Simone Martini
De Viquipèdia
Simone Martini (Siena, Itàlia 1284 - Avinyó, França 1344), conegut també com "Simone Sanese", fou un dels grans pintors del Trecento a Itàlia, va pertànyer a l’escola senesa a la qual pertanyien també els grans pintors Duccio di Buoninsegna, Lippo Memmi y els Germans Lorenzetti. Fou el més reputat mestre, entre els pintors del Trecento, en el domini del color i el seu gust per la línia i la caligrafia admirable dels miniaturistes de l’Escola de miniaturistas de París, constitueix un element esencial de la seva estètica.
La pintura fou l’art favorit de la ciutat de Siena, l’escola de pintors de la qual rivalitzava amb l’escola de Florència, la ciutat rival. Durante els primers anys del segle XIV, mitjancant una manera de pintar inspirada en els models i la tècnica de la maniera greca, diferenciada, per tant, de Giotto i l’escola florentina, els pintors de Siena van arribar a formular també el tema de l’espai pictòric. L'estil de l'escola senesa i de Simone Martini es manifestà en l’amanerament i l’estilizació de las figures així com en l’us dels fons ornamentals daurats i d'una gamma de color subjetiva que proporcionen una notable expressivitat lírica a las composicions.
Martini va treballar a la seva ciutat natal que li va fer diverssos encàrrrecs, a Nàpols per a la cort de Robert de Anjou i, com la majoria dels grans pintors del seu temps, en les basíliques d'asís. Pasà molts anys en la cort dels Papes d’Avinyó treballant en una sèrie de’obres que en gran part s’han perdut. La posició de la ciutat d’Avinyó com a seu d’una de les principales corts d’Europa i el fet que el seu estil resultava més familiar a França que les innovacions de Giotto i l’escola florentina, acentuà la seva influència sobre totes les escoles de pintura sobre taula o de miniatures, tant les francesses com les de Flandes, de forma que el seu impacte en l’història de la pintura va ser decissiu per a la difusió de l’anomenat estil gòtic internacional.
La legenda diu durant l'estada a Avinyó, Marini va pintar el famòs retrat de Laura, l'estimada del su gran amic el poeta Petrarca, pero d'aquest quadre, igual que de Laura, mai s'ha sapigut si era una dona real o una invenciò del poeta. Per aquest motiu Laura constitueix, encara avuí, un dels majors enigmes de l'Història de la Literatura. Els versos del sonet LVII de Petrarca celebren el retrat perdut de Laura :
- "Ma certo il mio Simon fu in paradiso,
- Onde questa gentil donna si parte;
- Ivi la vide e la ritrasse in carte,
- Per far fede quaggiù del suo bel viso"
Els colors ocres que Martini utilitzà principalment en els frescos d'Asís, els ocres que també foren ser usats ampliament per Duccio i els germanos Lorenzetti, van associats per sempre a la ciutat de Siena, són la siena natural i la siena torrada que s'obtenien de pigments de terres_de_colors procedents de la campinya toscana.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Es desconeix el lloc i la data del seu naixement si bé és probable que veiés la llum a Siena cap a l'any 1285. No sabem res de l'adolescència, ni quins foren els seus mestres ja que la seva vida reta en la més absoluta foscor fins que l'any 1315 reb l'encàrrec de pintar al fresc una Maestà per el Palazzo Público de Siena o Casa de la Vila de Siena. L'esmentat encàrrec permet supossar que en aquella data, Martini gaudia ja d'un gran prestigi comparable al de Duccio di Buoninsegna la Maestà de la Catedral de Siena que havia estat objecte d'una rebuda entusiasta feia molt pocs anys (1311).
El rei de Nàpols, Robert de Anjou, l'any 1317, el convida a la cort per pintar la cerimònia de la coronació concedint-li una asignació anual de cinquanta onzes de or.
Al 1321 torna a Siena per restaurar la seva Maestà que s'havia malmès. Amb el seu germà i ajudant va compartir una vivenda en la parròquia de San Egidi, pinta una Crucifixió i diversos frescos, avuí desapareguts, per a el Palazzo Público. Al 1326 traballa en un quadre, també desaparegut, per al Palazzo del Capitano. Finalment l'any 1328 pinta el fresc amb el retrat eqüestre del capità Giudoriccio da Fogliano en el Palazzo Público.
Al 1324 es casa amb una noia dita Giovanna, filla del pintor Memmo de Fillippuccio i germana del tambié pintor Lippo Memmi qui amb els anys serà el deixeble més conegut de Martini.
En una data anterior a 1326, el franciscà Gentile di Partino da Montefiore, l'hi encarrega decorar amb pintures al fresc la Capella de San Martí en la Església Inferior de Asís, una obra fonamental on Martini reprén el tema de l'espai pictòric en el domini del qual ja era un mestre tal com s'evidencia en el retrat de Giudoriccio da Fogliano.
En 1333, amb el seu cunyat Lippo Memmi executa i firma el tríptic de la Anunciació (tema pictòric” de la Catedral de Siena, actualment a la "Galleria Uffizzi" de Florència, Memmi firmà els dos sants laterals. El panell central, de Martini, està considerat l'obra culminant de la pintura de la escuela senesa.
Vers 1340, acompanyat de la seva esposa, del seu germà Donato i de Lippo Memmi, per invitació del cardenal Stefaneschi es traslladen a Avinyó. A la cort Papal treballa en diversos encàrrecs per el Palau dels Papes. Allí va conèixer i feu amistat amb el gran poeta Petrarca per a qui realitza la miniatura de la Alegoria de Virgili del frontispici del Codex Virgilianus.
