August
De Viquipèdia
| August | |
 |
|
| Nom popular | August |
| Nom de naixement | CAIVS OCTAVIVS THVRINVS |
| Nom imperial | IMPERATOR CAESAR DIVI FILIVS AVGVSTVS |
| Començament del regnat | 2 de setembre de l'any 31 aC ja com a princeps:16 de gener de l'any 27 aC |
| Fi del regnat | 19 d'agost de l'any 14 dC |
| Predecessor | Ningú |
| Successor | Tiberi |
Gai Juli Cèsar Octavià (Caius Iulius Caesar Octavianus), Cèsar August, August o Octavi August (Roma o Velitrae, 23 de setembre de 63 aC – Nola, Nàpols, 19 d'agost de 14 dC) va ser el successor de Juli Cèsar i el primer emperador romà.
Nebot i hereu de Cèsar, s'imposà a la Guerra Civil que hi hagué després de l'assassinat de Cèsar l'any 44 aC. Des de l'any 31 aC governà l'imperi de facto, tot i que fins l'any 27 aC no rebé el títol de prínceps de la República per part del Senat, i fundà la dinastia julio-clàudia. Sota el lema de reinstaurar la República (restitutio rei publicae) ell conduí, de fet, la transició cap a una monarquia amb la forma de principat. El seu govern culminà amb una gran període de pau, el qual se'l coneixeria més tard amb el nom de Pax augusta.
Taula de continguts |
[edita] Noms i títols d'August
El nom de naixement d'August fou Caius Octauius Thurinus. Després de l'adopció testamentària que en féu Cèsar ell acceptà els seus noms Caius Iulius Caesar, probablement sense posar-hi l'addició, convencional en aquests casos, d'Octauianus. No obstant això, ell fou anomenat Octavi, en els temps de la seva ascensió, en la literatura històrica, per a diferenciar-lo de Cèsar. El títol honorífic d'August (El de bons auguris), el qual esdevingué el títol fonamental de tots els emperadors romans, li atorgà el Senat el 16 de gener de l'any 27 aC. Aquest fet ha marcat, tradicionalment, l'inici oficial de l'Imperi Romà. En el moment de la seva mort, tots els seus títols eren Imperator Caesar Divi filius Augustus, Pontifex Maximus, Consul XIII, Imperator XXI, Tribuniciae potestatis XXXVII i Pater patriae.
[edita] Biografia
La biografia d'August gira, bàsicament, al voltant de dues personalitats antitètiques però perfectes: d'una banda, la d'un jove ambiciós, de vegades un polític ferotge, que en la lluita pel major poder no coneix ni lleis ni escrúpols, de l'altra, la d'un emperador que, una vegada es troba en possessió d'aquest poder, l'usa assenyadament i que, amb el Principat, imposa un nou i durador sistema, després de 100 anys de conflictes civils, el qual enterra definitivament la República Romana.
[edita] Naixement i joventut
August era fill de Gai Octavi i la seva dona Àcia, una neboda de Juli Cèsar. La família del seu pare pertanyia a l'ordre dels equites, la classe romana dels cavallers, propera a l'aristocràcia. Així doncs, estaven ben situats, però tenien menys importància política. Gai Octavi era, probablement, prestador de diners, però ascendí posicions en el Senat i arribà a ser pretor. Després de la mort del seu pare, l'any 58 aC, el jove August se'n va anar a viure a la finca de la seva àvia Júlia, germana de Cèsar, a Velitrae, i després a casa del seu padrastre Luci Marci Felip. Després, Suetoni atura la seva narració l'any 51 aC, en el panegíric per la mort de la seva àvia, i reprèn la seva biografia l'any 49 aC, any en el qual rep la toga masculina (toga uirilis).
Juli Cèsar no tenia fills i s'encarregà del seu nebot i li permeté participar, l'any 46 aC, en el seu Triomf amb motiu de la seva victòria a la Guerra Civil. L'any següent el jove August acompanyà al seu oncle valencià a la seva marxa contra els fills de Pompeu a Hispània, on Cèsar, evidentment gràcies a la seva audàcia, s'imposà. Ell degué participar també en la campanya contra els parts com a magister equitum i va ser destinat ja, amb els seus amics Marc Vipsani Agripa i Quint Salvidiè Rufus, a Apol·lonia, a l'actual Albània. Allà li arribà la notícia de l'assassinat de Cèsar. Durant el seu viatge cap a Roma s'assabentà que el seu oncle valencià, el dictador Juli Cèsar, l'havia adoptat mitjançant el testament i que l'havia designat hereu principal dels seus bens privats.
