunhava del biais de far "a la francesa" dels Setze Jutges e porgissiá una vision del mond que proveniá pas de la borguesia barcelonesa d'ont sortissián Josep Maria Espinàs, Delfí Abella, Enric Barbat e los autres, mas de les classas obrièras valencianas. Plan lèu, en 1963, apareguèt, publicat per Edigsa, son disc primièr que teniá Al vent, Som, La pedra e A colps. Aqueste disc venguèt lèu lèu una capitada inesperada de vendas.

En seguida d'aquesta capitada, recebèt una proposicion curiosa: participar al Festival de la Cançó Mediterrània amb una cançon en catalan. Reticent a la debuta, Raimon acabèt qu'acceptèt "per voluntat de servei al país i a la llengua". Raimon, amb una carbata e sens la guitarra, cantava, amassa amb Salomé, que interpreta la version feminina del tèma, Se'n va anar, cançon d'amor de Josep Maria Andreu i Lleó Borrell. L’aleshores ministre d’Información y Turismo, Manuel Fraga comenta: “No pasa nada porque haya una canción en catalán”. La cançon, votada pel public, ganhèt lo primièr prèmi. A partir d'aquel moment, la Cançon catalana, considerada fins alara coma un fenomèn minoritari e inofensiu, començarà a recebre de contunh las atencions de la censura e de las institucions franquistas, amb tota la tièra d'enebicions qu'aquò pòrta.

Un brin mai tard, espelís lo segond disc de Raimon, amb lo títol se'n va anar e tres autres tèmas: l'existencialista Disset anys, Cançó del capvespre (la primera mesa en musica que Raimon faguèt d'un poèma de Salvador Espriu) e Ahir, lèu coneguda per son sostítol: Diguem no, que pendent maitas annadas deurà èsser cantada amb de leugièras modificacions del tèxt original: "Hem vist tancats a la presó homes plens de raó" venguèt "Hem vist que han fet callar molts homes plens de raó". Raimon mai tard confessèt que volguèt metre amassa Se’n va anar e Diguem no que, se lo disc èra proibit, caldriá fòrabandir las doas a l'encòp.

En 1964 apareguèt un tresen disc, que ne cal remarcar las cançons D'un temps d'un país e Cançó de les mans. Aquela meteissa annada sortiguèt a lum un primièr disc, enregistrat en dirècte, amb un public menut. Contén de versions de la part màger de de las cançons publicadas anteriorament: Al vent, Som, La pedra, A colps, Perduts, Disset anys, Cançó de les mans, Diguem no, D'un temps, d'un país, La nit e dos títols novèls Si em mor e Cantarem la vida. Curiosament, la censura obliguèt a apondre a aqueste títol -ont se pòt ausir: "Cantarem la vida d’un poble que no vol morir"- un còr que repetís "Israel, Israel", e, cas que los qu'escotan poguèssen pensar que Raimon se referissiá a un país mai pròche.

En 1965 Raimon cantèt per primièr còp a Barcelona sens la companhiá d'Jutges o d'autres cantaires: son primièr recital en solitari se faguèt a l'Aliança del Poble Nou. Aquel meteis an comencèron sas activitats internacionalas: es demandat per l'Universitat bèlga de Lovaina. Publiquèt puèi un disc amb quatre cançons d'amor dedicadas a aquela que vendriá l'annada seguenta sa femna. Los títols son En tu estime el món, Treballaré el teu cos, Si un dia vols e No sé com.

L'annada seguenta se debanèt son recital istoric a l'aire liure a l'Institut Químic de Sarrià, lo primièr acte vertadièrament massiu de la Cançon catalana, e faguèt sos primièrs espectacles a París (a la Mutualité e l'Olympia) e en Alemanha. Apareis, amb una cobèrta de Joan Miró, l'album Cançons de la roda del temps, que i botèt entièra en musica la seccion centrala del libre de Salvador Espriu El caminant i el mur, dotze poèmas que traçan lo cicle solar e a l'encòp lo cicle vital de l'òme, als quals Raimon apond coma clausura un tèma de caracter mai civic que non pas metafisic, Inici de càntic en el temple, que coneisserà una brava capitada gràcias mai que mai a sa fin contundenta: "Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble".

