Estructuralisme
De Viquipèdia
L'estructuralisme és una escola teòrica de les ciències socials i humanes origininada amb Ferdinand de Saussure. Considera l'objecte d'estudi com un sistema dividit en elements que es relacionen entre si. Per analitzar-lo científicament, cal doncs estudiar aquestes relacions i com afecten a la globalitat, que adquireix un significat més enllà de la suma de les parts.
Taula de continguts |
[edita] L'estructuralisme en lingüística
Saussure proposava l'estudi de l'estructura de la llengua en un moment donat, contrastant-lo amb la lingüística diacrònica, que s'encarregaria d'estudiar l'evolució de la llengua al llarg del temps.
Una de les aplicacions mées reeixides de l'estructuralisme va ser a la fonologia. Roman Jakobson i l'escola de Praga van analitzar les característiques articulatòries de cada so, dividint-los en parelles que contrastaven per un sol tret (per exemple + sonor - sonor), sent la base de l'AFI que avui s'utilitza. Així es va poder estudiar la distància objectiva entre els diversos fonemes en el global de les llengües.
Pel que fa a la morfosintaxi, l'estructuralisme introdueix la noció de sintagma, oposada a la de paradigma. Un sintagma estudia una paraula i les relacions gramatioals que estableix a la frase ("en horitzontal"), per veure com canvia el sentit si està en una posició o en una altra, si depèn d'alguna altra paraula o no i si es veu afectada pels mots del voltant. En canvi el paradigma es fixa en les relacions "en vertical", és a dir, entre una paraula i totes aquelles que podrien ocupar el mateix lloc (per exemple entre els noms comuns que tenen sentit en un context donat).
[edita] L'estructuralisme en literatura i pensament
La literatura comença a ser interdisciplinar, ja que qualsevol estructura social es torna un text susceoptible de ser llegit i interpretat pels estudiosos i en aquets sentit es pot considerar que l'estructuralisme va donar pas a la semiòtica o semiologia. Va tenir molt d'èxit en la narrativa, on analitzava els elements estructurals que formaven una història fent abstracció de les seves concrecions. És a dir, moltes històries tenen uns tipus de personatges i una manera de desenvolupar l'argument que les fa variants d'una protohistòria, malgrat que l'ambientació, els noms o l'estil sigui diferent. Roland Barthes i el primer Michel Foucault van usar aquest enfocament.
De la mateixa manera, es creia que la ment i el coneixement es podien descomposar en una sèrie d'elements atòmics universals, en una idea deutora de la tradició de Demòcrit i precursora dels memes.
[edita] L'estructuralisme en sociologia i antropologia
Claude Lévi-Strauss va estudiar les relacions de parentiu com un sistema on els membres podien oposar-se per una sèrie de trets i aporttaven significació al conjunt social. També va estudiar com estructrues fixes els mites, comprovant que a diferents societats es donaven històries similars i donca havien de jugar una funció semblant. Amb posterioritat va estendre els seus estudis a la nutrició i altres camps amb la idea que totes les cultures són variacions d'una sèrie fixa de sistemes.
[edita] Pervivència de l'estructuralisme
L'estructuralisme va suposar una revolució perquè va apropar les ciències socials i humanes a la investigació en identificar les estructures objecte d'estudi. Moltes de les seves troballes continuen vigents. Però des dels anys 60 han sorgit reaccions en contra, com la gramàtica generativa en lingüística (Noam Chomsky) o la deconstrucció (amb Jacques Derrida). Jacques Lacan i Louis Althusser són també deutors del moviment.
Les crítiques passen per la sobreinterpretació (s'assimilen fenòmens obviant el context que no haurien de comparar-se), la poca aplicabilitat a qüestions quotidianes i la negació de les aportacions individuals al sistema. A més a més, denuncien l'etnocentrisme de l'escola, ja que suposa que els esquemes occidentals són extrapolables a d'altres cultures, fent dels europeus els universals.
