De Viquipèdia

Restes de la supernova de Kepler, també coneguda com SN 1604. Aquesta imatge és un fotomuntatge amb imatges del Telescopi espacial Hubble, l'Observarori de raigs-X Chandra i el Telescopi espacial Spitzer.

Una supernova és una explosió estel·lar que correspon a l'última etapa de l'evolució de determinats estels (estels binaris, i estels massius). Durant aquesta etapa la lluminositat de l'estel pot augmentar en un factor de 10⁸. Cal no confondre aquest fenomen amb el molt menys energètic que es coneix com a nova.

Les supernoves donen lloc a emissions de radiació electromagnètica intensíssimes que poden durar des de diverses setmanes a diversos mesos. Es caracteritzen per un ràpid augment d'intensitat fins a assolir un pic, per a després decréixer en brillantor de forma més o menys suau fins a desaparèixer completament.

Fonamentalment s'originen a partir d'estrelles massives que ja no poden fusionar més el seu nucli, esgotat i incapaç de sostenir-se per la pressió de degeneració dels electrons el que les porta a contreure's sobtadament i generar, en el procés, una gran emissió d'energia. També existeix un altre procés més violent capaç de generar emissions molt més intenes; es produeix quan una nana blanca companya d'una altra estrella, encara activa, agrega suficient massa procedent de la segona com per superar el límit de Chandrasekhar i procedir a la fusió instantània de tot el seu nucli, fet que genera una explosió termonuclear que expulsa gairebé tot el material que la formava. Les supernoves poden alliberar de l'ordre de 10⁴⁴ joules d'energia. Això ha resultat en l'adopció del foe (10⁴⁴ J) com a unitat estàndard d'energia per a l'estudi de supernoves.

Les supernoves provoquen l'expulsió de les capes superficials de l'estrella en forma d'enormes ones de xoc, omplint l'espai que les envolta amb elements pesats. Les restes eventualment componen núvols de pols i gas. Quan el front d'ona de l'explosió arriba a altres núvols de gas i pols propers les comprimeix i pot desencadenar la formació de noves nebuloses solars que formin, posteriorment, nous sistemes estel·lars, potser amb planetes, ja que estan enriquides amb els elements procedents de l'explosió.

[edita] Tipus de supernoves

Actualment les supernoves es classifiquen d'acord a les línies d'absorció de diferents elements químics que apareixen en els seus espectres. La primera clau per a la divisió és la presència o absència d'hidrogen. Si l'espectre d'una supernova no conté una línia d'hidrogen és classificada com tipus I, altrament es classifica com a tipus II. Dins d'aquests dos grups principals hi ha també subdivisions d'acord a la presència d'altres línies en la corba de llum. Esquemàticament la classificació és la següent:

• Tipus I: Sense línies de Balmer de l'hidrogen

• Tipus Ia: línia Si II a 615,0 nm
• Tipus Ib: línia He I a 587,6 nm
• Tipus Ic: sense línies de l'heli

• Tipus II Amb línies de Balmer de l'hidrogen

• Tipus II-P: corba amb plateau (meseta)
• Tipus II-L: corba amb decreixement lineal

[edita] Tipus Ia

[edita] Tipus Ib i Ic

[edita] Tipus II

[edita] Supernoves històriques

A continuació es mostra una llista de les supernoves més importants observades des de la Terra en temps històrics. Les dates que es donen assenyalen el moment en què van ser observades. En realitat, les supernoves van ocórrer molt abans ja que la seva llum ha trigat cents o milers d'anys en arribar fins a la Terra.

• 1006 – SN 1006 – Supernova molt brillant. Referències a Egipte, Iraq, Itàlia, Suïssa, Xina, Japó i, possiblement, França i Síria.
• 1054 – SN 1054 – Originà l'actual nebulosa del Cranc. Se'n tenen referències pels astrònoms xinesos i, possiblement, pels nadius americans.
• 1181 – SN 1181 – Observada per astrònoms xinesos i japonesos. Es produeix a Cassiopea i deixa com a resta l'estrella de neutrons 3C 58.
• 1572 – SN 1572 – Supernova a Cassiopea, observada per Tycho Brahe i descrita al seu llibre De Nova Stella on apareix per primera vegada el terme "nova" (tot i que actualment nova té un significant diferent).
• 1604 – SN 1604 – Supernova a Ophiuchus, observada per Johannes Kepler. És la darrera supernova observada a la Via Làctia.
• 1885 – S Andromedae. Té lloc a la Galàxia d'Andròmeda, descoberta per Ernst Hartwig.
• 1987 – Supernova 1987A al Gran Núvol de Magallanes. Fou la primera oportunitat de posar a prova a través de les observacions directes les teories modernes sobre la formació de les supernoves.
• (?) - Cassiopea A – Supernova a Cassipea, no observada a la Terra, però s'estima que explotà fa uns 300 anys.