En França sortiguèt un album enregistrat en dirècte lo 7 de junh a l'Olympia, que ganharà l'annada seguenta lo prèmi Francis Carco al melhor cantaire estrangièr, decernit per l'Académie du Disque Français. I trobam fòrça tèmas ja coneguts, amb una version pas censurada de Diguem no e d'autres d'inedits a l'Estat espanhòl: lo tèma sus l'emigracion Cançó del que es queda, No em mou al crit, una reivindicacion de la Cançon coma aisina de pensada e de combat, e Cançó de la mare.

En 1967 faguèt al Teatre Romea çò que seriá la primièra tièra de recitals d'un cantaire en catalan. Tanben cantèt a Cuba, Suïssa e d'autres païses. Aprèp un concèrt al Palau de la Música Catalana celebrat lo 28 de genièr, apareguèt l'àlbum en dirècte Raimon al Palau, amb dotze cançons, cap d'elas inedita discograficament. El més remarcable de l'àlbum és l’intensíssim ambient que respira l'enregistrament: Raimon es mai qu'un cantaire, ven lo portavotz d'inquietuds socialas e politicas partejadas per un public cada còp mai important. Aquela meteissa annada sortiguèt un darrièr disc, que s'i pòt remarcar Petita cançó de la teva mort, de Salvador Espriu, consacrada a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, e un classic novèl: País Basc, ont l’expression "Gora Euskadi" deu èsser remplaçada per "Gora gora".

En 1968 publiquèt lo primièr disc amb Discophon, amb lo poèma d'Espriu Indesinenter. Aquela meteissa annada faguèt dos recitals istorics mai: lo primièr dins l'ara desaparegut Price, dins un festival en favor del movement obrièr e l'autre a la Facultat de Sciéncias Economicas de Madrid. A partir d'aqueste darrièr concèrt, escriguèt la cançon Divuit de maig a la Villa. Cantèt tanben per Mexic, Alemanha, Suïssa e Cuba.

Un annada mai tard, anèt tornarmai a l'Olympia de París: n'espeliguèt un novèl disc publicat sonque en França, amb de tèmas inedits dins l'estat espanhòl, coma Contra la por.

Aprèp un novèl SG, que inclou sa primièra e inoblidabla mesa en musica d'Ausiàs March, Veles e vents, en 1970 sortiguèt lo disc Per destruir aquell qui l'ha desert, arranjat per Lleó Borrell e amb una cobèrta d'Antoni Tàpies. La primera cara, íntegrament dedicada a musicacions de poètas catalans del sègle XV, aplega el poema Desert d'amics -lo títol original, Presoner, foguèt tombat per la censura- de Jordi de Sant Jordi, un fragment del Llibre dels bons amonestaments, d'Anselm Turmeda, titulat Elogi deIs diners, e quatre poèmas d'Ausiàs March: Veles e vents, Així com cell, Quins tan segurs consells i Si com lo taur. A la segonda cara, a mai de l'espriuà Indesinenter, trobem cinc tèmas amb lo tèxt del quite Raimon: Societat de consum -una de les seves poques cançons amb tractament irònic-, Quan creus que ja s'acaba, De nit a casa, T'ho devia e Sobre la pau.

En 1971 sortiguèt un autre disc que inclou 13 de març, cançó dels creients-cançon compausada a partir d'un autre recital especialament emotiu- e la cançon d'amor Quan te'n vas. Aquela meteissa annada apareguèron de disques sieus en França, als Estats Units e Uruguai e partiguèt en concèrt a Uruguai, Chile e Argentina.

Pendent un parelh d'annadas, Raimon publiquèt d'autres disques a l'estrangièr e realizèt de centenats de recitals multitudinaris.

En 1973 publiquèt lo libre Poemes i cançons, amb un prològ de Manuel Sacristán.

