Milà
De Viquipèdia
 |
Aquest article tracta sobre la ciutat italiana. Per a altres significats, vegeu «Milà (desambiguació)». |
Milà (en italià, Milano, Milan en llombard) és la ciutat principal del nord d'Itàlia. Està situada a la plana de la Llombardia, una de les regions italianes més desenvolupades. Segona ciutat més poblada d'Itàlia després de Roma, al municipi hi viuen 1,3 milions d'habitants (els anomenats milanesos), però l'àrea urbana en compta al voltant dels quatre milions. Milà és la capital de la regió llombarda i de la província homònima. Alguns la defineixen també com la capital econòmica d'Itàlia; pel que fa al món de la moda, per exemple, Milà és una de les grans capitals europees juntament amb París.
Taula de continguts |
[edita] Història
[edita] Gals i romans
Mediolanum (Μεδιόλανον o Μεδιολάνιον) fou la capital dels ínsubres de la Gàl·lia Cisalpina i després capital de la província de la Gàl·lia Cisalpina. Fou fundada pels gals que li van donar el mateix nom que una ciutat de la Gàl·lia. No fou realment una ciutat fins a la conquesta romana. El 222 aC, després de la batalla de Clastidium, fou temporalment ocupada pels cònsols Claudius Marcellus i Gneu Escipió. El 194 aC es va lliurar a la seva rodalia una batalla entre gals ínsubres i bois (dirigits pel cap Dorilacus) i el procònsol L. Valerius Flaccus en la que els romans van guanyar i en la que els gals van perdre deu mil homes. Segurament va passar a Roma vers el 190 aC amb la resta del país dels ínsubres
Probablement va rebre la ciutadania llatina junt amb les ciutats dels gals de la Gàl·lia Transpadana el 89 aC i va esdevenir municipi. Tàcit l'esmenta com “firmissima Transpadanae regionis municipia”. Sota els romans no va parar d'incrementar la seva importància. Hi van néixer els emperadors Didi Julià i Septimi Geta. El 268 l'usurpador Aureol s'hi va refugiar després de ser derrotat per Galiè i Valerià i es va haver de rendir poc després a Claudi II elegit successor de Galiè, que el va fer matar.
El 303 l'emperador Maximià hi va establir la residencia imperial permanent (abans ho havia estat temporalment d'algun emperador), L'any 382, Gracià desplaça oficialment la cort imperial de Roma a Milà; això durarà fins al 404, any en què Honori es va traslladar a Ravenna.
[edita] Alta edat mitjana
La ciutat va romandre com a capital de la província de la Gàl·lia Transpadana (ara anomenada Ligúria) i residencia del vicari d'Itàlia. El 452 fou ocupada i saquejada per Àtila. El 476 Odoacre la va convertir en la seva residència i després ho fou del rei ostrogot Teodoric el 491.
Belisari la va reconquerir el 538 però immediatament fou assetjada pel got Uraia, germà del rei Vitiges, que finalment la va recuperar el 539, i segons Procopi va matar als habitants mascles (300000) i va convertir a les dones en esclaves, però al cap de pocs anys tornava a ser ciutat important el que fa suposar que les represàlies ostrogodes no foren molt importants; el 568 va passar als longobards fins que el 774 fou conquerida pels francs i va romandre dins al Regne d'Itàlia a la seva creació, sota vicaris imperials o sota els seus bisbes en funcions comtals. Alguns emperadors foren coronats a Milà.
[edita] La comuna
El 1037 la ciutat es va declarar pel bisbe contra l'emperador Conrat II que no la va poder rendir tot i un llarg setge, i el 1042 el líder popular Lanzone es va fer amb el poder; el 1044 es va establir la comuna de fet amb un poder compartit amb bisbes i vicaris. El 1056, a la mort d'Enric III, el moviment polític-religiós dels patarins va dividir la ciutat.
El 1075 el bisbe Teobald, imposat per l'emperador, fou destituït pel Papa, el que va portar a una nova guerra. Al segle següent es va imposar un nou sistema de govern amb cònsols elegits, però la comuna es va haver d'enfrontar amb Frederic I Barba-roja; Milà es va apoderar de Pavia, Como i Lodi i l'emperador va assetjar Milà el 1158 i obligant-la a capitular. Després de la pau de Roncsali i la imposició dels cònsols la ciutat es va tornar a revoltar que fou altra cop assetjada el 1161-1162, rendint-se altre cop. Frederic llavors la va arrasar i va deportar als seus habitants però el 1167 fou reedificada amb el suport de la Lliga Llombarda i finalment fou reconeguda la seva independència a la pau de Constança (1183) després de la victòria de Legnano del 1176. El 1185 Frederic va renunciar als seus drets en favor de l'arquebisbe.
