Aleksandr Lukaixenko
De Viquipèdia
Aleksandr Grigórievitx Lukaixenko (rus Александр Григорьевич Лукашенко; bielorús Аляксандр Рыгоравіч Лукашэнка, Alaksandr Ryhoravič Łukašenka), nascut a Kopis (Província de Vitebsk) el 30 d'agost de 1954, es l'actual President de Bielorússia.
Taula de continguts |
[edita] Formació política
Es graduà a la Universitat Estatal Mogilovski el 1975 i a l' Acadèmia Bielorussa d'Agricultura el 1985, titulat com a professor d'història, ciències socials i econòmiques. Va servir en les forces armades soviètiques el 1975-1977 i 1980-1982. Un cop deixà l'exèrcit, fou encarregat d'una granja col·lectiva fins el 1985, quan fou nomenat director d'una planta de materials de la construcció a Shklov i director de la granja estatal de Gorodets.
El 1990 fou elegit vicepresident del Consell Suprem de la República de Bielorússia, el seu primer càrrec polític. Trobà una facció anomenada Comunistes per a la Democràcia, partidaris d'una Unió Soviètica democràtica amb principis comunistes. Fou l'únic vicepresident del parlament Bielorús que votà en contra de la ratificació, el desembre de 1991, de la dissolució de la Unió Soviètica. Tornà un temps a gestionar una granja estatal i es guanyà gran reputació com a denunciant de la corrupció política, encara que també va perdre part del suport que li donaven els antics comunistes. Així, el 1993 fou nomenat president del comité anticorrupció del parlament bielorús.
A finals de 1993, acusà 70 oficials del govern, inclòs Stanislav Xuixkevitx, interlocutor del parlament i que actuava com a president, de corrupció amb robatori de diners estatals per a finalitats personals. Les seves acusacions forçaren un vot de confiança que Xuixkevitx va perdre.
Es va promulgar una nova constitució bielorussa a començaments de 1994 que permeté les primeres eleccions presidencials democrátiquess, el juliol d'aquell any. Es presentaren sis candidats, inclòs Lukaixenko, qui va fer campanya com a independent d'una plataforma popular de derrota a la màfia. Xuixkevich i Viatxeslav Kebitx també hi participaren. Lukaixenko gunayà amb un 45 % de los vots contra el 15 % de Kebitx i només el 10 % de Xuixkevitx. Una segona volta li va donar el 10 de juliol a Lukaixenko més del 80 % dels vots
[edita] Primer Mandat, 1994-2001
La seva victòria fou tota una sorpresa per la seva joventut i manca d'experiència. El seu manifest durant la campanya incloïa l'establiment de govern net, la destitució dels funcionaris corruptrs, el manteniment de la paga i les condicions laborals en la que era encara una economía dependent de l'estat, i el moviment cap a una més gran integració entre Bielorússia i Rússia.
Lukaixenko es pronuncia immediatament per la Unió financera i econòmica amb Rússia, la fi de les privatitzacions i el control estatal de l’economia, alhora que inicià un atac ben planificat contra els mitjans de comunicació independents. El 21 de juliol del 1994 Kebitx fou obligat a dimitir com a primer ministre i fou substituït per Mikhail Txyhir. Alhora, va clausurar nombrosos programes de televisió, va tancar el diari més popular, Narodnaja Gazeta, en destituí per decret el seu redactor en cap, Iosif Syaredzitx, i va obligar a marxar de Minsk el diari opositor Svaboda, que va traslladar la seva impremta a Vilnius.
El 24 de gener del 1995 se signa la Unió Duanera amb Rússia. Zenon Pazniak va promoure en una vaga de fam amb membres del parlament per protestar contra el referèndum per la integració en Rússia que fou aixafada per la nit per forces de la policia, qui assaltaren l'edifici, colpejaren els vaguistes i els arrossegaren pels carrers de Minsk.
El 14 de maig del 1995 convocà un referèndum amb quatre preguntes, després d'una campanya massiva als mitjans de comunicació controlats per ell, i de vessar tones de porqueria sobre els opositors, a qui acussà d'associació amb els nazis col·laboracionistes. La participació, malgrat tot, només fou del 64,7 %, i el resultat a les preguntes fou:
- Per la cooficialitat del rus a Bielorússia, el 83,1 % votà a favor.