[edita] Ascens al poder
Una vegada arribà a Roma, August acceptà el testament així com tots els càrrecs per tal d'unir-los i s'anomenà des d'aleshores ençà com el seu pare adoptiu, Gai Juli Cèsar. En el conflicte entre els partidaris de l'imperi, els quals s'agrupaven al voltant de Marc Antoni, i els republicans, enfrontats des de l'assassinat de Cèsar, ell no tingué cap mena d'importància per a Gai Càssius Longí ni per a Brutus i Dècim Juni Brutus.
Marc Antoni reclamà, com a subordinat de Cèsar i com a cònsol de l'any 44 aC, el lideratge del partit de Cèsar. Per tant, es negà, en un principi, a entregar el poder del dictador a Octavi. No obstant això, aquest pagà als llegats de Cèsar i a la població de Roma. Per això, August usà les tropes segrestades d'Apol·lònia, destinades a la guerra contra els parts, però hagué de subhastar-se alguns bens. Aquesta manera de d'actuar li proporcionà ràpidament un bon nombre de seguidors i, per tant, pes polític. L'influent senador i excònsol Marc Tul·li Ciceró, el qual no s'havia assabentat de la conspiració però que simpatitzava amb la causa republicana, sostingué l'aparentment inexperimentat jove, amb l'esperança de poder-lo consolidar com a oponent polític de Marc Antoni. Octavi després el matà. Però es recolzà en alguns consellers erudits com l'acabalat Mecenes i seguí amb els seus plans.
[edita] Aliança amb els assassins de Cèsar
Mentre Antoni, l'any 43 aC, lluitava a la Gàl·lia contra Dècim Brutus, Octavi reclutà a Itàlia un exèrcit de veterans de Cèsar i s'apoderà, mitjançant un cop d'Estat, de la ciutat de Roma. Sota pressió militar i a proposta de Ciceró, el Senat li assegurà a Octavi un càrrec militar acceptable per a ambdós, li atorgà el dret de senador i cònsol i li autoritzà l'assumpció de tots els càrrecs 10 anys abans de l'edat legal mínima per a poder assumir-los. Octavi va contreure fins i tot una aliança amb els republicans a partir d'aquell moment. De fet, aquell mateix any Octavi guanyà a Antoni a la Guerra Mutinense juntament amb un exèrcit del Senat sota les ordres dels cònsols Hirti i Pansa.
Ambdós cònsols de la República van morir durant la guerra i Octavi reclamà un dels consolats per a ell. Com que el Senat s'hi negava, Octavi l'obligà a elegir-lo com a cònsol, el 19 d'agost de l'any 43 aC, amb l'ajuda de les tropes i la proposta dels assassins de Cèsar. Mentrestant, Antoni tenia cada vegada més legions sota el seu comandament, fins a arribar a tenir les mateixes que tenia abans de la derrota. Per això, mentre Octavi es mostrava en l'escenari polític romà com al "venjador" del seu pare adoptiu, s'intercanviaren els papers i Marc Antoni va contreure una aliança amb els líders del partit dels populares, el partit de Cèsar. Aleshores, seguint l'exemple de Cèsar, Pompeu i Cras de l'any 60 aC, Octavi, Antoni i el cap dels genets Lèpid formaren, l'octubre de l'any 43 aC, un Segon Triumvirat, la ratificació del qual fou el casament d'Octavi amb la fillastra d'Antoni, Clòdia.
[edita] El Segon Triumvirat
L'aliança de tres homes per al manteniment de l'ordre de l'Estat, tal i com s'anomenava oficialment el triumvirat, es basava en el poder militar dels triumvirs, sota el poder dels quals es trobaven la major part de les legions. Van necessitar la delegació de poders dictatorials durant cinc anys per part del Senat, el 27 de novembre de l'any 43 aC, per a poder consolidar el Segon Triumvirat. Com en els temps de Sul·la, s'obriren les llistes de proscripció, les quals, després dels allistaments, van ser anul·lades. Suetoni ens diu clarament que Octavi devia oposar-se des de bon principi a les proscripcions, les quals, però, no va executar amb tanta severitat com els seus companys. Després, i per iniciativa d'Antoni, massacrà als adversaris polítics dels triumvirs, entre els quals hi havia Ciceró.
