Submarí

De Viquipèdia

El submarí és un tipus d'embarcació que permet de realitzar viatges per sota l'aigua. N'hi ha de militars i civils.

El terme submarí inclou un ventall de vehicles molt diferents, des de vehicles científics monoplaça que poden estar submergits poques hores, fins a submarins militars nuclears gegants que poden estar mesos sota l'aigua.

Taula de continguts 1 Història 2 Els primers submarins utilitzats per finalitats bèl·liques (s.XIX) 3 Els submarins a la Primera Guerra Mundial 4 La Segona Guerra Mundial; les batalles submarines de l’Atlàntic i del Pacífic

[edita] Història

Ja en temps d'Alexandre el Gran, es diu que es va fer com un petit prototip del que seria un submarí, que consistia en un barril de vidre tancat, el qual va permetre baixar a poca profunditat respecte a la línia del mar. Aquest va poder veure'l i fer observacions durant una estona tot gaudint del paisatge submarí de l'any 330 aC.

Més endavant a l'any 1490 Leonardo Da Vinci va construir un enginy submergible, en el qual va anar per sota de l'aigua. Al segle XVI Carlemany que era Bisbe d'Uppsala, va descriure un bot de cuir capaç de moure's per sota de l'aigua. Segons les fonts de documentació, entre 1573 i 1580 el matemàtic i cap de l'Artilleria Naval de la Reina Isabel, William Bourne, va descriure un vaixell el qual podia anar per sota de la superfície del mar fins al fons, i sortir de la mateixa manera i facilitat amb la qual s'havia submergit, i que consistia en una coberta recoberta amb pell impermeable que es podia inflar i desinflar mitjançant un gat per modificar el moviment i el descens d'aquest artilugi que va per sota de l'aigua. L'aire arribava des de l'interior a través d'un màstil buit que estava a la superfície i que es movia per mitja d'uns rems.

L'enginyer holandès que estava al servei de la marina anglesa, anomenat Cornelius Drevel o Van Drevel que es a qui se li atorga el mèrit d'haver construït el primer submarí construït, ja que cap a l'any 1620 construí un submarí basat majoritàriament en el model de Bourne, i que consistia en una nau coberta de cuir suficientment gran per dur un subministrament d'aire d'unes quantes hores. El seu sistema impulsor eren els rems, que es projectaven a través d'unes juntes hermètiques cobertes de cuir. Aquesta nau va recórrer entre 4 i 5 metres per sota de la superfície del Tàmesi i segons diverses fons d'informació es diu, encara que no se sap del cert, que el rei Jaume I d'Anglaterra va fer una petita expedició a bord d'aquesta nau submarina. Podem considerar que aquest, juntament amb el de Bourne, van ser els primers submarins creats que van aconseguir estar una estona i tenir moviment sota de la superfície del mar.

Cap a l'any 1776 aproximadament, l'enginyer nord-americà, de Connecticut, David Busthnell va construir un submergible que tenia forma d'ou i que es va batejar amb el nom de "tortuga". Aquest submergible estava fet de fusta de roure i dissenyat amb la finalitat de passar per sota dels vaixells britànics amarats al llarg de les costes americanes per col·locar en els cascs mines amb espoletes. L'any 1779 l'inventor Nord-americà Robert Fulton va inventar un submarí al qual li van posar el nom de Nautilus i estava construït amb fusta amb coberta de ferro i de coure.

L'Ictini va ser creat pel català Narcís Monturiol. Aquest submarí anava propulsat manualment per quatre homes que tenien com a finalitat moure una hèlix de quatre pales.

L'inventor català el dia 2 d'octubre de 1864 va botar la seva segona creació, que va ser un submarí al qual va batejar amb el mateix nom que l'anterior Ictini. Aquest submarí estava dotat d'uns compartiments els quals estaven repartits estratègicament per tota l'embarcació (en concret ambdós costats de la nau), el seu funcionament era el de fer la funció de llast, que consisteix en que quan aquests compartiments estaven buits permetien a l'embarcació surar amb estabilitat per sobre de la superfície del mar i quan aquests estaven plens permetien que el submarí es mantingués sota la superfície. Una de les innovacions més importants d'aquest submarí fou la substitució de la força de l'home per la de la màquina de vapor per al desplaçament. Això va resoldre el problema de la propulsió i va permetre facilitar el moviment de l'embarcació. Aquesta màquina de vapor utilitzava com a combustible una barreja de peròxid de magnesi, zinc i clorat de potassi, i la combustió d'aquesta barreja proporcionava, a part del moviment de l'embarcació, oxigen per els tripulants de la nau, i la il·luminació de la mateixa.