[edita] Senyoria dels Torriani (Della Torre)
El 1197 es va establir el poder de la família Torriani o Della Torre. El 1226 Milà va restablir la Lliga Llombarda i va encapçalar la lluita contra l'emperador Frederic II; aquest va assetjar Milà el 1239 però no la va poder ocupar i el partit güelf va triomfar el 1240 i poc després Pagà II Torriani era aclamat capità del poble. Els Torriani van regir la ciutat i Napoleó Torriani fou reconegut per l'emperador Rodolf el 1275.
[edita] Senyoria dels Visconti
El 1277, la família dels Visconti, encapçalada pel arquebisbe de la ciutat Otó I Visconti, va assolir de fet el poder i el 1287 va fer nomenar al seu nebot Mateu I Visconti com a capital del poble; l'emperador Adolf de Nassau el va nomenar vicari imperial el 1294. El 1302 una revolució va restaurar als Torriani, però amb ajut imperial Mateu I Visconti va recuperar el poder el 1311. Els Visconti van estendre el seu poder per gran part de Llombardia.
El 1349 quan va pujar al govern Joan Visconti, dominaven sobre la Valtelina, Como, Lugano, Brescia, Bèrgam, Valcamonica, Cremona, Crema, Lodi, Novara, Vercelli, Alba, Asti, Cherasco, Alessandria, Tortona, Piacenza, Parma, Novi i Pontremoli. A més va adquirir va adquirir Pavia, Bolònia i Gènova i fou reconegut vicari imperial.
A la seva mort els seus nebots Mateu II, Bernabeu i Galeàs es van repartir els dominis però morts Mateu II (1355) i Galeàs (1378) Bernabeu va quedar com a vicari únic, però el 1385 fou enderrocat pel seu nebot Joan Galeàs Visconti, associat al govern. Joan Galeàs es va apoderar de Verona i Vicenza (feu dels Della Scala), de Treviso i Padua (feu dels Carraresi o Da Carrara) i de les repúbliques de Pisa, Siena, Perusa i Bolònia. El 1395 va rebre el títol de duc de Milà del emperador.
Vegeu: Ducat de Milà
[edita] Ducat de Milà (Visconti)
A la seva mort, Joan Galeàs va repartir els seus dominis entre els dos fills Joan Maria i Felip Maria, però mort assassinat el primer el 1412, el segon va quedar com únic duc. El seu general, Francesc Carmagnola, va recuperar part de les ciutat que s'havien perdut als darrers anys. El 1425 Florència i Venècia es van unir contra el ducat de Milà i van imposar una pau (1428) en la que va haver de cedir Bèrgam i Brescia als venecians. Amb els seus capitans Francesc Sforza i Nicolau Piccimino va intentar recuperar els dominis perduts però fou derrotat i va haver de renunciar a les adquisicions venecianes definitivament el 1441. A la seva mort es va proclamar la República Ambrosiana, amb 24 capitans, que només va durar tres anys.
Vegeu: República Ambrosiana
[edita] Ducat de Milà (Sforza)
El capità Francesc Sforza es va fer amb el poder el 1450 i es va proclamar duc. El seu fill Galeàs Maria fou assassinat el 1476 i el poder va passar al seu fill menor Joan Galeàs, sota regència del seu oncle Lluís el moro que el 1494, a la mort del nebot, es va proclamar duc. La lluita amb els francesos va marcar el seu regnat.
El 1505 l'emperador va confirmar a França la possessió del ducat, i encara que en foren expulsats el 1512 per la Lliga Santa i establert coma duc Maximilià, fill de Lluís el moro, els francesos van tornar el 1515. El 1521 l'emperador Carles V va conquerir el ducat i va restaurar als seus aliats Sforza en la persona de Francesc II. La guerra va portar altra cop als francesos el 1524, per ser expulsats novament al cap de 5 anys (a més d'una pèrdua temporal). Francesc II fou restablert però va morir el 1535 sense successió i Carles V va declarar el ducat possessió imperial i el 1540 el va cedir al seu fill Felip I de Milà (després Felip II d'Espanya). Els reis d'Espanya foren ducs de Milà, que fou administrada per lloctinents, i coneguda per Milanesat.
