Kraftwerk

De Viquipèdia

Kraftwerk és el nom del grup musical alemany, pioner de la música electrònica, fundat el 1970 pel pianista Ralf Hutter (Krefeld, Alemanya, 20 d’agost de 1946), i el flautista Florian Schneider Sleben (Bodensee, Alemanya, 7 d’abril de 1947). Ambdós són músics de formació clàssica que abandonaren progressivament els instruments tradicionals, investigant en la creació de sons, la interpretació i composició per mitjans electrònics.

Kraftwerk ("central elèctrica" en alemany), és considerada com una de les formacions més influents i revolucionàries de les darreres dècades. La seva petja s'ha estès més enllà de la música electrònica pura; a on hi ha gèneres als quals és ben pal·lesa, com per exemple el techno, l'electro, el tecnopop, etc; arribant a influir músics d'estils aparentment tan allunyats com el rock, el jazz, la música clàssica i fins i tot artistes d'àmbits extra musicals com pintors, coreògrafs, directors de cinema o escriptors. També ha estat el, probablement, fins ara, intent més seriós per a crear una música popular amb un só, idiosincràsia i llenguatge purament centreuropeu, però de vocació internacional, com a resposta, sovint irònica, al monopoli cultural i comercial de la música anglosaxona.

Alguns dels músics o artistes que han demostrat devoció per Kraftwerk han estat David Bowie, Rainer Werner Fassbinder, Afikan Bambaatah, Aleksandr Balanescu quartet, U2, R.E.M, Divine Comedy, Mobi, Talking Heads, Human League, New Order, Pet shop Boys, Madonna, Jeff Mills, Michael Jackson, The Yellow Magic Orchestra, Michel Houllebecq, entre molts d'altres.

Kraftwerk a la seva gira del 2005, interpretant "Nummern" del seu àlbum "Computer Welt"

Taula de continguts

1 Història
2 Organisation
- 2.1 Neix un nou concepte
3 La primera transició i el naixement dels Kling Klang Studios
4 Enllaços externs

[edita] Història

[edita] Organisation

Ralf Hutter i Florian Schneider Sleben es conegueren a unes classes d'improvisació el 1968 al Conservatori de Düsseldorf. Amics des del primer moment, decidiren de formar una societat indissoluble que, encara avui dia, dura. Els dos provenien d'un ambient molt similar: famílies acabalades, d'un alt nivell cultural, sotmesos a una enorme pressió per a adquirir la millor educació possible; compartint tant una extensa formació acadèmica en altres matèries apart de la música (arquitectura, belles arts, idiomes, etc.), com tot un seguit de punts de vista força provocadors per a aquell temps.

Crearen el grup obert d'improvisació, Organisation, amb el que gravaren un disc el 1970, amb el productor Connie Plank a on, apart de Ralf Hutter a l'orgue i Florian Schneider a la flauta i el violí, hi apareixien altres músics. El nul èxit del disc, sumat a la incomoditat que els dos fundadors patiren amb el virtuosisme exhibicionista dels seus col·legues, els portà a crear un nou duo on, inspirats per les experiències electròniques de Karlheinz Stockhausen o d'Edgar Varesse, començaren a experimentar amb les possibilitats de creació sonora amb elements electrònics, encara molt rudimentaris, amb el nom de Kraftwerk.

[edita] Neix un nou concepte

Tot i que els sons del nou grup encara eren generats per instrumentació convencional -manipulada electronicament- la música, filosofia i sonoritat final de tot plegat suposaren un trencament total amb la resta de formacions alemanyes més avançades del moment. Mentre grups com Tangerine Dream, Popol Vuh o Ash Rah Temple (amb noms anglosaxons o amb ressonàncies místiques) utilitzaven la electrònica com a un mitjà d'evasió d'inspiració còsmica, ideals per a les experiències lisèrgiques d'alguns, i d'altres com Can o Amon Dhul (també amb noms anglosaxons o místics), improvisaven dintre la instrumentació roquera habitual, Kraftwerk es presentava com a únics defensors d'una identitat absolutament germànica, basada en el só electrònic pur i dur, amb una temàtica quotidiana. Ferms militants en contra de les drogues, consideraven aquestes com a adormidores del cervell. La seva música tendiria cada cop més cap a una estructuració més rígida, una rítmica precisa, freda i contundent i unes melodies i harmonies que no defugien ser taral·larejables.