El 10 de juny de 1344, redacta el seu testament. Va morir, probablement, el 9 de juliol d'aquell any.
[edita] Grans Obres
[edita] Majestat de l'Ajuntament de Siena
Pintura al fresc realitzada l'any 1315 de dimensions 793 x 970 cm. Aquesta fou la primera pintura que és coneix de Simone Martini. El tema i la composició els va pendre de la Maestà de la Catedral de Siena, de Duccio de Buoninsegna. Simone com avans Duccio, continua pintant a la maniera greca, però incorpora, sobre el substrat bizantí, elements de l'estil cortesà francès al mateix temps que abandona la rigidez de la composició en línies horitzontals per posar els personatjes en movimento de forma que s'acosten o s'allunyen del tron de la Verge, la qual cosa comporta un efecte de gran naturalitat. El baldaquí de seda i cintes que es mouen al vent, dona la rèplica a l'assamblea humana que forma dos semicercles i envolta a la Verge, la qual ha abandonat el hieratisme bizantí per adoptar una actitud pensativa i dolça.
El llenguatge artístic de Simone Martini es fa present ja, en la suavitat i soltura de les figures que envolten la Verge que permeten superar l'aspecte de rigidesa i monotonia del conjunt. Les miniaturas o de la orfebreria franceses, que Martini admirà en la seva adolescència, estan presents en la caligrafia]] elegant del mantell ribetejat de la Verge o en el baldaquí de seda són una referència dels contactes directes de l'artista amb l'art francès.
[edita] Històries de Sant Martí
Conjunt de frescs realitzats entre els anys 1317 i 1330 en la Capella de Sant Martí de l'església inferior de Sant Francesc a Asís. La decoració completa de l'esmentada capella abasta un total de 10 escenes, 8 quadres i 18 bustos de sants.
Els 10 episodis de la vida del sant foren adaptats pel pintor a partir del text de la «Llegenda Àurea» de Jaume de Voragine. Es tractava d'un tema insòlit a Itàlia, però les seves implicacions narratives aproximen la vida de sant Martí a les històries o novel·les de cavalleria i conseqüentment al l'estil cortesà. Les escenes de la Divisió de la capa, el Somni de sant Martí i la Renúncia a les armes, es troben entre les més celebrades ja que mostren, mitjançant anècdotes molt detallades i plenes de color, com Martini ha assimilat l'espai pictòric de l'escola florentina i de les escenes de Giotto a la Capella de lArena de Pàdua.
En el Somni de sant Martí, els elements arquitectònics i l'aixovar de l'habitació amb el cobrellit d'un teixit de quadrats típicament senés, son descrits amb molta minuiciositat.
En la Renúncia a les armes, les figures gentils del sant i de l'emperador es contraposen als rudes soldats i als bàrbars que des de darrera dels turons es preparan pel combat. Hi ha un detall de fama extraordinaria en el personatge del pagador del sou de la tropa, el qual dona l'esquena a l'emperador. Aquest detall mostra l'interès de Martini pels temes profans propis de la miniatura francesa i, a la vegada ens dona compte del notable avanç del realisme que triomfarà en l'estil internacional i en el segle següent en el Renaixement.
[edita] Giudoriccio da Fogliano
El retrat del capità Giudoriccio da Fogliano és un fresc de 340x 968 cm. pintat l'any 1328, ubicat en la paret oposada a la «Maestà» en el Palazzo Público de Siena. Representa el triomf del capità Giudorico i formaba part del conjunt de castells pintats al voltant de la sala per celebrar la conquesta de Montemassi i Sassoforte.
El més destacable és l'extraordinaria minuiciositat amb que Martini descriu el campament militar amb les tendes i els escuts, les barraques de palla i els enramants dels sostres. Tot fa suposar que s'hagués traslladat allà mateix, tal com havia fet avanç de pintar altres dos castells. El capità és una elegant figura heràldica amb un vestit verd i or que cobreix igualment el cavall.
Pero el protagonista verdader del fresc és el paisatge del fons, una extensió feta només amb els colors »siena natural» i »siena torrada» que es complementen harmonitzant-se amb el blau del cel, de forma que s'ha dit de Martini que fou el més »excels» dels mestres italians en el domini del color.
[edita] Retaule de l'Anunciació
Pintura al Temple sobre taula datada l'any 1333, realitzada conjuntament amb Lippo Memmi per a la Catedral de Siena (actualment està a la Galleria Uffizzi de Florència). Destaquen les formes delicades, l'aire líric, la magnificència dels vestits y la bellesa deos cosos prims que aproximen aquest retaule a l'orfebreria gòtica o a l'art de les miniatures.
El Retaule de l'Anunciació ha estat reconegut pels historiadors del art i per la crítica com una obra mestra. Mostra l'assimilació dels ideals de l'art gòtic pels pintors de l'escola senesa. Però en aquuest retaule, Martini va més enllà de l'art gòtic i mostra com ha assimilat els descobriments de Giotto : així veiem que sobre el fons daurat entre l'àngel i la Verge hi ha l’aire que moldeja l’espai, és a dir, hi ha una distància que podem conèixer, tanmateix el paviment es fet d’una pedra que podem (en sentit figurat) trepitjar. El banc on seu la Verge té profunditat es a dir, tres dimensions igual que el llibre que sosté en la seva mà, en el qual penetra la llum per les pàgines entreobertes.