En 1974 sortiguèt lo disc A Víctor Jara, amb la collaboracion de musicians francesrs d'avantguarda coma Michel Portal. Inclou fòrça poèmas musicats, d'Ausiàs March (No em pren així, Lo jorn ha por), Joan Roís de Corella (Si en lo mal temps), Joan Timoneda (So qui so) e Pere Quart (Una vaca amb un vedellet en braços). Los tèxtes originals de Raimon son T'he conegut sempre igual, extraordinària cançó sobre la clandestinitat, escrita arran d'una trobada fortuïta amb el perseguit Gregori López i Raimundo, Molt lluny, una revisitació nostàlgica de l'adolescència, Morir en aquesta vida, una negació del suïcidi que compta amb una citació literal de Majakovskij, el tema sobre la trentena Amb tots els petits vicis e la supèrba cançon d'amor Com un puny, escricha amb de decasillabs amb cesura a la quarta síl·laba, a la manera d'Ausiàs March, i amb una rima consonant insòlita en Raimon. La dedicatòria a Víctor Jara, cantant xilè assassinat arran del cop d'Estat de Pinochet el setembre de 1973, queda justificada amb la inclusió d'Amanda, versió catalana de la cançó de Jara Te recuerdo, Amanda. El mateix any apareixen dos àlbums més. L'un, a França, T'adones, amic, amb divèrses cançons prohibides al sud dels Pirenèus. L'autre, Campus de Bellaterra, enregistrat en directe en un multitudinari recital a la Universitat Autònoma. Hi trobem diverses cançons inèdites al nostre país, totes amb un fort contingut cívic: Qui ja ho sap tot, A un amic, 18 de maig a la Villa, No em mou al crit, Quan jo vaig nàixer e lo poèma d'Espriu, dedicat a Pompeu Fabra, El meu poble i jo.

En 1975, mentre que Franco èra a agonizar, Raimon cantèt al Palau d'Esports de Montjuïc, on estrena un de sos classics mai indiscutibles: Jo vinc d'un silenci.

L'annada seguenta, en plena efervescéncia predemocratica, cantèt al Pavelló d'Esports del Reial Madrid, el primer d'abril. Aquest havia de ser lo primièr de quatre recitals, pasmens los autres tres foren prohibits. L'increïble ambient del concèrt queda recollit dins un àlbum doble, El recital de Madrid. L'estiu d'aquela meteissa annada, actua per primièra e última vegada a les Sis Hores de Cançó a Canet. És l'edició més multitudinària, amb més de seixanta mil persones omplint el Pla d'en Sala de Canet de Mar. Durant l'actuació de Raimon, exactament mentre canta Inici de càntic en el temple, una grua elevèt al costat de la scèna una enòrma bandièra catalana, en un dels moments mai emotius d'aquela nuèch.

A partir d'aquest moment, Raimon dedicarà molts esforços per evitar entrar al "Museu de la Resistència". Tot i que durant el 1977 farà quatre actuacions al Palau d'Esports, anirà fugint cada cop més dels concerts multitudinaris i es negarà a "cremar-se" en actes organitzats per partits polítics. També començarà a actuar acompanyat per un contrabaixista, abans de comptar amb tot un grup al seu darrere -fins aleshores Raimon sempre havia omplert l'escenari tot sol, amb la seva guitarra.

Abans de marxar a fer una primera gira al Japó, el 1977 treu l’àlbum Lliurament del cant, que aplega poemes de Joan Timoneda (Bella, de vós so enamorós, Qui té anguila per la cua), Espriu (Potser arran de l'alba) i uns quants textos propis: Qui pregunta ja respon, les difícils i bellíssimes Un lleu tel d'humitat, Tristesa el nom, Com una mà, Que tothom, A Joan Miró -cançó no precisament nova, però sí inèdita a l'Estat espanyol- i una versió en estudi de Jo vinc d'un silenci.