El primer disc que van editar sota aquest ideari fou el, encara molt abstracte, Kraftwerk, però que va ser un pas endavant respecte a l'anterior. Amb temes molt més estructurats, l'àlbum pretenia obrir una via totalment oposada al "hippisme" del moment, però des de l'elegància aristocràtica, defugint la grolleria o l'insult. Tan el grup com el disc apareixien, davant les modes e ideologies de llavors, com la cosa més antipàtica que hom pogués inventar-se. Tot i això Kraftwerk] es va convertir en un inesperat èxit de vendes a Alemanya.

[edita] La primera transició i el naixement dels Kling Klang Studios

Als seus directes, als quals exhibien una actitud distant i reservada, més pròpia d'un duet de música clàssica que als excessos corporals d'una estrella del rock, es recolzaren amb Klaus Dinger a la bateria i Michael Rother a la guitarra; els quals acabaren abandonant el grup per crear NEU! l'any 1971, un duo que, en clau molt més roquera, esdevingué també molt influent en el só de moltes bandes futures.

Desprès d'aquests darrers canvis, Ralf i Florian decidiren prescindir de baterista, farts de discussions amb aquest tipus d'instrumentista, els quals sempre reclamaven protagonisme, amb extemporanis solos a on lluir-se, trencant el minimalisme rítmic, base consubstancial del seu concepte. La solució momentània va ser, ras i curt, substituir l'instrumentista per una màquina: la caixa de ritmes de l'orgue de Ralf Hutter, amb ritmes preprogramats tipus bossa nova, cha cha chà, samba, etc.

Amb aquesta base rítmica, varen gravar el seu segon disc anomenat simplement Kraftwerk 2. L'àlbum fou un pas enrera cap a la divagació improvisada, tot i que amb un só més estilitzat. Comparat amb el seu debut aquest nou álbum, vist en conjunt, era molt més fluix i, de fet, tampoc se'n van vendre tants. Poc després compraren el local a on assajaven i li van posar el nom d'un dels temes de "Kraftwerk 2", Kling Klang, joc de paraules al voltant del Ying Yang i de la paraula alemanya "Klang" que vol dir "só".

Adquiriren els primers sintetitzadors, alhora que continuaven fent-se material electrònic a mida. Amb aquest nou instrumental llençaren el 1973 el tercer disc, Ralf und Florian, a on els dos homes encara s'encarregaven de tocar un bon grapat d'instruments però amb més èmfasi en els sons de generació electrònica pura, gràcies a la perícia que ràpidament adquiriren amb la manipulació dels sintetitzadors. El disc té una paleta sonora molt més variada que els anteriors. Tot i que encara treballaven amb la vella caixa de ritmes preprogramats, aconseguiren efectes rítmics que avançarien algunes de les estratègies que esdevindrien rutinàries a la música dance dels anys noranta. Les melodies eren també cada vegada més clares, enganxoses i cristal·lines, predient el que seria el so Kraftwerk del futur immediat. La última gran novetat va ser la utilització per primera vegada del Vocoder, aparell emprat per les emisores de ràdio, per a generar les veus de robòtiques, tan típiques de Kraftwerk; que aquí poden escoltar-se breument al tema "Ananas Symphonie".

La crítica, tot i que despistada, alabà el disc però no seria fins al següent que no es produí el trasbals internacional.

[edita] Autopistes, ràdios i trens

Treballant encara amb el productor Connie Plank, Ralf i Florian feren una petita gira presentant el seu darrer treball, però ja estaven farts dels ritmes sud americans preprogramats de la seva caixa de ritmes i de treballar tan aïllats del mon. Decidiren llavors reclutar un percusionista, Wolfgang Flür, un modest bateria d’un grup beat local, sense massa ego i disposat a fer el que calgués. Inventaren un nou instrument al que anomenarien percussió electrònica, consistent a un petit taulell subjectat per un trípode, a on hi haurien instal·lats uns cercles metàl·lics que, en ser colpejats per dues varetes de ferro, produirien una connexió elèctrica que generaria un só percussiu metàlic. L'invent fou una veritable troballa per al concepte de grup que Kraftwerk anava buscant: la bateria tradicional era un instrument massa tosc i primitiu per a un grup que es volia presentar com a futurista i, d'altra banda, una caixa de ritmes impossible de programar era una limitació excessiva. Amb el nou instrument, Kraftwerk aconseguia trencar per primera vegada amb la imatge salvatge del bateria de jazz o rock, donant-li a l'intèrpret del nou instrument un aspecte molt més científic.

