Aleksandr Puixkin

De Viquipèdia

Aleksandr Serguèievitx Puixkin (Александр Сергеевич Пушкин), nascut a Moscou el 6 de juny de 1799 i mort a Sant Petersburg el 10 de febrer de 1837. Poeta i novel·lista rus, considerat el fundador de la literatura russa moderna i el millor poeta rus.

Va ser pioner en l'ús de la llengua russa en els seus poemes i obres i va crear un estil narratiu -mescla de drama, romanç i sàtira- que des de llavors està associat a la literatura russa i que va influir notablement en les posteriors figures literàries de Rússia, com Nikolai Gógol, Fiódor Dostoievski, Lev Tolstoi o Fiódor Tiutxev, així com en els compositors russos Piotr Ilitx Txaikovski i Modest Mússorgski.

[edita] Vida

Fill d'Abraham Hanníbal, descendent d'una de les famílies de l'aristocràcia russa més antigues, la història de la qual es remunta al segle XII i nét, per la branca materna, d'Ibrahim Petróvitx Hanníbal, un príncep camerunès capturat de petit per esclavistes al servei dels otomans i traslladat a Rússia, on es va convertir en cap militar, enginyer i noble després de ser apadrinat per Pere el Gran.

Puixkin va rebre una educació literària basada principalment en la literatura i la llengua francesa, com era habitual entre l'aristocràcia russa durant el segle XIX. Lector infatigable des de petit, era admirable la seva facilitat per improvisar els seus mestres: Molière, Voltaire, Parny i els anglesos Byron i Shakespeare. Va escriure el seu primer poema als quinze anys. El 1814 ja va aconseguir veure una primera publicació d'un dels seus poemes a la revista Le Messager de l’Europe amb la següent epístola: "A l'amic poeta" ("К другу стихотворцу", K drugu stikhotvortsu).

Va realitzar els seus estudis al Liceu Imperial de Tsàrskoie Seló, prop de Sant Petersburg (1811-1817), anomenat posteriorment “Liceu Puixkin” en honor seu. Va ser on va començar a escriure el seu primer poema llarg Ruslan i Liudmila, publicat el 1820 entre grans controvèrsies a causa del tema i l'estil. Després d'acabar la seva formació acadèmica es va instal·lar a Sant Petersburg i entrà a formar part de la vibrant i aspra cultura de la joventut intel·lectual de la capital, on el seu talent ja era àmpliament reconegut. El 1820 va entrar a treballar al Ministeri d'Afers Estrangers, on va començar a implicar-se gradualment en la reforma social i es convertí en portaveu dels literats radicals. Després d'haver escrit alguns poemes sediciosos com "Oda a la llibertat", va ser desterrat a l'exili pel tsar Alexandre I i es va establir a Kixiniov (Moldàvia) de 1820 a 1823. En acabat d'un viatge estiuenc al Caucas i Crimea, on va escriure dos poemes romàntics molt aplaudits: El captiu del Caucas i La font de Bakhtxisarai, es va traslladar a Odessa, on de nou va entrar en conflicte amb el govern, el qual el va desterrar a una de les seves propietats, la de la seva mare, al nord de Rússia, de 1824 a 1826. Malgrat tot, se li va permetre visitar el tsar Nicolau I per exposar-li una petició de llibertat, que va aconseguir. Encara que aparentment Puixkin no havia participat a la rebel·lió de desembre de 1825 a Sant Petersburg, alguns dels insurgents tenien entre els seus papers els seus primers poemes de caire polític, per això aviat es va trobar sota un estricte control per part dels censors del govern i se li va impedir viatjar i publicar lliurement. L'obra que es convertiria en la més famosa de la seva carrera, el drama Borís Godunov, escrita mentre vivia a la casa materna, no va obtenir el permis de publicació fins a cinc anys després.

A la mort del tsar Alexandre I el va succeir Nicolau I, que va prendre sota la seva protecció l'escriptor i li va permetre tornar a Moscou. D'aquesta època és Poltava (1818), poema dedicat a elevar la glòria de Pere el Gran. Va tornar a la seva vida mundana i va contraure matrimoni amb Natàlia Gontxarova (1831). Aquest mateix any va conèixer Nikolai Gógol, amb qui iniciarà una bona amistat i entre els dos s'establirà una relació de suport mutuu. Les històries còmiques de Gógol van exercir una gran influència en la prosa de Puixkin, el qual, després de llegir els volums d'històries curtes Tardes en una granja prop de Dikanka (publicades el 1831-1832), li donaria suport críticament. Més tard, el 1836, després de donar sortida a la seva revista El contemporani, hi publicaria algunes de les narracions curtes més famoses de Gógol.

Va escriure llavors Els relats de Velkin (Повесты покойного Ивана Петровича Велкина, Póvesti pokóinogo Ivana Petróvitxa Vèlkina) (1830), que descriuen la vida russa, i la seva novel·la La filla del capità (Капитанская дочка, Kapitànskaia dotxka)(1836), on reconstrueix la revolta de Pugatxov. El 1833 va ser elegit membre de l'Acadèmia Russa. D'aquest últim període són les seves "petites tragèdies": El cavaller avar (1836), d'inspiració shakespeariana; El comensal de pedra (Каменны гость, Kàmenni gost) (1836), en el qual retorna al tema de Don Joan, i el cèlebre poema Cavaller de bronze (Медный всадник, Medni vsàdnik) (1833).

El 27 de gener de 1837, als 38 anys, Puixkin mor dos dies després de resultar ferit en un duel mantingut amb el militar francès Georges d’Anthès, per l'actitud provocadora que aquest havia tingut envers la seva esposa. Lermóntov va escriure llavors "La mort del poeta" ("Смерть Поета", Smert Poeta).

El govern, que temia una manifestació política durant el seu funeral, va traslladar el cos en secret a mitjanit a un monestir prop de Mikhaílovskoie, la propietat de la seva mare, on el van sepultar amb l'única assistència de parents i amics.

Aquest article sobre biografies és un esborrany i possiblement li calgui una expansió substancial o una bona reestructuració del seu contingut. Per això, podeu ajudar la Viquipèdia expandint-lo i millorant la seva qualitat com, per exemple, traduint d'altres Viquipèdies, posant textos amb el permís de l'autor o extraient-ne informació.