Alcibíades

De Viquipèdia

Alcibíades fou un general i polític atenenc.

Era fill de Clínies i nebot de Pèricles. Va néixer a Atenes vers el 450 aC. Clínies era un suposat descendent d'Eurísaces, fill d'Ajax i a traves d'ell de Zeus.. La seva mare, Deinòmaca, fou filla de Megacles, cap de la casa dels Alcmeònides. El seu avi Alcibíades havia participat en l'expulsió dels Pisistràtides i la seva mare descendia de Clístenes, l'amic del poble. El nom Alcibíades era d'origen laconi i venia d'una família espartana a la que estava unida la família d'Alcibíades per llaços d'hospitalitat

El seu pare va servir a la guerra amb Pèrsia, es va distingir a la batalla d'Artemisos, i va morir a la batalla de Queronea (447 aC) i ell va quedar al càrrec d'un germà petit i va deixar la tutoria que sobre ell exercia Pèricles. Va tenir com instructor al traci Zòfiros.

Durant la guerra, a la darrera campanya de Potidea, el 429 aC, va servir fora d'Atenes i com que la llei atenenca deia que els joves de menys de 20 anys no podien servir fora de l'Àtica, això vol dir que va haver de néixer com a molt tard el 449 aC i probablement abans si també va servir a la campanya del 432 aC.

Va entrar en possessió de la fortuna familiar als 18 anys. Es va casar (abans del 424 aC) amb Hiparetes la filla (o germana) d'Hippònicos, cap d'una família de la noblesa (mort el 424 aC). Va donar sempre mostres de determinació i inflexibilitat.

Ferit a Potidea, fou rescatat per Sòcrates. A la batalla de Delios (424 aC) Alcibíades va tornar el favor a Sòcrates. Va competir als jocs olímpics del 424 aC i va guanyar tres premis. Les seves liberalitats en la cosa publica el van fer molt popular entre el poble que li excusava les seves actituds impetuoses i els fets violents o extravagants. Entre aquests fets cal esmentar la detenció d'Agatarcos, la violència contra la seva dona, l'assalt a Taurees, i l'audaç manera com va salvar a Hegemos d'una llei. Del principi de la seva carrera política se'n sap poca cosa, però queda constància de que en temps de Cleon fou membre de l'assemblea.

Vers el 422 aC va fer aprovar un decret per augmentar el tribut pagat pels aliats d'Atenes, que va doblar la seva quantia en relació a l'import fixat per Arístides. A la mort de Cleon la direcció de l'estat fou disputada entre Alcibíades i Nícies. Aquest darrer volia la pau a la que Alcibíades es va oposar. L'oposició entre ambdós era forta però cordial; quant Hipèrbolos va amenaçar als dos rivals amb el desterrament, es van unir i fou Hipèrbolos qui fou condemnat a l'ostracisme (417 aC).

A les negociacions de pau del 421 aC va voler entendre's amb els espartans, però aquestos van preferir negociar amb Nicies i Lakes. Això va fer que radicalitzes la seva oposició a la pau coneguda com a Pau de Nícies que establia una pau per 50 anys (abril del 421 aC) i retornava als presoners espartans al seu país. Així el 420 aC va induir una aliança entre Argos, Èlida, Mantinea, Corint, Beòcia, i la Lliga Calcídica, oposades a la pau i va obtenir el poder en perjudici del conservador Nicies, partidari de la pau. Esparta es va aliar llavors a Tebes, i Tegea i Megara es van acostar a Esparta mentre Alcibíades va negociar una aliança amb Argos, Mantinea i Èlide.

El 419 aC fou designat estrategos i com a cap de la petita força atenenca va anar al Peloponès i va defensar els interessos de la nova aliança en la que els argius havien atacat Epidaur, el que fou considerat per Alcibíades com el trencament de la pau. El 418 aC Corint i Patres es van aliar a Atenes. Fou destituït el 418 aC però la derrota atenenca a Mantinea al mateix any, va provocar la separació dels aliats (Corint, Èlida, Patres, Mantinea i Argos) i va propiciar el seu retorn mitjançant una aliança amb Nicies (es van presentar junts a les eleccions enfrontats a Hipèrbolos).

Sobre l'expedició a Melos (416 aC) no es pot assegurar si fou iniciativa seva, però si que fou l'autor del decret sobre els càstigs bàrbars que es van imposar a la gent de l'illa (els habitants o foren morts o venuts com esclaus). Ell mateix va comprar a una dona de Melos amb la que va tenir un fill.