L'inventor de l'Ictini també va donar la solució a l'estabilitat del submarí, utilitzant els tipus de dispositius adequats com ara el llast. A més a més, a la nau li havia afegit altres dispositius i mecanismes inventats per a ell com ara el sistema d'escapatòria que permetia deixar anar el llast i sortir a la superfície en cas d'emergència, i l'invent més important de Monturiol fou el motor anaeròbic conjuntament amb la solució del problema de la renovació de l'oxigen en un contenidor hermètic. El motor anaeròbic va anar desenvolupant-se fins ser reemplaçat per l’aparició dels submarins nuclears.

I mica en mica els submarins van anar desenvolupant-se al llarg del temps fins arribar als submarins moderns, i tots aquests canvis van ser possibles gràcies a les diferents situacions històriques i les necessitats del moment.

També podem destacar l'estructura de la nau que té una forma esfèrica amb la part davantera amb forma de punta esfèrica, i el que seria la cua du els timons i l'hèlix, hi ha la part de dalt de la nau hi trobem el periscopi, i tenint en compte aquesta breu descripció podem dir que pel que respecte a la part del disseny, que tots els models actuals tenen com a referència el disseny exterior del submarí Ictini, aquest disseny ha anat variant i desenvolupant-se segons les necessitats de cada submarí com per exemple Narwhal botat el 9 de setembre de 1967 podem observar el seu disseny és força similar al de l'Ictini encara que té una forma molt més allargada. Els timons i els alerons els té en diferent posició, i pel que respecte a la tecnologia aquest submarí és el primer en el qual ja es comença a desenvolupar l'energia nuclear i ja el seu motor funcionava amb energia nuclear, i un altre cas de l’evolució de l'Ictini va ser el submarí japonès construït a l'any 1996 anomenat Oyashio, en el qual el seu disseny que és mes similar al Narwhal i té el cap de l’embarcació acabada en una forma de punxa esfèrica, i els timons i els alerons estan més o menys en la mateixa posició del submergible Narwhal, i aquest porta un motor diesel i un altre d’electrònic, i també en lloc de portar una sola hèlix en portava un parell, i segons les fonts d’informació aquest submarí ja utilitzava grans radars als laterals entre altres coses. I d'aquest models van fer altres versions millorades cap al 2002. I tots aquests vaixells porten els llastres de una forma molt similar a la que va utilitzar Monturiol per a l'Ictini.

Així doncs es pot dir que l'Ictini va ser el primer referent dels submarins actuals perquè com ja em esmentat l’Ictini va donar pas a una millora en el món dels submarins, ja que es va prendre com a model en el seu disseny, i per exemple la situació del llastre encara es porta d’una manera molt semblant com ho va fer Narcís Monturiol, però és clar, amb la tecnologia d’avui dia. I també va donar lloc a que els submarins portessin motor, ja que va ser el primer submarí el qual posseïa un motor de vapor. A partir d’aquí la tecnologia es va anar desenvolupant fins arribar a avui dia.

[edita] Els primers submarins utilitzats per finalitats bèl·liques (s.XIX)