Desprès de la petita gira, a on el nou aparell acaparà tota l'atenció, reclutaren el violinista Klaus Roeder i, esdevenint de nou un quartet, gravaren el seu primer gran clàssic Autobahn (1974), una oda èpica dedicada a les autopistes alemanyes, que es convertiria en un inesperat i immens èxit a ambdues bandes de l’Atlàntic.

Aquest seria el seu disc més revolucionari: era la primera vegada que algú feia autèntiques cançons electròniques, sense guitarres, ni baix, ni bateria; concebudes d'una manera minimalista, emprant efectes de só abstractes (en aquest cas imitacions sintètiques d'automòbils i clàxons), no com una exploració divagatòria, sinó com a autèntica necessitat narrativa, amb un ús perfectament justificat dins del context general de l’obra.

A "Autobahn" encara hi ha petits fragments de flauta i piano però el disc té una voluntat decididament electrònica. També, per primera vegada s'atrevien a utilitzar les seves pròpies veus per a cantar textos reconeixibles, barrejades amb les robòtiques del Vocoder. Al seu moment, la obra va ser comparada a una barreja entre Stockhausen i els Beach Boys i, certament, "Autobahn" circulava per a una perillosa línia suspesa entre la frivolitat lúdica americana més desimbolta i la intel·lectualitat centreeuropea més culturalitzada.

El disc aconseguí la fita inèdita d'arribar a les llistes dels deu més venuts als Estats Units. El que més va sorprendre a tothom és que als llocs a on va tenir més èxit fou als barris a on la comunitat negra era la dominant. En el futur, Kraftwerk es podrà ventar de ser l'únic grup blanc que de debò ha influït a la música negra.

Poc abans de la gira americana, Klaus Roeder deixà el grup, i reclutaren a Karl Bartos, jove músic de formació clàssica, que es faria càrrec d’una altra segona unitat de percussió electrònica; quedant establerta la que seria la formació clàssica de Kraftwerk per excel·lència, al llarg dels següents 16 anys: Ralf Hutter, sintetitzadors i veus sense tractament electrònic; Florian Schneider, sintetitzadors, seqüenciadors i veus electròniques; Karl Bartos, percussió electrònica i Wolfgang Flür, percussió electrònica.

Amb el grup renovat, la gira americana esdevingué l'espectacle musical més futurista del moment. La seva presència escènica, amb els quatre músics elegantment vestits, recordava la seriositat dels músics de cambra però la seva música, tot i les fortes influències dels clàssics germànics com Schubert, era molt allunyada del rock simfònic, tan en boga en aquell moment, avantposant una immediatesa desarmant, gairebé infantil, al virtuosisme barroc d'aquell.

El següent any abandonaren definitivament l'us d'instruments acústics, essent l'únic quartet de música moderna que no utilitzava ni guitarres ni bateries de l'escena mundial. Trencaren amb el productor Connie Plank, fitxant per a la EMI Odeon, decidint que, a partir de llavors, ningú prendria decisions per ells; convertint-se així en el primer grup autènticament independent, sense mànagers ni intermediaris; encarregant-se els mateixos Ralf i Florian de la part administrativa.

El 1975 gravaren Radioactivitat/Radioactivity, el primer disc bilingüe de Kraftwerk, que jugava amb l'ambigu concepte de la radioactivitat com a energia i com a emissions radiofòniques. Aquest seria el seu àlbum més fosc i irònic alhora, ple de perles, alhora tan fredes com romàntiques, com la que dona el títol al disc. Tot i això, tingué un ressò molt menor a Estats Units que l'anterior, mantenint un alt nivell de popularitat i prestigi a Europa, especialment França, a on arribà al número 1.