[edita] Milanesat espanyol i austríac
Amb la guerra de successió, el ducat fou ocupat per Àustria (1706) i l'arxiduc Carles proclamat duc (1707). Felip V va haver de renunciar al ducat el 1714. El 1733 fou ocupat pels piemontesos que en van rebre una part per la pau de Viena del 1738; el 1743 la pau de Worms en va cedir un altra part als piemontesos.
[edita] Període napoleònic
El 1796 fou ocupat pels francesos que el 1797 el van incloure a la República Cisalpina (de la que fou capital) i després a la República d'Itàlia i al Regne napoleònic d'Itàlia.
[edita] Regne Lombardo-Veneto
El 1814 va quedar sota ocupació austríaca i el 1815 el Congres de Viena el va assignar a Àustria; Sardenya va haver de cedir la part del ducat que li havia estat assignada al segle anterior. Es va formar el Regne Lombardo-Veneto amb unió personal amb la corona austríaca.
El 1848 va esclatar una revolta i es va formar un govern revolucionari, retirant-se els austríacs que van tornar poc després sota el comandament de Radetzky. El 1853 Mazzini va fer un intent de revoltar al país que va fracassar. El 1859, a la guerra austro-sarda, derrotats els austríacs, el rei de Sardenya Victor Manel I va entrar a la ciutat i la pau de Villefranche la va entregar a Napoleó III de França que la va cedir al seu aliat Victor Manel.
[edita] Llistes de governants
Vegeu:
[edita] Arquebisbat i capitalitat
Milà també ha estat seu episcopal. Un dels bisbes de Milà fou sant Ambròs, patró de la ciutat. Precisament del 293 al 402 d.C., en temps de sant Ambròs i de l'emperador Teodosi I, la ciutat fou la capital de l'Imperi Romà d'Occident.
[edita] Cronologia
- 382: La cort imperial s'instal·la a Milà fins al 404.
- 539: Milà és presa pels ostrogots.
- 1277: Ottone Visconti dirigeix Milà.
- 1295: Mateo Visconti agafa el poder a Milà.
- 1386: Construcció del Duomo de Milà.
- 1447: Fi de la dominació de la dinastia Visconti a Milà.
- 1450: Francesco Sforza esdevé duc de Milà.
- 1848: com nombroses ciutats europees, Milà se subleva.
[edita] Economia
Milà, des del final del segle XVII fins pels volts de la dècada de 1970, ha estat una ciutat predominantment industrial, però successivament ha vist com anava prenent més força el sector terciari, desenvolupat en diverses direccions, de les més tradicionals a les més modernes: finances, empreses nacionals i internacionals, multinacionals, sector editorial, disseny industrial, publicitat, entreteniment, informàtica, activitats universitàries. Des dels anys 1980 és famosa com a "Ciutat de la Moda".
[edita] Monuments i museus
- El Duomo (la catedral).
- La basílica de Sant'Ambrogio.
- El castell dels Sforza.
- L'òpera La Scala.
- Les galeries Vittorio Emanuele II.
- L'església de Santa Maria delle Grazie, on es pot admirar El Sant Sopar, obra de Leonardo da Vinci, declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
- La pinacoteca de Brera.
- La pinacoteca i la biblioteca Ambrosiana.
- L'església de Sant'Alessandro
[edita] Transports
Milà té l'aeroport internacional de Malpensa, situat a Varese. Té tres línies de metro i diverses línies de tramvia. És també un important enllaç ferroviari i de comunicacions en general. A Milà conflueixen moltes vies de comunicació d'importància regional, nacional i internacional: està connectada amb Torí, amb Gènova, amb l'eix de l'Emília-Romanya, l'eix Brescia-Vèneto, Bèrgam i les anomenades Valli Orobiche, les vies alpines de la Valtellina (Val Venosta, Engadina i altes valls del Rin), del cantó suís del Ticino (San Bernardino, Lucomagno i Sant Gotard) i del pas del Sempione o Simplon. Aquesta situació seva ha estat, juntament amb la fertilitat del seu territori, el factor principal de la seva història i del seu paper dins d'Itàlia i els països transalpins.
[edita] Gastronomia
- risotto alla milanese (arròs a la milanesa)
- risotto allo zafferano (arròs amb safrà)
- cotoletta alla milanese (costella a la milanesa)
- osso buco (estofat de moll de l'os)
- panettone (pa de pessic de Nadal)
[edita] Personalitats milaneses
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