La primera vegada que un submarí es va utilitzar per fer la guerra o per participar-hi va ser l’any 1775, a la Guerra de la Independència dels Estats Units d’Amèrica. El nord-americà David Bushnell va enginyar i construir amb l’ajuda d’altres personalitats, un artefacte més o menys esfèric, de forma circular, que el van anomenar: la Tortuga (the Turtle*). El Turtle es movia lentament gràcies a la seva hèlix de cargol, tenia dos tancs de llastre, dues bombes per treure l’aigua del mar, un regenerador d’aigua i un regulador de profunditat. Bushnell va resoldre, mitjançant les seves experiències, els principals problemes plantejats per la navegació submarina. Però la tecnologia d’aquella època no va permetre tenir un rendiment satisfactori, sinó que van haver de passar uns anys per començar a veure els submarins moderns. Només admetia un passatger, i aquest s’havia d’encarregar de ser alhora: navegant, mariner i motor, ja que aquest artefacte anava propulsat i funcionava gràcies a l’accionament d’un hèlix, situat a la part davantera, sobre un eix horitzontal, per mitjà d’una manivela. Tenia un únic perfeccionament tecnològic: una bomba que permetia buidar els llastres. L’objectiu militar que tenia el Turtle* era fer naufragar i enfonsar els vaixells britànics, fent esclatar a prop seu una gran càrrega de pólvora. La veritat és que Bushnell no ho va aconseguir i els seu artefacte no va poder destruir cap vaixell britànic. Però després de Bushnell va venir Robert Fulton, també americà. El successor de Bushnell volia alliberar França (era un gran partidari de la Revolució Francesa) del bloqueig que practicava l’exèrcit britànic sobre les costes franceses. Així va sorgir el Nautilus (Nautile*), construït a París. Era un submarí fet de ferro, recobert de coure, d’uns 6,5 metres de longitud, i també era propulsat a mà, però aquest cop es feia amb una ajuda: un sistema d’engranatges desmultiplicadors i propulsat mecànicament per una hèlix de quatre pales. També s’aplicaren dues noves innovacions tecnològiques més: l’ús dels timons horitzontals i verticals i l’ús de l’aire comprimit d’oxigen durant la immersió. Hi podien entrar només quatre persones i sota l’aigua s’hi podia estar unes 4 hores. Un bolb de ferro i de cristall es feia servir de torreta d’observació quan el submarí estava sobre la superfície del mar. El Nautile començava amb molt d’entusiasme, fins i tot, es va acabar abans del previst. Però el Nautilus no participà en cap acció militar. Va ser el segon artefacte construït, el Nautilus II* qui va ser l’encarregat d’efectuar missions militars. El seu viatge va començar a la badia de Brest, en direcció a la flota britànica. Però la missió va fracassar. Els vaixells anglesos informats per algun espia o per la mateix experiència, van fer patrullar barques de rems permanentment al voltant dels seus vaixells, i per tant el Nautilus no es va poder acostar a l’enemic. La missió d’enganxar els explosius que duia, sota algun vaixell britànic fracassà, i a partir d’aquí, França va perdre l’interès en aquest tipus d’artefactes marins, anomenats per ells: “barques-peix”. Fulton en ser refusat per França, es passà a l’enemic, Anglaterra, el 1805. La seva demostració experimental va ser un èxit: va fer esclatar un vaixell on un submarí li havia enganxat uns explosius, i a través d’un cable elèctric, havia fet esclatar la càrrega explosiva. Però això no passà d’aquí i Fulton va haver de tronar-se’n a casa. La primera victòria militar que va aconseguir un submarí fou dirigida pel capità Horace Hunley (americà sudista) i pels enginyers Mc Clintock i Watson. Després de fer construir un submarí del tipus Fulton*, una mica millorat des del punt de vista tècnic (la propulsió, en aquest cas, anava a càrrec d’un arbre de cigonyals accionat per vuit persones), l’anomenaren: Hunley*. El Gymnote* es va construir de bronze, un metall més flexible que l’acer i més resistent en la immersió. La seva invenció ve donada de l’admiració exagerada que tenia França cap a l’any 1885 de produir petis vaixells de guerra armats de torpedes. Van creure que el submarí podria fer aquesta funció. El 1860 es va tornar a experimentar amb submarins. Pierre Joseph Bourgeois inventà el Plongeur. Era un submarí de 44 metres d’eslora i tenia un motor d’un tipus completament nou, que funcionava amb aire comprimit de 80 cavalls, però la seva velocitat encara era molt petita. Tenia forma de cigarret de dos metres de diàmetre i tenia una hèlix formada per quatre pales. També tenia tancs de llastre a on s’hi expulsava l’aigua mitjançant l’aire comprimit que assegurava la propulsió. Es podia submergir com a màxim fins a 12 metres sota l’aigua. A partir d’aquest submarí es va saber que el submarí no seria possible fins que no tingués un motor de pes invariable durant el seu funcionament. Per això es va esperar a la dinamo Gramme. El Plongeur va ajudar a l’evolució dels submarins, gràcies a les seves proves es va permetre construir els dispositius i sistemes indispensables per la realització d’un submarí amb bones prestacions, quasi com els actuals. Els tres personatges abans esmentats, van aconseguir enfonsar el vaixell Housatonic el 17 de febrer de l’any 1864. El Hunley s’enfonsà amb ell, ja que el casc del submarí s’hi quedà enganxat. Encara que va acabar amb tragèdia, aquest esdeveniment va fer que la imaginació dels inventors i escriptors augmentés considerablement. Un exemple clar és Jules Verne, creador de l’imaginari i tant famós Nautilus*. Després de tot això, els projectes i els prototips de tot tipus de submarins es van multiplicar per molt a tot el món. Per navegar el submarí necessita els mateixos instruments auxiliars que els vaixells de superfície. Però a part de tot això el que necessita, a més a més, és un periscopi. Aquest aparell permet veure l’horitzó exterior quan navega submergit, ja que sota de