Batalla de Pavia
De Viquipèdia
La batalla de Pavia fou una batalla mantinguda el 25 de febrer de 1525 entre tropes franceses i espanyoles, amb victòria d'aquestes últimes, en les proximitats de la ciutat italiana de Pavia.
La possessió i domini del Milanesat constituïa un més dels punts de fricció entre Francesc I de França i Carles I d'Espanya. En la primavera de 1524 el monarca francès porta a terme un intent fallit d'apoderar-se de Milà, el que aconsegueix en una ràpida acció efectuada a l'octubre següent. Les tropes espanyoles van evacuar Milà i es van refugiar a Lodi i altres places fortes. Dos mil espanyols i cinc mil lansquenets alemanys, manats tots ells per Antonio de Leiva, es va atrintxerar en la veïna Pavia. Els francesos van assetjar la ciutat, però Antonio de Leiva, veterà de la guerra de les Alpujarras, va saber organitzar-se per a resistir més enllà del que l'enemic esperava. Mentre els francesos esperaven la capitulació de Leiva, van rebre notícies d'un exèrcit que baixava des d'Alemanya per a donar suport la plaça assetjada: més de quinze mil lansquenetes alemanys i austríacs tenien ordres de l'Emperador de posar fi al lloc i expulsar als francesos del Milanesat.
Francesc I va decidir dividir les seues tropes. Va ordenar que part d'elles es dirigiren a Gènova i a Nàpols i intentaren fer-se fortes en aquestes ciutats. Mentrestant, en Pavia, els mercenaris alemanys i suïssos començaven a sentir-se molests perquè no rebien les seues pagues. Els generals espanyols van obstinar les seues fortunes personals per a pagar-les. Veient la situació dels seus oficials, els dos mil arcabussers espanyols van decidir que seguirien defensant Pavia encara sense cobrar.
A mitjan gener van arribar els reforços sota el comandament del marquès de Pescara, el virrei de Nàpols, Carles de Lannoy, i el conestable de Borbó. Els canons van començar a obrir foc el 24 de febrer de 1525. Els francesos van decidir protegir-se i esperar, sabedors de la dolenta situació econòmica dels imperials i que després els assetjats serien víctimes de la fam. Però les tropes desabastides, lluny de rendir-se, van comprendre que els recursos es trobaven en el campament francès. Quan la cavalleria francesa estava ja a punt de sucumbir davant la destructiva eficàcia dels arcabussers espanyols, Leiva va traure les seues tropes de la ciutat, de manera que els francesos es van veure atrapats entre dos focs que no van poder superar.
La derrota de l'exèrcit francès va ser estrepitosa. Bonnivet, principal conseller militar de Francesc I es va suïcidar. El propi rei es veia derrocat en el sòl sota l'amenaçadora espasa d'un soldat d'infanteria, el basc Juan de Urbieta, acompanyat del granadí Diego Dávila i el gallec Afonso Pita, i era fet presoner, lliurant la seua espasa al virrei de Nàpols. Va ser dut a Madrid, on va arribar el 12 d'agost, quedant custodiat en la Torre o Casa dels Lujanes.
La posició de Carles I va ser extremadament exigent, sabent que això li reportaria l'enemistat de Francesc I i de França. Mitjançant el tractat de Madrid Francesc I renuncià al Milanesat, Nàpols, Flandes, l'Artois i Borgonya.
El desastre francès de Pavia, al que havia precedit el de Bicocca, traspassava l'hegemonia a Itàlia de França a Espanya.
