François Mitterrand
De Viquipèdia
| Imatge:FrançoisMitterrand.jpg | |
| Càrrec: | 21è President de la República francesa (4t de la V República) |
|---|---|
| Periode: | 10 de maig de 1981 - 17 de maig de 1995 |
| Precedit per: | Valéry Giscard d'Estaing (UDF) |
| Succeït per: | Jacques Chirac (UMP) |
| Naixament: | Jarnac (Charente), 26 d'octubre de 1916 |
| Defunció: | París, 8 de gener de 1996 |
| Esposa: | Danielle Mitterrand |
| Partit polític: | Parti Socialiste |
François Maurice Adrien Marie Mitterrand (26 d'octubre de 1916 - París, 8 de gener de 1996) Polític francès i president de la República francesa de 1981 a 1995, sent el mandat més longeu de la història d'aquest estat.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
El seu pare era agent d'una companyia del ferrocarril, més tard fabricant de vinagre i president de la federació de sindicats de fabricants de vinagre.
1925-1934: Estudis secundaris al Collège Saint-Paul d'Angulema.
1934-1937: Ciències polítiques (diplomat al juliol de 1937).
A partir de 1934: milita en moviments nacionalistes propers a Charles Maurras.
1937-1939: Servei militar a la infanteria colonial.
setembre de 1939 : En esclatar la Segona guerra mundial, és enviat a la línia Maginot prop de Montmédy, com a sergent.
maig 1940 : es casa amb a Marie-Louise Terrasse (futura Catherine Langeais), de qui es separa al gener de 1942.
[edita] Inicis polítics
Després de la dimissió de Charles de Gaulle, Mitterrand entrà en política. Fou escollit diputat per Nièvre en 1946, sota una etiqueta centrista (només gradualment aniria evolucionant cap a l'esquerra). Entre 1947 i 1957 va ocupar múltiples càrrecs en les canviants combinacions ministerials de la Quarta República: secretari d'Estat per als ex-combatents, secretari d'Estat d'Informació, sotssecretari de la Presidència, ministre de les Colònies, ministre d'Estat, ministre delegat en el Consell d'Europa, ministre de l'Interior i ministre de Justícia. El seu balanç d'aquest període inclou una ardent defensa del colonialisme i de la repressió dels nacionalistes algerians. Però el seu lideratge entre els antics combatents i presoners de guerra (fou president de la Unió Democràtica i Socialista de la Resistència entre 1953 i 1958) li va atraure les simpaties de molts progressistes.
[edita] Derrotes electorals
La tornada de De Gaulle al poder en 1958 va provocar la reacció de Mitterrand, radicalment oposat al "gaullisme" i a la concessió de plens poders al general. De Gaulle el derrotà en aquella ocasió per estret marge, i la Federació d'Esquerres que presidia Mitterrand va acabar per trencar-se arran de la crisi de maig del 68.
Una nova victòria del gaullista Georges Pompidou en les eleccions de 1969 (en les quals els socialistes només van obtenir un 5% de vots) va donar l'impuls definitiu al procés d'unitat del socialisme francès, en el qual Mitterrand tingué un paper protagonista, convertint-se en el primer secretari de l'acabat de crear Partit Socialista el mateix dia que va ingressar en les seves files (1971). Després de signar un acord programàtic amb els comunistes en 1972, Mitterrand va fracassar de nou com candidat de l'esquerra unida en les eleccions presidencials de 1974, que van donar el triomf a Valéry Giscard d'Estaing.
[edita] Presidència
Va completar el seu avanç cap a la majoria desfent-se del programa comú amb els comunistes en 1977 i, finalment, es va imposar en les eleccions de 1981, desbancant al president Giscard; el 1988 seria reelegit per a un segon mandat.
Adaptat des del principi a l'alt paper institucional que la Constitució de la Cinquena República preveia per al president, Mitterrand es va convertir en un estadista gelós de la continuïtat constitucional i del protagonisme internacional de França en un estil típicament gaullista. No obstant, va iniciar el seu mandat amb mesures de gran poder simbòlic per a l'esquerra, com nacionalitzacions, millora de les condicions laborals, abolició de la pena de mort, descentralització administrativa, posant al capdavant del govern a l'històric dirigent obrer Pierre Mauroy.
