Marquès de Sade
De Viquipèdia
Donatien Alphonse François de Sade, més conegut pel seu títol de marqués de Sade i anomenat pels seus admiradors "el Díví Marqués" (París, 2 de juny del 1740 - Charenton-Saint-Maurice, Val-de-Marne, 2 de desembre del 1814), fou un aristòcrata, escriptor i filòsof francés, autor de diverses novel·les que unixen els relats pornogràfics amb l'exposició d'un sistema filosòfic materialista i ateu. La seua filosofia és la de la llibertat extrema, sense el fre de l'ètica, la religió o les lleis, amb la recerca del plaer personal com el principi més elevat. Escrigué la major part de les seues obres durant els 29 anys de la seua vida que passà a la presó. Del seu nom procedix la paraula sadisme.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
[edita] Infància i adolescència
Sade nasqué a l'Hôtel Condé a París, al si d'una antiga família aristocràtica. Era fill del compte Jean-Bastiste François Joseph de Sade i de la seua esposa, Marie-Eléonore de Maillé de Carman, dama de companyia de la princesa de Condé. S'educà a Provença, a l'abadia de Saint Léger d'Ebruil sota la tutela del seu oncle, l'abat de Sade, erudit i llibertí, biògraf de Petrarca i corresponsal de Voltaire, que més tard seria arrestat en un bordell.
El 1750 tornà a París, on estudià a l'Institut Louis-le-Grand, regentat pels jesuïtes i dedicat especialment als fills d'aristòcrates. Feu la carrera militar i participà en la Guerra dels Set Anys, durant la qual assolí el grau de capità. Fou desmovilitzat en març del 1763 i s'instal·là en el castell familiar, a Lacoste (Vaucluse). Volgué casar-se amb la senyoreta de Laurais, castellana de Vacqueyras, però la seua familià s'oposà i arreglà el seu matrimoni, el 17 de maig del 1763, amb Renée-Pélagie de Montreuil, filla d'un ric magistrat amb poderoses relacions a la cort. El matrimoni tindria dos fills, Louis-Marie i Donatien-Claude-Armand, i una filla, Madeleine-Laure.
[edita] Escàndols i empresonament
En els anys següents, Sade protagonitzà una vida de llibertinatge, amb repetits abusos a prostitutes joves i empleats d'ambdós sexes en el seu castell a Lacoste, Vaucluse, en ocasions fins i tot amb l'ajuda de la seua esposa. El seu comportament capritxós inclogué una aventura amb la germana de la seua esposa, qui havia anat a viure al castell.
Només quatre mesos després del seu matrimoni, el 29 d'octubre del 1763, fou empresonat, per primera vegada, en el castell de Vincennes per excesos en un prostíbul. Quedà en llibertat quinze dies després, però l'obligaren a instal·lar-se fora de París, en el castell d'Échaffars, a Normandia, propietat de la família de la seua esposa. Tornà a París el 1764. Durant els anys següents tingué diverses amants.
El 1767 morí son pare, llegant-li diversos féus, així com el títol de compte de Sade. Ell, tanmateix, preferí continuar utilitzant el seu títol de marqués, que ja havia sigut utilitzat per la seua família, encara que mai no es va constituir legalment el marquesat de Sade. El seu fill, Louis-Marie, nasqué el 27 d'agost d'eixe any. Aleshores la seua reputació de llibertí estava ja sòlidament establida, i era objecte de vigilància policial des del 1764.
El 1768 fou acusat per la captadora Rose Keller d'atraure-la amb enganys a sa casa d'Arcueil, on la flagel·là. Sade fou empresonat en el castell de Saumur, des d'on fou traslladat després a Pierre-Encise, prop de Lió i, posteriorment, a la Conciergerie de París. Estigué a la presó vora tres mesos.
Després d'un episodi a Marsella on diverses prostitutes foren intoxicades amb la suposadament afrodisíaca mosca espanyola (no va morir ningú), fou sentenciat a mort per sodomia i enverinat el 1772, però fugí a Itàlia. Fou executat en efígie a Aix-en-Provence el 12 de setembre. Tornà a ser detingut poc després, el 8 de desembre, a Chambéry (Saboia) -llavors part del regne de Sardenya- per ordre del rei de Sardenya i fou tancat en el castell de Miolans. Aconseguí evadir-se'n i tornà a França, on s'instal·là de nou en el seu castell de Lacoste el 1773. La seua sogra, que s'havia convertit en la seua enemiga més aferrissada, obtingué una lettre de cachet que implicava presó incondicional per ordre directa del rei, per tal d'aconseguir-ne l'arrestament.