l’aigua a una certa profunditat la foscor comença a ser quasi absoluta. Segons sembla, el periscopi pels submarins va ser ideat per Drzewiecki, cap a l’any 1863. L’aparell consta d’un tub llarg i prim d’acer, que va connectat a un altre tub de major diàmetre que aquest, que penetra el casc del submarí. Normalment no supera els 7 o 8 metres de llarg; a l’extrem superior porta incorporat un sistema òptic complex (prisma-lent), que forma una imatge reduïda de l’horitzó. Aquesta imatge és enviada per una lent a la part inferior del tub més gran del periscopi i dins del submarí, és enviat a un altre sistema òptic molt complex, que dóna la imatge real de l’horitzó observat en la posició en que estigui el submarí. Tots els submarins porten, a més, l’anomenat periscopi nocturn, que posseeix una gran lluminositat, el qual és molt apropiat (tal com diu el seu nom) per a l’observació de la superfície marina durant la nit. El canvi de segle i les noves invencions tecnològiques La veritable història de la navegació moderna no comença fins al fet del sorgiment del submarí autopropulsat. El primer exemplar d’aquest tipus va ser construït l’any 1863 per l’enginyer francès Bourgois. Tenia uns 45 metres de longitud i el perfil ja s’acostava al dels dissenys més moderns. Es va dir Plongeur i era propulsat per un motor d’aire comprimit de 80 cavalls (la seva autonomia era reduïda ja que tenia una escassa capacitat de reserva d’aire comprimit). Altres submarins com l’Iictini el 1859 van tenir més sort a l’hora de funcionar sota l’aigua. A partir de la segona meitat del segle XIX es van intensificar els intens per a obtenir o crear un nova forma de propulsió eficient sota l’aigua. El 1885, Isaac Peral va construir el submarí més perfecte de tots els projectats fins llavors: una nau amb casc d’acer en forma de pur, de 22 metres d’eslora i 2,75 de mànega, era propulsat per dos motors elèctrics de 30 cavalls cada un que estaven alimentats per una bateria d’acumuladors. Posseïa diversos dispositius i sistemes per poder regular la profunditat de la immersió sota l’aigua, l’horitzontalitat i l’equilibri una vegada submergit. Amb tot ja es va començar a veure que aquell submarí havia estat pensat per atacar o defensar-se. Duia un tub llançatorpedes a la proa, amb un sistema de comportes iguals que els que es fan servir avui en dia. Fins i tot, per facilitar el llançament d’aquests torpedes va idear un periscopi (fet de prismes i lents com posteriorment mostrarem) on es podien veure les imatges de la superfície. El submarí Peral podia anar a uns 8 nusos i tenia una autonomia màxima de 700 quilòmetres. Tot això inventat per ell mateix. Però el seu enginy no va prosperar i espectacularment, el govern d’aleshores va informar de que “aquest submarí tindria molt poca utilitat militar”. No obstant això, el seu projecte sí que va ser admirat a d’altres països ja que va servir de base per a la majoria dels nous tipus de submarins construïts poc després. Abans d’aquest invent però, Narcís Monturiol havia desenvolupat amb èxit un sistema de propulsió a vapor en els seu segon submarí Iictini. Altres tipus de submarins construïts van ser els de vapor. Se’n van realitzar dos per separat, sense que tinguessin cap èxit. El primer perquè havia d’apagar les calderes abans de la immersió, i per tant, el submarí només avançava gràcies a la potència del vapor emmagatzemat. El segon una mica més perfeccionat, tenia grans problemes amb l’emmagatzemament de vapor. El primer submarí que va ser realment autònom va ser el Gymnote*, ja que va aconseguir navegar correctament per sota l’aigua, totalment submergit i seguint una ruta constant. Funcionava sempre amb propulsió elèctrica. propulsat per un motor elèctric de 51 cavalls. Els seus principals creadors dels enginyers francesos Dupuy de Lôme, Gaston Ramazzotti i Gustave Zédé. Abans de sortir el Gymnote, però, es van fer proves amb una altre submarí (Goubert), que no va tenir èxit. Estava propulsat per un motor elèctric d’un cavall i anava armat amb mines. El submarí no tenia estabilitat al mar i es va haver de pensar en una altre cosa. El Gymnote* va iniciar les seves proves l’any 1888, i el Nautilus britànic s’havia llençat dos anys abans. Encara que el Gymnote ha de conservar el seu mèrit: començat a construir abans que el Nautilus, l’any 1869. Més tard, al 1887, es va construir el Goubet I*. Però no va servir de res perquè la comissió de la marina el va refusar per falta d’estabilitat. Encara que la propulsió elèctrica va ser un èxit (Gymnote), el sistema de la caldera no s’abandonà fins al cap d’uns quants anys, ja que permetia assegurar una navegació per la superfície usant poca energia. Més tard la invenció del motor Diesel va suposar l’abandonament definitiu de la propulsió per mitjà de vapor. Els inventors buscaven altres fonts d’energia pels submarins, com eren: l’aire comprimit, el vapor i l’energia elèctrica. El primer submarí pràctic, i el que es va començar a produir en aquells temps amb una font d’energia eficient, va ser creat l’any 1898 pel nord-americà John Philip Holland, qui va utilitzar un sistema de propulsió dual. Aquest estava format per un motor de gasolina (Diesel de 50 cavalls) per moure’s per la superfície i d’un motor elèctric per a fer-ho sota l’aigua. La nau es va dir USS Holland*. Una de les contribucions més importants que es van fer al món del submarí pel seu desenvolupament, les va fer l’enginyer nord-americà Simon Lake, destacant la superestructura d’inundació lliure, dissenyada per ell l’any 1898. El 1906 els alemanys començaren a utilitzar motors diesel en els seus submarins. Així, pocs anys després, s’inventaren un dels components dels submarins més importants des de que es van descobrir: la invenció del radar i del torpede autopropulsat. A partir d’aquí, els submarí es va convertir en un element fonamental de les forces navals.

