Atletisme

De Viquipèdia

L'atletisme és un esport que consisteix en la realització de diferents proves d'objectius i activitats diferents. Les podem classificar en 3 apartats: curses, concursos (salts i llançaments) i proves combinades (heptatló i decatló) reglamentats per la Federació Internacional d'Atletisme Amateur.

El mot atletisme prové de la paraula grega "athlon" que significa lluita, competència, combat...

Taula de continguts 1 Història 2 Proves 2.1 Curses 2.2 Concursos 2.3 Combinades 3 Pista 3.1 Pista descoberta 3.1.1 Curses 3.1.2 Salts 3.1.3 Llançaments 3.2 Pista coberta 3.3 Exteriors 4 Equipament i material 5 Entrenament 6 Categories 7 Els millors medallistes de la història 8 Fonts 9 Enllaços externs

[edita] Història

L'atletisme data de milers d'anys enrere, tant que és considera l'esport més antic del planeta. Deixant de banda esports prehistòrics sense regles ni normativa es troben, com a referència més antiga, els Jocs Olímpics que van iniciar els grecs el 776 aC. Hi ha diverses teories que apunten a l'any 880 aC com a data d'inici de l'esport (per obra del reu de l'Elida, Ifitos, i en honor al déu Zeus), però la teoria més acceptada és la del 776 aC perquè són els primers jocs dels quals s'han trobat escriptures que ho demostren: Kerobos va ser el guanyador d'una cursa de 197,27 metres.

El 468 aC les olimpíades van deixar de durar un dia per durar-ne 5, temps amb el qual es feien varies proves com el pugilat, el pentatló, cursa o javelina. Durant els 5 dies que durava s'aturaven totes les guerres (entre estats o ciutats gregues), d'això s'anomenava treva olímpica.

Entre el 472 aC, i el 350 aC es van anar modificant alguns conceptes per acabar amb unes olimpíades semblants a les actuals: el primer dia es dedicava a la celebració del culte de Zeus, el segon dia es duien a terme les carreres individuals i durant la resta de dies la resta de proves. Els estadis d'aquella època, només feien uns 333 metres (unes 300 vares d'aquella època). Els trofeus que aconseguien els atletes eren oferts als seus déus: els atletes no rebien cap premi valuós, com podrien ser joies, or... sinó que només rebien una corona feta amb una branca d'oliva anomenada Kotinos i el reconeixement de ser els més ràpids, els que saltaven més... Els atletes anaven nuus durant tot el període, ja que allò era una representació de la bellesa masculina i intentaven imitar als déus, les dones tenien l'accés prohibit. Els atletes començaven als 12 anys l'entrament i la preparació física a la pista. A més hi havia proves diferents a les actuals, per exemple s'hi contemplava la lluita, boxeig, pancraci (que ve a ser una combinació de les dues anteriors), carreres de quadrigues... d'altra banda ja es disputaven moltes altres proves com els llançaments de disc i javelina (en aquestes dues i havia una modalitat de llançament vertical i una altra d'horitzontal), curses de velocitat, salt de llargada...

Al 394 aC ja s'havien disputat 293 olimpíades, totes ells a la Vall Olimpia.

Després de conquistar Grècia al 146 aC, els romans van continuar els Jocs Olímpics. Amb l'arribada del cristianisme els jocs van anar perdent interès. L'any 394 dC l'emperador romà Teodosi I el Gran va abolir els jocs perquè eren considerats pagans.

Fins a mitjans del segle XIX no es van reprendre a Anglaterra, on havia crescut l'interès pels esdeveniments esportius, i per tant, també per l'atletisme. El 1834 un grup d'anglesos van decidir els mínims exigibles per participar en determinades proves. Les primeres reunions atlètiques van ser de la mà de les universitats d'Oxford i Cambridge (1864). El primer míting nacional a Londres va tenir lloc el 1866 i el primer míting amateur a pista coberta, celebrat als Estats Units al 1868, l'any en que es va funda el primer club d'atletisme. Això va desfermar l'interès per aquest esport tant a Europa com a Amèrica.

Poc a poc l'atletisme va anar agafant protagonisme, al 1896 es van celebrar els Jocs Olímpics a Grècia impulsats per Baró Pierre de Cooubertain i a partir d'aquí cada 4 anys un país era l'amfitrió dels jocs excepte en temps de guerra.

Tot i això no va ser fins els jocs d'Estocolm, al 1912 que no es comencen a cronometrar les carreres, és per tant el primer cop que es compten les marques, va ser en aquells jocs quan Jim Thorpe va guanyar dues medalles d'or a pentatló i decatló, aconseguint el rècord del món, sis mesos després se li van retirar les medalles i els rècords perquè cobrava 25 dòlars setmanals jugant a beisbol, el 1982, un cop ja mort, el Comitè Olímpic Internacional va entregar les medalles als seus fills i el van tornar a inscriure al llibre dels Rècords.

