Vilafranca (Ports)

De Viquipèdia

Vilafranca és un municipi del País Valencià. Forma part tradicionalment de la comarca dels Ports, encara que pertant, segons l'ordenació establerta per la Generalitat Valenciana a la DHT (delimitació territorial homologada) de tercer grau de l'Alt Maestrat.

Taula de continguts 1 Geografia 1.1 Municipis amb què limita 2 Història 3 Nomenclatura 4 Administració 5 Demografia 6 Monuments 6.1 Monuments religiosos 6.2 Monuments civils 7 Celebracions 8 Enllaços externs

[edita] Geografia

El municipi de Vilafranca es troba situat al límit occidental de la província de Castelló, a 82 km de la capital. El poble es troba en un altiplà elevat a 1.125 m sobre el nivell del mar. Tot i això, la resta del terme és molt accidentat, on destaquen entre les principals altures el tossal dels Montllats (1.643 m), el del Mas de Coder (1.467 m), el del Mas d'Altava (1.426 m), el del Mas de Tosca de Dalt (1.379 m), el d'Arriello (1.314 m) i el Canto del Picaio (1.305 m). La part més baixa del terme es troba al riu Montlleó, a 710 m sobre el nivell del mar. Els punts més elevats estan formats bàsicament per roques calcàries a què l'erosió ha donat forma, de vegades, de manera capritxosa (com és el cas del paratge de les Coves del Forcall).

Per carretera, s'hi accedeix des de Castelló de la Plana per la CV-10 i posteriorment per la CV-15.

[edita] Municipis amb què limita

El terme municipal de Vilafranca limita amb Portell de Morella, Castellfort, Ares del Maestrat, Benassal i Vistabella del Maestrat (de la província de Castelló) i La Iglesuela del Cid (de la província de Terol).

[edita] Història

Els seus primers origens es perden a la prehistòria. Així ho afirmen el poblat de l'edat del bronze de l'Ereta del Castellar (encara sense estudiar en profunditat), els nombrosos jaciments ibèrics amb què conta el terme, algunes pintures rupestres com les del barranc de la Gotera i les restes romanes trobades al terme (monedes, antigues calçades...) . Pêrò la veritable fundació del poble es va donar el 7 de Febrer de 1239. El seu fundador va ser en Blai d'Alagó, que la va denominar Rivus Truitarum o Riu de les Truites (a la zona que actualment es coneix com a "Pobla de Sant Miquel". El pont gòtic que creua el Riu de les Truites va ser el que el rei Jaume I, segons el seu Llibre dels Feyts, va utilitzar per entrar per primera vegada a terres castellonenques i, per tant, valencianes.

Amb el seu canvi de nom es volien expressar dues coses: "vila", és a dir, que no era una aldea depenent de Morella ni de cap altre castell; i "franca" o lliure, és a dir, que depenia directament del rei.

Després de pertànyer a la casa d'Alagó, a la d'Anglesola després i després tornar a la d'Alagó, es va incorporar als «Térmens Generals del Castell de Morella» el 14 de maig de 1303. El 27 de desembre de 1333, els vilafranquins es rebel·laren contra les decisions dels jurats morellans, iniciant-se amb aquest acte la seua lluita per la independència de Morella, que duraria quasi quatre segles.

Hi va haver una sèrie de disputes amb Mosqueruela, perdent el castell del Mallo i la pedania de la Estrella, entre 1335 y 1340.

El rei Pere el Cerimoniós va autoritzar la construcció de muralles i va concedir la independència de Morella el 8 de juny de 1358; però 11 anys després va canviar d'idea i va anular el privilegi, amb el que la construcció de les muralles va resultar una causa massa costosa pel poble. Va ser Felip IV qui va entendre la càrrega financiera que això suposava per a les aldees, que a més de la construcció de la muralla havien de pagar tributs a Morella, i (com a compensació als serveis prestats a les guerres de França i Catalunya) les va independitzar.