[edita] Els submarins a la Primera Guerra Mundial

A l'agost de 1914, 10 dels 20 submarins útils de la Flota alemanya van fer el seu primer creuer de guerra amb el propòsit de localitzar la Flota britànica. El 5 de setembre, l’U -21* va enfonsar al creuer d'exploració Pathfinder, la primera embarcació enfonsada per un submarí en guerra des de la Guerra de Secessió nordamericana. A aquest va seguir l’enfonsament d'altres tres creuers britànics en l'espai d'una hora, el 22 de setembre, pel submarí U-29, El 20 d'octubre el submarí U-17 va detenir, va registrar i enfonsar al vaixell mercant britànic Glitra a l'altura de Stavenger. Aquest va ser el primer enfonsament d'un vaixell mercant i va assenyalar el començament de les incursions de guerra contra el comerç marítim. Al febrer de 1915, els alemanys van proclamar «zona de guerra» les aigües circumdants de Gran Bretanya i Irlanda, inclòs el Canal d'Irlanda, en les que, segons van anunciar, enfonsarien sense previ avís tots els mercants britànics que trobessin. Com que les mesures antisubmarins tant defensives com ofensives no es distingien aleshores per la seva eficàcia, més de 500.000 t de vaixells mercants van anar a parar al fons del mar en els primers quatre mesos fins a finals de juny. Durant els últims sis mesos de 1915 els alemanys van destruir al voltant d'1.000.000t de vaixells i en els primers quatre mesos de 1916, unes altres 700.000t. Mentrestant, els alemanys van enfonsar tres vaixells de vapor de passatgers, el Lusitània (El 7 de maig de 1915 amb 1.198 morts, 128 d'ells nord-americans), l'Arabio i el Sussex, en els que es van perdre moltes vides. Això va donar lloc a un llarg intercanvi de correspondència diplomàtica entre Alemanya i Estats Units, a conseqüència del qual El Govern alemany es va comprometre a suspendre l'activitat dels seus submarins per un període de sis mesos en totes les zones menys la del Mediterrani. Al maig de 1916, els alemanys tenien en servei actiu 58 submarins, que van augmentar a 111 al febrer de 1917 i a 140 l'octubre d'aquell mateix any per a descendir a 121 l'octubre de 1918. El febrer de 1917, els alemanys van proclamar una nova «zona de guerra» i, sense excloure ja als neutrals, van anunciar que totes les embarcacions que es trobessin dins de la mateixa serien enfonsades sense previ avís. Aquesta nova mesura va influir decisivament a l'entrada d'Estats Units en la guerra el mes d'abril. La creixent amenaça submarina va induir als Aliats a adoptar el sistema de comboi. Per contrarestar les pèrdues es va intensificar la construcció de vaixells i es van idear dispositius antisubmarins. Els «vaixells trampa», emmascarats de toscos vaixells de càrrega o de goletes de pesca, van aconseguir enfonsar alguns submarins que van emergir a la superfície per a canonejar-los a fi de no gastar la seva dotació de torpedes. Es van perfeccionar les càrregues de profunditat, es va equipar als caçasubmarins amb aparells d'escolta, es van posar mines i xarxes antisubmarins, i es va ensinistrar als vaixells acomboiats a navegar en formació de zig-zag. A pesar de totes les mesures antisubmarins, inclosos els avions d'exploració i els petits dirigibles caçasubmarins, la situació va continuar sent crítica fins a finals de 1918, quan els dispositius antisubmarins van aconseguir eficàcia i els alemanys es van veure en l'impossibilitat de reemplaçar les especialitzades tripulacions submarines. Potser el factor decisiu en la neutralització dels submarins no va ser un altre, no obstant, que el prodigiós programa aliat de construcció naval, que proporcionava més tonatge del què podia enfonsar l'enemic. Al febrer de 1917, els U-Boot van enfonsar 536.000 Tm, al març 603.000 i a l'abril una xifra rècord (no superada durant la segona guerra mundial) de 881.000 Tm: en aqueix mes, sobre una flota de 128 U-Boot disponibles, de fet es trobaven patrullant els mars, com a mitjana, 50. Durant els quatre anys i tres mesos de guerra els submarins van enfonsar 11154000 Tm de vaixells, la meitat dels quals van correspondre només a l'any 1917. Comparació: Com a dades més rellevant que es poden arribar a comparar entre la 1a GM i la 2a GM es poden fer servir tant les dades de vaixells enfonsats com les dades de pèrdues de submarins i el màxim d’aquests en actiu.