La influència de Kraftwerk començà a deixar-se veure en personatges com Brian Eno, Iggy Pop o David Bowie que en quedaren fascinats, tan per la música com per l'estètica.

El 1977 reblaren una mica més el clau amb Trans Europa Express/Trans Europe Express, on feren un pas més enllà en el essencialisme melòdic, abandonant definitivament les vel·leïtats divagatòries, que encara cuejaven a "Radioaktivitat". Aquest seria també el seu disc més nostàlgic, una espècie de cant elegíac i sentimental cap a una Europa que ja mai més seria el que va ser però presentat sota un gens sentimentalista viatge en tren que avança, inexorablement, damunt d'un ritme metal·lic , repetitiu i poderós (el qual seria samplejat el 1982 per Afrikan Bambaatah, per a rapejar-hi a sobre, al seu àlbum Planet Rock, considerat el primer disc de hip hop de la història) pel damunt del qual, s'hi afermaven una romàntica melodia d'inspiració schubertiana, servida amb un so semblant a una orquestra de corda sintètica i la veu monòtona de Ralf repetint la frase "Trans Europe Express", com si fos una freda lletania.

El disc esdevingué una apoteosi al mercat negre americà, essent emprat pels Djs novaiorquesos per a fer alguns dels primers remixes. Paral·lelament, un altre fenomen, aparegut per aquelles dates i que sacsejaria la indústria musical, seria el punk el qual, de la nit al dia, escombraria tot el poder establert de les velles glòries del rock i el pop, les quals apareixien als ulls de la nova generació irada com a figures decadents. Curiosament, de tota aquesta crema només se'n salvaren ells, essent aclamats per la seva independència creativa i econòmica davant la indústria. El calor rebut per part de gent d'ambdós fenòmens -la música disco negra i el punk anglès- els afalagà però, tot i aixó, eren conscients que ells no en formaven part de cap dels dos (Kraftwerk mai no van ser uns apologetes de l'hedonisme i el ball; així com la urgència vital, expressada a través de la violència verbal i física del punk, eren diametrament oposada al seu univers ideal d'elegància innocent i alhora irònica, d'equilibri entre home i màquina).

Kraftwerk presentant "Music non Stop"

[edita] La perfecció d'un estil: robots i computadores

Desprès de la seva mirada al passat vindrien els seus dos discs més futuristes i que, de llarg, hom ha considerat unànimement com els màxims clàssics de la obra krafwerkiana: Die Mensch Maschine/The Man Machine (1978) i Computer Welt/Computer World (1981)

Die Mensch Maschine és el disc amb una estètica més provocativa, des de la portada fins als sis temes que el conformen, cadascun d'ells peces seminals dels estils que apareixerien els següents quinze anys, des de l'ambient fins al house, del Tecnopop fins al electrofunk. El petit tema Das Model/The Model, considerada la primera cançó tecnopop de la historia -en el seu vessant més elegant-, fou reeditat en format single quatre anys més tard a Anglaterra, esdevenint número 1 de les llistes, demostrant que l'avançament musical i estètic de Kraftwerk era una evidència i que, per fi, semblava començar a ser assimilat i gaudit per una àmplia audiència nova que no arrossegava vells prejudicis.

A partir de llavors es va produir un fenomen nou: al llarg de tota la dècada Kraftwerk havia estat un grup impossible de classificar, que havia estat prou hàbil per a ser acceptat i admirat per a molts, tot i que alguns no varen entendre la seva actitud i que, venint d’on venien, eren titllats de nazis; cas de l'indocumentat article de Lester Bangs. Des d'aquest disc, una miríada de nous grups, especialment anglesos, inspirats per aquest disc, començaren a inundar les llistes d'èxits amb temes de pop sintètic, adaptant les sonoritats kraftwerkianes a les seves lletres i a les necessitats del pop de tres minuts; vestint-se també amb corbata i tallant-se el cabell.