Va ser el pròcer notari Joan Baptista Penyarroja qui va aconseguir de Carles II la independència de totes les aldees i la seua erecció en viles reials.

Durant la Guerra de Successió, la vila va prendre partit pel arxiduc Carles d'Àustria.

Tot i que sempre hi va haver un important nucli tradicionalista i va ser fill del poble un guerriller tan famós com "El Serrador", Vilafranca va prendre part pels liberals d'Isabel II; però Cabrera la va prendre per sorpresa el 1834. Després va ser una altra vegada fort lib eral fins que es va rendir per trobar-se aïllat entre els dominis carlistes. Al seu terme es van lliurar dues batalles memorables: la del "Mas de la Carrasca" i la del "Pla de Mosorro", el 28 de juny de 1875, guanyada per Jovellar, Azcárraga i Villaviciosa, contra Dorregaray, Cucala i Villalaín (que va morir a la batalla). S'ha considerat aquesta batalla com el principi del fi de la guerra entre el centre i València.

[edita] Nomenclatura

Durant molts anys s'han utilitzat per a Vilafranca nomenclatures històricament incorrectes. La més freqüent és Vilafranca del Cid, intentant justificar la presència del mot "cid" no com a tribut al Cid, mercenari de la Reconquesta (que va morir 140 anys abans de la fundació del poble), sinó com a adaptació fonètica del mot àrab "Seit", nom que segons aquesta teoria utilitzarien els autòctons per a referir-se a Blai d'Alagó. Aquesta explicació, a més de no tenir base històrica, és il·lògica, donat que no té sentit que els pobladors cristians es refereixin al seu senyor, també cristià, utilitzant un mot àrab. Aquesta nomenclatura es pot trobar per primera vegada a 1749, i no es consolida fins el regnat d'Isabel II.

La segona denominació incorrecta és Vilafranca del Maestrat, que com es pot observar a la secció d'història, no té cap sentit. Evidentment, no podia ser "del Maestrat" (és a dir, depenent del Maestre de l'ordre del Temple) una vila que havia estat creada "franca"; és a dir, que una vila no pot ser al mateix temps "depenent" i "lliure". La primera vegada que trobem aquesta denominació és molt més moderna que la anterior, i tots els autors apunten que va ser una invenció de Sanchis Guarner al 1950. La denominació correcta és, per tant, Vilafranca, sense cap afegit.

En quant a la seua comarcalització, cal afegir que tot i que Vilafranca pertany històricament als Ports, en els últims anys algunes classificacions no comarcals com les DTH de la Generalitat Valenciana la agrupen junt a l'Alt Maestrat.

[edita] Administració

El llistat d'alcaldes des de les primeres eleccions democràtiques és:

Legislatura	Alcalde	Partit
1979-1983	Jaime Vives Lorenz	UCD
1983-1987	Jaime Vives Lorenz	PDL
1987-1991	Roger Tena Monforte	PSPV-PSOE
1991-1995	Roger Tena Monforte	PSPV-PSOE
1995-1999	Roger Tena Monforte	PSPV-PSOE
1999-2003	Francesc Miralles	Independent
2003-2007	Òscar Tena Garcia	PSPV-PSOE

[edita] Demografia

Evolució demogràfica

1990	1992	1994	1996	1998	2000	2002	2004	2005
2.801	2.769	2.742	2.740	2.680	2.635	2.566	2.569	2.547

L'últim padró municipal, de l'1 de gener de 2005, diu que Vilafranca conta amb 2.547 habitants, 1.243 homes i 1.304 dones.

