Manresa
De Viquipèdia
|
|
| Dades municipals | |
|---|---|
| Gentilici | Manresà, manresana |
| Població (2005) | 70.343 hab. |
| Superfície | 41,66 km² |
| Densitat (2005) | 1.688,50 hab/km² |
| Altitud | 238 m |
| Coordenades | 41°43'46"N, 1°49'38"E |
| Entitats de població | 17 |
Manresa és la capital de la comarca del Bages, al pla de Bages, just a l'angle on conflueixen el riu Llobregat i el Cardener. Nus molt important de comunicacions, accentuat amb l'eix del Llobregat i l'eix transversal, entre la muntanya i el mar, entre les planes interiors de l'Urgell i la Segarra i les comarques orientals del país. Ha jugat sempre al llarg de la història un paper destacat en l'organització de la Catalunya central.
| Entitat de població | Habitants |
|---|---|
| Camí del Suanya | 47 |
| Colomer, el | 49 |
| Comdals, els | 192 |
| Ferreres, les | 98 |
| Guix, el | 303 |
| Manresa | 67.807 |
| Mas d'en Pla | 109 |
| Mas d'en Roca | 93 |
| Mas Terròs | 69 |
| Oller, el | 25 |
| Plana del Pont Nou, la | 152 |
| Poal, el | 150 |
| Pont de Vilomara | 46 |
| Sant Pau | 480 |
| Santa Caterina | 292 |
| Viladordis | 209 |
| Xup, el | 222 |
Taula de continguts |
[edita] Geografia
Situada al Pla de Bages, al cor de Catalunya. El riu Cardener passa pel sud-oest de la ciutat tot i que el municipi utilitza per a beure l'aigua del riu Llobregat, que passa pel limit est del terme. L'aigua és recollida al seu pas per Balsareny i transportada a Manresa per La Sèquia fins al Parc de l'Agulla.
L'orografia urbana està clarament marcada per l'existència de varis turons (Puigcardener, Puigmercadal, Puigterrà, Puigberenguer i Tossal dels Cigalons).
El territori, dins la conca d'erosió del centre de la comarca, és afaiçonat per una sèrie de turons marginals de poca elevació (Collbaix, 554 m; Bufalvent, 387 m; Montlleó, 361 m), i és drenat, a més del Llobregat i el Cardener, per les rieres de Rajadell i de Cornet (o de Guardiola) i diversos torrents.
[edita] Clima
La ciutat està ubicada a 238 m d’alçada sobre el nivell del mar i gaudeix d’un clima entre mediterrani i continental, força extrem. Es tracta d’un clima sec amb estius calorosos i hiverns freds. La temperatura mitjana calculada en base als últims deu anys ha estat de 7,0º a l’hivern, 14,0º a la primavera, 15,1º a la tardor i 23,3º a l’estiu. La pluja al llarg de l’última dècada fou 590 l/m2 anuals de mitjana; es repartiren en 94 dies de pluja per any i es concentraren en la primavera i la tardor.
[edita] Història
[edita] Prehistòria
Dins el terme de Manresa hi ha indicis de poblament neolític de quatre mil anys enrere. Uns quants sepulcres de fossa, objectes de ceràmica i d'indústries lítiques a la zona del bosc de les Marcetes, al barri rural de Viladordis, en testimonien el seu pas.
[edita] Edat antiga
També s'hi assentà un poblat ibèric al turó del Puigcardener. Recentment, s'han recuperat diversos materials, especialment ceràmics, que permeten identificar l’existència d’un poblat ibèric, que es fundaria cap al segle VI aC i que es mantindria fins al segle I aC. Seria la capital dels lacetans que habitaven les comarques actuals del Bages, Solsonès, Anoia i Segarra.
El cònsol Marc Porci Cató va haver de conquerir aquesta zona cap a principis del segle II aC per evitar les lluites amb els poblats costaners romans. Els romans van batejar el primitiu nucli urbà amb el nom de Minorisa, origen de l'actual. El topònim, però, sembla una llatinització de Minoresa, d'origen ibèric. Algunes restes arqueològiques ens permeten saber que hi eren, però poca cosa més.
Ptolomeu, geògraf grec del segle I parla d'una ciutat que anomena Bacasis, que la situa vora d'un riu, sobre d'un turó suau però rocós. Podria ser perfectament Manresa i, de fet, d'aquest mot en derivaria el nom de la comarca: Bages.
