Història de l'Islam
De Viquipèdia
La història de l'Islam, o més correctament, del món islàmic, és un element important d'estudi per entendre el comportament actual dels musulmans. Abarca des de la mitologia àrab preislàmica fins a l'actualitat. Es poden distingir clarament vuit etapes.
Taula de continguts |
[edita] Temps preislàmic
Abans de l'arribada del profeta Mahoma, a la Península Aràbiga hi existien, junt amb el cristianisme i el judaisme, diverses creences idòlatres que es reunien al voltant de la Ka'ba. Els àrabs s'organitzaven de forma tribal, sota unes normes dictades per l'hostilitat del desert.
[edita] Mahoma i l'Islam
Dins d'aquest context, apareix Mahoma, que desenvolupa el monoteisme dels cristians i els jueus fins a les seves darreres conseqüències i l'adapta als costums i lleis tribals. El nom del seu Déu, Allah, és el mateix que utilitzaven les tres creences predominants fins aleshores: al cas dels idolatres, era el nom que donaven a la deitat superior, creadora de totes les coses que existien.
Crea el concepte d'ummah, o comunitat de creients, que dona un cos unitari e igualitarista entre tots els musulmans independentment del seu origen. Aquest serà d'importància capital de cara a la unificació política de la península i posterior expansió.
L'atac cap a la idolatria i el politeisme, així com el support cap a les classes més desafavorides, fa que es guanyi l'hostilitat dels mercaders de La Meca, d'on ha de fugir el 15 de juliol de 622. Aquesta fugida, o hègira, de La Meca a Medina marca l'inici del calendari musulmà.
A Medina les seves doctrines compten amb un fort support popular, gràcies al qual organitza un exèrcit amb el que arriba a conquerir La Meca. Gran part de les revelacions referents a la guerra santa daten d'aquesta època de la seva vida.
Una vegada conquerida La Meca, i sotmesa aquesta al domini de l'Islam, aconsegueix ampliar la seva base militar, cosa que permet unificar política i militarment als àrabs. Aquesta unificació marca l'inici de l'expansionisme aràbic, fonamentat en un important excés demogràfic i la promesa de botí. S'ataca a l'imperi sasànida i el bizantí.
Finalment, el 8 de juny de 632 mor per causes naturals a Medina, mentre part del seu exèrcit conqueria Jerusalem.
[edita] Primers califes
L'època dels quatre primers califes, on no se seguia una línia successòria predefinida, és coneguda com a la època dels primers califes. Es caracteritza per una ràpida expansió de signe anàrquic, i dels primers intents de centralització.
[edita] Abu-Bakr (632 - 634)
Al seu testament, Mahoma no va indicar qui havia de ser el seu successor. Mentre la majoria del poble plorava la seva pèrdua, es va organitzar un cop d'Estat per garantir l'estabilitat del regne fundat per ell. Abu-Bakr, que havia estat nomenat director de la plegària dels divendres pel mateix Mahoma, assumeix tots els títols d'Amir al-Muminin, o "Príncep dels Creients" i Califa, o "successor del profeta", i es posa així al front de la ummah.
Aquest cop d'Estat marca l'inici de la divisió de l'Islam entre xiïtes i sunnites, ja que els primers n'eren partidaris d'Alí i consideraven als descendents del profeta com a unics hereus legítims. N'Alí mateix era gendre de Mahoma.
Durant el regnat d'Abu-Bakr es realitzen diverses ofensives sobre Síria, Iraq i l'Egipte, però la gran majoria dels esforços militars es dediquen a l'eradicació de la dissidència interna i la submissió d'algunes tribus àrabs independents. Finalment, mor el 23 d'agost de 634, anomenant a Omar successor.
[edita] Omar I (634 - 644)
A l'igual que Abu-Bakr, Omar era sogre del profeta. Sota el seu regnat de 10 anys, els dominis de l'Islam adquireixen el rang d'imperi. Egipte, Síria i tota la Mesopotàmia cauen a les seves mans.
La política seguida cap als territoris conquerits era la de mantenir el sistema propi de cada un d'ells, fent només petites adaptacions. Per aquest motiu, es manteniren les antiquades estructures sasànides q l'Iraq, cosa que suposa una font inesgotable de problemes per als següents califes.
Preocupat pel risc de desintegració, degut a l'excessiva autonomia dels governadors locals i els oficials àrabs, Omar mor assassinat per un esclau al novembre de 644 sense haver dessignat cap successor, però si un comitè de sis, que ho hauria de decidir.
[edita] Osman I (644 - 656)
El califa Osman, marit de dues de les filles del profeta, fou l'elegit com a legítim successor. Va orientar les seves preferències de l'aristocràcia mediní a la mequí, col·locant a familiars seus al capdavant de les províncies de l'imperi, en un intent de centralització. Això li va suposar fortes crítiques, fins i tot a l'espectre religiós, per la qual cosa es va veure forçat a fixar de forma definitiva les revelacions de Mahoma a un llibre: l'alcorà.
