Veïs
De Viquipèdia
Veïs (llatí Veii) fou una ciutat d'Etrúria. El seu nom segons Festus era d'origen osc i volia dir "carro", però no hi altres evidències per aquesta etimologia. És l'actual Isola Farnese.
Era a uns 20 km al nord de Roma a la vora de la via Càssia.
[edita] Història
Al començament de la història romana Veïs ja existia, i era separat del territori romà per el riu Albula (més tard Tíber). Pertanyia a Veïs el mont Soracte i Capena era una colònia de la ciutat que va esdevenir independent. Tenia al nord-oest el mont Ciminus i al sud el territori de Caere. El territori produïa vi que era poc apreciat. Dionís diu que la ciutat era gran com Atenes i més gran que Roma. Veïs fou inicialment una república segurament aristocràtica, amb magistrats anuals electes però va derivar cap a una monarquia per evitar les dissensions que es produïen a les eleccions anyals. Només es coneix el nom de tres reis: Tolumnius, Propertius i Morrius.
La primera guerra coneguda és la que van lliurar contra Ròmul en resposta a la conquesta romana de Fidenae (Fidenes), colònia de Veïs. Els romans foren victoriosos i els veians van tenir milers de baixes i van haver de demanar la pau. Ròmul els va imposar l'entrega de part del territori (la part més propera a Roma coneguda com Septem Pagi segurament perquè tenia set viles i abraçava probablement el Vaticà i els turons Janiculs), l'entrega de les mines de sal de la boca del Tíber, i entregar 50 hostatges en garantia, i va donar a canvi una pau de 100 anys i el retorn dels presoners. El territori rebut fou la seu de la cinquena tribu romana (la tribu Romília o Romúlia).
La pau no va durar 100 anys doncs es va trencar al cap de 60 o 70 anys durant el regnat de Tul·li Hostili. Fidenae, antiga colònia de Veïs que havia esdevingut colònia romana després de la pau de Ròmul, va trair als romans durant la guerra d'aquestos contra Alba Longa. Quant Roma va voler castigar a la ciutat, Fidenae va cridat en ajut a Veïs. El rei Tul·li va creuar el riu Anio (Teverone) amb un exèrcit i es va lliurar una sagnant batalla entre el riu i Fidenae, en que la victòria fou finalment pels romans.
La guerra es va renovar sota Anc Marci, iniciada per Veïs. Anc els va derrotar en dues batalles, la darrera de les quals fou decisiva i Veïs es va haver de rendir i entregar tota la part dreta del riu Tíber (la comarca anomenada Silva Maesia). Anc va fundar la colònia d'Òstia a la boca del riu, per assegurar aquesta conquesta.
La següent guerra fou en temps de Tarquí Prisc, un emigrant etrusc establert a Roma, que ja s'havia destacat a les guerres del temps d'Anc Marci. Tarquinii estava ara en mans de Roma però altres ciutats etrusques van donar suport a Veïs. Els romans van assolar el territori de Veïs i va derrotar a la coalició enemiga al Eretus, que li va permetre reclamar la sobirania de tota Etrúria deixant però a les ciutats els seus drets i privilegis. Fou llavors quant Tarquí va introduir els dotze lictors i les seves fàscies, emblemes de la servitud de les dotze ciutats etrusques.
Sota Servi Tul·li, Plini esmenta l'acabament de la treva entre les ciutats etrusques i Roma. Però la guerra que va seguir fou cosa només de Veïs, i el seu resultat no es coneix prou bé.
Quant Tarquí el Superb fou expulsat de Roma, les ciutats etrusques el van voler restablir, i es va formar una lliga encapçalada per Tarquinii i Veïs. La primera batalla es va lliurar a Silvia Arsia, i no fou decisiva (els romans van reclamar una victòria dubtosa); els etruscs van obtenir l'assistència de Porsena de Clusium i seguidament van obtenir una completa victòria sobre els romans i van recuperar tots els territoris perduts des el temps de Ròmul. Però Porsena va retornar aquest territoris als romans com agraïment per haver acollit a les restes del exèrcit etrusc dirigit pel seu fill Aruns, després de la derrota d'Arícia.
