Concerts de Brandemburg

De Viquipèdia

Els Concerts de Brandemburg són sis concerts compostos per Johann Sebastian Bach el 1721.

El 24 de març (o potser de maig, el mes no es llegeix amb claredat) de 1721, Bach envia al Margrave (Marquès) Ludwig de Brandemburg una carta dedicatòria acompanyada de "Six Concerts avec plusieurs instruments". Són els anomenats Concerts de Brandemburg, obra cabdal de la música instrumental de tots els temps.

Els Concerts de Brandemburg estan dedicats per Bach a Sa Altesa Reial, del seu Humil i obedient servidor. Es desconeix quan va ser que el Margrave va encarregar a Bach aquests concerts. Per la carta que acompanya les partitures es dedueix que, un temps abans (potser al balneari de Karlsbaad), Bach havia actuat davant el Margrave i aquest li havia demanat una mostra per escrit d'aquella magnífica música.

Els sis concerts estan concebuts pensant sobretot en la varietat. No n'hi ha dos d'iguals i hi són utilitzades tot tipus de combinacions instrumentals, algunes d'elles altament atrevides, com es veurà. Resulta curiós el fet que les partitures, en morir el Margrave, estaven intactes, com si mai no haguessin estat utilitzades. A la mort del Margrave, van ser valorades en una quantitat ridícula.

[edita] Concerts

Autògraf del Primer Moviment del Concert de Brandemburg Nº3 en Sol Major BWV 1048

[edita] Concert nº1 en fa major BWV 1046

À 2 Corni di Caccia, 3 Hautbois è Bassono, Violino piccolo concertato, 2 Violini, una Viola e Violoncello, con Basso continuo. Aquestes són les presentacions que el mateix Bach ens fa de cada un dels concerts.

I. (Allegro)
II. Adagio
III. Allegro
IV. Menuetto-Trio-Polonaise-Menuetto-Trio

La música d'aquest Primer Concert és impregnada de sumptuositat gràcies al so dels dos Corni di Caccia, dues trompes com les utilitzades a les caceres, d'aquí el seu nom. És l'únic dels sis concerts on apareixen aquests instruments. També cal remarcar la intervenció del Violino Piccolo, un instrument gairebé en desús en temps de Bach i que era una mica més petit que el violí normal, oferint un timbre més brillant i característic.

El primer moviment no té indicat el seu tempo, però clarament es tracta d'un allegro. La densitat i amplitud sonora que li confereix la rica instrumentació de vent el fan realment fastuós. Anys més tard, Bach utilitzarà aquest moviment com a simfonia inicial de la Cantata BWV 52.

El segon moviment és un adagio protagonitzat pel cant de queixa de l'oboè enmig d'una atmosfera dramàtica però amarada de serenitat. Els corni han callat. El seu enigmàtic final és bruscament succeït per l'alegria del moviment següent.

El tercer moviment torna a situar-nos en un clima fastuós i dinàmic, talment com si viatgéssim en un carruatge a través de paisatges campestres idíl·lics. Bach reconvertirà enginyosament anys més tard aquest moviment en el cor inicial de la Cantata profana BWV 207.

El quart moviment converteix aquest concert en l'únic dels sis que compta amb més dels tres moviments habituals. Tot fa pensar que es tracta d'una obra independent que va ser afegida a posteriori als tres primers temps d'aquest concert. De fet, són quatre moviments en un, esdevenint una espècie de suite en miniatura. El Menuetto es repeteix vàries vegades servint d'enllaç entre els dos trios i la polonesa. El segon dels trios és un dels fragments més divertits de Bach, i serà reutilitzat també a la Cantata BWV 207.

[edita] Concert nº2 en fa major BWV 1047

À 1 Tromba, 1 Fiauto, 1 Hautbois, 1 Violino concertati, è 2 violini, 1 Viola è Violona in Ripieno col Violoncello è Basso per il Cembalo.

I. (Allegro)
II. Andante
III. Allegro

El segon Concert de Brandemburg aparenta ser la resposta de Bach a la següent pregunta: Poden ser concertats de manera satisfactòria quatre instruments tan diferents com la trompeta, la flauta, l'oboè i el violí? La resposta és que sí. A més, si qui ho fa és Bach, el resultat no tan sols és satisfactori sinó que acaba resultant meravellosament perfecte. En aquest concert la tècnica de la combinatòria i el contrapunt és portada fins al límit enmig d'un ritme trepidant. No existeix un sol instrument solista, ni dos, ni tres: N'hi ha quatre, i tots ells al mateix nivell d'exigència per bé que la trompeta hi destaca per la seva potència sonora. L'art de concertare, en la seva màxima expressió.

