Guerra civil catalana

De Viquipèdia

La Guerra civil catalana (1462-1472), és l’enfrontament armat entre Joan II d’Aragó i les institucions catalanes (Diputació del General i Consell de Cent) per tenir el control polític. La mort de Carles de Viana –protegit de Catalunya i enfrontat amb el seu pare Joan II- serà l’excusa per formalitzar l’inici d’una contesa que, de fet, es venia covant des del seu predecessor Alfons el Magnànim.

Amb tot, la guerra és el resultat d'una controversia política que enfronta la monarquia i l'oligarquia; entre l'estil absolutista i el pactiste. Tambè està sobre el tauler la capacitat política de la Generalitat per assumir la sobirania i governar. Al començar les hostilitats, tota la societat es veu obligada a optar per un o altre bandol en funció del seus interessos i ideologies^[1].

[edita] Context social

Comença el segle XV al mig d’una profunda crisi que afectava tota Europa Occidental, i especialment Catalunya. Les causes van ser diverses: crisis de subsistències de la població; la crisi demogràfica a causa de les grans epidèmies, que afectà especialment al camp; la crisi financera, amb l'endeutament excessiu de les institucions públiques; la reducció del volum i dels guanys del comerç internacional.

A Catalunya destaca especialment la crisi social agrària, amb l'aparició del moviment remença que reivindica la supressió dels mals usos. En l’aspecte polític, la concepció autoritària de la monarquia topa, per un costat, amb la creixent força de les institucions i els poders econòmics i, a l’entorn rural, amb fortes tensions amb la noblesa i aquesta amb els seus serfs.

[edita] L'ambient al camp: la revolta dels remences

Vegeu el tema més a fons a Guerra dels Remences.

Les continues reivindicacions dels pagesos contra l’opressió dels senyors va ser recollida tímida, però interessadament, pel rei Alfons el Magnànim en la primera meitat del segle XV, ja que volia tenir mes control sobre la noblesa, alineada amb els poders institucionals de Catalunya. El seu successor, Joan II, heretà aquest clima de revolta al camp que li resultarà beneficiós en el seu enfrontament amb el poder polític català. La guerra dels remences iniciada al 1462, coincideix en dates amb la guerra civil catalana i situa a la Diputació del General amb dos fronts oberts: la lluita al camp contra els remences i la lluita contra el rei. Els remences esdevenen, de facto, uns aliats de la causa reialista.

[edita] L'ambient a Barcelona: la Biga i la Busca

Vegeu l'article principal a la Biga i la Busca.

La crisi econòmica mediterrània cap a 1425 comporta la intervenció per mitjà de mesures proteccionistes, però per aplicar-les cal vèncer la resistència de l'oligarquia urbana (ciutadans honrats).

Les protestes i motins es succeeixen, el que dóna lloc a una sèrie de canvis i reformes (1436). Els mercaders i menestrals proposen una sèrie de mesures: devaluació monetària, prohibició d'importació de productes, millora de la producció tèxtil, impostos a estrangers. Els ciutadans honrats proposen mesures més limitades: treballs públics per atenuar l'atur, etc.

La intransigència d’aquests últims i la seva resistència al canvi van precipitar la crisi econòmica i van dividir els barcelonins, a partir de 1450, en dos grups clarament diferenciats: la Biga i la Busca:

La Biga, integrada per la majoria dels ciutadans honrats i alguns mercaders –importadors de teles de luxe-, es considera, actua i viu com un grup nobiliario, tenen terres, castells i drets senyorials i viuen de les rendes. S'oposen a les alteracions monetàries.

La Busca, el partit dels menestrals i mercaders que aspiren a controlar el govern municipal per fer complir els privilegis, llibertats i costums de Barcelona. Volen la devaluació monetària i mesures proteccionistes.

Entre la Biga i la Busca, Alfons el Magnànim mantindrà una postura ambigua, ja que d'una banda necessita diners i els acceptarà tant de buscaris com de bigaris, i d'altra aspira, com els altres reis del XV, a imposar la seva autoritat en les Corts i sobre la noblesa.

Un cop iniciada la guerra, els buscaires -majoritàris al Consell de Barcelona- varen prendre partit per Joan II. Això els enfrontà amb la Generalitat que en 1463 va jutjar i condemnar a mort per conspiració als consellers Pere Destorrent i Francesc Pallarès, junt amb Bernat Turró, Martí Solzina i Joan de Mitjavila, membres del partit buscaire.