[edita] Edat mitjana
[edita] Destruccions dels àrabs
La presència dels àrabs devia ser testimonial. El 785 la van abandonar i va quedar en terra de ningú. Uns anys més tard, el 796, els cristians van ocupar-la i va entrar a formar part de la Marca Hispànica. Però de nou fou destruïda el 827, durant la revolta d’Aissó, un noble got que, ajudat pel fill de comte Berà de Barcelona, Guillemó, i dels àrabs (fins i tot de l'emir Abd al-Rahman II), va encendre una revolta contra els francs. La resistència del comte franc de Barcelona Bernat de Septimània la féu fracassar. La importància d’aquest episodi és molt gran, ja que fou l’únic intent d'oposició de la població indígena goda contra el nou domini franc. L’any 841 o 842 els àrabs tornen a destruir Manresa.
[edita] Comtat de Manresa
La reconquesta definitiva de Manresa no es va produir fins a finals del segle IX, a mans del compte Guifré el Pilós que restaura el bisbat de Vic. El nou bisbe, Gotmar, demana l’ajut del seu col·lega de Girona, Ermemir, per elevar una petició al nou rei de França, Odó I de França (Eudes): vol per a la seva seu les esglésies, i tot un seguit de drets fiscals que ara s’emporta el comte de la vall d’Artés i del lloc o pagus de Manresa. El rei va concedir-li-ho per mitjà d’un tipus de document anomenat precepte o privilegi, que va signar el dia 24 de juny del 889 a la ciutat d’Orleans, és el que coneixem com el privilegi D’Odó, on per primera vegada surt escrit el nom de la ciutat.
Posteriorment, a mitjan segle X, es troba la primera referència de Manresa com a comtat responent a una finalitat militar i de repoblació: les terres centrals havien esdevingut pràcticament despoblades a causa dels enfrontaments amb els musulmans de Lleida.
Després de la enèsima destrucció sarraïna pels voltants de l'any 1000, el bisbe de Vic, que en aquell moment era l’Abat Oliba, acompanyat d'Ermessenda de Carcassona, el conseller Miró de Súria, i altres nobles, clergues, jutges i notaris es reuneixen i criden sis testimonis, amb bona fama d’honrats i de posició per refer els arxius i escriptures. Aquests homes vells van ser: els preveres Gausfred i Bonfill, Perna, Gidela, Honofred i Ennec. Aquest noms estranys són els primers manresans que coneixem pel nom propi. El jutge comtal Ponç Bonfill i el levita Guifré, jutge episcopal, els prengueren declaració i estengueren l’acta corresponent, que fou signada pel comte, la comtessa i el bisbe, pels nobles Gombau de Besora, Bernat Guifré de Balsareny i Miró de Súria, i pels clergues Guillem, Guitard, Ermemir, Sunifred i Vinià (també els primers canonges manresans que coneixem pel seu nom).
La fesomia de la petita ciutat del Puigcardener canvia radicalment, de manera que es fa una primera ampliació de les muralles, eixamplant-les a fi que també protegissin el Puigmercadal, arribant fins a tocar de la petita església de Sant Miquel, a l’actual carrer del mateix nom.
Manresa tenia una gran importància militar com a seu d’un comtat sense comte, el comtat de Manresa, un territori molt extens que arribava fins a prop de Lleida, vigilat per les altes torres anomenades precisament manresanes. Abastava l'actual comarca de Bages, amb tot el Moianès, i la conca d'Òdena amb una banya estirada fins a Santa Coloma de Queralt. Incloïa Cardona però n'excloïa els territoris dels termes actuals de Navàs i de Sant Mateu els quals pertanyien al comtat de Berga.
El segle XII hi hagué un nou ensurt sarraí, però la ciutat, ja millor organitzada, se'n refà de seguida. A partir d’aquest moment, Manresa comença a créixer, a organitzar-se, a enriquir-se, caminant cap al que serà el seu “gran segle”, el segle XIV. El gran nivell de l’organització gremial es palesa en les confraries, que ja apareixen en el segle XIII i que seran les grans mecenes de les obres del segle següent.
Aquest increment d'activitat es veu corroborat amb l'augment dels privilegis atorgats pels Reis a la ciutat. Se'n destaquen les dues fires que atorga a la ciutat: la de l' Ascensió (1283, Pere el Gran) i la de Sant Andreu (1311, Jaume I), unes fires que encara avui perduren.