El 415 aC Alcibíades i Nicies van decidir anar a Sicília on la ciutat de Leontins (Leontini), aliada d'Atenes, havia estat sotmesa per Siracusa, que tenia per aliada a Selinunt. Mentre es feien els preparatius van passar coses estranyes: el bust d'Hermes va patir una mutilació; un home anomenat Pitònicos, recolçat per Andòcides va acusar a Alcibíades de divulgar i profanar els misteris eleusins; i un altre home, Androcles, el va acusar d'haver instigat la mutilació d'Hermes. No es va investigar i Alcibíades, Nicies i Lamakos foren enviats al front de la flota cap a Sicília, on esperaven ocupar totes les ciutats gregues menys Siracusa i Selinunt i fer revoltar als sículs per atacar a aquestes ciutats. La flota amb 134 trirrems i vint mil homes a més de cinc mil hoplites i mil cinc cents soldats lleugers, va sortir d'Atenes el juliol. Rhegion (Rhegium) i Catània es van declarar per Atenes. Alcibíades fou llavors cridat a Atenes i llavors es va escapar a Thuris, d'eon va passar a Cillene i d'allí a Esparta, on va revelar els plans atenenc i va recomanar als espartans d'enviar Gilipos a Siracusa i ocupar fortificar Decelea o Decèlia, a l'Àtica. Mentre els atenencs van desembarcar al sud de Siracusa on foren derrotats, però en el contraatac van ocupar Naxos i van assetjar Siracusa, setge en el que va morir Lamakos. Les ciutats de la Magna Grècia i fins i tot d'Etrúria van enviar contingents als atenencs. Però Gilipos va desembarcar a Siracusa i va derrotar a Nicies (414 aC) que es va haver de refugiar al promontori de Pleimmirion on es va fortificar.

La defecció d'Alcibíades va provocar la seva condemna a mort a Atenes i les seves propietats foren confiscades, i es va obrir un procés per les impietats comeses (mutilació d'Hermes i revelació dels secrets Eleusins). Es va fer molt popular a Esparta perquè va adoptar les costums espartanes molt ràpid. Els aliats asiàtics d'Atenes foren induïts a la revolta i es va formar una aliança amb el sàtrapa persa de Sardes (Lídia) Tisafernes. Les maquinacions d'Agis II, que s'havia establert a Decèlia (413 aC), el van induir a abandonar Esparta i es va refugiar amb Tisafernes (412 aC) del que aviat es va fer molt amic. Es diu que Leotíquides, fill d'Agis II d'Esparta i hereu del pare fou considerat fill seu i probablement es cert que la dona d'Agis, la reina Timea, havia tingut relacions amb l'atenenc, relacions que foren conegudes per Agis, el qual va ordenar a Astíoc de matar a Alcibíades però aquest se'n va assabentar (potser per la mateixa reina) i va fugir a temps. Leotiquides fou exclòs del tron per Agesilau II (fill d'Arquidam II i germanastre d'Agis II) que fou proclamat rei.

Mentre a Siracusa, Nicies havia rebut reforços atenencs dirigits per Demòstenes i Eurimidó. El primer va obtenir una victòria a Epipoles (413 aC) però després fou derrotat al mateix lloc i poc després en un combat naval prop del port de Siracusa, els atenencs, espantats per un eclipsi de lluna, foren derrotats completament (27 d'agost del 413) i van perdre la meitat de les seves naus. Els assetjats a Pleimmirion es va retirar cap a l'interior de l'illa seguint el riu Anapos però atacats pels siracusans es van haver de desviar cap al sud i no van poder arribar a la costa davant la presencia de l'exercit siracusà. Demòstenes va fer un atac de distracció però fou derrotat a Polizèlion i les restes de l'exercit a Riu Asinaros. Els que van sobreviure es van haver de rendir (vers octubre del 413 aC).