La poc satisfatòria evolució econòmica del país li va fer canviar de rumb en un tret de pragmatisme, passant el govern a Laurent Fabius, representant de l'ala tecnocràtica del partit, que emprendria una política liberal de reconciliació amb els mercats capitalistes. Aquesta rectificació no va aconseguir evitar la derrota dels socialistes en les eleccions legislatives de 1986, que van donar al centre-dreta la majoria de l'Assemblea. Mitterrand va idear per a aquella ocasió la idea de la "cohabitació", donant pas a l'experiència de cooperació entre un president de la República socialista i un govern conservador (encapçalat per Jacques Chirac). Mitterrand va aparèixer així com el baluard de l'Estat de benestar enfront de l'ofensiva neoliberal, la qual cosa li va proporcionar la reelecció en les presidencials de 1988.
En el seu segon mandat va posar al capdavant del govern al seu antic adversari Michel Rocard, al que va substituir per Édith Cresson en 1991 i per Pierre Bérégovoy en 1992. Coneixedor de la greu malaltia que li afligia, Mitterrand va voler passar a la Història com el gran impulsor de la unitat europea, en referència a la UE, reforçant la cooperació amb Alemanya, que es va plasmar en el Tractat de Maastricht (1991). No obstant això, la situació no va evolucionar bé, amb un persistent problema d'atur i continus escàndols polítics i financers.
Les eleccions legislatives de 1993 van donar de nou el triomf a la dreta, obligant a una segona "cohabitació" amb un govern de Edouard Balladur. Mitterrand, després d'haver encarnat durant 14 anys l'alternança política en el marc de la Constitució de 1958, va preparar el seu comiat del poder deixant que els socialistes s'embardissessin en querelles internes, mentre revelava a l'opinió pública les seves filiacions feixistes de joventut i les fosques amistats mantingudes des de llavors. Va morir de càncer poc després de veure com Jacques Chirac s'imposava en les eleccions presidencials de 1995 al candidat improvisat pels socialistes, Lionel Jospin.
[edita] Llista de primers ministres
| Primer ministre | des de | a | Observacions |
|---|---|---|---|
| Pierre Mauroy | 1981 | 1984 | |
| Laurent Fabius | 1984 | 1986 | |
| Jacques Chirac | 1986 | 1988 | Primera cohabitació de la Cinquena República |
| Michel Rocard | 1988 | 1991 | |
| Édith Cresson | 1991 | 1992 | |
| Pierre Bérégovoy | 1992 | 1993 | |
| Edouard Balladur | 1993 | 1995 | Segona cohabitació |
[edita] Obres de François Mitterrand
- 1939: Pluie amie
- 1940: Premier accord
- 1945: Les Prisonniers de guerre devant la politique
- 1953: Aux frontières de l'Union française
- 1957: Présence française et abandon.
- 1961: La Chine au défi
- 1964: Le Coup d'État permanent, Les débats de notre temps.
- 1969: Ma part de vérité
- 1971: Un socialisme du possible (escrit amb altres autors)
- 1973: La Rose au poing.
- 1974: L' homme les idées.
- 1975: La Paille et le grain.
- 1977: Politique I.
- 1978: L'Abeille et l'Architecte.
- 1980: Ici et maintenant, Converses amb Guy Claisse.
- 1981: Politique II
- 1986: Réflexions sur la politique extérieure de la France. Introducció a 25 discursos (1981-1985).
- 1995: Mémoire à deux voix (amb Elie Wiesel).
- 1996: De l'Allemagne, de la France.
- 1996: Mémoires interrompus (recull d'entrevistes amb Georges-Marc Benamou)
- 1998: Les Forces de l'esprit. Message pour demain
| Precedit per: Alain Savary |
Primer Secretari del PS 1971–1981 |
Succeït per: Lionel Jospin |
| Precedit per: Valéry Giscard d'Estaing |
President de la República francesa 1981 - 1995 |
Succeït per: Jacques Chirac |