[edita] El gran segle
En aquestes circumstàncies, la ciutat entra en un gran creixement demogràfic. La ciutat genera riquesa i treball i atreu excedents d’altres poblacions, els cavallers dels grans masos vénen a exercir-hi activitats industrials i comercials, i fins i tot la petita noblesa rural se sent atreta per la comoditat de la vida ciutadana i construeix els seus casals a Manresa. És en aquests moments que comença la vida de dos barris que seran molt importants, el de la Plana de Sant Miquel amb població dedicada al comerç i el barri de les Codines o Escodines de població pagesa.
En aquest època ja hi havia una important comunitat jueva, a l'actual Baixada dels Jueus, on tenien escola i sinagoga, i es dedicaven principalment a la usura i a professions liberals. Se'ls obligava a vestir d'una manera peculiar que permetia identificar-los. La seva presència mai va ser problemàtica ni s'ha trobat cap prova que mai hi hagués persecucions ni disturbis. Desapareixen com a comunitat a finals del segle XIV, restant-ne molts cognoms.
A la primera meitat del segle XIV, Manresa entra en una època daurada que sovint se l'anomena el gran segle manresà: el segle del gòtic. Període d'esplendor en els àmbits demogràfic, econòmic i urbanístic, amb obres religioses i civils de l'envergadura de la Seu, l'església del Carme, de Sant Pere Màrtir, de Sant Miquel, de Sant Andreu, de Santa Llúcia, el convent Sant Pau, el monestir de Santa Clara, i el de Valldaura, el Pont Nou i l'obra cabdal de l'enginyeria hidràulica del segle XIV, la Sèquia de Manresa. Alguns historiadors han xifrat la població de Manresa en aquesta època en uns 3.000 habitants.
El rei Jaume II, en una visita a la ciutat feta el 1315 confirma el títol de ciutat, que des del segle XI havia anat caient en desús. També concedí diversos privilegis referents al règim municipal, que evolucionaria fins al Consell de Cent que acabaria el segle XIV. La visita de Jaume II no fou l’última visita reial, també vingueren Alfons III, Joan I i, sobretot, Pere III, que tenia una especial predilecció per Manresa doncs s'hi hostatjà el setembre de 1344, el juliol de 1375 i entremig, el 1351, quan es va trobar amb el seu cunyat Carles el Dolent, rei de Navarra, ambdós reis es van allotjar a l’hostatgeria del convent de Predicadors.
L'Augment demogràfic es va veure frenat per la pesta de 1348, cosa que va fer que la població disminuís tant com per considerar-ho una crisi demogràfica. La prosperitat de Manresa comença a anar de baixa i es viu en un clima de perpètua inseguretat i afavoreix l’aparició de bandositats. El fogatge de 1365-70 dóna un cens d'uns 3.200 habitants.
Des del 1351 formà part del ducat de Girona, instituït per a l'hereu de la corona, Joan I, que el 1393 creà el Consell de Cent Jurats per al govern municipal.
Seguint la tendència general de Catalunya que va entrar en una etapa de decadència respecte a altres terres peninsulars, els segles posteriors foren d'un creixement lent. Epidèmies, problemes dinàstics, i sobretot la Guerra Civil que enfrontava la Generalitat amb el rei Joan II durant el decenni 1462-1472.
[edita] Edat moderna
Hom destacaria un fet del segle XVI que tindria una forta transcendència per la ciutat: l'estada a Manresa de Sant Ignasi de Loiola. El pelegrí guipuscoà fundador de l'orde dels jesuïtes, Iñigo López de Recalde y Loiola, visqué a Manresa durant més de deu mesos. Hi arribà, procedent de Montserrat, el 25 de març de 1522 i se'n anà per embarcar-se cap a Terra Santa, a mitjan febrer de 1523. El record de la seva estada i de les coses que li esdevingueren ací, és monumentalitzat per diversos temples i altres llocs de devoció. El principal dels santuaris ignasians és el de la Santa Cova, indret on segons la tradició Ignasi de Loiola va escriure els seus Exercicis Espirituals. L'església és una notable construcció barroca.
El 1603 Felip III concedí la creació d'una taula de comuns dipòsits.
Durant la guerra dels Segadors, Manresa acollí en dues ocasions (1651 i 1652) la generalitat de Catalunya i encunyà moneda pròpia. Més endavant, l'actitud antiborbònica de la ciutat en la guerra de Successió fou causa de l'ocupació i l'incendi per l'exèrcit filipista.