Tornà a París el 1777 i el 13 de febrer d'eixe any fou finalment arrestat i empresonat en el calabós de Vincennes. Exitosament apel·là contra de la seua sentència de mort el 1778, però hagué de romandre empresonat a causa de la lettre de cachet. Es fugà i retornà a Lacoste, però tornà a ser capturat poc després i ingressat de nou a Vincennes. A la presó, començà a escriure. A Vincennes conegué Honoré Gabriel Riqueti, qui també escrivia relats eròtics, però a cap dels dos no li agradava l'altre.
El 1784 es clausurà la presó de Vincennes i Sade fou traslladat a la Bastilla, a París. El 2 de juliol del 1789, cridà des de la seua cel·la la gent que era a fora i anaven a degollar els presoners, provocant avalots. Dos dies després, fou portat al manicomi de Charenton, on ingressà. La presa de la Bastilla, fet que desencadenà la Revolució Francesa, tingué lloc el 14 de juliol, quan Sade ja no hi era. Estava treballant en la seua obra magna, Les Cent vint journés de Sodome (Els cent vint dies de Sodoma) i entrà en un estat de desesperació quan perdé els seus manuscrits durant el trasllat. No obstant això, pogué tornar a escriure l'obra.
Fou alliberat de Charenton el 1790, després que la nova Assemblea Constituent abolira la lettre de cachet. La seua esposa aconseguí el divorci un temps després. Sade quedà en una difícil situació econòmica.
[edita] La Revolució
Durant el seu període de llibertat (a començaments del 1790), publicà de manera anònima alguns dels seus llibres. Entre el 1790 i el 1791 estrenà algunes obres de teatre en diversos escenaris parisencs. Conegué Marie-Constance Quesnet, exactriu i mare d'un fill de sis anys, que havia sigut abandonada pel seu espòs; Constance i Sade serien junts durant la resta de la seua vida. des de la seua estada a la presó, Sade patia una extrema obesitat, acompanyada de greus problemes respiratoris.
S'adaptà ràpidament a la nova situació política que sorgí de la Revolució Francesa. Fent-se dir "ciutadà Sade", arribà a desempenyar diversos càrrecs públics a pesar del seu origen aristocràtic. Escrigué diversos pamflets polítics. Membre d'un tribunal, quan la família de la seua antiga esposa es presentà davant d'ell, els dispensà un tracte favorable, tot i que havien sigut els responsables de tots els anys que havia estat a la presó. Fins i tot fou electe per a la Convenció Nacional, on representà l'extrema esquerra.
Encara que aterrit pel Regnat del Terror el 1793, escrigué un elogi d'admiració a Jean-Paul Marat per assegurar la seua posició. Després renuncià als seus càrrecs, fou acusat de "moderantisme" i empresonat durant vora un any. Escapà per poc de la guillotina (probablement per un error administratiu) i fou alliberat l'octubre del 1794, després que amb l'execució de Robespierre haguera conclòs definitivament el Regne del Terror. Esta experiència probablement confirmà el seu odi de tota la vida a la tirania estatal i especialment a la pena de mort.
El fet que, per error, haguera aparegut a les llistes dels emigrats fou aprofitat per la seua esposa i el seu fill Donatien-Claude-Armand per apoderar-se de tots els seus béns. El 1796 hagué de vendre el seu castell a Lacoste, que havia sigut saquejat el 1792 (les ruïnes foren adquirides el 1990 pel dissenyador Pierre Cardin, que ara hi fa festivals de teatre regulars, a més d'events socials).
[edita] Els darrers anys
El 1800, Napoleó Bonaparte ordenà la detenció de l'autor de Justine i Juliette. Sade fou arrestat a l'oficina del seu editor i empresonat sense un juí, primer a la presó de Sainte-Pélagie i després, acusat d'intentar corrompre els seus joves companys de cel·la, en el fort de Bicêtre. A instàncies de la seua família fou declarat dement el 1803 i traslladat una volta més al manicomi de Charenton; la seua exesposa i fills s'encarregaren de pagar les despeses de manutenció.