Comencen els atacs contra Xipre i Sicília, donant preferència al front Oest, tot i que per l'Est es completa la conquesta de l'imperi sasànida, fins a Khurasan. Pel nord, s'amplien els dominis al voltant de la Mar Càspia.
Però les rivalitats entre diferents sectors islàmics, sobre tot pel que fa als afers del botí i de la terra, varen ocasionar que, el 17 de juny de 656, un grup de soldats destinats a l'Egipte entrà a casa seva, a Medina, per donar-li mort.
[edita] Alí (656 - 661)
Tot i que n'Alí havia disputat el títol de califa als seus antecessors des del principi, les circumstàncies de mort violenta d'Omar i Osman el varen fer retractar-se. De fet, ja al comité dels sis va ser proposat com a califa en primera instància, però refusà aquest títol ja que com a condició es posava no alterar el sistema tribal àrab. Aquesta condició fou acceptada per Osman, però violada a partir del sisè any de govern.
A les noves circumstàncies, sense cap candidat alternatiu seriós, no quedava altre remei que ampliar els poders atorgats al califa, per tal de persuadir a Alí. Tot i així, s'escampà el rumor que era l'instigador de l'assassinat, i aviat sorgiren nombrosos complots per venjar a n'Osman.
En un clima de guerra civil, trobà suport entre els sectors àrabs que s'havien sentit deixats de banda pels predecessors, principalment de l'Iraq, ja que propugnava una política igualitarista: tots els musulmans tenien els mateixos drets amb independència del seu origen, antiguitat de conversió i antiguitat de participació a les conquestes. Però els partidaris d'Osman, governadors de les principals províncies, el rebutjaven.
Alí era el califa dels partidaris del canvi, ja que des d'un principi es mostrà ferm a les necessitats d'ampliar el poder d'un califa, especialment a l'aspecte religiós, ja que hauria de poder reinterpretar l'obra de Mahoma en funció de les circumstàncies històriques. Encara ara, aquest es un tret característic del xiisme.
Al voltant seu es forma una àmplia coalició pel canvi, que li permet obtenir una victòria militar contra els conspiradors Talha i Zubayr a la Batalla del Camell. Amb aquesta, afirma el seu poder com a califa, cosa que suposa l'obediència d'Egipte. Però a Síria, els familiars d'Osman liderats per Muawiya es resisteixen, encara que no nomenessin al seu propi Amir al-Muminin. El motiu de la seva resistència eren una sèrie de privilegis obtinguts amb Omar i Osman.
Després d'una llarga i fallida negociació, els dos exèrcits xoquen per primera vegada l'any 657 a Siffin. Aquesta s'allarga durant tres mesos, pràcticament sense morts, ja que bàsicament es continuaren les negociacions. Quan finalment els siris es varen decidir a lluitar, els iraquians posaren pàgines de l'alcorà a les seves llances, com a símbol d'una voluntat de treva. Es decidí la solució de l'arbitratge.
És a partir d'aquest moment que comença a desfer-se la coalició d'Alí, ja que a l'arbitratge no es representaren tots els interessos, i les seves aspiracions d'autoritat perderen consistència. Finalment, morí assassinat a Kufa, l'any 661.
[edita] Dinastia Omeia (661 - 750)
La victòria de Muawiya, del clan dels Omeies, suposa la seva aclamació com a califa i fundador de la dinastia omeia. Aquesta suposa la total pèrdua de poder par part de les èlits de Medina i La Meca, i la capital de l'imperi passa a Damasc. L'exèrcit de Síria passa a ser el responsable del control de l'impedi.
Es trenca la línia de califes rashidun i l'estricta observació de l'alcorà, per la qual cosa els omeies son rebutjats com a califes legítims per part del sunnisme. El xiisme, òbviament, només reconeix a Alí. La fidelitat religiosa és substituïda per l'obediència monàrquica (mulk).
[edita] Ascensió
Amb l'ajut de les tropes siries, Muawiya acabà amb l'anarquia inherent als sistemes d'organització tribal, posant les bases d'un autèntic Estat musulmà. Per aconseguir això, s'haguè d'enfrontar a nombroses revoltes, continuació de la guerra civil iniciada en temps de n'Alí.
Una vegada superada, es retomà l'expansió de l'imperi, arribant a assetjar Constantinopla l'any 668. Es conquereixen Rodes (672) i Creta (674), al temps que es crea una base naval a la Mar de Màrmara, des d'on entre 674 i 680, any en què va morir Muawiya, es llençaren atacs anuals contra la capital de l'imperi bizantí.