[edita] Monuments

[edita] Monuments religiosos

• Ermita de Sant Miquel. És l'església de l'antic poblament del "riu de les truites". És una església romànica-gòtica, "de conquesta", de finals del segle XIII. Retaule de Bernat Serra, que està datat en 1429.
• Ermita de Sant Roc. Església barroca del segle XVIII dedicada al patró de la vila. Actualment en estat ruïnós.
• Ermita de Santa Bàrbara. Església barroca del segle XVIII, típica de les comarques castellonenques. Conté frescos recentment restaurats.
• Església Parroquial. Monument renaixentista edificat entre 1567-1572, sota la direcció Raimón de Pertusa i Pere Maseres. Un de los edificis més destacats del segle XVI valencià, actualment en estat de restauració.
• Santuari de la Mare de Déu del Llosar. Dedicat a la copatrona de Vilafranca. Església del segle XVII i plaça semiporticada del segle XIX, coneguda com "els arcs del Pare Plàcid".

[edita] Monuments civils

• Pont de la Pobla de Bellestar. Sobre el "Riu de les Truites"; pont gòtic de finals del segle XIII, de gran importància històrica.
• Portal de Sant Roc. Conegut com "el portalet", pertany al segle XIV, i és l'única resta de les muralles de la vila.
• Antic Hospital. Ubicat davant del Portalet. Actualment és seu de diverses associacions, com ara la comissió de festes.
• Cases Senyorials. Al casc antic. Destaquen la casa dels Penyarroja, les cases modernistes (com la casa de Julio Monfort o la casa del farmacèutic Enric Segura) i la antiga seu de la Confraria Major, de portalada barroca.
• Casa i clínica del Dr. Manuel Palomo. Coneguda popularment com El Moderno, és un edifici modernista que data de 1926. Es troba a la plaça Blai d'Alagó.
• Ajuntament. Edifici gòtic de finals del segle XIV o principis del XV. Actualment usat com a sala de plens, però no conté les oficines municipals. A la sala de plens es troba el retaule de Valentí Montoliu, pintat el 1455 i que ha sigut qualificada per alguns crítics com la millor pintura del segle XV valencià. A més, l'anomenada "sala gòtica" s'utilitza actualment com a sala d'exposicions.
• Llotja. Antigament dedicada al comerç local, es conserven els arcs ogivals. Actualment acull la guarderia municipal.

[edita] Celebracions

• Publicata de Sant Antoni (cap de setmana més proper al 17 de gener) - Una de les seues festivitats més antigues, inclou la representació teatral de la vida del Sant i la crema de la "barraca", així com altres actes com l'"alto a la malea".
• Sant Blai (cap de setmana més proper al 3 de febrer) - Més modesta que Sant Antoni, es celebra una rondalla i "joies".
• Pasqua Llosar (dilluns de pasqua de Pentecosta, mes de juny) - La primera de les festes dedicada a la Mare de Déu del Llosar i la menor. Els vilafranquins van en romeria fins a l'ermita del Llosar, on es reparteix un desdejuni a base de llet de cabra o ovella.
• Sant Cristòfol (3r diumenge de juliol) - Festa dedicada als conductors, amb benedicció dels automòbils.
• Fira de la Magdalena (cap de setmana més proper al 22 de juliol) - Antiga fira de bestiar recuperada el 1996 i ampliada a tots els sectors comercials (tot i que encara conserva una part important de bestiar).
• Festes Patronals (setmana del 15 d'agost) - La major festivitat local en quant a assistència, celebrada en honor a Sant Roc.
• Dia de la Mare de Déu del Llosar (8 de setembre) - La festa religiosa més important del poble. Els vilafranquins, una vegada més, van en romeria a l'ermita del Losar, on es reparteixen els típics pastissos.

A més, al poble existeix un ball típic, anomenat ball-pla, que es troba a diverses poblacions de la zona. Es balla en tres ocasions a l'any: a Sant Cristòfol, a les festes patronals i el dia de la Mare de Déu del Llosar.

[edita] Enllaços externs

• Pàgina oficial de l'Ajuntament de Vilafranca.
• País Valencià, poble a poble, comarca a comarca, de Paco González Ramírez, d'on se n'ha tret informació amb el seu consentiment.
• Secció "Poble a poble" del Diari Parlem, d'on s'ha extret informació amb consentiment de l'autor.
• Institut Valencià d'Estadística.
• Portal de la Direcció General d'Administració Local de la Generalitat.