Davant la proliferació de clons, Kraftwerk feu una retirada de tres anys per a estudiar l'estratègia a seguir, temps que també aprofitaren per a remodelar completament el seu "Kling Klang studios". Amb l'aspecte més compacte que ara tenien els seus instruments gravaren Computer Welt/Computer World (1981), dedicat al món dels ordinadors, que, acompanyat b'una gira mundial amb un senzill però revolucionari acompanyament visual, representà el trencament més radical amb els espectacles de rock que mai s'havia fet fins aleshores.

El disc, temàtica i musicalment representà el més ferm pas cap endavant del grup, presentant el seu disc més aspre, pur al seu concepte, sense cap cançoneta tipus The Model. El seu èxit popular fou important però no tan aclaparador com l'anterior, tot i que la seva influència fou semblant i sonorament és el que es manté més modern, encara avui dia.

Just al començament dels anys vuitanta apareixeria la tecnologia del sampleig, consistent a "capturar" sons preexistents, per a utilitzar-los musicalment. El sampleig fou emprat per músics de tots tipus i fou fonamental per a crear nous estils musicals, totalment deutors de Kraftwerk. De fet, Kraftwerk pot ventar-se de ser el grup més samplejat de la història de la música, fins al punt de que alguns dels temes que hi empren els seus sons han esdevingut més famosos que els originals que els autèntics Kraftwerk varen composar, gravant i creant els sons amb molta cura. Aquesta situació desbordà al grup, molt molest per aquesta nova actitud d’aquesta nova onada de seguidors, considerant-se robats impunement, i començaren una frenètica activitat judicial, demandant tants aprofitats com varen poder. Finalment es van rendir davant l'evidència que els nous estils musicals, basats en el sampleig de sons preexistents, més que no pas en la sintetització creativa de nous sons, acabarien essent acceptades per la indústira i el públic com a una manera més de crear, per molt que els fastiguegés.

[edita] Bicicletes i Boings Boums Tchacks

Els grups que s'havien enmirallat en ells acabaren evolucionamt cap a un tipus d'instrumentació més tradicional, incloent-hi guitarres i bateries o senzillament desapareixent. També és cert que, desprès de l'empatx sintètic, el públic tornava a demanar "herois de la guitarra", tornant a estar de moda grups tipus Dire Straits, representants d’un estil de rock de gran qualitat però molt més conservador. L'excepció al nou corrent fou l'aparició d’els anglesos Pet Shop Boys, nascuts tot just quan tota la resta de grups tecnopop de la primera onada estaven desapareixent o reciclant-se en grups convencionals; fortament influits per Kraftwerk però amb un ideari molt personal.

Enmig d'aquest panorama, Kraftwerk es recloguè durant tres anys més, preparant un nou àlbum que semblava no arribar mai. Paral·lelament a tot això, Ralf s’afeccionà a la pràctica del ciclisme d’una manera obsessiva, anant fins i tot en això a contracorrent: mentre la típica estrella del rock es llençava a les drogues, Kraftwerk es dedicaria a una cura del cos gairebé ascètica però moderna. Ralf i Florian estaven convençuts que la seva imatge "neta" era la millor provocació, sentint-se enmig d'un món musical a on havien anat a parar gairebé per accident, un món a on solament s'hi trobaven còmodes fent exactament el contrari a allò que s'esperava d'una estrella. Per a ells, el ciclisme era com una resposta purament europea a l'exemple, sempre admirat per ells, dels Beach Boys americans: mentre el grup de Califòrnia glorificava el surf, ells es dedicarien a glorificar una cursa tan europea com el Tour de France, amb el single del mateix nom, el 1983, cantat/parlat en francès.

El single fou un dels temes favorits per a la població negra americana del moment, esdevenint l'èxit més paradòxic de tots els que varen tenir, venint d'un grup cent per cent alemany, de nom alemany, parlant d'una cursa francesa i cantat en francès: més europeu impossible. No varen passar gaires setmanes que el tema fou inclòs a la banda sonora de la pel·lícula Breakdance, esdevenint un dels favorits dels balladors d'aquest estil, llavors recentment nascut, que apreciaven els ritmes robòtics sincopats del grup alemany.

El single havia d'anar dins del nou àlbum però aquest no va aparèixer mai debut a diverses circumstàncies; un greu accident ciclístic de'n Ralf entre d'altres. Aquest nou llarg lapse de temps, fou molt negatiu per a la continuïtat del grup. El nou perfeccionisme malaltís de Ralf i Florian va esgotar a Karl i Wolfgang, impacients per a treure nou material el més aviat millor.