Doas annadas aprèp, en 1979, apareis un nou àlbum, Quan l'aigua es queixa, que presenta amb set recitals al Palau de la Música. Inclou poemes d'Espriu (Nous cants de llibertat i la irònica i insòlitament swing I beg your pardon), Ausiàs March (Si em demanau i On és lo lloc), i textos propis: l'esplèndida Als matins a ciutat, L'última llum, Un sol consell, No el coneixia de res, Fou un infant, Perquè ningú no em contarà els seus somnis, I després de creure tant i Andreu, amic –dedicada a l’escultor Andreu Alfaro. Raimon assoleix amb aquestes cançons la seva autèntica maduresa poètica, i fuig alhora del reduccionisme amb què molts volen desqualificar-lo i arraconar-lo.

Per tal d'aplegar tota la seva obra, el 1981 Raimon reenregistra totes les seves cançons, amb nous arranjaments de Manel Camp i d'Antoni Ros Marbà. En resulta un conjunt de deu discos, on els temes queden agrupats temàticament: Orígens, Cançons d'amor, Ausiàs March, Dedicatòries, Cançons de la roda del temps (Espriu), He mirat aquesta terra (Espriu), Poetes dels segles XV i XVI, Amb els silencis i les nostres paraules i L 'aigua del temps que vius. El desè disc (Testimonis) està dedicat a enregistraments en directe i inclou una versió d'Al vent cantada en japonès per una coral nipona. Els únics temes inèdits que incorpora Raimon. Totes les cançons (premi Ciutat de Barcelona) són algunes esplèndides musicacions de Joan Roís de Corella, Joan Timoneda, Ausiàs March i Espriu.

En 1983 publiquèt Les hores guanyades, un dietari que i trobam de pensadas interessantas sul moment politic -l'intent de cop d'Estat del 23 de febrer l'agafa en ple enregistrament-, la feina artística i molts temes més.

A partir d'aquest moment, Raimon es prodiga poc en públic, i enregistra amb comptagotes. Publica un nou àlbum el 1984, Entre la nota i el so, amb temes tan interessants com Lluny de la pedra i de l'aigua i Al meu país la pluja.

L'àlbum següent (Presències i oblit, 1987), marca un fugaç idil·li de Raimon amb la música electrònica i amb instruments com la bateria i els sintetitzadors (els arranjaments són fets per un percussionista, Ezequiel Guillén Saki). En la presentació del disc al Palau de la Música, Raimon actua per primera vegada quasi tot el recital sense agafar a la guitarra i assaja un joc gestual amb efectes brillants: per exemple, el final de Com un puny. Hi trobem interessantíssims temes d'un marcat caràcter intimista: Del blanc i el blau, La mar respira calma -escrit a la manera d'Espriu-, Primer parlaré de tu, etc.

Raimon trigarà exactament una dècada a enregistrar un disc de cançons noves, però això no vol dir que romangui inactiu: forma un grup estable d'acompanyament que li va com l'anell al dit -guitarres, contrabaix, violoncel i acordió- i actua amb mesura i només en condicions artísticament òptimes.

L'any 1992 fa una nova gira pel Japó, i canta també en diverses universitats dels Estats Units. El mateix any, sorprèn més d'un en fer-se càrrec de Literal, un programa a TVE-Catalunya dedicat al món del llibre.

El dia de Sant Jordi de 1993, té lloc un gran recital al Palau Sant Jordi de Barcelona, davant uns divuit mil espectadors, amb motiu del trentè aniversari de la publicació d’Al vent. Raimon hi canta moltes cançons, però per l'escenari també passen molts artistes que han compartit experiències amb ell al llarg de molts anys: L'uruguaià Daniel Viglietti, el basc Mikel Laboa, el portuguès Luis Cilia, el mític folksinger americà Pete Seeger... Els catalans convidats són Serrat, antic rival, i amic reconciliat, Ovidi Montllor -poc abans que se li declarés el càncer que va posar fi a la seva vida-, i Pi de la Serra. També hi actuen el grup japonès Warabi-za, la Coral Sant Jordi, dirigida per Oriol Martorell, i la banda La Lira Ampostina.