Es permeté que Constance visquera amb ell a Charenton. El liberal director de la institució, l'abad de Coulmier, l'animà perquè representara diverses de les seues obres amb alguns dels reclusos com a actors, perquè foren presentades al públic parisenc.
Sade començà una aventura amb Madeleine Leclerc, una empleada de tretze anys de Charenton. La relació durà quatre anys, fins la mort de Sade el 2 de desembre del 1814. Deixà la seua darrera voluntat, indicant que desitjava ser incinerat i que es dispersaren les seues cendres, però fou enterrat a Charenton; el seu crani fou exhumat posteriorment per a estudis frenològics. El seu fill cremà tots els seus manucscrits inèdits, inclosa una obra en diversos volums, Les Journées de Florbelle (Els dies de Florbelle).
[edita] Obra
Moltes de les obres de Sade contenen explícites -i sovint repetitives- descripcions de violacions i innombrables perversions, que en moltes ocasions inclouen violència i de vegades arriben a trascendir els límits del que és possible. Els llibertins que protagonitzen les obres de Sade funden la seua filosofia en un resolut menyspreu de les normes morals i en l'odi a l'ètica religiosa. En la natura, afirmen, el fort guanya i el dèbil perd; per tant totes les lleis i ètiques, dissenyades com són per protegir el dèbil, són vistes com antinaturals.
El 1782, mentre era a la presó, escrigué el relat curt Dialogue entre un prêtre et un moribond (Diàleg entre un sacerdot i un moribund), en el qual expressa el seu ateisme mitjançant el diàleg entre un sacerdot i un vell moribund, qui convenç el primer que la seua vida pietosa ha sigut un error.
La novel·la Les Cent vingt journées de Sodome (Els cent vint dies de Sodoma), escrita el 1785, encara que no acabada, cataloga una àmplia varietat de perversions sexuals perpetrades contra un grup d'adolescents esclavitzats i és el treball més gràfic de Sade. Es pensa que el manuscrit es perdé durant l'assalt de la Bastilla. L'obra no es publicà fins el 1904.
El 1978, Sade escrigué Justine ou les Malheurs de la vertu (Justine o els infortunis de la virtud), una primera versió de Justine, que fou publicada el 1791. Descriu les desgràcies d'una xica que elegix el camí de la virtud i no obté més recompensa que els repetits abusos als quals és sotmesa per diversos llibertins. Sade escrigué també L'Histoire de Juliette (La història de Juliette) (1798), que conta les aventures de la germana de Justine, Juliette, la qual elegix rebutjar els ensenyaments de l'església i adoptar una filosofia hedonista i amoral, la qual cosa li proporciona una vida plena d'èxit.
La novel·la La Philosophie dans le boudoir (La filosofia al tocador, 1795) relata l'educació lasciva d'una jove privilegiada. Està estructurada com una obra teatral i és concisa, aguda i atractiva; els personatges arquetípics de Sade són, ací, usats de manera eficaç. El llibre conté un llarg pamflet polític en el qual Sade recomana un socialisme utòpic. Declara que les lleis contra els lladres són absurdes: protegixen els lladres originals, els rics, contra els pobres que no tenen més remei que robar. Argumenta, a més a més, que l'estat no té dret de prohibir l'assassinat, ja que provoca assassinats en forma d'execucions i guerres. Les lleis contra la blasfèmia són vistes sense sentit: no són necessàries si Déu no existix, i si existix, segurament no donarà importància a atacs insignificants. El pamflet fou republicat i distribuït durant la Revolució del 1848 a França.
En Aline et Valcour (Aline i Valcour, 1795) contrasta un brutal regne africà amb el relat de l'illa de Tamoe, un utòpic paradís illenc. Este fou el primer llibre que Sade publicà amb el seu nom vertader.
El 1800 publicà una col·lecció de quatre volums de relats titulada Les Crimes de l'amour (Els crims de l'amor). En la introducció dóna un consell general als escriptors i fa també referència a les novel·les gòtiques, especialment a The Monk (El monjo) de Matthew Gregory Lewis, que considera superior al treball d'Ann Radcliffe. Un dels relats de la col·lecció, Florville et Courval (Florville et Courval), s'ha considerat també que pertany al gènere "gòtic". És la història d'una dona jove que, contra la seua voluntat, acaba embolicada en una intriga incestuosa.
