Filosofia medieval

De Viquipèdia

S'anomena filosofia medieval a la que es desenvolupa des de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (476) fins la caiguda de Constantinoble l'any 1453. Es tracta d'un llarg període caracteritzat per importants esdeveniments històrics, socials, polítics i culturals. En el pla cultural, Occident perd el coneixement de la llengua grega i gran part del llegat filosòfic i científic antic.

De la mà de l'Església comença la construcció d'un saber unitari amb el dogma cristià com a principi i fi de reflexió. [Aquest saber serà fort fins l'arribada del renaixement, però, a partir d'aquest últim, amb la progressiva separació entre església i estat, actualment aquest saber, (i aquesta forma respectiva de societat que el fonamenta), en certa manera persisteix però d'una forma més dèbil, menys estructurada].

[edita] Característiques generals

Tota la filosofia medieval té caràcter religiós i la majoria de filòsofs són teòlegs.
Sant Agustí aporta els fonaments de la teologia i l'antropologia cristianes.
La relació entre la fe religiosa i la raó, les demostracions de l'existència de Déu i el problema dels Universals ocuparant bona part del treball filosòfic. Paralel amb aquesta qüestió, poc a poc, anant contra les teories realistes que defensen l'existència dels Universals, es va imposant poc a poc el nominalisme, que els nega explícitament.
l'aristotelisme s'imposa com a paradigma filosòfic i científic a partir del segle XIII. En l'adopció parcial de l'aristotelisme per part del cristianisme són importants Averrois i Sant Tomàs d'Aquino, entre d'altres.
En tota l'edat mitjana predominen, en l'astronomia, les teories geocèntriques d'Aristòtil, Eudox de Cnidos i el matemàtic Ptolomeu; es pot dir que, fins ja passada l'edat mitjana amb Copèrnic i Galileu, no es van deixar enrere definitivament les anacròniques (i bastant anticientífiques) opinions sobre l'astronomia i el moviment dels planetes.