Però el seu règim encara era precari, i l'arribada al poder del seu fill Yazid I va desencadenar noves revoltes. La xiïta, liderada per Husayn, fill menor d'Alí, fóu reprimida fàcilment, i Husayn mort a Kerbala per l'octubre de 680.
Més gran fóu la revolta Quraysí, liderada per Abd-Allah ibn al-Zubayr, nét d'Abu-Bakr, i de caire tradicionalista. Aquesta coincidí amb la mort de Yazid (683) i, quaranta dies després, del seu successor Muawiya II (684), cosa que convertí la revolta en una autèntica amenaça pel règim omeia.
Arriba així al poder la branca marwaní de la família omeia, de la mà de Marwan I, i en perjudici de la sufyaní. Sota ella, es repetí l'escenari de la primera guerra civil, de rivalitat pel repartiment del poder entre els primers invasors i els posteriors immigrants. Durant el seu mandat, els omeies guanyen una decisiva batalla contra al-Zubayr, al nord de Damasc.
Després de la mort de Marwan I, al 685, Abd al-Malik assumeix la tasca de recuperar l'estabilitat del regne. Amb mà de ferro, reprimeix amb l'exèrcit totes les revoltes, obligant a molts dissidents a exiliar-se i donant peu a una vertiginosa espiral de violència. Aquesta política marcarà la resta de la dinastia omeia, i va fer necessària l'aparició d'un exèrcit permanent.
Però a curt termini s'aconsegueix pacificar el regne, i la unificació administrativa i monetària, així com l'arabització i islamització dels seus territoris, donen un important impuls a l'economia, en el que seria l'època daurada dels omeies. La frontera occidental avança fins a Tànger (694), també tenen èxit les campanyes a l'Àsia cental, mentre que les altres es mantenien relativament estables.
Aquesta prosperitat, i relativa calma, es manteniren durant els regnats de Walid I (705 - 715), Suleiman (715 - 717) i Omar II (717 - 720). Es continua avançant al nord d'Àfrica, Àsia central i s'ocupen el Belutxistan i la Península Ibèrica. En aquesta època es destina gran part de pressupost en obres públiques i assistència social, principalment a Síria i el Hijaz, així com els sistemes de regadiu a l'Iraq.
[edita] Decadència
La pau obtinguda per la família marwaní després de la segona guerra civil fóu molt fràgil. Tot i la solidesa de l'aparell administratiu creat, les revoltes eren constants. Ja no per governadors que es volguessin independitzar, i cada vegada menys pels afers dels immigrants àrabs, sinó més aviat sobre qüestions com l'expansionisme i el militarisme del règim.
L'estabilitat de l'imperi depenia de l'exèrcit de Síria, vist per les altres províncies com a una força hostil, mentre que els ingressos del tresor públic ho feien d'un insostenible expansionisme, ja que li corresponia una cinquena part del botí. Aquest expansionisme era utilitzat, a més, com a una eina per reduir l'amenaça de revoltes militars, ja que els mantenia ocupats, reduïa la seva quantitat i suposava una font d'ingressos extraordinària per a ells.
Però a mesura que passaven els anys les conquestes es feien més difícils i inestables. A més, començà a aparéixer un fort procés d'integració i assimilació entre els cossos militars àrabs i la població indígena. Els militars sentien així un creixent interés per l'agricultura i el comerç, també un cert sentiment nacionalista i l'establiment de famílies. Per aquest motiu, les campanyes de conquesta cada vegada eren menys populars, tot i que necessàries per mantenir el sistema econòmic establert.
El creixement de la població a les ciutats fóu àmpliament superior al del comerç i la indústria, i els sistemes de beneficència que aliviaven la situació temporalment tornaren insostenibles. Si a això se li suma una disminució d'ingressos per la reducció dels botins de guerra, la situació torna explosiva.
El fet que els càrregs d'importància es reservessin a la família marwaní i als seus protegits va suposar l'aparició d'una classe privilegiada, que defensava els seus interessos de forma agressiva. Tant això com el procés d'assimilació i oposició a la guerra, foren especialment importants al Khurasan, des d'on partí la revolució abbàssida.
Conscients d'aquests problemes, sota els regnats de Suleiman i Omar II, s'inicià un procés de reforma. Primer de signe moderat, i després de caràcter radical, sorprenentment similar a les grans revolucions europees dels darrers dos segles, amb la diferència que aquesta fóu dirigida des d'adalt, i per tant no tingué continuitat.
Sota el govern de Suleiman, es canvien a l'administració els elements conservadors per altres de reformistes. Les campanyes militars es centraren en consolidar els seus dominis, obrint-se a militars no-àrabs, amb l'excepció de les importants campanyes contra l'imperi bizantí, arribant a assetjar Constantinopla (716), campanya durant la qual morí l'any 717. Això suposà un fort cop per a l'exercit de Síria, del qual depenia l'estabilitat de l'imperi.
