Galícia

Galícia (en gallec Galiza o Galicia) és una nació establerta jurídica i administrativament com una comunitat autònoma espanyola, situada al nord-oest de la Península Ibèrica. Geogràficament, limita al nord amb el mar Cantàbric, al sud amb Portugal, a l'oest amb el oceà Atlàntic i a l'est amb el Principat d'Astúries i Castella i Lleó (províncies de Zamora i de Lleó).

A Galícia pertanyen l'arxipèleg de les illes Cies (format per l'illa del Far, illa de Monteagudo i l'illa de San Martiño), l'arxipèleg d'Ons (format per l'illa d'Ons i la d'Onza), l'arxipèleg de Sálvora (format per les illes de Sálvora, Vionta i Sagres), així com altres illes com Cortegada, Arosa, les Sisargas, o Malveiras; la major part de les quals pertanyen al Parc nacional de les Illes Atlàntiques.

L'himne de Galícia es referix a Galícia com nació de Breogán. L'Estatut d'autonomia, en l'article primer, reconeix la realitat de Galícia com nacionalitat històrica.

[edita] El topònim «Galiza»

El terme Galiza és un topònim històric usat en la Edat Mitjana en gallec. No obstant va caure en desús en favor de Galicia (el qual s'ha mantingut com el topònim oficial i habitual tant en gallec com en castellà, tal com arreplega l'Estatut d'autonomia de Galícia) fins que en el segle XX va ser recuperat pel nacionalisme gallec (Galiza és el topònim usat habitualment pel Bloque Nacionalista Galego i l'únic que apareix en la seua proposta de reforma de l'Estatut). Galiza és també el topònim únic per a Galícia per als reintegracionistes.

Després de l'aprovació per part de la Reial Acadèmia Gallega de la normativa de la concòrdia en 2003, Galiza va ser acceptat també com un topònim en gallec. Hi ha diverses opinions respecte a si Galiza és també un topònim oficial. D'una banda, el text de la reforma normativa estableix una distinció entre ambdós topònims, al·ludint únicament com a oficial a Galícia («Es manté Galícia com a veu legítima gallega, denominació oficial del país i forma majoritària en l'expressió oral i escrita moderna. Galiza es considera també una forma legítimament gallega, àmpliament documentada en l'època medieval, que va ser recuperada en el gallec contemporani»). A més, no hi ha hagut cap reforma o llei que haja fet de Galiza un topònim també oficial (la Constitució espanyola) determina, en l'article 147, que "Els Estatuts d'autonomia hauran de contindre. .. la denominació de la Comunitat que millor corresponga a la seua identitat històrica"; l'estatut d'autonomia gallec no ha sigut reformat). D'altra banda, també pot ser argumentat que, atés que la Llei de Normalització Lingüística gallega estableix que els topònims oficials seran els topònims en gallec, tal llei o reforma no és necessària en absolut, ja que en haver sigut reconegut Galiza com un topònim en gallec, és ja de fet un topònim oficial, al mateix nivell que Galicia.

[edita] Història

Vegeu també Història de Galícia. Els grecs de l'antiguetat, anomenaren aquesta reggió kaleikói (καλλαικoι), el nóm del poble que hi vivia. El topònim prové de la denominació dels pobladors celtes que hi van arribar en dues ones d'immigració succesives, la primera, ca. 1800 a.C. i la segona el segle IV a.C. El topònim va evolucionar a Gallaecia sota l'administració romana, i després a Regnum Gallaecia, el primer dels regnes independents de Roma a Europa. En l'època medieval va ser anomenat Reyno de Galicia.

Gallaecia fou constituïda com a província romana probablement en temps dels Antonins, potser fins i tot en temps d'Adrià. La capital fou Bracara Augusta o Bracara (Braga)

[edita] Llengües

El idioma propi de Galícia és el gallec, sent oficial junt amb el castellà. El gallec té amb el portugués un tronc comú (galaicoportugués) i manté viva una tradició d'elements celtes, heretada dels celtes, en la cultura dels castros, abans de l'arribada dels romans.

Un moviment lingüístic (el reintegracionisme) sosté que el gallec i el portugués només són diferents varietats del mateix idioma gallec-luso-brasiler i que l'actual separació de la normativa portuguesa i la normativa oficial gallega només es deu a la castellanització normativa del gallec (única varietat galaicoportuguesa amb ortografia semblant a la del castellà). Alguns lingüistes comparen el cas amb el neerlandès dels Països Baixos i el neerlandès de Flandes, conegut també com a flamenc.

Recentment s'ha trobat el document més antic escrit en gallec que es conserva, el qual data de l'any 1228, es tracta del “Fòrum do bo burg do Castro Caldelas” atorgat per Alfons IX a l'abril del dit any a la vila d'orense de Allariz.

El seu ús ha decaigut amb el pas dels anys a les àrees rurals a causa de la influència de l'espanyol en les urbanes. Encara així, segons el més recent estudi sobre els costums idiomàtics de la població gallega, el coneixement del mateix se situa entorn d'un 80% de la població. És l'idioma percentualment més parlat d'entre els propis de les nacionalitats històriques.