El primer moviment arrenca en tromba, amb el seu alegre tema a tutti. Immediatament comença una autèntica cursa de relleus entre els quatre solistes, cursa i relleus que van repetint-se al llarg de tot el moviment separades pels successius ritornellos de tota l'orquestra. La complexitat extrema de les combinacions entre els solistes no provoca ni la més mínima fissura en l'estructura d'aquest moviment, que conclou tal com va començar, amb un tutti que tanca el cercle amb la més absoluta perfecció.

El segon moviment, en re menor, fa descansar l'oïda del retronar de la trompeta i és encomanat a la flauta, l'oboè i el violí, que amb dolçor tracten fuguísticament el tema principal sobre un coixí format per dos violoncels i continu.

El tercer moviment és una fuga que comença amb una fanfàrria dels dos instruments extrems, la trompeta i el clavecí, als quals progressivament s'hi va afegint la resta en un moviment divertit i juganer, on es repetiran les audaces combinacions i relleus del primer moviment sense que l'estructura se'n ressenti el més mínim. El concert conclou amb una espectacular cadència de la trompeta sobrevolant el tutti abans de repetir la fanfàrria inicial a mode de conclusió.

[edita] Concert nº3 en sol major BWV 1048

À 3 Violini, 3 Viole è 3 Violoncelli col Basso per il Cembalo.

I. (Allegro)
II. Andante
III. Allegro

Segurament es tracta del concert més famós dels sis. Tot al contrari que l'anterior, en el tercer Concert de Brandemburg no hi destaca cap solista sinó que és la massa del conjunt la que actua solidàriament, com una maquina de precisió, dividida en tres engranatges de tres instruments cada un: tres violins, tres violes i tres violoncels que evolucionen sustentats pel baix continu.

El primer moviment ha esdevingut cèlebre. Carregat de potència, avança inexorable sense caure ni un instant en la monotonia. L'esdevenir de la massa és interromput de tant en tant per moments en que destaca algun dels tres grups. Posseeix un fort caràcter sumptuós i solemne, a vegades fins i tot amenaçant. Tal com passa tantes vegades, sembla com si Bach ens fes veure que, si ho desitgés, podria mantenir aquest moviment en marxa indefinidament, sense veure´s mai abocat a un carreró sense sortida. Anys més tard, Bach també reutilitzarà aquesta peça: Li afegirà tres oboès i dos Corni da Caccia i el convertirà en la simfonia inicial de la cantata BWV 174.

El segon moviment no existeix. On hi hauria d'haver l'habitual temps lent, Bach solament hi situa un breu compàs amb dos densos acords que ens condueixen de la tonalitat principal de sol Major a la de mi menor. Alguns creuen que Bach vol distreure una mica l'oïda de l'obsessiva tonalitat (sol Major) que ha dominat el primer moviment i que també dominarà el segon. Molt probablement el que passa és que aquí Bach espera que l'orquestra realitzi algun tipus de breu improvisació.

Al tercer moviment es desencadena una meravellosa rauxa bachiana a càrrec de les cordes. Està dividit en dues parts, que es repeteixen, al compàs de 12/8. Podem dir sense cap mena de dubte que és una de les composicions musicals més felices de tots els temps.

[edita] Concert nº4 en sol major BWV 1049

À Violino Principale, 2 Flauti d' Echo, 2 Violini, 1 Viola è Violone in Ripieno, Violoncello e Continuo.

I. (Allegro)
II. Andante
III. Presto

Concebut per a tres solistes (Violí i dues flautes) més ripieno, la principal incògnita d'aquest concert és establir quin tipus de flauta és aquesta que Bach anomena Flauti d'Echo, flautes d'Eco. Amb tota seguretat es tracta d'un tipus de flautes dolces (blockflöten) que ofereixen un so lleugerament més agut. Aquestes flautes confereixen a l'obra un encant delicat i característic. El que és evident és que mai es tractarà de flautes de través. El mateix Bach va realitzar posteriorment un arranjament d'aquest concert per a dues flautes i clavecí, en Fa Major i catalogat com a BWV 1057.

El primer moviment, al compàs de 3/8, es basa en un motiu inicial de contrapunt invertible. La seva instrumentació i el seu caràcter virtuós i obert ens submergeixen en una atmosfera de galanteria. En alguns moments, les imitacions de les flautes produeixen un lleuger efecte d'eco. No cal oblidar la virtuositat d'alguns passatges dels solistes, entre els que destaca sobretot una impressionant cadència del violí a mig moviment.