Després del Decret de Nova Planta (1714), la ciutat es va confirmar com la capital del corregiment de Manresa, que agrupava els territoris del Bages, Berga, el Lluçanès i el Moianès.
El 1793, amb motiu de la Guerra Gran, la ciutat dugué la iniciativa de constitució d'una junta general o assemblea del Principat.
[edita] Edat contemporània
L'esplendor de la ciutat com a tal es recuperaria al segle XIX. Després d'uns inicis de centúria marcats per la Guerra del Francès, en que Manresa hi tingué un paper destacat (crema del paper segellat i batalla del Bruc, 1808), i per la qual cosa el 30 de març de 1811 va patir un incendi de més de 700 cases ordenat per Macdonald, la ciutat va aconseguir consolidar-se com un dels centres industrials tèxtils més importants de Catalunya.
Durant l'aixecament reialista de la guerra dels Malcontents, 30.000 homes armats s'estableixen a Manresa, on el 29 d'agost de 1827 institueixen una Junta Superior del Govern del Principat, que va editar El Catalán Realista i que tenia com a lema «Visca el rei i mori el mal govern!».
La industrialització fou el detonant del progrés de la ciutat al llarg del segle XIX, mitjançant l'aprofitament intensiu dels recursos hidràulics i l'aplicació primerenca del vapor, la instal·lació del gas, la construcció de carreteres i, sobretot, la construcció del ferrocarril de Barcelona a Lleida que arribà a Manresa el 1859. El 1864 arribava el telègraf i el 1865 l'aigua potable. En benestar social també comportà la creació del Teatre Conservatori el 1878. El creixement demogràfic d'aquest segle triplica la població, passant de 8.494 h. el 1803 a 25.121 el 1898.
Una altra conseqüència del desenvolupament fou la fundació l'any 1865 de la Caixa d'Estalvis de Manresa i del Banc de Manresa el 1881. El 1883 es construïa el ferrocarril de via estreta de Manresa a Berga, apropant encara més Manresa a la seva comarca.
La ciutat es va eixamplar ràpidament al voltant de les carreteres de Vic i de Cardona, i també del nou Passeig de Pere III (1891). L'any 1892, l'Assemblea Catalanista aprovà al saló de sessions de l'Ajuntament les Bases de Manresa, primera plasmació escrita dels objectius polítics del catalanisme.
Els primers anys del segle XX van viure un fort creixement de la mobilització política i social a la ciutat. El primer decenni veu néixer fundacions de signe cultural i societari, que es mantenen encara amb relleu i amb projecció extraciutadana: l'Orfeó Manresà (1901), el Centre Excursionista de la Comarca de Bages (1905) i l'Esbart Manresà de Dansaires (1909). Durant el breu període de la segona república (1931-36), es van construir importants obres públiques de caire sanitari, educatiu i cultural.
L'any 1936 va ser un any negre per la història monumental manresana, enderrocant-se les esglésies del Carme, dels predicadors i de Sant Miquel.
Després de la guerra civil, la ciutat va viure uns anys difícils però va reprendre el camí del creixement econòmic i va entrar en una llarga fase d'expansió urbanística, causada en gran part per l'afluència d'immigració obrera del sud d'Espanya.
El motor d'aquesta expansió foren les fàbriques tèxtils, però a partir dels anys seixanta entren en un llarg procés d'agonia que conclou l'any 1977 amb el tancament de la major de totes, la fàbrica Gallifa, avui recuperada com a centre cultural i símbol d'una etapa que ja és historia. La fàbrica Pirelli -inaugurada l'any 1924- va poder absorbir part d'aquesta mà d'obra, així com la indústria Lemmerz, ambdues relacionades amb el sector de l'automòbil.
L'any 1989, Manresa va celebrar el milcentenari de la seva existència com a ciutat.
En els anys 90, amb l'obertura de l'autopista Manresa - Terrassa, la construcció de l'eix transversal, i l'arribada d'una altra onada d'immigració, aquesta vegada de més enllà de la península (bàsicament magrebina), han contribuït al creixement poblacional de la ciutat.