El mateix any surt una nova Integral de Raimon, aquest cop en CD. L 'obra, guanyadora del Palmarès des Palmarès que atorga la Nouvelle Académie du Disque Français, aplega un total de cent vint-i-una cançons dividides així: Orígens i dedicatòries, Cançons d'amor i de lluita, Cançons de la roda del temps i d'altres poemes de Salvador Espriu, Ausiàs March i alguns poemes dels segles XV i XVI, Aquest cant vol ser plural i Coincidències, dissidències, indecències i algunes rareses. El darrer CD, està dedicat a enregistraments en directe.

A l'inici de 1997 apareix per fi un disc amb cançons noves, Cançons de mai, esplèndidament arranjat per Manel Camp. Aplega set musicacions d'Ausiàs March i sis temes propis, entre els quals cal destacar la irònica i punyent Soliloqui solipsista, que donarà lloc a un original videoclip.

El mateix any li és concedida la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya -uns quants anys abans havia refusat la Creu de Sant Jordi. Sota el títol Cançons de mai. Cançons de sempre Raimon fa actuacions a Perpinyà, a Xàtiva -li negaran un teatre de la ciutat de València amb excuses de mal pagador-, a Mallorca... i al Palau de la Música de Barcelona, ple de gom a gom durant dies. També farà una comentada gira pel Regne Unit. Un dels fets més sonats de l'any serà la xiulada que rep a la madrilenya Plaza de las Ventas, on actua en un acte d’homenatge a Miguel Ángel Blanco, assassinat per ETA. Un acte manipulat descaradament pel PP, i amb un cartell digne de l'Espanya més folklòrica -de Julio Iglesias a Raphael. Un sector del públic no acceptarà que Raimon canti en català, afirmi públicament que canta en la modalitat del català que es parla al País Valencià i recordi que la cançó País Basc fou prohibida durant la dictadura franquista. L'acte és retransmès per TVE, i el fet de la xiulada provocarà un escàndol de notables conseqüències.

A final d'any apareix el CD Recitals al Palau, un enregistrament impecable d'una selecció de temes presos de les actuacions abans esmentades. Al llarg de vint-i-dues cançons, ens trobem davant d'una autèntica antologia raimoniana, d'Ausiàs March a Espriu, dels temes més mítics (Jo vinc d'un silenci, Al vent, Diguem no, Com un puny...) als més nous. Arran de la fi de segle, Raimon ha demostrat la vigència i atemporalitat del concepte de Cançó que representa, i alguns dels seus versos més antics fins i tot han cobrat una nova actualitat imprevista. Així, quan canta a T'adones, amic: "que ja fa molts anys que ens amaguen la història, que ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d'ells", no podem evitar pensar en la intenció de la llavors ministra d'Educación del PP Esperanza Aguirre d'imposar per decret l’ensenyament unificat d'una determinada història d'Espanya a tot el territori estatal.

El 1999 publica una compilació amb tots els seus temes de caràcter amorós: Les cançons d'amor.

El 2000 treu una nova Integral amb diverses cançons inèdites: les dues abans esmentades, i musicacions de poemes dels autors del segle XV Francí Guerau, Jordi de Sant Jordi, Mossèn Estanya, Bernat Metge i Jaume Roig (el truculent fragment de l'hostalera de París que trobem a Espill). La nova Integral també recull les dues úniques cançons alienes que Raimon havia enregistrat: Se'n va anar i Amanda.

Algunes cançons de Raimon han estat interpretades per altres cantants: Moncho (Treballaré el teu cos), Joan Manuel Serrat (D’un temps d’un país), la Coral Sant Jordi (D’un temps d’un país i Al vent) i el ja esmentat grup japonès Wara-biza (Al vent).

Per concloure afegirem que Raimon, a banda de mantenir-se fidel i constant en la lluita per als drets del poble català i de les classes oprimides, ha sigut una cantant amb un gran rigor professional, cercant sempre la perfecció. Ha creat un estil personalíssim, difícilment imitable. La musicacions de Salvador Espriu s’integren perfectament en l’esperit dels poemes. D’entre els clàssics, hem de remarcar l'esplèndida i majestuosa Veles e vents.