[edita] Demografia

Paissatge típic gallec, prop d'Arzúa.

Actualment compta amb uns 2,8 milions d'habitants empadronats (2002), a més de prop de tres milions que han emigrat, majoritàriament a les altres comunitats autonòmiques espanyoles i a Argentina, sense oblidar que n'hi ha en Uruguai, Veneçuela, Cuba (Fidel Castro és fill d'un gallec), Brasil, Mèxic i els països de Centre Europa.

Vigo és la major ciutat de Galícia, sent les Ries Baixes l'àrea amb major densitat poblacional. L'organització tradicional de la població a Galícia és substancialment diferent de la de la resta d'Espanya, i es basa en aldeas, parròquies i comarques (hi ha cinquanta-tres comarques).

Taxa de natalitat (2002): 7,1 per 1.000
Taxa de mortalitat (2002): 10,3 per 1.000
Esperança de vida (2001): 80,1 anys
- Homes: 76,5 anys
- Dones: 83,6 anys

A diferència de la resta d'Espanya, Galícia, a pesar de no ser de les comunitats més extenses, compta amb nombroses ciutats de considerable població:

Font INE Institut Nacional d'Estadística d'Espanya (01-01-2005):

Una sitja en Carnota, que és una espècie de graner típic del nord d'Espanya.

Vigo - (293.725).
La Corunya - (243.349).
Orense - (108.358).
Santiago de Compostel·la - (92.919).
Lugo - (92.271).
Pontevedra - (80.137).
Ferrol - (77.155).
Villagarcía d'Arosa - (35.954).
Narón - (35.083).
Oleiros - (30.467).
Redondela - (29.863).
Carballo - (29.689).
Ribeira - (26.884).
Arteijo - (26.272).
Marín - (26.103).
Culleredo - (25.650).
Ceps - (24.849).

[edita] Economia

Ria d'Arosa (Pontevedra), que és la més gran de tot Espanya.

La major part de la economia de Galícia depén de la agricultura i la pesca, a pesar que en l'actualitat hi haja més treballs en el sector terciari: 582.000 persones d'un total de 1.072.000 treballadors (2002).

Dins del sector secundari caben destacar la construcció naval en Vigo i Ferrol, la indústria automobilística i la tèxtil, així com la indústria relacionada amb la manipulació del granit.

En l'actualitat, Galícia es troba en un fort procés de renovació turística. Per a més informació turística sobre Galícia, visite's la web de turisme oficial de Galícia.

[edita] Divisió

Riu Arregla, al seu pas per Ribadavia (Orense).

Encara que històricament dividida en 7 províncies (La Corunya, Santiago, Betanzos, Mondoñedo, Lugo, Orense i Tui), actualment Galícia està conformada per quatre províncies:

Així com en nombroses comarques.

Comarques de Galícia

[edita] Independentisme

Allí tenen Galiza Nova, l'equivalent a Maulets, Endavant i a més tenen un partit nacionalista, el BNG que està governant amb el PSdeG. La seua bandera independentista està formada per un fons blanc, amb una franja blava i un estel roig al mig. Estelada Gallega.

[edita] Bibliografia

Antonio Blas Guerrero (1994) Enciclopedia del nacionalismo Tecnos, Madrid
Ramón Villares (1985) Historia de Galicia Alianza Editorial, Madrid
Francisco Rodríguez Iglesias, editor (1991) Galicia-Historia (8 volums) Hércules de Ediciones S.A A Coruña
GARCIA, Xosé Lois (1978) Naciones colonizadas de Europa Occidental Follas Novas, A Cruña.
Imma Tubella i Casadevall i Eduard Vinyamata Camp (1978) Les nacions de l'Europa capitalista La Magrana, Barcelona
Xosé M. Núñez Seixas (1998) Movimientos nacionalistas en Europa en el segle XX Ed. Síntesis, Col. Historia Universal Contemporánea, 26 Madrid.
Felipe Fernández-Armesto(1996) Los hijos de Zeus Grijalbo Barcelona
X. M. Dobardo Paz; Pilar García Negro; A. Pérez Alberdi, Francisco Carballo, i altres Dossier Galícia a Altres Nacions nº 4-5 1982-1983.
Clodio González Pérez Galiza, lingua, terra e migracións dins IV Jornades del CIEMEN del 16 al 23 d'agost del 1979 Fet nacional: llengua, territori i Migracions, publicada a Nationalia V.
Francisco Cerecedo Cuando la sangre llegó al Miño a Historia 16 nº 19, novembre 1977.
José Rodríguez Colmenero La conquista romana de Galicia a Historia 16 nº 10 febrero 1977
Xosé Ramón Quintana El nacionalisme gallec de la postguerra ençà a L'Avenç núm. 197, novembre-desembre 1995.
Alfonso Bozzo La autodeterminación gallega a Historia 16 nº 6, octubre 1976.
Alfonso Bozzo Proceso histórico del nacionalismo gallego a Historia 16 Extra V, abril 1978.
Fermí Rubiralta i Casas (1997) El nuevo nacionalismo radical Tercera Prensa nº 34 Gakoa-Liburuak, San Sebastià.