[edita] Monuments i llocs d’interès
Són d'especial interès:
- La ruta Medieval;
- La Seu
- El Pont Vell
- El Pont Nou
- El Carrer del Balç
- La Muralla
- La ruta Barroca:
- La Cova de Sant Ignasi
- El Museu Comarcal de Manresa
- El Palau de Justícia
- L'Ajuntament
- Ca l'Oller
- La Capella del Rapte
- La Capella de Sant Ignasi Malalt
- La ruta Modernista:
- Cal Jorba
- El Casino
- Casa Lluvià
- Casa Torrents (La Buresa)
- Convent de Santa Clara
- Museu de la Tècnica
- Altres llocs i monuments:
- Plana de l'Om
- Passeig de Pere III
- Teatre Kursaal
[edita] Economia
Josep Pla va escriure: a Manresa les fàbriques es confonen amb els convents, i els convents amb les fàbriques. Ambdós ja només formen part de la història.
Tot i que les activitats industrials i de serveis són les més destacables, el sector primari no ha estat totalment marginat. El regadiu, que aprofita l'aigua de la històrica sèquia de Manresa, és dedicat especialment a verdures, llegums i fruita, com també a cereals, blat de moro, patates i farratge. Al secà predominen els cereals i el farratge. La ramaderia se centra especialment en la producció de porcí i boví. La tradició industrial es remunta als segles medievals.
Pel que fa al sector secundari, en els segles XIX i XX va proliferar la indústria tèxtil al llarg dels dos rius que la guarden. Aquesta indústria ha passat a ser testimonial i ara hi destaquen els sectors metal·lúrgic, químic i de la pell.
El sector terciari és força important, com correspon a un cap de comarca de les seves dimensions.
La seva condició de nucli radial de vies de comunicació és un factor rellevant en l'activitat comercial de Manresa.
[edita] Administració
L'Ajuntament, on tingué lloc l'any 1892 l'assemblea redactora de les Bases de Manresa, està situat en un edifici històric, del segle XVIII, a la Plaça Major, en ple nucli antic.
També hi ha la seu del Consell Comarcal del Bages.
[edita] Manresans destacats
- Bernat Oller (~1315 - ~1390)
- Àngela Margarida Prat i Serafí (1543-1608)
- Lluís de Peguera (1540-1610)
- Pere d'Amigant i Ferrer (1645-1705)
- Ramon Montanyà i Coca (1752-1811)
- Francesc Cots i Argullol (1819-1854)
- Maurici Carrió i Serracanta (1779-1859)
- Anselm-Ignasi Cabanes i Prunés (1831-1873)
- Lluís de Pons i de Fuster (1802-1873)
- Magí Pontí i Ferrer (1815-1881)
- Joaquim Lluch i Garriga (1816-1882)
- Antoni Camps i Fabrés (1822-1882)
- Josep d’Argullol i Serra (1839-1886)
- Ignasi Palà i Martí (1829-1887)
- Maurici Serrahima i Palà (1834-1904)
- Joan Comes i Vidal (1844-1906)
- Manuel Oms i de Prat (1834-1907)
- Pere Armengou i Mansó (1854-1909)
- Ignasi Oms i Ponsa (1863-1914)
- Josep Algué i Sanllehí (1856-1930)
- Joan Jorba i Rius (1868-1938)
- Lluís Argemí i de Martí (1873-1950)
- Ignasi Puig i Simon (1887-1961)
- Joan Vilanova i Roset (1908-1990)
- Joaquim Amat-Piniella (1913-1974)
- Josep Maria Mestres i Quadreny (1929)
- Manel Camp i Oliveras (1947)
- Josep Huguet i Biosca (1951)
- Manel Estiarte Duocastella (1961)
- Juan Ignacio Cirac Sasturain (1965)
[edita] Fires i Festes
- 21 de febrer:
- Festa de la Llum. Festa major d'hivern en què es commemora, segons la tradició, el misteri que narra l'arribada d'una llum des de Montserrat que va permetre que el bisbe de Vic aixequés l'excomunió que pesava sobre els manresans arran de la construcció de la Sèquia.
- Fira de l'Aixada. Mercat medieval.
- Setmana Santa: Processó
- Maig:
- Expobages
- Fira de l'Ascenció
- Agost:
- Festa Major
- Festa Major Alternativa.
- Octubre:
- Festival internacional de cinema negre de Manresa [1]
- Setmana solidària, fira d'ONGs
- Ecoviure [2]
- Novembre:
- Mediterrània. Fira d'Espectacles d'Arrel Tradicional [3]
- Fira de Sant Andreu