Mentre era empresonat novament a Charenton, escrigué tres novel·les històriques: Adélaïde de Brunswick , princesse de Saxe (Adelaida de Brunswick, princesa de Saxe), Histoire secrète d'Isabelle de Bavière, reine de France (Història secreta d'Isabel de Baviera, reina de França) i La Marquise de Gange (La marquesa de Gange).
També escrigué diverses obres de teatre, la major part de le quals romangueren inèdites.Le Misanthrope par amour ou Sophie et Desfrancs (El misantrop per amor o Sofia i Desfrancs) fou acceptada per la Comédie-Française el 1790 i Le Comte Oxtiern ou les effets du libertinage (El Compte Oxtiern o els efectes del llibertinatge) fou representada al Teatre Molière el 1791.
S'han conservat i publicat algunes de les cartes que escrigué a la seua esposa des de la presó. Algunes d'elles mostren una estranya i paranoica obsessió amb el significat ocult dels nombres.
Actualment no hi ha cap obra de Sade publicada en català.
[edita] Obres principals
- 1782 - Dialogue entre un prêtre et un moribond (Diàleg entre un sacerdot i un moribund).
- 1785 - Les Cent vingt journées de Sodome ou l’École du libertinage, (Els cent vint dies de Sodoma o l'escola del llibertinatge, publicada el 1904).
- 1786 - Aline et Valcour ou le Roman philosophique, (Aline i Valcour o la Novel·la filosòfica, publicada el 1795).
- 1787 - Les Infortunes de la vertu (Els infortunis de la virtud, primera versió de Justine).
- 1788 - Justine ou les Malheurs de la vertu (Justine o les Desgràcies de la virtud, continuació dels Infortunes. Publicada el 1791).
- 1795 - La Philosophie dans le boudoir ou Les instituteurs immoraux. (La Filosofia al tocador o Els instructors immorals).
- 1797 - La nouvelle Justine ou les Malheurs de la vertu. (La nova Justina o les Desgràcies de la virtud), seguida per Histoire de Juliette, sa sœur (Història de Juliette, la seua germana).
- 1788 - Eugénie de Franval, 1788.
- 1799 - Les Crimes de l'amour. (Els crims de l'amor).
- 1813 - La Marquise de Gange, (La marquesa de Gange).
Fou autor també de diverses obres de teatre, moltes de les quals s'han perdut. Moltes altres obres es perderen: algunes, perquè com Les Journées de Florbelle ou la Nature dévoilée (Els dies de Florbelle o la Natura desvetlada) foren destruïdes per la seua família quan ell era a Charenton; d'altres, requisades per la policia.
[edita] Recepció de la seua obra
Nombrosos artistes, especialment els preocupats per la sexualitat, s'han vist repel·lits o atrets per l'obra de Sade.
A principi del segle XX, el poeta Guillaume Apollinaire edità les obres del marqués de Sade(L'Oeuvre du marquis de Sade (L'obra del marqués de Sade), París, Bibliothèque des Curieux, 1909), qui considerava l'esperit més lliure que ha existit mai". Els surrealistes el reivindicaren, considerant-lo un dels seus precursors principals.
Després de la Segona Guerra Mundial, a França, un gran nombre d'intel·lectuals prestaren atenció a la figura de Sade: Pierre Klossowski (Sade mon prochain (Sade, el meu proïsme), 1947), George Bataille (La Littérature et le Mal (La Literatura i el Mal, 1957), Maurice Blanchot (Sade et Lautréamont (Sade i Lautréamont), 1949), Roland Barthes i Jean Paulhan. Gilbert Lély publicà el 1950 la primera biografia rigorosa de l'autor.
Simone de Beauvoir (en el seu assaig Faut-il brûler Sade, Les Temps modernes (Cal cremar Sade, Els temps moderns), desembre del 1951-gener del 1952) i uns altres escriptors han intentat localitzar vestigis d'una filosofia radical de llibertat en els treballs de Sade, precedint l'existencialisme en uns 150 anys.
Un dels assajos a Dialèctica de la Il·lustración (1947) de Max Horkheimer i Theodor Adorno es titula "Juliette, o la Il·lustración i la moral" i interpreta el comportament de la Juliette de Sade com una personificació filosòfica de la Il·lustració. De la mateixa manera, el psicoanalista Jacques Lacan postula en el seu assaig Kant avec Sade (Kant amb Sade) que l'ètica de Sade fou la conclusió complementària de l'imperatiu categòric postulat originalment per Immanuel Kant.
