Càller
De Viquipèdia
Càller (en sard Casteddu, en italià Cagliari) és una ciutat de Sardenya, capital de la regió autònoma de Sardenya i de la província de Càller. Té uns 300.000 habitants.
Està situada a la desembocadura del riu Mannu. Té una universitat, fundada el 1606 i restaurada el 1764, amb una biblioteca universitària del segle XIV (que conserva els llibres del bibliòfil Montserrat Rosselló). És seu arquebisbal amb una catedral gòtica restaurada al segle XVII. Conserva el mausoleu barroc del rei Martí el Jove mort a Sardenya el 1409. A la casa de la vila es conserva el Tríptic del Consellers, una taula de Pere Cavaro del segle XVI. Està documentada la presencia de l’impremta des del 1493, amb impremta fixa el 1566 dirigida per Nicolau Canyelles. S'hi van imprimir llibres en català fins el 1850 ja que la llengua catalana hi fou oficial fins al segle XVII i era compresa i parlada per molta gent des el segle XIV fins al XVIII. L’escut de la ciutat fins el 1766 estava format per les barres catalanes. La moneda calleresa es va fabricar a la ciutat fins el 1821.
[edita] Història
Antigament es va dir Caralis i era la ciutat més gran de l’illa de Sardínia, situada a la costa sud, al golf Sinus Caralitanus. Se la suposa fundada pels fenicis o cartaginesos vers el segle VII aC. No se l’esmenta durant la conquesta romana de l’illa (238 aC), però a la segona guerra púnica fou quarter general del pretor T. Manlius, des d'on va portar les operacions contra els cartaginesos; també apareix com la principal base naval romana a l’illa i residència del pretor. Florus li dóna el títol de capital de Sardínia i diu que fou ocupada i castigada per Graccus, però Livi diu que les ciutats de l’illa foren lleials a Roma i que la revolta només va afectar a les tribus de les muntanyes.
A la guerra entre Cèsar i Pompeu foren els primers a declarar-se per Cèsar i les altres ciutats de l’illa la van seguir amb poques excepcions. Cèsar s’hi va parar amb la seva flota al tornar de l'Àfrica. Uns anys després l'illa va caure en mans de Menas, el lloctinent de Sext Pompeu, i Caralis fou l'única ciutat que se li va resistir, però fou ocupada després d’un setge no massa llarg.
Durant tot l’imperi va continuar com a capital de l’illa. La ciutat mai va ser colònia però els habitants van obtenir els drets de ciutadania.
A la meitat del segle V va caure en mans dels vàndals com la resta de l’illa (455) i els bisbes africans que no acceptaven l’arrianisme s’hi van refugiar.
De l’època romana es conserven l'amfiteatre i un aqüeducte a més d’altres restes menors. També hi ha antigues cisternes i les runes d’un temple circular, i molts sepulcres que probablement van ser la necròpoli.
Va passar a domini bizantí el 633. Amb l’hegemonia dels musulmans al Mediterrani es va constituir a Caralis un govern local nominalment dependent de Bizanci i de fet independent al front del qual trobem a Gialeto (687-722). Des del 720 al 880 la regió fou objecte dels repetits atacs sarrains. El govern autònom es va expandir cap al interior i amb les terres de part de l’illa va formar el jutjat de Càller que va tenir la seva capital a S. Igia, prop dels pantans del mateix nom.
Vegeu: Jutjat de Càller
Donada Sardenya pel Papa a Catalunya-Aragó el 1297, la penetració a Càller va començar el 1323. El 1324 Càller fou assetjada pels catalans i el castell ocupat el 1326 i es va introduir l’administració catalana. El governador català de Càller era al mateix temps governador de tota l’illa fins que el 1354 es va repartir el comandament amb el de Logudor.
Càller va patir 10 epidèmies entre 1348 i 1688 i un incendi que en destruí un terç el 1388. La ciutat fou assetjada sense èxit pels jutges d'Arborea el 1375, ja que la flota catalana va arribar a temps. El 1355 s’hi van celebrar les corts insulars, cosa que es va repetir el 1421 i 1481. Els jueus, establerts a Càller el segle XIII, en foren expulsats el 1492. El port de Càller fou la base per l’expedició a Tunis d'Alfons el Magnànim (1435) i de Carles V (1535). També el grup dels sards dirigits que van anar a la batalla de Lepant el 1571.
Al segle XVI es va disputar amb Sàsser la primacia de l’illa. Fou residencia dels lloctinents a virreis catalans que havien substituït als antics governadors.
A la guerra de Successió Càller fou partidària de Felip V, però la flota anglesa la va bombardejar i va passar al bàndol austriacista. El 1713 l’illa fou entregada a l'Imperi Austríac pel tractat d'Utrecht. El cardenal Alberoni hi va dirigir una expedició que va assetjar i conquerir la ciutat el 1717, tot i la heroica defensa del coronel català Jaume Carreres. Pel Tractat de Londres de 1718 l’illa fou transferida a Savoia que va agafar el nom de Regne de Sardenya el 1720. Els virreis savoians van residir a Càller.
Un intent de desembarcament francès dirigit per l'almirall Truguet el 28 de febrer de 1793 (que va desembarcar a Quartu), fou rebutjat per les milícies locals dirigides pel comandant Girolamo Pitzolo, en una batalla a la plana de S. Bartolomeo. Els sards van demanar participació al govern del regne però no es va concedir i va esclatar una revolta. Els piemontesos foren apressats el 7 de maig de 1794 i expulsats en un vaixell de l’illa. El govern de Torí va enviar un nou virrei, el marquès de Vivalda i finalment va accedir a nomenar a Girolamo Pitzolo, l’heroi de la revolta, com a governador general del rei. No li va durar la popularitat i fou mort en uns avalots populars
Quant el Piemont fou ocupat i el rei es va rendir el 8 de desembre de 1798, representants de l'estament de Càller van oferir-li es trasllat de la cort savoiana a Càller que es va efectuar el 3 de març de 1799.
El 1800 el rei va tornar al continent i va deixar com a virrei a Carlo Felice i després va abdicar. Els anys següents la gana va fer estralls a la ciutat especialment el 1812. El 20 de maig de 1814 el rei de Savoia va poder retornar a Torí.
El 1847 el consell general de Càller va demanar al rei d’incloure als sards dins la unió italiana i tenir els mateixos drets que els italians. A conseqüència d’aquest moviments polítics que encara no van portar a la unitat italiana, es van abolir el virregnat i la secretaria d’estat i guerra. El 1860 els Savoia foren reis d'Itàlia. Llavors es va obrir el debat sobre l’eliminació de les muralles de les que nomes van restar las de Castello. La ciutat fou reestructurada sota la direcció del arquitecte Gaetano Cima.
L’alcalde Ottone Bacaredda, va fer importants treballs públics i va canviar la fisonomia de la ciutat al final del segle XIX i les dos primeres dècades del XX. Durant el període feixista també va ser objecte d’una remodelació important.
El 1943 va patir bombardejos aeris dels aliats per la seva posició de port i aeroport estratègic. El 1949 va esdevenir capital de la regió autònoma de Sardenya.