L'any següent Antoni i Octavi van anar a Grècia, on els assassins de Cèsar, Gai Càssius Longí i Marc Juni Brutus, havien reunit les seves forces. La seva derrota a la batalla de Filipos, a Macedònia, la tardor de l'any 42 aC, significà l'enfonsament definitiu de la república romana. La victòria es devia, bàsicament, a l'actuació d'Antoni, la qual va fer créixer la seva importància dins el Segon Triumvirat.
Després de la victòria a Filipos, els triumvirs van demarcar les seves esferes d'influència, Antoni aconseguí, a més de la Gàl·lia Comata, l'antiga Àfrica. Més endavant, disposà d'una bona proporció de les riques províncies orientals. Lèpid s'adjudicà la província d'Àfrica que li era contemporània, i que, en aquells temps, era el graner de Roma. Octavi aconseguí les dues províncies d'Hispània i l'obligació més difícil, els veterans establerts a Itàlia, és a dir, el triumvir dels quals els governaria a tots en comú.
A causa de la repartició de zones d'influència hi hagué expropiacions i desallotjaments per tot l'Estat, i no només per a terratinents en concret, sinó per a tota la població. Per això, Octavi era odiat per tots. Arran d'això, hi hagué algunes diferències entre Octavi i el germà d'Antoni, Lluci, al qual Octavi derrotà en la Guerra Perusiana. Aleshores Antoni, a causa de la derrota del seu germà, tornà a Itàlia, ambdós triumvirs refusaren emprar les legions, no obstant això, lluitaren i renovaren l'aliança. El Tractat de Brindisi de la tardor de l'any 40 aC preveia la boda d'Antoni amb la germana d'Octavi, Octàvia, fet que segellaria el nou pacte.
Octavi s'havia casat aquell mateix any, després de la mort de la seva primera esposa Clòdia, amb una parenta del fill de Pompeu, Sext Pompeu. Ella li donà una filla, Júlia, la qual seria el seu únic fill biològic. Però abans del naixement de Júlia ell rebutjà la seva mare una altra vegada per a, l'any 38 aC, prendre com a muller a Lívia Drúsil·la. Per això, l'escàndol s'anà engrandint, perquè Lívia es podia allotjar al seu palau encara que abans ella s'havia divorciat del seu anterior marit, el republicà convençut Tiberi Claudi Neró. Aquesta dona, que es convertí en la seva consellera més íntima, pogué introduir al seus dos fills Tiberi i Drus a la família d'Octavi gràcies al casament. Tot i que Octavi apostà en un principi per Drus com al seu successor, després de la seva mort a Germània designà com a hereu a Tiberi.
[edita] Lluita pel poder
En el Tractat de Brindisi també hi intervingué Sext Pompeu, l'últim adversari dels triumvirs, el qual, amb la seva flota, encara representava un estimable poder militar oposat al triumvirat. Pompeu controlava Sicília i, per tant, posava en perill l'arribada del blat de les províncies a Roma, fet que soscavava l'autoritat d'Octavi. Com que Pompeu no abandonava la seva política de bloqueig, tornà a trencar el tractat l'any 38 aC. Aquell mateix any la concessió de poders dictatorials es renovà per cinc anys més. Dos anys després, el 36 aC, el general d'Octavi, Marc Vipsani Agripa, aconseguí guanyar a Pompeu a la Batalla de Naulòquia, al nord de Sicília. Octavi va arribar poc després, derrocà a Lèpid, les tropes del qual estaven plenes a vessar de soldats, i des d'aleshores dominà tota la part occidental de l'imperi. En la lluita entre els triumvirs pel govern en solitari ja només quedava Antoni.