Balanç dels submarins alemanys durant les Guerres Mundials 1a GM 2a GM Nombre màxim de submarins actius 128 300 (mínim) Tonelades de vaixells enfonsats 11.154.000 14.923.052 Nombre de submarins perduts 100 (?) 781

Per tant i amb aquestes dades a la mà es pot veure que en realitat els submarins alemanys de la 1a GM van demostrar un rendiment per submarí moltíssim més elevat que els de la 2a GM, encara que el resultat final sigui lleugerament favorable a l’alça per la 2a GM. Lluny de ser la falta de desenvolupament dels submarins un problema va ser una “benedicció” pels alemanys que al ser ràpidament desenvolupats no van trobar resistència per part dels altres submarins menys desenvolupats. Una altra “benedicció” va ser la total ineficàcia dels sistemes antisubmarins, lògic si pensem que mai fins aleshores s’havien necessitat i per tant eren molt primitius.

[edita] La Segona Guerra Mundial; les batalles submarines de l’Atlàntic i del Pacífic

Durant la segona guerra mundial els submarins van tenir un paper molt destacat en les estratègies i tàctiques d’ambdós bàndols. Per tal d’entendre aquesta importància cal pensar que en aquell temps de guerra tot sovint només es podien proveir per mar algunes regions (ja que els avions encara no estaven prou desenvolupats ni eren suficients), preparar i executar desembarcaments o bombardejar posicions costeres, ciutats o posicions enemigues des del mar. Per això tenir el control del mar és una garantia d’èxit, ja que al mateix temps que s’impedeix el funcionament normal de la logística de l’enemic, també es garanteix la seguretat i bon funcionament de la pròpia. En un inici això s’aconseguia amb una flota de superfície prou potent, però amb el temps s’ha demostrat que amb la invenció de la aviació, aquesta mateixa flota de superfície, és força vulnerable, i a més a més pateix el risc de ser atacada per una altra flota de superfície. En aquest context entren en joc els submarins, que al poder anar per sota l’aigua són molt difícils de detectar i per tant poden operar sense gaires limitacions ni perills, i en total secret, atacant vaixells desprotegits, eludir controls, trencar bloqueigs o transportar personal o informació vital. Per tant, es pot arribar a entendre la importància i rellevància que poden arribar a prendre els submarins en la estratègia i lògicament el clar avantatge que posseeix una nació al posseir la flota més important i més evolucionada de submarins. Així els submarins van ser extremadament efectius o determinants a l’hora d’equilibrar la balança entre les forces de l’eix i la coalició aliada durant el desenvolupament de la segona Guerra Mundial (en endavant 2a GM) La guerra submarina a Europa Després de la desfeta de la primera Guerra Mundial Alemanya patia unes limitacions molt estrictes pel que fa al desenvolupament de l’armada alemanya o Kriegmarine i quan Hitler va arribar al poder l’any 1933 una de les seves mesures va ser incrementar el poder d’aquesta. Així aquell mateix any es van construir catorze submarins i posteriorment es van començar a construir cinc creuers pesats, setze destructors i vint-i-vuit submarins per tal de recuperat el temps perdut. També es va crear el Pla z que preveia equiparar la Kriegmarine amb la marina britànica a molt llarg pla, dins del qual, i entre altres actuacions es preveia la construcció de ni més ni menys que 250 submarins abans de 1945. El pla Z mai va arribar a realitzar-se, ja que la guerra va començar l’any 1939 i tots els recursos es van destinar a la producció de submarins. En realitat la minsa armada alemanya no podia competir amb la immensa armada britànica, amb prou feines amb la francesa, i l’únic avantatge de que disposaven eren els submarins, per tant es va primar, amb molt d’encert, la producció d’aquests aparells que podien posar en perill la poderosa flota mercant anglesa, com es va demostrar durant la 1a GM. Al començar la guerra els vaixells de guerra alemanys suposaven una desena part dels de la marina anglesa. El perfil de víctima dels submarins alemanys era un vaixell relativament desprotegit, o grup d’aquests, i com es va demostrar posteriorment, especialment mercants. A tall d’exemple la primera víctima d’un atac submarí de la guerra va ser, el 3 de setembre de 1939, el vaixell de passatgers anglès Athenia realitzat pel submarí U-30 (tipus VIIa) durant el qual van morir 1400 passatgers. D’altra banda l’agosarat càpita del submarí U 47 (del tipus VIIb) Gunher Prien va penetrar les defenses de Scapa Flow la nit de l4 d’octubre de 1939, enfonsant el cuirassat Royal Oak i el creuer Repulse i va escapar, deixant enrere quasi mil morts entre les dos tripulacions i deixant