[edita] L’enfrontament entre Joan II i el Príncep de Viana

Joan II d'Aragó

De la unió de Joan II i la seva primera esposa, Blanca I de Navarra, va néixer Carles de Viana, primer príncep de Viana, que segons les capitulacions matrimonials de 1419 havia d'heretar el regne de Navarra a la mort de la seva mare. Però el 1441 al morir Blanca I, Joan II va usurpar el tron navarrès. El resultat fou una guerra civil a Navarra entre 1451 i 1455 que va enfrontar els agramontesos, partidaris del rei Joan, i els beamontesos, partidaris de Carles. Joan II derrota definitivament a Carles en la batalla d’Aibar en 1452.

El clima emocional generat per l'empresonament de Carles, ordenada pel seu pare el 1460, va fer passar a l'ofensiva a les classes privilegiades del Principat.

Les Corts de Lleida d'aquell mateix any elegeixen un Consell del Principat que va exigir al rei l'immediat alliberament del seu fill. Aquesta enèrgica actitud, unida a l'aixecament dels beamonteses navarresos i a la mobilització castellana a la frontera d'Aragó, van obligar el rei a cedir, alliberant a Carles i acceptant les capitulacions de Vilafranca del Penedès (1461), on es recollien les reivindicacions polítiques de l'oligarquia catalana, entre altres, la prohibició al rei d'entrar a Catalunya sense permís de la Generalitat.

Però la sobtada mort del Príncep de Viana a les tres setmanes del seu alliberament va alterar l'aparent pacificació. Els reialistes, recolzant-se en els seus tradicionals aliats, buscaris i pagesos, van intentar recuperar posicions, provocant un aixecament camperol el 1462 i amb el suport del rei de França, Joan II va penetrar al Principat sense permís del Consell. La resposta dels catalans va consistir a organitzar un exèrcit per sufocar l'aixecament camperol i destituir el monarca el juny de 1462.

[edita] Desenvolupament de la guerra

La guerra es va internacionalitzar ja que Joan II va buscar el suport de Lluís XI de França (al qual li dóna entre altres coses en garantia el Rosselló i la Cerdanya) i Gastó de Foix (promesa d'heretar Navarra). El Consell del Principat, per la seva part, buscarà suports interiors i la desarticulació de les forces opositores: el partit buscari i els remences. En no obtenir els resultats desitjats, el Consell comença a oferir el Principat a candidats que, 50 anys després de Casp, poden, ni que sigui molt indirectament, algun dret a regnar Catalunya.

En 1462, es va proposar nomenar comte de Barcelona al rei Enric IV de Castella si respectava tota la particularitat catalana i la Concòrdia de Vilafranca, a més el rei castellà, a part dels seus drets al tron, podia comptar amb l'ajuda dels beamonteses navarresos enemics de Joan II i del comte de Foix. Ells recolzen Blanca, germana de Carles de Viana i ex-dona d'Enric IV.

Enric IV accepta l'oferiment davant de la divisió de la noblesa. Les tropes castellanes dirigides per Juan de Beamont obliguen a aixecar el setge de Barcelona però Joan II utilitza les divisions de la noblesa castellana que acabarà forçant Enric, pel Tractat de Baiona i amb Lluís XI d'àrbitre, a renunciar al Principat i, en compensació, se li lliura la batllia d'Estella. Joan II renuncia a les rendes que li corresponien a Castella.

En 1464, rere el fracàs amb el monarca castellà, s’ofereix la corona a Pere de Portugal, nét de Jaume II d'Urgell que, donades les seves limitacions, s'alia amb el duc de Borgonya enemic de Lluís XI.

Aragonesos, valencians i mallorquins, mentrestant, presten el seu suport a Joan II, a més dels buscaris i remences i alguns nobles i clergues. Bernat Saportella, diputat del Principat de Catalunya es posa al costat del rei amb el que la Diputació li permetrà la legalització de la seva situació.

D'aquesta època destaca la batalla de Calaf, el 28 de febrer de 1465 amb victòria del rei Joan amb el suport del comte de Prades sobre les tropes de Pere de Portugal. Tambè les tropes del rei Pere tingueren algun èxit, com el suport rebut per mar des de Portugal quan Barcelona estava assetjada en juliol de 1465.