Mentre Octavi conduia, des de finals de l'any 35 aC fins l'any 34 aC, un exèrcit ferotge per petites campanyes a Dalmàcia, el seu rival liderava una guerra contra els parts que fracassà. A part d'això, Antoni va establir una relació duradora amb la reina d'Egipte, Cleòpatra, fet que comportà que, l'any 32 aC, ell rebutgés i abandonés a Roma la molt popular Octàvia. Octavi aprofità la conducta d'Antoni hàbilment per a fer-se propaganda. En aquesta situació es trobaven quan, aquell mateix any, Antoni entregà a Cleòpatra i als fills d'ambdós algunes províncies orientals de Roma, la qual cosa el va conduir a perdre qualsevol suport a Roma. Octavi, per tal de fer els seus últims partidaris infidels a Antoni, els intimidà amb un sacrilegi: llegí el testament d'Antoni entregat a les vestals (possiblement falsificat) en públic, en el qual declarava als fills de Cleòpatra els seus hereus. Arran d'això, el Senat declarà la guerra a Cleòpatra i enemic públic a Marc Antoni.
Així doncs, Octavi havia aconseguit transformar la lluita contra un rival polític en una guerra de Roma contra un enemic extern. El primer xoc entre ambdós rivals dugué aviat la resolució del conflicte. A la Batalla d'Àccium, que ocorregué a l'entrada del golf ambraci de l'Epir el 2 de setembre de l'any 31 aC, Octavi guanyà a Antoni i Cleòpatra en un enfrontament entre les seves forces i les d'Agripa i Octavi, el qual , presumptament, es marejà a la coberta del seu vaixell durant el combat. L'any següent, amb la conquesta d'Alexandria, l'annexió d'Egipte com a província romana i el suïcidi d'Antoni i Cleòpatra, acabà la guerra entre ambdós pel poder i, tanmateix, un segle de guerres civils romanes. Com a símbol d'aquest fet, que per fi la pau imperava a tot l'Estat, s'enllestí, el 12 de gener de l'any 29 aC, l'arc de triomf del déu romà Janus al Fòrum romà. Aquest fet ocorregué fins a tres vegades en el darrer segle d'història de Roma.
| Matèries sobre la mitologia romana | ||
|---|---|---|
| Mitologia romana | ||
| Déus importants: | ||
|
||
| Història llegendària: | ||
|
||
| Religió romana | ||
|
|
|
| Comparació de la mitologia grega i romana | ||
[edita] Cèsar August
El 13 de gener de l'any 27 aC començà a Roma un acte d'Estat de diversos dies de duració que oficialment posà fi a l'estat d'excepció de la guerra civil. Amb aquest fet es restaurava, formalment, l'antic ordre de la República, però de fet s'establí un ordre monàrquic completament nou: l'Imperi Romà sota la forma del Principat. A proposta del senador Luci Munaci Planc, el Senat romà entragà a Octavi aquell mateix 16 de gener el nou títol honorífic d'August, el qual acabaria eclipsant el seu nom real.
En els anys posteriors a Àccium el nou emperador es topà amb tres grans reptes: la construcció del nou Estat imperial, enfortir tan internament com externament la seguretat de l'imperi i garantir-se la successió, per a assegurar la continuació de la seva obra després de la seva mort. I en aquell acte August ho aconseguí tot, aquell acte no només marcà l'inici dels seus 40 anys de govern com a emperador, sinó que també marcà l'inici d'una nova era de la història de Roma.
[edita] La instauració del Principat
[edita] El problema
Quan n'Octavi tornà a Roma des de les províncies orientals l'estiu del 29 aC, es trobà amb el mateix problema amb què es trobà Juli Cèsar 15 anys abans: el de crear una organització de l'Estat que fos acceptable per a la ideologia republicana de feia més de 400 anys que proporcionava als romans un bon enteniment dels seus drets i, tanmateix, la realitat era que el poder fàctic, des de feia 70 anys, no depenia ni del Senat, ni dels cònsols ni d'altres institucions republicanes, sinó que depenia dels comandaments de les legions. Des de Màrius i Sul·la fins el Primer i Segon Triumvirat els comandants havien obtingut, cada vegada més, un poder extraordinari. Per això, per fer que aquest poder extraordinari dels dèspotes militars anés a favor del nou l'ordre, calia encabir-los legalment en la, fins aleshores, estructura de l'Estat. El simple restabliment de l'antiga república aristocràtica era impossible per a Octavi amb dos motius que no estaven en dubte: per una banda hi havia l'estrat social que menava la República, els patricis, que havia estat quasi bé destruït per les guerres civils. De l'altra, l'expansió de l'Imperi necessitava d'un gran nombre de legionaris. Recaigué doncs en l'Imperi la tasca d'unir la majoria de les milícies romanes.