El 20 d'agost del 1913 es va fundar la Federació Internacional d'Atletisme Amateur (IAAF) amb seu a Londres. Els fundadors van ser 16 països, però actualment ja l'integren 137.

Al 1976 es va acordar que tots els rècords i proves s'expressin de forma mètrica i evitar emprar el mot milla, això s'aplica a totes les proves excepte la de milla.

[edita] Proves

Vegeu Llista de proves de l'atletisme

Les proves a l'atletisme s'acostumen a classificar en tres grans blocs: curses (velocitat, tanques, resistència, marxa, relleus...), concursos (salts i llançaments) i combinades (decatló i heptatló).

[edita] Curses

Les més importants són:

100 m, 400 m, 1500 m, 10000 m, mitja marató i la marató.

Tanques i obstacles: 110 mt, 400 mt i 3000 obstacles.

Marxa.

Relleus: 4x100 m i 4x400 m.

Les curses són les proves clàssiques. Consisteixen en córrer (excepte en el cas de la marxa) una distància determinada amb l'objectiu de completar-la amb el menor temps possible. Hi ha algunes curses on en comptes de recorre una distància determinada el més important és el temps.

Les carreres de velocitat són les carreres on la distància a recórrer són 400 metres o menys. De tal manera que el 50 metres llisos, els 60, els 100, els 200 i els 400 són categoirtzades en aquest grup. Afinant més hi es podrien distingir les carreres d'"sprint" (inferior als 100 metres), però no és necessari. Aquestes carreres es caracteritzen perquè l'atleta comença la carrera ajupit als estrebs (més coneguts com a starting o tacs de sortida) que l'ajudaran a guanyar impuls al principi de carrera. La sortida en aquestes curses pot ser decisiva. L'atleta no escatima en cap moment en velocitat: va tot el recorregut al màxim, i potser l'única excepció és a la prova dels 400 metres, on l'atleta pot rebaixar la velocitat en determinats moments per pressionar més en altres zones.

Un cop es dóna el tret de sortida l'atleta s'impulsa amb l'starting i fa els 10 ò 20 primers metres lleugerament ajupit, per finalment posar l'esquena completament recta. Això permet una major obertura de cames. L'atleta s'ha d'impulsar fortament contra el terra en comptes de "recolzar-s'hi" com potser faria en una cursa de fons o mig fons.

Les carreres de mig-fons són aquelles compreses entre els 600 i els 3.000 metres. Les curses més populars són la de 800 metres llisos, la de 1.500 i la de 3.000. També ho seria la milla (atletisme) tot i no ser olímpica. En aquestes carreres l'atleta segueix una estratègia prèviament estudiada accelerant i minorant la marxa per poder durar tota la distància, també hi ha atletes que van durant tota la carrera a la mateixa velocitat. En aquestes proves no es comença amb starting, sinó de peu, i es col·loquen en una línia corba de la pista, sense carrer únic; l'única excepció són els 800 metres llisos on si que es comença amb starting i durant una distància hi ha carrer únic. L'atleta fa una menor obertura de cames i l'acció dels genolls no és tant important com a les proves de velocitat.

Les carreres de fons són totes les curses d'una distància superior als 3.000 metres: 5.000, 10.000, marató (42.195 metres), cross (els dos últims es disputen fora de la pista)... Els atletes d'aquestes proves intenten evitar tots els moviments necessaris, els genolls no es belluguen gaire i l'obertura de cames i força menor que a les carreres de mig-fons i de velocitat.

Les carreres de tanques són de 400 metres o inferiors en distància. L'atleta ha de superar un conjunt de 10 tanques, de diferent alçada segons la categoria i el sexe. La distància entre les tnauqes és diferent segons la distància que es recorri. Per passar les tanques correctament primer s'ha d'estendre una cama, passar la tanca (sense perdre el ritme) i posar-la ràpidament al terra, la segona cama passa doblegada perpendicularment al cos (de tal manera que queda paral·lela al terra): la flexibilitat és un element clau en aquesta prova. Les carreres d'obstacles són semblants, la distància més comuna són els 3.000 metres, l'atleta ha de superar obstacles que no poden caure i cada volta han de superar una riera.

Les carreres de relleus hi participen 3 o 4 (depenent de la cursa) atletes del mateix equip. Aquests van recorrent una distància determinada i passant un tub rígid anomenat testimoni al següent del seu equip. El canvi s'ha de produir en una zona de 18 metres.