Andrea Dworkin veïa Sade com l'exemplar pornògraf que odia la dona, recolzant la seua teoria en que la pornografia inevitablement mena cap a la violència contra la dona. Un capítol del seu llibre Pornography: Men Possessing Women (Pornografia: els homes posseïnt la dona, 1979) està dedicat a l'anàlisi de Sade. Susie Bright afirma que la primera novel·la de Dworkin Ice and Fire (Glaç i foc), rica en violència i abusos, pot ser interpretada com una versió moderna de Juliette.
[edita] Treballs sobre Sade o els seus llibres
[edita] Llibres
- 1899 - Bloch, Iwan: Marquis de Sade: his life and works.
- 1950 - Lély, Gilbert: Le marquis de Sade.
- 1963 - Gorer, Geoffrey: The life and ideas of the Marquis de Sade.
- 1971 - Barthes, Roland: Sade, Fourier, Loyola
- 1979 - Carter, Angela: The Sadeian Woman.
- 1986 - Verger Michael, Colette: The Marquis de Sade: the man, his works, and his critics: an annotated bibliography.
- 1988 - Wilson, Colin: The Misfits: A Study of Sexual Outsiders
- 1989 - Verger Michael Colette: Sade, his ethics and rhetoric
- 1991 - Lever, Maurice: Marquis de Sade: A Biography.
- 1993 - Paz, Octavio: Un más allá erótico: Sade.
- 1995 - Moore, Thomas: Dark Eros: The Imagination of Sadism
- 1995 - Airaksinen, Timo: The philosophy of the Marquis de Sade
- 1985 - Brouard, Isabel: "Introducción" (en Marqués de Sade: Justina o los infortunios de la virtud. Madrid, Cátedra, 1985)
- 1996 - Paz, Octavio: "Un más allá erótico: Sade" (en Obras completas 10. Ideas y costumbres II. Barcelona, Círculo de Lectores, 1996)
- 1998 - Bongie, Laurence L.: Sade: A Biographical Essay
- 1999 - Schaeffer, Neil: The Marquis de Sade: a life
- 1999 - Plessix Gray, Francine de: At Home With the Marquis de Sade: A Life
- 2003 - Hayman, Ronald: Marquis de Sade: the genius of passion
[edita] Pel·lícules
Tal volta de manera no tan sorprenent, la vida i les escriptures de Sade han sigut irresistibles per als directors de cinema. Mentre hi ha nombroses pel·lícules pornogràfiques basades en els seus temes, ací hi ha algunes de les pel·lícules més reconegudes basades en la seua història o en els seus treballs de ficció.
- Marat/Sade, una pel·lícula de l'obra de Peter Weiss (1966)
- Marqués de Sade: Justine, dirigida per Jesús Franco (1968)
- Philosophy in the Boudoir (La filosofia en el tocador) (1969)
- De Sade (1969)
- Salò o le 120 giornate di Sodoma (Salò o els 120 dies de Sodoma) , dirigida per Pier Paolo Pasolini (1975)
- Cruel Passion (Passió cruel) (1977)
- Marquis (1989)
- Dark Prince (El príncep obscur) (1996)
- Sade (1999)
- Quills (Canons) (2000)
[edita] Enllaços externs
[edita] Sobre l'autor i la seua obra
- Pàgina sobre l'autor i la seua obra (en diversos idiomes)
- Pàgina sobre l'autor i la seua obra (castellà)
- Lloc sobre la biografia de Sade escrita per Neil Schaeffer Inclou cartes adreçades per Sade mentre era a la presó, cronologia biogràfica i bibliogràfica (anglès)
- Cronologia detallada de la seua vida (anglès)
- Breu biografia (anglès)
- Buñuel y el marqués de Sade: las cadenas de la imaginación a Minotauro Digital, juliol del 1999. (castellà)
[edita] Obres del marqués de Sade
[edita] En francès
- Wikisource francesa Diversos treballs de Sade en domini públic.
[edita] En espanyol
[edita] En anglès
- Marquis de Sade eLibrary Inclou arxius PDF de traduccions a l'anglés de diverses obres de Sade i d dos biografies de l'autor. Informació sobre llibres publicats en anglés sobre l'autor.
- Obres del marqués de Sade en el Projecte Gutemberg
