Michel Houellebecq

De Viquipèdia

Michel Houellebecq (nom real Michel Thomas) (Saint Pierre, Illa de la Reunió, 26 de febrer de 1955), poeta, novel·lista i assagista francès.

Autor provocador i controvertit, les seves novel·les Les Particules élémentaires i Plateforme són fites de la nova narrativa francesa de finals del segle XX i començaments del XXI. Ambdues li van donar reconeixement literari, però també fama de provocador per les seves opinions políticament poc correctes sobre els més diversos temes. Se'l considera una alenada d'aire fresc dins de la literatura francesa contemporània.

[edita] Biografia i obra

Els seus pares es poden considerar atípics. Ell, guia d'alta montanya i altres oficis poc remunerats. Ella, anestesista i dona dinàmica i de conviccions. Es van desentendre d'ell de ben petit, quan el van portar a Algèria a viure amb la seva àvia materna. Allí s'hi va estar fins a cumplir els sis anys. Després el van repatriar a França, amb la seva àvia paterna Henriette, comunista, de la qual adoptarà el seu cognom com a pseudònim artístic. Primer va viure a Dicy dans l'Yonne, després a Crécy-la-Chapelle (en el departament de Sena et Marne). El van internar a l'escola Henri Moissan de Meaux, on va descobrir a Lovecraft als 16 anys.

El 1975 es va matricular a l'Institut National Agronomique Paris-Grignon, obtenint el diploma d'enginyer agrònom el 1978 amb una especialització en ecologia. A l'institut va fundar l'efímera revista literària Karamazov per a la quual escriu alguns poemes i participa en el rodatge d'una pel·lícula titulada Cristal de souffrance.

El 1980 es va casar amb la germana d'un amic. Després es va matricular a l'École Nationale Supérieure Louis Lumière, en la secció de cinematografia, obtenint el diploma el 1981. En aquest mateix any va nèixer el seu fill Étienne. Més endavant es va divorciar, cosa que li provocà una depresió profunda que el porta a fer una estada en un centre psiquiàtric.

El 1985 va conèixer i simpatitzar amb Michel Bulteau, director de la Nouvelle Revue de París, que l'inicia en autores rars com Barón Corvo, en qui Houellebecq reconeix un dels seus escriptors fetitxe. El 1991 publica la biografia de Lovecraft, Contre le monde, contre la vie i comença a treballar en l'Asemblea Nacional Francesa com a tècnic informàtic. Aquest mateix any apareix Rester vivant i seguidament un primer recull de poemes, La poursuite du bonheur, que passen desapercebuts. Els seus temes anticipen el que serà tractat en les seves pròximes novel·les: la solitud existencial, la denúncia del lliberalisme, l'amor i la intimitat dels individus.

La seva primera novel·la Extension du domaine de la lutte va ser publicada per Maurice Nadeau l'any 1994 després d'haver estat rebutjada per diversos editors. Això ha posat Houellebecq al capdavant de tota una generació d'escriptors concentrats en la misèria afectiva de l'home contemporani. Sense promoció ni publicitat, es va difondre per mitja del boca a boca. Va ser adaptada al cinema francès per Philippe Harel el 1999, i a la televisió danesa per Jens Albinus el 2002.

El 1998 es va tornar a casar amb Marie-Pierre Gauthier, qui va conèixer el 1992.

La següent novel.la, Les Particules élémentaires, 1999, va tenir, en canvi, una àmplica cobertira mediàtica degut a l'expulsió del seu autor de la revista literària de tendències esquerranes Perpendiculaire, de la qual formava part, a causa de les seves idees ambigües. Huellebecq va respondre amb tota contundència en Le Monde, tot generant una polèmica de la qual en va treure gran notorietat. La novel·la va esdevenir a l'instant un clàssic del nihilisme. La traducció de Les Particules élémentaires a l'anglès Atomised va merèixer el Premi IMPAC 2002, que van compartir Houellebecq i el traductor Frank Wynne. La novel·la

L'any 2006, Les Particules élémentaires es va adaptar al cinema amb la pel.lícula alemanya Elementarteilche, dirigida per Oskar Roehler. Va concursar en la Berlinale on va guanyar un 'Os de plata al millor actor protagonista.

