André Gide

De Viquipèdia

André Gide l'any 1893

Premi Nobel de Literatura
(1947)

André Paul Guillaume Gide ( París, França 1869 - íd. 1951 ) fou un escriptor francès, defensor dels drets dels homosexuals, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1947.

Amb ferma voluntat de llibertat i franquesa i enfrontat a les convencions morals i puritanes, la seua obra s'articula al voltant de la recerca permanent de l'honestedat intel·lectual. Com ser plenament un mateix, fins a assumir la seua diferència sexual, sense renunciar als propis valors. Aquest podria ser el repte de l'escriptura gidiana i la raó de la seua importància a la primera meitat del segle XX.

[edita] Biografia

Va néixer el 22 de novembre de 1869 a la ciutat de París, fill de Paul Gide un professor de dret de la Universitat de París que va morir l'any 1880. Criat a Normandia, amb problemes de salut i vivint pràcticament aïllat, va esdevenir un prolífic escriptor des de ben jove.

L'any 1896 va ser alcalde de La Roque-Baignard, una comuna situada al departament francès de Calvados, situada a la Normandia. Va morir el 19 de febrer de 1951 a la seva residència de la ciutat de París.

[edita] Homosexualitat

L'any 1895, després de la mort de sa mare Juliette Rondeax, va contraure matrimoni amb la seua cosina Madeleine Rondeax, però el vincle mai no va ser consumat.

El 1916, Marc Allégret, de 16 anys, va esdevenir el seu amant, sent aquest fill d'Elie Allegret, testimoni de boda de Gide. Tots dos van fugir a Londres, i l'esposa de Gide, en resposta, va cremar tota la correspondència que havia rebut d'ell; "la millor part de mi," com Gide va comentar més tard. L'any 1918 va conèixer Dorothy Bussy, que va ser la seua amiga durant gairebé trenta anys i que va traduir tota la seua obra a l'anglès. L'any 1923 va tenir una filla amb Maria Van Rysselberghe, filla del seu anmic i pintor neoimpressionista belga Théo van Rysselberghe.

[edita] Obra literària

L'any 1891 va publicar les seues primeres poesies Les Cahiers d'André Walter ("Els quaderns d'André Walter"). Entre 1893 i 1894 va viatjar pel nord d'Àfrica, on va entaular amistat amb Oscar Wilde a Algèria i posteriorment va començar a reconèixer la seua orientació homosexual. L'any 1908 va iniciar la seva col·laboració en la revista literària La Nouvelle Revue Française. No serà, però, fins al final de la Primera Guerra Mundial quan les seues obres aconseguisquen gran renom.

A la dècada del 1920 Gide es va convertir en la inspiració d'escriptors com Albert Camus i Jean-Paul Sartre, sobretot a partir de la publicació de la seva obra La symphonie pastorale ("La simfonia Pastoral", 1919). L'any 1923 va publicar un llibre sobre Fiódor Dostoievski, no obstant, arran de la seua defensa de l'homosexualitat a Corydon (1924), va rebre una àmplia condemna. Més tard, ell mateix va considerar que aquesta havia sigut la seua millor obra. A partir de 1925 va començar a demanar millors condicions per als criminals empresonats, i l'any següent va publicar la seua autobiografia, Si le grain ne meurt ("Si la llavor no mor").

Des del juliol de 1926 fins al maig de 1927 va viatjar a l'Àfrica Equatorial Francesa amb Marc Allégret. Va visitar l'actual República del Congo, Oubangui-Chari (actual República Centreafricana), Txad i Camerun. En tornar a França va relatar els seus pelegrinatges en uns diaris que va anomenar Voyage au Congo ("Viatge al Congo", 1927) i Le retour de Tchad ("Tornada de Txad", 1928). En aquests relats criticava el comportament dels interessos econòmics francesos al Congo i particularment criticava el règim de grans concessions. Aquest règim acordava quina part de la colònia es concedia a les empreses franceses i en quina zona es podien explotar els recursos naturals, principalment el cautxú. Va relatar, per exemple, com els natius es van veure forçats a deixar els seus pobles natals durant diverses setmanes per a recol·lectar cautxú en el bosc, comparant aquesta explotació a l'esclavitud.

Durant la dècada del 1930, per un breu espai de temps, va convertir-se al comunisme. Un viatge a la Unió Soviètica l'any 1936 en companyia de Pierre Herbart, Jef Last, Louis Guilloux i Eugène Dabit va ser prou revelador de les realitats de la burocràcia soviètica. Arran d'aquesta visita va publicar dues obres amb les quals va consumar la seua ruptura amb l'estalinisme: Retour de l'U.R.S.S ("Tornada de l'URSS") i Retouches â mon retour de l'U.R.S.S ("Retocs a la meua tornada de l'URSS"). No obstant, això no va impedir que continuès amb el seu compromís militant, contra el feixisme i en suport a la Segona República Espanyola l'any 1936, implicant-se principalment en la campanya de 1937 a favor dels militants del POUM.

Tot i això, els aspectes polítics de l'obra de Gide són marginals. És a través de les seues obres de creació i més encara per la seua obra autobiogràfica com l'escriptor aconsegueix reconciliar les dues personalitats que una educació rigurosa i una moral social massa estreta havien separat: l'homosexual àvid de gaudis acaba sens dubte per no sentir-se avergonyit davant del protestant auster i refinat. Tots dos es van realitzar harmoniosament sota la mirada d'una època que ja no pensava massa en alarmar-se.

La seua correspondència amb Paul Valéry i Roger Martin du Gard és d'un valor excepcional. La primera mostra un Gide molt impressionat per la potència de Valéry i la segona mostra ben al contrari unes relacions molt cordials d'igual a igual. Totes dues constitueixen una documentació important per a comprendre la seua època. Durant la Segona Guerra Mundial va traslladar-se a Àfrica, i hi va viure fins el final de la guerra.

L'any 1947 li fou atorgat el Premi Nobel de Literatura pels seus escrits comprensius i artísticament significatius, en els quals els problemes i condicions humanes s'han presentat amb un amor audaç a la veritat i la penetració psicològica afilada. El 1948 l'Església Catòlica va incloure les seues obres dins del Índex de Llibres Prohibits.