En 1466, mor el Conestable Pere de Portugal i se li ofereix la corona a Renat I d'Anjou, nét de Joan I d'Aragó i antic enemic d'Alfons el Magnànim, la qual cosa modificarà el sistema d'aliances internacionals. Renat I envia com a lloctinent al seu fill, Joan II de Lorena, que aconseguí exits militars fins a la seva mort (16 de desembre de 1470).

Finalment Joan II busca l'aliança amb Castella a través del matrimoni del seu fill Ferran II i, d’entre un seguit de candidates, aconsegueix que es casi amb la seva cosina, l’infanta Isabel.

A finals de 1471, amb bona part de Catalunya recuperada per les tropes reials, comença un setge a Barcelona que durarà fins el 8 d'octubre de 1472. Sense suports exteriors, els catalans han de rendir-se a la realitat: Barcelona es lliura als reialistes després d'un perdó general.

[edita] La capitulació de Pedralbes

La Capitulació de Pedralbes es signada el 24 d'octubre de 1472. És el final d'una guerra que acaba sense vencedors ni vençuts. Joan II únicament demana que s'anul·li la Capitulació de Vilafranca. Les mesures de clemència i una preferència a la Diputació rebel davant la reialista, permetent seguir en el càrrec a diputats que havien estat opositors, van portar alguna divisió però va pacificar el país.

Calia treballar per solucionar els greus problemes econòmics ja que Catalunya estava arruïnada després de la guerra. Les Corts de 1473 aborden el tema de la recuperació que no se solucionarà.

Joan II que va morir en 1479, deixant sense solució els principals problemes que el seu fill Ferran II intentarà solucionar:

En primer lloc ocupant el Rosselló i la Cerdanya.
El programa econòmic adoptat era, en part, el dels buscaris des de 1450.
Es decideix també la reforma dels organismes dirigents de Catalunya: la Diputació i el Consell.
El problema remença va ser el que va prendre mes temps en solucionar-se.

Durant la guerra dels remences, el cap dels remences Francesc de Verntallat va ser nomenat vescomte d'Hostoles, però la política sobre els mals usos va continuar sent ambigua, la qual cosa donà lloc a noves revoltes, com la de 1475, fins i tot és manifestarà en mesures antirremences (Corts de 1480). Aquesta política ambigua de Ferran II provocà que els nobles recuperen drets perduts i llavors es produeix la segona guerra remença (1484) dirigida per Pere Joan Sala que aconsegueix una revolta de grans proporcions.

Ferran, finalment, pren un compromís que es plasmarà en la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) on els mals usos són redimits mitjançant el pagament de seixanta sous per mas i els camperols aconseguiran una sèrie de llibertats. Amb aquests diners, els senyors van ser indemnitzats i al monarca se li va pagar una multa de 50 mil lliures. Els senyors van continuar tenint drets sobre els camperols cultivadors però no de la forma humiliant com fins a aquell moment.

[edita] Conseqüències per Catalunya

La Generalitat va patir un fort desprestigi en acabar la guerra, no tant sols per haver estat el bandol perdedor, sinò per que concentrà les critiques de tots els sectors: els pactistes l'acusaven de haver menystingut les revoltes agràries, del replegament dels mercats cap a altres latituds; les classes baixes empobrides per la guerra, acusaven les messures fiscals necessàries per recuperar l'hisenda. Econòmicament, la Generalitat estava exhausta i no va poder tornar els préstesc que li havien concedit el Consell de Cent i tambè particulars.

A mes de la precària situació econòmica deixada per la guerra, cal considerar també que l'expansió de l'Imperi otomà per la península Balcànica, Palestina i el nord d'Àfrica va limitar les rutes des d’occident cap als ports comercials d'Orient, contribuint a la decadència del comerç mediterrani.

A més, la Mediterrània havia perdut dimensió com a mercat. El desenvolupament de les ciutat i ports del nord d'Europa configurava una àrea comercial atlàntica que sumada a les navegacions cap a Amèrica, a finals del segle, i cap a l'Índia vorejant l'Àfrica, van deixar en un segon terme al comerç mediterrani.

Catalunya, amb un estructura social malmesa, amb un Estat que no podia competir amb altres potències europees i amb la potenciació de Castella per la conquesta i comerç amb Amèrica, resta en una situació estratègica desavantatjosa.

A partir del segle XVI Barcelona no continuaria sent una ciutat gran i important en el nou marc polític i comercial, ni la potència decisòria del període medieval.