- Per la readopció de la bandera comunista i dels símbols soviètics, el 75 % a favor.
- Pel recolzament d'accions en favor de la integració amb la Federació Russa, el 82,4 % a favor.
- Per efectuar els canvis constitucionals que permetin al president dissoldre el parlament, el 77,6 % a favor.
Malgrat les acusacions de falsificació de vot, sobretot a les zones rurals, fou donat per vàlid. D'aquesta menera, es tornen a adoptar oficialment la bandera verda i vermella i els símbols comunistes. Però, en comptes d'accelerar la recuperació econòmica, pagar els salaris que debien als treballadors des de feia tres mesos i liquidar les conseqüències del desastre de Txernobyl, es dedicà a gastar els diners en substituir tots els papers oficials, segells i monedes amb les insígnies no comunistes, així com en una parada militar al dia de la Victòria, en el més pur estil antic soviètic. La seva política econòmica va patir un fort revés quan el 15 de setembre del 1995 va dimitir el president del Banc Nacional de Belarus, Stanislau Bahdankevitx, que era en desacord amb la seva política de primar tarifàriament els productes russos. Alhora, va mostrar a Occident la seva cara més fosca quan el 12 de setembre del 1995 dos nord-americans muntats en un globus que participaven en una carrera internacional foren morts a trets pels guàrdies fronterers bielorussos, qui els acussaren d'espionatge, malgrat la indignació dels EUA.
El 23 de novembre del 1995 els seus partidaris, veterans de la segona guerra mundial, van patir un fort sotrac quan va condedir una entrevista al diari alemany Handelsblatt on comparava el seu paper a la història de Bielorússia amb el d'Adolf Hitler quan arribà al poder a Alemanya i la posà en ordre.
Cap el 1996 les seves previsions econòmiques fallaven estrepitosament, sobretot quan malgrat abaratir el preu del petroli i gas russos per a Bielorússia, el seu deute encara continuava creixent. També va imposar tarifes proteccionistes als productes russos que va provocar l'augment de preus dels productes bàsics. El 24 de març del 1996 Rússia i Bielorússia acordaren una Unió Federada amb un Comité Executiu i un Comité Suprem, que acordaria una unió monetària, una constitució úncia i un pressupost conjunt. L'abril Zenon Pazniak i Sergei Navumcyk, president i portantveu de l'opositor Front Nacional Bielorús, van demanar asil polític als EUA tot denunciant la salvatge persecució de l'oposició. Durant el 1996 també es convocaren nombroses protestes populars, i fins i tot dels parlamentaris bielorússos, que l'obligaren a ajornar un referèndum constitucional per a extendre el mandat fins el 2002, amb amplis poders dictatorials, aconvertir l'actual parlament en Cambra Baixa i nomenar els membres directament per a una Cambra Alta. El 16 de novembre del 1996 espulsarà els diputats del parlament bielorús malagrat les protestes del seu president, Syamon Xaretskij, i de 70 dels 110 diputats.
El 25 de novembre del 1996 convocà un referèndum, amb la participació del 60 % del cens i amb el vot favorable del 70,5 % dels votants, sobre sis qüestions:
- Sí a prorrogar dos anys més el mandat de Lukaixenka
- No a l'abolició de la pena de mort
- No a la lliure compravenda de terres
- La festa nacional serà el 3 de juliol (quan foren alliberats dels nazis) i no el 27 de juliol (proclamació d'independència).
- El president tindrà a la seva disposició fons “fantasmes” sense control
- Els caps provincials no seran escollits, sinó nomenats pel president
Nogensmenys, el Tribunal Constitucional només reconeix valor consultiu al referèndum, i els EUA no reconeixen els resultats. Tot i així, formarà una Cambra Baixa de 64 diputats i una Assemblea Nacional de 110 més. El dia 28 aconseguirà l'acord favorable de 122 dels 199 diputats (comunistes i independents subornats), de manera que aprovarà una nova constitució i expulsarà els parlamentaris rebels. Pel gener del 1997 intentarà un referèndum per unir-se a Rússia, però provocà nombroses protestes popular i Serdzhe Alexandrov, primer secretari de l'ambaixada dels EUA a Minsk, fou expulsat del país i declarat persona non grata. també tindrà fortes antipaties a Rússia, on fou declarat també persona non grata l'octubre del 1997 per detenir un periodista de la cadena OTR.