Finalment, aquest va aparèixer el 1986, amb el titol de Elektrik Cafe/Electric Café, en una època en que el panorama havia canviat del tot, des de l’aparició del llunyà Computer Welt. La fredor de la seva nova proposta no va ser ni compresa ni acceptada, i crítica i públic giraren l'esquena a un disc que no va convèncer a gairebé ningú: massa tard per al difunt tecnopop de principis dels vuitanta, massa aviat per al dance dels noranta.

Avui dia, el disc te una apreciació molt més alta que llavors, valorant-se adequadament les seves aportacions (moltíssim menors que als anteriors) tot i que evidenciava un cert cansament de l'equip humà i de la fórmula kraftwerkiana, a més que alguns dels nous elements sonors no acabarien de quallar, essent el disc que potser ha suportat pitjor el pas del temps; si hom exceptua la ja clàssica suite de la primera cara, "Boing Boum Tschack-Music Non Stop", part important dels seus recents directes.

Davant la freda acollida de la seva última obra, el grup no feu cap gira per a recolzar-lo i es tornà a tancar al seu estudi, generant un nou silenci de cinc anys més; silenci que acabà esgotant els dos percusionistes elèctrics que, cansats de tanta improductivitat, se n'anaren. Amb Fritz Hilpert, enginyer de só i músic que treballava als seus "Kling Klang Studios", acabaren la penosa feina d'arxivar digitalment tota la seva obra i de refer els seus temes més representatius, amb uns ritmes més adients a l'època recent.

[edita] Soroll i silenci

El 1991, en plena febre dance, Kraftwerk, pràcticament uns desconeguts per a la nova generació que ballava amb uns ritmes i sons que ho devien gairebé tot al grup alemany; feren una aparició estel·lar amb el seu nou àlbum Die Mix/The Mix, versió maximalista dels temes més coneguts de la seva carrera; amb un tractament molt més aparatós. L barroquització dels esquemàtics temes originals era molt evident; construint unes estructures musicals molt més complexes, amb proliferació de segones i terceres veus i una polirítmia molt més sofisticada i moderna. Tot el que es perdia en subtilitat i màgia es guanyava en immediatesa i espectacularitat, dividint el públic i crítica com mai fins llavors un disc seu no havia fet: per una banda, tota una nova generació d'afeccionats i crítica descobria qui eren els avis de tot allò que ballaven i queien de genolls d'admiració, davant d’aquells pioners que havien estat fent aquell tipus de música amb dates tan anteriors, en un moment en que eren vistos com una raresa i, d'altra banda, els vells seguidors i crítics, molt menys impressionats, veien les noves versions com una espècie de sacrilegi cap a la col·lecció d'incunables de Kraftwerk. De fet, l'ex-membre Karl Bartos sempre havia protestat contra aquest àlbum, en què havia treballat al llarg de tots aquest anys fins que se’n va afartar, dient que tota aquella feinada hauria d’haver estat feta per músics contractats, mentre els autèntics Kraftwerk haurien d'haver dedicat les seves energies i creativitat a la creació de nou material. Però aquest punt de vista era impossible de ser compartit per a uns maniàtics del control del material propi com Ralf i Florian, que mai havien vist amb bons ulls la ingent quantitat de versions que es feien de, per exemple, The Model.

Però poc desprès de l'aparició de l'àlbum feren una nova gira, no tan revolucionària com la del 1981 però igualment de gran èxit i que, per a tota aquella generació de gent que mai els havia vist, de fet ho fou, generant una nova onada de grups inspirats per aquelles actuacions. La gira serví també per a que els vells fans i crítics, decebuts amb el que els propis Kraftwerk s'havien fet a ells mateixos els perdonessin ja que, a escena, el concepte era més poderós que mai.

Per a la gira contractaren un nou teclista que substituís Karl i, de pas, ajudés a mantenir l'estètica de quartet, ja clàssica de Kraftwerk. Desprès d'uns quants concerts amb el portuguès Fernando Abraantes, amb una actitud escènica massa extravertida, poc apreciada pels seguidors, la nova formació restà definitiva fins avui dia amb la incorporació de Henning Schmitz, tècnic del "Kling Klang", també excel·lent teclista.

