Valéry Giscard d'Estaing

De Viquipèdia

**Valéry Giscard d'Estaing**

Càrreg:	20è President de la República francesa, (3r de la V República)
Periode:	19 de maig de 1974 - 10 de maig de 1981
Precedit per:	Georges Pompidou (UDR)
Succeït per:	François Mitterrand (PS)
Naixament:	Coblença (Renània-Palatinat), 2 de febrer de 1926
Esposa:	Anne-Aymone Sauvage de Brantes
Partit polític:	UDF

Valéry Giscard d’Estaing (Coblença, Renània-Palatinat, Alemanya, 1926) és un polític francès, que ha estat President de la República francesa del 1974 al 1981.

Era fill d'un inspector de finances, va combatre en la Segona Guerra Mundial i fou condecorat. Estudià a l'Escola Nacional d'Administració i el 1952 gunayà la plaça d'inspector de finances. Fou diputat des del 1956 per Puèi Domat (d'on era originària la seva família) i ministre d'economia i de finances el 1962-66, des d'on portà a terme el pla d'estabilització. El 1966 fundà el Partit dels Republicans Independents, i tornà al ministeri de finances (des del 1969). A la mort de Georges Pompidou fou elegit (maig del 1974) president de la República Francesa.

[edita] President de la República

Des d'aquest càrrec topà sovint amb la Union des Démocrates pour la République, per la qual cosa propulsà la creació de la Union pour la Démocratie Française —de centredreta—, que arran de les eleccions legislatives del 1978 reforçà la figura del president.

Reformista moderat, intentà modelar una societat «liberal avançada», con mesures progressistes, com la majoria d'edat als 18 anys, la construcció del primer tren d'alta velocitat (TGV en francès) o la legalització de l'avortament (gràcies al suport decidit de la seva ministra de salut, Simone Veil). Tanmateix, la crisi econòmica mundial i el conservadurisme dels grups que li donaven suport frenaren aquestes reformes, deixant pas a un final de mandat buit d'idees. Endemés, les forces del centre-dreta es dividiren, en dimitir el seu primer ministre Jacques Chirac per aformar el partit gaullista Rassemblement pour la République (1976), mentre centristes i liberals seguien Giscard en la UDF (Unió per a la Democràcia Francesa).

Finalment fou desprestigiat per alguns afers poc clars, com la seva possible amistat amb el sanguinari dictador africà Jean-Bédel Bokassa (s'afirmà que havia rebut diamants com a regal) i el seu paper en el seu enderrocament. El 1981 perdé les eleccions i fou succeït a la presidència pel socialista François Mitterrand. Va escriure La démocratie française (1976).

[edita] Després de la Presidència

Continuà en la política com a president del seu partit, l'UDF, fins que abandonà el càrrec el 1996 en mans de François Léotard. En les eleccions legislatives del 1997, fou elegit novament diputat de la Union pour la Démocratie Française per la circumscripció de Puèi Domat. És membre de la comissió d'afers estrangers de l'Assemblea Nacional francesa. Ha presidit el Consell Regional d'Alvèrnia del 1986 al 2004 i, des del 1997, és president internacional del Consell de Municipis i Regions d'Europa.

Després que fou derrotat en les eleccions regionals del 2004, fou nomenat membre del Consell Constitucional i senador vitalici. Des del 2003 també és membre de l'Acadèmia Francesa.

[edita] Obres

Démocratie française (assaig), Fayard, 1976 ;
Deux français sur trois (assaig), Cie 12, 1984 ;
Le Pouvoir et la Vie (memòries) - tom I La Rencontre, Cie 12, 1988 ;
Le Pouvoir et la Vie - tom II L'Affrontement, Cie 12, 1991 ;
Le Passage (novel·la), Robert Laffont, 1994 ;
Dans cinq ans, l'an 2000, Cie 12, 1995 ;
Les Français, réflexions sur le destin d'un peuple, Cie 12, 2000 ;
Giscard d'Estaing, entrevista amb Agathe Fourgnaud, Flammarion ;
Giscard d'Estaing présente la Constitution pour l'Europe, Albin Michel, 2003.
Le Pouvoir et la Vie - tom III 2006 per aparèixer

[edita] Bibliografia

La République mondaine, essai sur le giscardisme (Grasset, 1979) Jean Bothorel
Le Pharaon - Histoire du septennat Giscardien 19 mai 1974 - 22 mars 1978. Grasset, 1983. Jean Bothorel.