Veïs es va sentir molt molesta pel gest de Porsena com a cap de la Lliga Etrusca però no va fer res fins el 483 aC, després de la seva mort. Es va iniciar una guerra fronterera que va durar un parell d'anys i el 481 aC es va fer un congres general dels etruscs i un gran nombre de ciutadans de totes les ciutats es van unir als de Veïs contra Roma. Inicialment Veïs fou victoriosa. El conflicte fou llarg i sagnant i una vegada els etruscs fins i tot van ocupar el camp romà que fou recuperat pel valor de Titus Siccius, però que va provocar moltes pèrdues romanes entre elles el cònsol Manlius, Q. Fabius i diversos tribuns i centurions, i els romans només van poder reclamar el triomf quant el camp fou voluntàriament abandonat pels veians; el cònsol sobrevivent M. Fabius Vibulanus, va tornar a Roma i va refusar els honors del triomf i va dimitir, cosa que es va atribuir oficialment a les seves ferides.
Per aquest temps els veians van adoptar un sistema de lluita nou: quan els romans s'acostaven es retiraven a llocs fortificats, però quant els romans es retiraven tornaven a ocupar el camp, i dominaven fins a la vora de Roma. El cònsol Caeso Fabius (que era cònsol per tercera vegada) va oferir al senat dirigir una guerra continuada i llarga amb les seves pròpies forces i la proposta fou acceptada. El dia següent va fer els vots religiosos i va sortir de Roma i va fortificar la zona del riu Cremera (avui Valcha) amb els seus familiars, amics, esclaus i clients (uns 3000 o 4000 homes) probablement a la zona de Osteria della Valchetta. Aquesta posició permetia als romans prevenir expedicions dels veians i al mateix fer incursions a territori de Veïs. Els atacs dels veians foren rebutjats i Veïs va demanar ajut a la Lliga etrusca. Quant les forces etrusques van atacar els romans també van enviar en ajut un exercit regular dirigit pel consol Emili. Els romans van obtenir la victòria. Des llavors els Fabis es van fer més audaços en les seves incursions cap a Veïs. Caeso Fabius va morir en una emboscada el 13 de febrer del 476.
Els etruscs al conèixer la notícia van avançar contra Roma i es van apoderar del turó Janicul, a tocar de la ciutat, van creuar el riu Tíber i van arribar fins a la porta avui anomenada Maggiore. A Porta Maggiore i Porta Collina van tenir llocs els combats decisius i els romans van guanyar i els atacants es van haver de retirar. Al any següent Veïs, aliada als sabins, fou derrotada sota les muralles de la seva pròpia ciutat pel cònsol Publi Valeri. La guerra es va acabar l'any següent essent consol C. Manlius, que va signar una treva de 40 anys amb Veïs, per la qual la ciutat havia de pagar a Roma un tribut en moresc i diners.
Però els 40 anys no es van respectar i pocs anys després es van reprendre les hostilitats (442 aC) de moment de baixa intensitat però que van degenerar en guerra oberta el 435 aC en temps del rei Tolumnius (o Lars) quant la colònia romana de Fidenae fou instigada a la rebel·lió. Per que els de Fidenae no pogueren canviar el seu compromís, Tolumnius va obligar a la gent de Fidenae a matar als ambaixadors romans. Van seguir dues batalles no decisives; Veïs va rebre l'ajut de Falisci, però fou derrotada en la decisiva batalla sota la muralla de Fidenae en la que va morir Tolumnius a mans d'un tribú militar.
Tres anys després la pesta es va declarar a Roma i Fidenae i Veïs van aprofitar per marxar contra Roma i van acampar a la Porta Collina, però l'exèrcit romà dirigit pel dictador Aulus Servilius els va obligar a retirar-se i foren perseguits i derrotats prop de Nomentum, i els romans van entrar a Fidenae.