atònits els anglesos, que van rebre un cop molt dur. Altres vaixells van seguir el mateix final al llarg de la guerra, el portaavions Corageous va ser torpedinat per un submarí alemany i el cuirassat Queen Elizabeth va ser enfonsat per un torpede humà italià i així fins a prop de tres milers de vaixells aliats, amb unes baixes estimades de vuitanta milers de mariners durant la 2a GM. Davant aquesta impunitat en que es van moure els submarins de les forces de l’eix durant els primers mesos de guerra les forces aliades van adoptar mesures per reduir el gran desgast provocat per la U-Bootswaffe (secció submarina de la Kriegmarine). Una d’aquestes mesures, d’efecte provat durant la 1a GM, va ser l’ordre d’agrupar els vaixells mercants en combois, fet que reduïa el nombre d’objectius, en dificultava la localització i en permetia una millor defensa. En un inici aquests combois acostumaven a anar protegits per tan sols una embarcació especialment adaptada i armada que oferia una protecció deficient, per això més tard els combois van incloure vaixells de guerra com a escolta. Va ser especialment eficaç l’entrada en escena dels portaavions escolta en els combois, ja que obligaven els submarins a restar submergits, amb la qual cosa aquests no podien seguir la marxa dels combois, ja que si s’exposaven a avançar per superfície, que és el que feien la major part del temps, podien ser localitzats i abatuts des de les altures. Per altra banda la tecnologia ASDIC, l’actual sonar desenvolupat ja des d’abans de l’enfrontament bèl·lic, i el radar cap al final de la guerra van permetre que els ASW (Antisubmarine Warfare), unitats antisubmarins, fossin eficaces a l’hora de buscar submarins per tot l’Atlàntic mitjançant una sèrie de batudes sistemàtiques i molt ben programades. Cal a dir que això va ser possible gràcies a la ajuda dels EUA. Més tard, amb l'entrada dels EUA a la 2a GM, les “Catalines”, que eren avions especialment dissenyats per detectar i destruir l’amenaça submarina, van acabar amb la estratègia alemanya. Amb aquestes mesures, el 14 de setembre de 1939, els alemanys van perdre per primera vegada un submarí, l’U 39 (tipus IX), que acabava de llançar tres torpedes fallits amb espoleta magnètica contra el portaavions Ark Royal i els seus 44 tripulants van ser capturats. No va ser un èxit de l'ASW britànica, ja que va ser l'UBoot (nom genèric dels submarins alemanys) qui "va trobar" el grup antisubmarí, i no viceversa. El dia 20, per primera vegada dos destructors van donar caça i van enfonsar, gràcies a l'ASDIC, un submarí que havia enfonsat dos vaixells a l'est d'Escòcia: era el U 27 (tipus VIIa*) i els 38 tripulants van ser capturats. Per altra banda, per contrarestar aquestes mesures i intentar prosseguir amb el ritme d’objectius de començaments de la guerra els alemanys van desenvolupar una estratègia de caça de combois que va donar força bons resultats. Aquest sistema s’anomenava “manades de llops” i consistia ni més ni menys que en un grup de quinze a vint submarins que rastrejaven per separat l’oceà, o en el seu defecte una zona d’aquest, en busca de combois. Llavors, un cop localitzat l’objectiu, els submarins, es reunien al voltant del comboi i l’atacaven tot seguit desde totes les direccions. La principal mancança per poder mantenir aquesta estratègia era la falta de submarins, ja que per poder mantenir un cert nombre de manades en actuació constant s’havien de preveure els submarins en actiu, els que estaven en trajecte i els que estaven fent reparacions o reposant en els diferents ports, motiu pel qual es va acabar mantenint una flota permanent d’un mínim de tres-cents U-Boot. Una altra estratègia va ser la denominada “Vaca lletera”, que mitjançant submarins vells o de transport proveïen els submarins al mar permetent que aquests poguessin estar durant més temps en acció. Altrament la invenció tardana d’un tub anomenat Snorkel, que consistia en un o dos tubs que arribaven a la superfície des del motor diesel que subministrava l’aire necessari per tal de que el submarí pogués navegar a profunditat de periscopi mitjançant els motors d’explosió i reservar les bateries per un cas de necessitat, va permetre un lleu repunt final en el nombre d’atacs. Aquesta flota es va poder mantenir i ampliar gràcies a la extraordinària rapidesa de construcció de les drassanes alemanyes, que tot i que construïen submarins mitjans (tipus VII*) i pesats (tipus IX*) en detriment dels lleugers van poder ampliar durant un llarg període la flota a l’hora que substituïen les pèrdues de material. Les drassanes també van dissenyar noves unitats entre elles el model XIII que, d’haver entrat en combat, podrien