[edita] La sol·lució
Després de l'anarquia de les dècades anteriors, els romans, tradicionalment oposats contra tot tipus de poder en mans d'un sol home, estigueren disposats a posar tot el poder militar en mans d'una sola persona. Llavors August s'avança, però prou intel·ligentment com per no reclamar el títol de rei, sinó que buscà unir totes les forces republicanes al voltant seu, cosa que no li donava poders reials però que li permetia al mateix temps presentar-se com el cabdill de la República. Com ja havia demostrat en el combat contra en Marc Antoni, va tornar a mostrar que era un mestre de la propaganda.
Cap al final de la seva vida va fer aquesta descripció del seu règim:
- En el meus sisè i setè consulat (és a dir: 28 i 27 aC), després que hagués posat fi a la guerra civil, jo, que havia arribat al poder amb el màxim recolzament públic, vaig portar l'Estat fora de la meva influència i de nou a la lliure el·lecció del Senat i del poble romà. Per això, essent la meva recompensa, vaig ser anomenat August per decisió del Senat. (...)
[edita] Realitat i propaganda
De fet, quan Octavi tornà a Roma el que buscava era reforçar les antigues nissagues patrícies i reforçar l'autoritat de les institucions republicanes. Per tal d'aconseguir-ho, expulsà del Senat 190 membres que no hi encaixessin pel seu origen social (bé perquè eren cavallers o plebeus designats per Cèsar) alhora que omplia els seients buits del Senat amb gent d'origen patrici. S'autoproclamà princeps senatus, president del Senat, títol que ja se li havia concedit anteriorment i que solament el designava com a primus inter pares, el primer entre els iguals. D'aquest títol en sorgí la designació de Principat per designar l'era del govern d'August, que més o menys significa el matiex que "el govern del primer dels ciutadans". El nou princeps causà un gran impacte entre la població de Roma quan, l'any 28 aC, decidí derogar totes les lleis del Segon Triumvirat.
El 13 de gener de l'any 27 aC, el primer dia de l'acte d'estat que celebrava la fi de la guerra civil, Octavi posà de nou en mans del "purgat" Senat l'autoritat per damunt de totes les forces militars de les províncies. Amb això, l'instaurà de nou com a l'òrgan de poder central de tot l'imperi. La república, formalment, havia sigut reinstaurada i la versió propagandística d'Auguat arribà a ser tant convincent (i convenient), que arreu se'n parlava de la res publica restituta, la república reinstaurada.
El mateix dia, emperò, el Senat tornà a confiar el govern sobre la meitat de les províncies a Octavià, i precisament era el govern de les províncies perifèriques, allà on hi havia estacionades les legions, el que li fou confiat. Com que Octavià, mitjançant els llegats, mantenia el comandament fàctic sobre totes les legions, seguia sent de facto l'únic cap de l'exèrcit i l'únic patró de la clientela de l'exèrcit i tot això ho féu dins de la legalitat vigent, tot i que forçant-la i pràcticament saltant-la. L'imperi, per tant, es dividí entre les provícnies d'August i les próvíncies del Senat. Amb el consolat vitalici que va obtenir l'any 19 aC, esdevingué també la màxima autoritat dels governadors.
Un altre element republicà del nou ordre fou la reinstauració de la anualitat de les magistratures. Un dels dos consolats normalement era exercit pel princeps mateix. Això canvià amb la revisió de la llei bàsica del Principat de l'1 de juliol de l'any 23 aC, amb la qual August prescindí del consolat durant dos anys. En comptes d'això, s'atribuí la tribunicia potestas vitalícia, però no del càrrec públic designat pels Comicis centuriats, sinó només de la seva autoritat. Fent això obtingué el dret de consultar als comicis, de suggerir lleis i de vetar les decissions del Senat. Per tot això, el Principat fou, de fet, una monarquia encoberta, un compromís difícil d'equilibarar: August prescindia del poder absolut i deixava als patricis del Senat prendre'n part, alhora que exercia en solitari les funcions més importants de l'estat i el comandament de l'exèrcit.
[edita] Obres
- Res Gestae Divi Augusti - Autobiografia breu del seu govern
- De vita sua - Autobiografia (perduda)
- Sicilia - oda èpica en hexàmetres
- Ajax - Tragèdia
|
Precedit per: |
Emperadors romans |
Succeït per: |