Després d'això Veïs va negociar una treva que fou aviat violada quant van començar a fer incursions a territori romà el 427 aC i finalment van derrotar a un exèrcit romà en que els tres tribuns no es van entendre. Fidenes es va tornar a revoltar, va matar a tots els romans i va fer costat a Veïs, que també havia arreplegat un gran nombre de voluntaris etruscs. Roma va nomenar dictador a Mamercus Aemilius que va marxar contra l'enemic acampat a la confluència entre l'Anio i el Tíber. Entre aquest lloc i Fidenae es va lliurar una batalla, en la que finalment els romans van obtenir la victòria i van entrar a Fidenae perseguint al enemic en fuita; la ciutat fou saquejada i destruïda i els habitants venuts com esclaus; Veïs va negociar una treva de 20 anys.
Al acabar la treva els romans ja havien decidit sotmetre definitivament Veïs com havien fet amb Fidenae. Els romans van assetjar la ciutat (dirigida per un rei) amb un exercit dirigit per sis tribuns militars. La Lliga etrusca reunida a Voltumna, va decidir entrar en la guerra, però el rei de Veïs, persona rica i poderosa, no tenia el suport popular pel seu caràcter imperiós, perquè era opressiu, i perquè havia violat les regles religioses en alguns jocs sagrats, i la lliga va posar com a condició la deposició del rei. Veïs no es va atrevir a deposar-lo i es va quedar sola davant els romans.
Van aconseguir resistir el setge durant deu anys i per primera vegada els soldats romans van combatre també a l'hivern i van haver de rebre un sou regular (stipendio). Capena, Falisci i Tarqinii van intentar deslliurar la ciutat sense èxit. Quant els romans ja pensaven en retirar-se va passar, segons la llegenda, una cosa extraordinària: les aigües del llac Albanus van començar a inundar la regió; l'oracle de Delfos va predir que la ciutat seria ocupada quant les aigües s'aturessin sense arribar a mar. Sembla mes aviat que la ciutat fou ocupada per la traïció (es va fer un pas soterrani fins a la ciutat). El dictador M. Furius Camillus fou qui va entrar a la ciutat, mentre els etruscs d'altres ciutats (Allia) eren atacats pels gals Cisalpins i no podien enviar ajut. Una vegada el pas soterrani fou sota la ciutat el dictador va ordenar una distracció amb atacs per diferents punts i les tropes del pas van sortir prop del temple de Juno, deïtat tutelar de Veïs i van agafar als veians entre dos focs; les portes foren obertes i els romans van entrar; va seguir una massacre i la ciutat fou saquejada, els habitants que no van morir foren venuts com esclaus (396 aC). La imatge del déu Juno de Veïs fou portada a Roma i instal·lada al Mont Aventí on es va construir un temple que va existir fins al segle IV.
El territori de Veïs fou dividit entre els ciutadans de Roma a raó de set jugera per cap. Després d'un debat es va decidir no repoblar la ciutat però els edificis van romandre i quant els gals van atacar Roma, les edificacions van servir per refugi dels ciutadans romans, i després, passat el perill, es va ratificar que no seria repoblada (389 aC); alguns romans dels que les seves cases a Roma havien estat destruïdes, van romandre a la ciutat fins que un senatusconsultum els va obligar a sortir sota amenaça de pena capital.
Veïs, deserta, va caure en decadència. Juli Cèsar hi va instal·lar al territori una colònia militar (45 aC). Sembla que també es van establir una colònia a la mateixa ciutat que existia al temps dels triumvirats i va ser objecte d'un assalt, la població fou altra cop dispersada i la colònia no es va restablir fins al temps d'August, ja a començaments del segle I, quant fou el municipi Augustus Veiens, que segurament no es referit a l'antiga ciutat sinó a la sorgida de la colònia militar. El municipi encara existia al temps de Constanci Clor, i només apareix després a la Taula de Peutinger i a la Cosmologia de Ravenna (segle VII) i probablement fou destruïda pels llombards. Un castell es va construir al lloc el segle XI, i fou anomenat La Isola i avui es diu Isola Farnese.