El segon moviment és una sarabanda en mi menor que recorda lleugerament a l'estil de Händel. El concertino destaca sobretot pel seu timbre, ja que el ripieno (orquestra d'acompanyament) freqüentment s'hi fusiona. La cadenza frigia final prepara el trànsit al tercer moviment.

El tercer moviment és una autèntica i veloç fuga que comencen els violoncels i continua la resta d'instruments. El violí solista es llueix amb passatges de gran virtuositat, també ho fan les flautes. Uns forts acords i una darrera cadència de tota l'orquestra conclouen aquesta obra mestra del contrapunt.

[edita] Concert nº 5 en re major BWV 1050

À une Traversiere, une violino principale, une violino è una Viola in Ripieno, Violoncello, Violone è Cembalo Concertato.

I. (Allegro)
II. Affettuoso
III. Allegro

El cinquè Concert de Brandemburg presenta una gran novetat: el cembalo concertato, és a dir, la utilització per primera vegada del clavecí com a instrument solista. Fins aquell moment el clavecí només era utilitzat com a acompanyament de l'orquestra, generalment seguint el baix continu i ornamentant lleugerament la melodia. Bach, doncs, crea així un concert per a teclat al qual hi afegeix dos solistes més, el violí i la flauta de través, esdevenint un triple concert. Un aspecte curiós d'aquest concert el trobem en el manuscrit del propi Bach, quan presenta aquest concert en un idioma inexistent, a mig camí entre l'italià i el francès. Està escrit en la tonalitat reial de Re Major, la més brillant i solemne, la qual cosa el fa, juntament amb el Segon, el més alegre dels Sis Concerts.

El primer moviment és el més llarg de tots els Concerts de Brandemburg. Bach hi desplega totes les possibilitats del clavecí, secundat pels altres dos solistes. En aquesta pàgina meravellosa les ornamentacions barroques, les escales, els arpegis i les bateries suren enmig de l'aire, sustentades pel violí i la flauta com una diadema de brillants. Tot desembocarà en la famosa, complexa i llarga cadència a cembalo solo senza stromenti, per a concloure en un dels finals més bells de la música de Bach.

El segon moviment és un trio de flauta, violí i clavecí amb la indicació de tempo d'Affettuoso. Escrit en si menor, és autèntica música de cambra. El clavecí resulta indispensable per a omplir els acords des del baix.

El tercer moviment retorna a la tonalitat principal (Re Major) i es basa en un alegre i saltaire tema que inicialment exposa el violí. A mode de fuga (tot i no ser-ho), aquest divertit tema va sent assumit al seu torn per la resta de solistes i, finalment, pel ripieno (orquestra d'acompanyament). Tots ells evolucionen sobre aquesta alegre melodia mentre el clavecí realitza belles floritures a l'estil de les del primer moviment, tot i que no tan complicades. A mig moviment es troba la única i breu intervenció a solo del clavecí, evocant la ja llunyana cadència del moviment inicial.

[edita] Concert nº6 en si bemoll major BWV 1051

À 2 Viole, 2 Viole da Gamba, Violoncello, Violone e Cembalo.

I. (Allegro)
II. Adagio, ma non tanto
III. Allegro

Molt s'ha especulat sobre aquest concert, segurament el menys conegut dels sis i el que menys s'hi assembla. La seva principal característica és el seu estil arcaic i la utilització d'instruments pràcticament en desús en temps de Bach, com les violes da gamba. Tot això fa pensar que malgrat ser inclòs entre els Concerts de Brandemburg, en realitat era una obra que Bach ja tenia escrita des de molt temps abans. Aparenta ser una espècie de comiat de Bach als estils, instruments i formes que havia utilitzat en la seva joventut i que ara es veia obligat a abandonar, ja que l'evolució de la música l'impulsava a cercar nous horitzons. Efectivament, la sonoritat de les violes confereix a aquesta obra un fort aire de trista nostàlgia.

El primer moviment es basa en un ritme continu i inalterable del baix sobre el qual evolucionen polifònicament les violes. De tant en tant, es produeixen breus pauses en aquest ritme percutor que les violes aprofiten per a establir diàlegs que, realment, semblen lamentacions.

El segon moviment es basa en una àmplia melodia fugada en mi bemoll, carregada de melangia i que evoluciona al final cap a sol menor, per enllaçar amb el moviment final.

El tercer moviment és una genuïna giga italiana derivada del moviment inicial del concert, alegre i graciosa, amb compàs de 12/8. El motiu principal és successivament interromput per ràpides intervencions de les violes, generalment en cascades de notes descendents.