El 412 aC l'oligarquia d'Atenes va passar a l'ofensiva, però reclamava dels perses (aliats d'Esparta) que no es donés tot el poder als espartans. Tisafernes però no va voler signar cap compromís i es va posar completament del costat d'Esparta. Així Alcibíades va voler retornar a la seva pàtria i va passar a Samos amb la intenció de retornar a Atenes, prendre el poder, i formar una aliança amb Tisafernes. Tenia la cooperació del cap dels oligarques atenencs Antifont de Rammunt. El 411 aC l'almirall atenenc Pisandre va enderrocar al govern democràtic i va establir l'oligarquia (govern o consell del Quatre Cents). El consell dels Cinc-cents fou dissolt i només 5000 persones van mantenir drets politics (maig del 411 aC). Però el nou govern no volia el retorn d'Alcibíades. La major part de la flota, que era a Samos, es va declarar contra el cop d'estat i es va revoltar i va proclamar estrategos a Alcibíades (al que es va perdonar la pena de mort pendent) al qual els caps de la flota Trasibul i Trasili van entregar el comandament. Alcibíades va demanar abolir el consell dels Quatre-cents i va demanar restablir la constitució de Clístenes amb algunes reformes. Immediatament va marxar amb la flota cap al nord, on els espartans dirigits pel general Dercílides havien ocupar Abidos i Lampsacos, i va derrotar a la flota espartana (vers octubre) prop de Sestos (a Cinossema) i després a Abidos, mentre els espartans es feien amos de l'Hel·lespont i de l'illa de Tasos. Després de la victòria d'Abidos es va entrevistar amb Tisafernes, que el va fer presoner i el va enviar a Sardes, però al cap d'un mes es va escapar o fou alliberat. Alcibíades va derrotar altre cop a la flota espartana a Cízic (maig del 410 aC).

El juliol del 410 aC el govern oligàrquic fou enderrocat i fou restablerta la constitució de Clístenes. Llavors Alcibíades va retornar a Atenes el juny del 408 aC per les festes del dia de les Pintèries i fou aclamat pel poble i els registres de les seves condemnes tirats al mar (a més se li van retornar les seves propietats expropiades). Fou nomenat estrategos de les forces de mar i terra. Entre els seus primera actes fou dirigir una processó fins a Eleusis (processó que no es feia des el 413 aC) i va enviar una ambaixada a Farnabazos, sàtrapa de Dascílios per consolidar el domini atenenc (aconseguit per ell mateix) a Abdera, Selímbria, Bizanci i altres ciutats gregues; també va recuperar Tasos, i va atacar Andros, sense èxit.

Mentre es feia la processó a Eleusis va confiar el comandament de la flota al seu amic i lloctinent Antíoc, que fou derrotat a Nòtion, prop d'Efes, pel nou cap de la flota espartana Lisandre (aliat al nou sàtrapa de Sardes, Cir) i els espartans van ocupar Teos i la fortalesa de Delfínion (darrera posició dels atenencs a Quios); aquests fracàs, al ser conegut a Atenes, va provocar la destitució d'Alcibíades (406 aC) que es va exiliar voluntàriament a Tràcia per evitar el càstig de l'assemblea atenenca, on es va fer amb el poder el cap demòcrata Cleofont.

Alcibíades va establir el seu domini a Bisante, al Quersonès traci, on amb una banda de mercenaris, va fer la guerra contra les tribus tràcies de les rodalies, i es va enriquir amb els saquejos; es va dedicar també a protegir a les ciutats gregues veïnes. Abans de la batalla d'Egospotamos va advertir als generals atenencs (405 aC).

Amb l'establiment a Atenes de la tirania dels Trenta (404 aC) fou condemnat al desterrament i es va haver d'escapar a la satrapia de Farnabazos, que tenia com a capital a Dascílios; allí fou acollit i estava a punt de sortir cap a la cort d'Ataxerxes quant una nit la seva residencia a Melissa fou envoltada i assaltada per una banda d'homes armats que hi van posar foc. Es va defensar espasa en ma, però fou mort per algunes fletxes. (404 aC); Diodor i Èfors diuen que els assaltants eren emissaris de Farnabazos que actuava a petició dels espartans o per gelosia; el relat de Plutarc diu que eren els germans d'una dona a la que Alcibíades havia seduït. El seu cos fos recollit per la seva amant Timandra i enterrat.

Va deixar un fill de la seva dona Hiparetes, que també es va dir Alcibíades, que no va tenir cap paper rellevant a l'història.

Un monument fou erigit al lloc de la seva mort molt de temps després i l'emperador Adrià i va fer una estàtua i sacrificis anuals en honor de l'home d'estat atenenc.

Vegeu també. Alcibíades d'Esparta, polític espartà.