La seva següent novel·la, Plateforme, de 2001, encara li va fer guanyar una major reputació. La novel.la està escrita bàsicament en primera persona, per un oficinista mediocre i ja entrat en anys, amb moltes escenes de sexe i una aprovació implícita de la prostitució i el turisme sexual. També conté crítiques explícites de l'Islam i la fe musulmana. Aquest fet, i una entrevista que l'autor va concedir a la revista Lire, va fer que diverses organitzacions l'acusessin de racisme.

L'any 2004, Houellebecq van canviar el seu antic editor Flammarion per Éditions Fayard, del poderòs grup Lagardère, per una xifra insòlita en el món editiorial francès. Aquest canvi li permetrà grans campanyes publicitaries en el llençament de les seves següents novel·les.

La novella més recent, La Possibilité d'une île, del 2005, va tenir a França una massiva campanya publicitària i nombroses pol·lèmiques, en particular per la seva aproximació al tema de la clonació humana.

Un tema recurrent de l'autor és les intrusions de la economia de mercat lliure en les relacions i la sexualitat humanes. Extension du domaine de la lutte tracta de la competència econòmica en la cerca de les relacions entre persones. Tal com explica en el llibre, l'economia lliure genera guanyadors i perdedors, el mateix es pot aplicar a les relacions en una societat que no afavoreix la monogàmia. En Plateforme els occidentals de tots dos sexes busquen llocs exòtics en països en desenvolupament en viatges turístics organitzats, on la conclusió lògica es que respondran positivament al turisme sexual quan s'organitza de manera profesional i empresarial.

Houellebecq dóna gran importància també a la sebra obra d'assagista. Ha escrit articles per Les Inrockuptibles, Perpendiculaire, L'Atelier du Roman, Immédiatement, i altres publicacions internacionals.

[edita] Controvèrsies

Les seves obres i opinions són molt crítiques amb el pensament políticament correcte i amb les restes del maig del 68. Tot això el van posar en el punt de mira de diversos mitjans de comunicació, que el van acusar de misògin, decadent y reaccionari, però contrariament al que pretenien, només van fer que augmentar la seva popularitat i les seves vendes. I per si tot això encara no fos suficient, degut a alguns passatges de Plataforma, on surt el tema del terrorisme islamista, se li va afegir el calificatiu d'islamofòbic.

Com que no es pot denunciar ningú per les opinions d'un personatge de ficció, la oportunitat pels seus detractors va venir arran d'una entrevista en la revista literària Lire, publicada en setembre de 2001, on afirmava que «la religió més idiota del món és l'Islam» i que «quan llegeixes l'Alcorà se't cau l'ànima als peus». Llavors diverses agrupacions islàmiques i de drets humans el van denunciar per "injùries racials" i "incitació a l'odi religiós". El judici, celebrat a París a l'octubre de 2002, i que va dividir la comunitat intelectual internacional entre defensors i detractors de la llibertat d'expresió, recordava el cas de Salman Rushdie. Houellebecq va ser absolt de tots els càrrecs: el jutge va argumentar en la sentència que les crítiques a la religió són perfectament legítimes en un estat laic.

Aclamat pels seus incondicionals com el millor escriptor francès viu, i denostat pels seus detractors (des de puritans religiosos fins a notables progressistes)com a pornògraf, misògin i racista, res d'això evita que cada nou llibre seu sigui àmpliament comentat en revistes literaries, es vengui per milions i es tradueixi a nombroses llengües.