El desembre 1998 ell i Boris Elcin arribaren a un acord per a redactar el futur Tractat d'Unificació en un estat comú, i en mig any celebrar un plebiscit. El 13 de gener del 1999 decideix reforçar el seu exèrcit per a enfrontar-se, si cal, a l'OTAN i amenaça amb permetre la instal·lació de míssils a la frontera.
Pel que fa a la situació interna, els treballadors i pensionistes, tot i que reben menys salari que a Ucraïna o a Rússia, el reben amb més regularitat, i els malalts de Xernobyl tenen un sistema mèdic gratuït. Encara hi ha col·lectivització agrària i preus regulats, però la inflació és del 122 %, i tot ésser un gran russòfil, no ha cedit a cap companyia russa el complex petroquímic del país, ja que amenaçaria el seu poder personal. Endemés, l’acussen de formar esquadrons de la mort i de fer “desaparèixer”: els ex vicepresidents del Soviet Suprem, Guennadi Karpenko (mort oficialment el 1999 d’un vessament cerebral) i Viktor Gontxar (desparegut amb un empresari amic), i el general Jurij Zakharenko (desaparegut el setembre del 1999), ex ministre de Defensa. Karpenko i Gontxar desenvoluparen un important paper en el Soviet Suprem, i tots tres eren caps de l’AGPB.
[edita] Segon Mandat, 2001-2006
L'octubre del 2000 convocà noves eleccions a un parlament encara més dòcil. I el 10 de setembre del 2001 es proclamà vencedor a les eleccions presidencials amb un 75,6 % dels vots, mentre que Vladimir Gontxarik, candidat opositor amb suport del Front Nacional Bielorús i delZubr, n’hauria obtingut el 15,4 % i Syargey Gaydukevitx (Liberalna-Demokratychnaya Partya Belarusi) el 2,23 %, amb una participació del 82 %. Lukaixenka expulsà al representant de l’OSCE, Hans-Georg Wieck, per qüestionar la validesa dels resultats. Poc després, però, convidà els països de la Unió Europea a invertir a Bielorússia. Nome´s va rebre suport del nou president rus, Vladimir Putin.
Durant un discurs televisat a la nació el 7 de setembre de 2004, anuncià la convocatòria d'un referèndum que eliminaria els límits del mandat presidencial. El referèndum se celebrà el 17 d'octubre de 2004, el mateix dia que les eleccions parlamentàries, i segons els resultats oficials fou aprovat pel 79.42% dels votants. Prèviament, Lukaixenko havia limitat a dos mandats la duració màxima de la presidència, cosa que suposava la seva retirada el 2006.
[edita] Tercer mandat (2006-ara)
El 19 de març de 2006 es convocaren novament eleccions presidencials, que Lukaixenko guanyà de manera rotunda (82,6% dels vots). El màxim líder de l'oposició, el prooccidental Aleksandr Milenkevitx, restà en segon lloc amb un 6 % dels vots.
La campanya electoral fou intensa i agressiva; l’oficialisme acusà l’oposició d’intentar desestabilitzar el país, i rebre finançament dels Estats Units i la Unió Europea; mentre, l’oposició acusà Lukaixenko d’obstaculitzar el procés electoral. Després de les eleccions sorgiren vàries denúncies de frau, secundads per l’OSCE i desestimades per la presidenta de la Comissió Central Electoral, qui afirmà que "cal saber perdre quan la derrota és molt evident".
D’altra banda, els crítics del govern de Lukaixenko denunciaren la falta d’observadors del Parlament Europeu, i el president contestà que, com que Bielorússia no n’és membre no tenia sentit que monitoritzaren l'elecció, cosa que sí van fer els enviats de la Comunitat d'Estats Independents (CEI), que les qualificaren de "transparents".
| Precedit per: Myechyslaw Hryb |
President de Bielorússia 1994-actualitat |
Succeït per: continuna en el càrrec |
[edita] Enllaços externs
- Pàgina oficial del President (en anglès)
- Reportatges més recents d'Amnistia Internacional sobre Bielorússia (en anglès)
- Reportatges dels Observadors dels Drets Humans (HRW) (en anglès)
- Reporters Sense Fronteres (en anglès)
- BBC - Perfil: Alexander Lukashenko (Notícies de la BBC, en anglès)