Desprès de la gira, els renovats instrumentalment i humana Kraftwerk tornaren a tancar-se al llarg de la resta de la dècada, en el silenci més llarg de tota la seva carrera; silenci en què, al món musical hi passà de tot. Als anys noranta només sortiren per a fer alguns concerts aïllats, sempre per a ocasions excepcionals (al Tribal Gathering de Londres, al Festival Sonar de Barcelona, a la inauguració del centre de les arts a Karlsruhe a Alemanya, etc.) sense presentar cap novetat rellevant respecte a la del 1991, exceptuant algun tema instrumental, que no feia més que incrementar les expectatives d'un públic i una crítica ansiosos.

[edita] Un segle XXI ple de nova energia

En arribar el tombant del segle els Kraftwerk donaren una sorpresa a tothom: presentaren el tema oficial per a la Expo Universal de Hannover 2000 gravat al single Expo 2000 (1999), que fou un aconteixement amb també una certa part d'escàndol, en saber-se la desorbitada quantitat de 40.000 marcs alemanys, pagats del tresor públic, que varen cobrar per l'encàrrec. El fet provocà la divisió de la opinió pública alemanya entre els que consideraven un estafa pública i els que els defensaren, queixant-se de que només a Alemanya es qüestiona que un músic cobri una quantitat similar per un encàrrec així i que en canvi ningú s’escandalitza pels excessos de les figures anglosaxones.

Amb la controvèrsia encara calenta, els Kraftwerk es llençaren a fer tot un seguit de concerts de prova del nou material tècnic, ara un revolucionari sistema controlat per quatre ordinadors centrals instal·lats damunt de quatre taules uniformes i compactes per a cada músic, que estèticament donaven una imatge encara més minimalista i neta. A aquesta alçada Kraftwerk ja era una espècie d'institució i molts d’aquests concerts foren esdeveniments contractats per ajuntaments i governs, com per exemple la inauguració del modern centre "Citée de la Musique" de Paris, a on Kraftwerk feren el concert inaugural, davant un a audiència formada per les autoritats públiques franceses.

El 2003 presentaren un nou àlbum de llarga durada Tour de France Soundtracks, quelcom més que una revisitació del seu vell tema Tour de France, essent més aviat tota una obra conceptual al voltant del cos humà entès com a màquina complexa i la seva relació amb la bicicleta, màquina que necessita l'energia humana per a funcionar.L'aparent oportunisme del tema escollit (la reutilització d'un vell èxit) es feu a miques davant la realitat d'un disc conceptual, arriscat, tornant a la puresa minimalista dels vells temps, allunyada de l'aparatositat del seu anterior "Die Mix", però amb una antena perfectament posada a tot el que s’estava coent en aquell moment a l'escena electrònica.

Tot i unes poques reaccions basades en el prejudici, el cert és que l'àlbum va ser rebut amb respecte i entusiasme per gairebé tota la crítica i públic afeccionat, arribant a un sorprenent número 1 a Alemanya. Tour de France Soundtracks era potser el disc més elegant de la seva carrera, molt més agosarat del que a primera vista semblava: intentar reproduir amb só el silenci i soledat que hom sent anant en bicicleta.

Per a la promoció del disc es llançaren de nou a fer la gira mundial més llarga i completa que mai havien fet. Tots els mitjans de comunicació internacionals es rendiren a l'espectacle en part futurista, en part nostàlgic, del grup, que tenia membres que ja s'acostaven a la seixantena. La gira fou recollida al primer àlbum en directe i DVD del grup Minimum Maximum (2005), nominats ambdòs al millor àlbum de música electrònica per als Grammy i al millor DVD de l'any respectivament.

De llavors ençà han continuat fent aparicions estel·lars, com per exemple al prestigiós festival de jazz de Montreux (2006), a on el públic afeccionat al jazz es rendí davant l'evidència de la mestria d'aquells alemanys, que els serviren amb la seva habitual elegància i professionalitat aquell estil de música tan diferent al que estaven acostumats a escoltar i apreciar.