[edita] Bibliografia

Novel·les

Rester vivant, méthode (1991)
H.P. Lovecraft: Contre le monde, contre la vie (1991) una anàlisi de la vida i obra de H. P. Lovecraft
La Poursuite du bonheur, poèmes (1992)
Extension du domaine de la lutte (1994)
Le Sens du combat, poèmes (1996)
Interventions, recueil d'essais (1998)
Les Particules élémentaires (1998)
Renaissance, poèmes (1999)
Lanzarote (2000)
Plateforme (2001)
La Possibilité d'une île (2005)

Articles

Description d’une lassitude (2002) a Houelle 10, Paris.
Je crois peu en la liberté - Entretien (1998) a Revue Perpendiculaire 11, Paris: Flammarion, p. 4-23.
L’homme de gauche est mal parti (2003) a Le Figaro 6/1/03, p. 1, 13.
La question pedophile: Réponse (1997) a L’Infini 59, Paris: Gallimard, pp. 96-98.
La privatisation du monde (2000) a L’Atelier du roman 23, Paris, pp. 129-34.
Le haut langage (1995) a La Quinzaine littéraire, 670; Paris; pp. 21-22.
Leonard Cohen – le libertaire impossible, (2002)
Michel Houellebecq répond à Perpendiculaire (1998) a Le Monde 18/9/98
Neil Young (2000) a Michka Assayas (ed.) Dictionnaire du rock, Paris: Robert Laffont.
Préface a Toni Ungerer (2001) Erotoscope, Paris: Éditions Taschen.
Préface: L’Humanité, second stade (1998) a Solanas, Valerie: Scum Manifesto, Paris: Éditions Mille et une nuits, pp. 63-69.
Préface: Préliminaires au positivisme (2003) a Bourdeau, Braunstein & Petit (eds.): Auguste Comte aujourd’hui, Paris: Éditions Kimé, pp. 7-12.
Préface: Renoncer à l’intelligence (1991) a Gourmont, Remy de: L’Odeur des jacynthes, Paris: Orphée/La Différence, pp. 7-20.
Un monde sans direction (1996) a La Quinzaine littéraire, 700; Paris; pp. 8-9.
Wilde Flucht (2000) a Tageszeitung Berlin, 30/10/00.

Pel·lícules

Cristal de souffrance (1978)
Déséquilibre (1982)
La Rivière (2001) Canal +
La Possibilité d'une île (TBD)

CDs

Le Sens du combat (1996) Paris: Les Poétiques de France Culture
Présence humaine (2000) Paris : Tricatel

Col·laboracions

Barry, Judith; Convert, Pascal & Pfnür, Rainer (eds.) (1993) Genius Loci, Paris: La Différence.
Breillat, Catherine (ed.) (1999) Le livre du plaisir, Paris: Éditions 1.
Div. (1995) Objet Perdu: fictions – Idées – Images, Paris: Lachenal et Ritter & Parc Éditions.
Hegemann, Claus (ed.) (2000) Kapitalismus und Depression II: Glück ohne Ende, Berlin: Alexander Verlag.
Noguez, Dominique (ed.) (2002) Balade en Seine-et-Marne: Sur les pas des écrivains, Paris: Éditions Alexandrines.
Ruff, Thomas & Houellebecq, Michel (2002) Nudes, München: Walther König.
Wiame, Sarah & Houellebecq, Michel (1993) La Peau, Paris: Sarah Wiame.
Wiame, Sarah & Houellebecq, Michel (1995) La Ville, Paris: Sarah Wiame.

Obres sobre Michel Houellebecq

Murielle Lucie Clément : Michel Houellebecq revisité (2007)
Murielle Lucie Clément i Sabine van Wesemael (eds.) : Michel Houellebecq sous la loupe (2007)
Gavin Bowd (ed.) : Le Monde de Houellebecq (2006)
Fernando Arrabal : Houellebecq (2005)
Éric Naulleau : Au secours, Houellebecq revient ! (2005)
Jean-François Patricola : Michel Houellebecq ou la provocation permanente (2005)
Denis Demonpion : Houellebecq non autorisé, enquête sur un phénomène (2005)
Sabine van Wesemael : Michel Houellebecq, le plaisir du texte (2005)
Olivier Bardolle : La Littérature à vif (Le cas Houellebecq) (2004)
Sabine van Wesemael (ed.) : Michel Houellebecq (2004)
Dominique Noguez : Houellebecq, en fait (2003)
Murielle Lucie Clément : Houellebecq, Sperme et sang (2003)
Thomas Steinfeld : Das Phänomen Houellebecq (2001)