haver canviat altre cop el símbol de la batalla de l’Atlàntic. Per altra banda, i a part de la millor tecnologia i qualitat dels U-Boot el que els feia realment letals era la tripulació dels submarins alemanys, que instruïts en la millor escola de submarinisme del moment van ser més valuosos que els mateixos aparells, ja que en contra de la capacitat de construir nous artefactes de la potentíssima indústria alemanya van acabar sent irreemplaçables quan el ritme de pèrdues va tenir el seu punt àlgid. Només cal veure que dels 40.000 oficials i mariners que van participar en el bàndol alemany només en va tornar una quarta part, morint-ne 30.000. Els tres camps principals de batalla submarina durant la 2a GM a Europa van ser el mar Atlàntic, El mar del nord i el Mediterrani on els submarins alemanys van enfonsar 2775 vaixells mercants aliats més un nombre considerable de vaixells de guerra entre 1939 i 1945, any en que van acabar les hostilitats submarines tot just tres dies abans de l’armistici que donava final a la 2a GM amb un balanç d’unes 3000 unitats aliades enfonsades a una pèrdua de submarins de 781 unitats de les 1162 construïdes per les drassanes alemanyes, la resta dels quals o bé van ser entregats o bé ban ser barrinats i enfonsats deliberadament per les seves tripulacions respectives. La batalla del pacífic La batalla submarina del Pacífic va seguir l’exemple de la batalla submarina de l’Atlàntic, encara que amb una intensitat i destrucció menors. Per la banda del Japó es van construir tant submarins gegantins, com els de la classe STO* que eren els submarins més grans fins llavors, com minisubmarins tripulats per tan sols dos o tres persones. Tot i que el Japó posseïa una flota submarina força completa al l’hora de la veritat aquesta va ser utilitzada majoritàriament pel transport de subministraments vitals per les remotes posicions japoneses per tot el Pacífic i els enfonsaments importants de submarins japonesos van ser escassos. Per altra banda els minisubmarins van ser utilitzats amb una efectivitat molt mediocre ja que, encara que van enfonsar algun mercant, no van suposar un gran perill per la flota nord-americana. Els seus principals defectes eren una escassa autonomia i poc armament. Per altra banda, i quan la victòria nord-americana ja era pròxima els submarins kamikazes van aconseguir enfonsar alguns vaixells d’envergadura. L’autèntic potencial dels submarins va ser aprofitat per l’armada nord-americana, que seguint l’exemple dels U-Boot alemanys van servir per atacar la flota mercant nipona, i així la flota de submarins nord-americans va enfonsar, només durant el més d’octubre de 1944, una vintena part de la flota mercant japonesa, la qual al final del conflicte l’any 1945 va quedar relegada a una cinquena part del que havia estat. Aquesta desfeta va ser causada per la conjunció de diversos factors; l’escàs tonatge, o nombre de vaixells, la incapacitat de reemplaçar les unitats perdudes, la descoordinació dels combois, a la practica inexistents i la gran eficàcia dels submarins nord-americans. Tot això va provocar un col·lapse total en la logística marítima nipona. El cas del Japó prova fins a quin punt, els atacs submarins, podien haver estat efectius per tal d’estrangular les comunicacions transatlàntiques ja que en aquest cas si que van portar al col·lapse de la potentíssima indústria japonesa. Aquest col·lapse va comportar que els recursos recent adquirits pels èxits militars japonesos no es poguessin transportar a la metròpoli i que un cop acabada la 2a GM hi hagués prop de quatre milions de militars nipons que pel fet de no haver estat transportats havien quedat aïllats per mar sense haver-se enfrontat a l’enemic. La flota de submarins nord-americana també va tenir un paper molt destacat en l’anul·lació de la flota japonesa quan diversos submarins van participar en l’enfonsament del cuirassat Yamato i d’alguns dels portaavions japonesos, veritables espines dorsals de l’esmentada flota. Com es pot observar en la Batalla de l’Atlàntic la guerra submarina queda quasi com una exclusiva de l’armada alemanya ja que tot i no ser l’únic bàndol en fer servir submergibles sí que en va ser el més clar exponent. De la mateixa manera en aquest fet hi ha una de les claus que van permetre que Alemanya arribés a dominar tot Europa i a quasi sotmetre Gran Bretanya, encara que no va evitar la ruïna final de l’estat alemany però si que potser la va posposar. Per altra banda, i confirmant les paraules anteriors hi ha el desenvolupament de la batalla del Pacífic, on, els submarins si que van acabar sent claus per a la victòria del que els va fer servir de la forma més eficient.