L'arribada al poder d'Omar II suposa una radicalització extrema de les polítiques de reforma. El nomenament d'aquest com a successor, per part de Suleiman, anava en contra de les preferències mostrades pel seu pare Abd al-Malik i la major part de la família marwaní. Per això, només s'acceptà l'execució del testament sota condició que Yazid II fos el següent successor. Els partidaris d'Omar II acceptaren, amb l'esperança d'un llarg govern per part d'aquest.
Però el fet es que Omar II morí l'any 720, deixant darrera seu un legat de reformes a mig executar. Aturà totes les polítiques expansionistes, gran part dels privilegis de la família omeia, i establí la igualtat entre tots els musulmans, siguin o no àrabs. Pretenia establir el seu poder sota una ideologia islamista, en comptes de fer-ho al poder militar àrabo-sirià. Es restablia, per tant, el concepte de la ummah. El seu govern es caracteritza per un major centralisme, però reducció de la importància del poder militar.
Yazid II, durant el seu breu regnat (720 - 724), anul·là totes les directives d'Omar II. L'expansionisme i el domini àrab tornaren a ser moneda comú. El succeí el seu germà Hisham, que gràcies a la seva habilitat política aconseguí la continuitat de l'imperi duran dues dècades. La seva mort l'any 743 suposà pràcticament el final de la dinastia omeia. Els esforços de Walid II (743 - 744), Yazid III (744), Ibrahim I (744) i Marwan II (744 - 750), arribant a acceptar algunes polítiques d'Omar II, no aconseguiren aturar la revolució.
[edita] Dinastia Abbàssida (750 - 1258)
Després de la caiguda de la dinastia omeia, arriba al poder la família abbàssida, descendent d'un oncle del Profeta, Abbas ibn Abd al-Muttalib. Tot i que gran part del seu èxit l'havien d'agrair als xiites, la doctrina oficial continuà sent el sunnisme ortodoxe. La caiguda dels abbàssides suposa la fi de l'Islam clàssic i del domini àrab, i s'inicia una llarga fase de decadència.
[edita] Revolució i esplendor
Després dels vint anys de govern de Hisham, la qüestió de la seva successió dividí a la família omeia en tres bàndols. La fi de la unitat familiar suposa la destrucció d'un dels pilars del règim. L'altre, el poder militar sirià, estava ja debilitat per una dèbil demografia, i cansat d'haver de matar a altres musulmans, amb el desprestigi que això duia.
Les forces revolucionàries que s'havien anat acumulant al llarg dels anys esclataren amb la mort de Hisham. S'havia d'aprofitar la delicadesa de la successió, i la divisió de la família governant, per tal d'aconseguir d'una vegada un canvi de situació.
Esclataren revoltes a l'Iraq, Hijaz i, sobre tot, Khurasan. Una d'aquestes darreres estava dirigida per Abu Muslim, d'origen persa i confessió xiïta hashimita, en nom d'un membre de la Casa del Profeta. Sota proclames d'igualtat entre tots els musulmans, es conquerí l'any 748 la plaça forta de Merv, i des d'allà s'iniciaren diverses operacions contra la resta de l'imperi.
A començaments de 750 l'exèrcit revolucionari conquerí Kufa. Mentrestant, els omeies havien descobert el membre de la Casa del Profeta que suposadament estava darrera de la revolució, Ibrahim ibn Muhammad, i l'assassinaren. Aquest era fill de Muhammad ibn Alí, membre de la família abbàssida que s'havia auto-proclamat successor d'Abu Hashim, fundador del xiisme hashimita.
Davant aquesta situació, no quedà més remei que proclamar Imam Amir al-Muminin al germà d'Ibrahim, Abu al-Abbas Abd Allah ibn Muhammad. Aquest s'hauria d'enfrontar a l'Amir al-Muminin omeia de Damasc, Marwan II.
A la batalla del Zab, el mateix any 750, es derrota a l'exèrcit omeia. Set mesos després, es captura i dona mort a Marwan II, culminant així la revolució abbàssida.
[edita] Decadència
[edita] Domini turc
[edita] Croades
[edita] Califats i regnes paral·lels
[edita] Califat de Còrdova
[edita] Califat fatimita
[edita] El Califat Abbàssida d'Egipte (1281 - 1517)
[edita] Imperi Otomà
[edita] Sota el domini europeu
[edita] Independència i divisió contemporània
[edita] Vegeu també
[edita] Enllaços externs
[edita] Bibliografia recomanada
- Las Claves del Mundo Islámico (622-1945) - Emilio de Santiago Simón
- Història de l'Islam (600-750 d. J.C.) - M.A. Shaban
- Història de l'Islam (750-1055 d. J.C.) - M.A. Shaban
