Albanès

De Viquipèdia

L'albanès (en albanès, gjuha shqipë o shqip) és, de les llengües indoeuropees, l'única que queda de la branca il·lírica. És l'idioma oficial d'Albània, està molt estès a Kosovo i en total hi ha uns 6 milions de persones que el tenen com a llengua materna. També té parlants entre els arbëreshë d'Itàlia.

[edita] Dialectes

Es divideix en tres dialectes:

Tosk, parlat al sud (Tirana), a Itàlia i a l’Epir (un 25 % dels albanesos)
Gheg, parlat al nord d’Albània (Shkodër, Mirditë), a Bar (Tivar), a Macedònia, de Leskovac a Ohrid, i a Kosovo (el 70 % dels albanesos)
Parlar de transició a Elbasan.

[edita] Característiques

La llengua albanesa fou estandarditzada el 1909 i basada en el parlar d’Elbasan. A Kosovo i Macedònia parlen el gheg, però el 1974 decidiren unir la seva ortografia a l’albanesa.

L'albanès té 7 vocals, 9 consonants i dos dialectes principals. Els noms es declinen (amb els 5 casos més comuns, els del llatí). L'article es pot col·locar davant o darrere del nom flexionat. La morfologia del verb és força complexa. La majoria de paraules són planes, i es caracteritza per:

Manté restes de l’il·líric, com mantua, mantia-mand, manze (esbarzer) i grössa-grresë (llima).
L’alfabet consta de les lletres a, b, c (ts), ç (tx), d, dh (com la d intervocàlica catalana), e, ë (vocal neutra), f, g, gj (dy), h, i, j (y), k, l, ll (l velar), m, n, nj (ny), o, p, q (ty), r, rr, s, sh, t, th (th anglesa de thing), u, v, x (dz), xh (dj), y (u francesa(, z i zh (j catalana). Les â, ê i î són nasals gheg.
El nom té tres gèneres i cinc casos.
Un nom és unit a un genitiu o adjectiu per una partícula declinativa: mali i veriut (la muntanya del Nord), mali i bukur (la bella muntanya).
El verb posseeix un imperfet, aorist, subjuntiu, optatiu, imperatiu, semipassiu i admiratiu.
El tosk es diferencia per la substitució de les construccions d’infinitiu per construccions de subjuntiu, per l’absència de vocals nasals, per canviar ue, uem per ua, uar, i per què a vegades transforma N en R.
El sistema verbal té arcaismes, com la retenció d’actius distints, i finals personals mitjans, i canvia la vocal final del present E en O en la forma passada, com el bàltic: mbledh (trepar, transitiu), mblidhet (intransitiu) o mblodha (jo vaig trepar)
Hi ha casos als noms, com bukë (pa)- buka (el pa) i als adjectius një burrë i madh (un gran home)- dy burra te mëdhenj (dos grans homes).
El verb té nombroses formes irregulars, amb insertacions de casos objectius: i – a dhashë librin atij (Jo li dono el llibre; literalment, li'l jo dono el llibre a ell).

[edita] Història

És considerada parla indoeuropea des del 1854 per Franz Bopp. L'albanés s'escriu des del segle XVI, alternant diferents alfabets (incloent-ne un de propi). En l'actualitat usa l'alfabet llatí. Al segle XIX se'n va frenar l'ús per la invasió turca, però es va reprendre al segle XX.