En la marxa els atletes han de tenir sempre un peu en contacte amb el terra, o que això aparenti a simple vista, això evita que els atletes corrin, els atletes que incompleixin aquesta norma reben les targetes dels jutges. Les distàncies comprenen des dels 1.500 metres fins als 50km.

[edita] Concursos

Són:

Salts: Salt d'alçada, salt amb perxa, salt de llargada i triple Salt

Llançaments: Pes, disc, martell i javelina.

Els concursos són aquelles proves de l'atletisme que no són ni curses ni combinades: els salts i els llançaments. Les proves que conformen aquest gran grup són molt variades i diverses.

En el salt d'alçada l'atleta ha de superar un llistó saltant-hi per sobre. La tècnica emprada actualment és la de fosbury. El salt amb perxa té aspectes comuns amb el salt d'alçada: l'objectiu es passar un llistó per sobre, en aquest cas, però, els atletes s'ajuden d'una barra flexible anomenada perxa.

El salt de llargada consisteix en fer el salt a major distància horitzontal del punt de batuda. El triple salt és igual excepte que des del punt de batuda fins la fossa es poden fer 2 passes per acabar amb un salt (que seria com la tercera passa).

El llançament de pes consisteix en llançar un pes de 7,26kg el homes i 4kg les dones el més lluny possible sense sortir d'un cercle de llançament.

El llançament de disc i el llançament de martell consisteixen, també, en llançar el més lluny possible un disc o un martell respectivament donant una voltes prèvies per agafar impuls.

El llançament de javelina en comptes de desenvolupar-se en el cercle de llançament es fa en un passadís, també s'ha d'intentar llançar el més lluny possible el javelina.

[edita] Combinades

Són:

Decatló i heptatló.

Aquestes proves es caracteritzen per comprendre dins seu moltes altres proves. Són "conjunts" d'algunes de les proves esmentades anteriorment. En aquestes competicions es compten els punts guanyats a cada prova, que varien segons la marca aconseguida, comptant com a 10.000 la marca ideal, en el cas del decatló.

Al decatló es realitzen les següents proves: (primer dia) 100m llisos, salt de llargada, llançament de pes, salt d'alçada, 400m llisos i (segon dia) 110m tanques, llançament de disc, salt amb perxa, llançament de javelina i 1500m. Aquesta prova només és masculina.

A l'heptatló es realitzen les següents proves: (primer dia) 100m tanques, salt d'alçada, llançament de pes, 200m llisos i (segon dia) salt de llargada llançament de javelina i 800 metres llisos. Aquesta prova només és femenina.

[edita] Pista

L'atletisme, normalment es duu a terme a una pista ovalada descoberta formada per un mínim de 4 carrils (acostumen a ser 8, la recta d'arribada a de tenir un mínim de 6 carrils) on es realitzen les curses, i a l'interior dels carrils una zona on s'hi fan els salts i llançaments; aquestes són les pistes descobertes. Totes les pistes han de passar un control de la IAAF per controlar-ne la qualitat. També pot disputar-se a pistes cobertes, que són més petites o a exteriors com poden ser camins, carreteres...

El "terra" de les pistes s'anomena tartan, un material sintètic. Acostuma a ser de color marró o en alguns casos blau. També pot ser que el terra sigui mineral, d'argila, de cendra o fins i tot d'herba.

Les pistes, al llarg de la història han variat molt. Si la principi eren de sorra per dificultar la velocitat actualment faciliten molt més les carreres. Els materials han canviat, cada cop les infraestructures són més resistents, etc. La distància d'una volta, a més, a anat variant contínuament: 1896 (Atenes) - 333,33m; 1900 (París) - 500m; 1904 (St. Louis) - 536,45m (un terç de milla); 1908 (Londres) - 536,45m; 1912 (Estocolm) - 383m; 1924 (París) - 500m; actualment són de 400 metres.

[edita] Pista descoberta

Els estadis importants tenen accessos a l'estadi a les quatre cantonades i estan envoltades per grades, on s'hi situa el públic.

La construcció d'aquestes pistes és molt costosa i difícil degut, principalment a l'elevat preu de construcció, la gran superfície que ocupen, juntament amb tot el material necessari que provoquen que s'acabin aprofitant els espais lliures per a desenvolupar-hi altres esports.

[edita] Curses

Les mides són parlant de la "pista ideal".

El carrer 1 (l'interior) fa 400 metres cada volta. Hi ha dues rectes paral·leles (d'uns 84 metres) i dues corves amb el mateix radi cada una (d'uns 36,5m), és a dir, la pista és simètrica per 2 eixos. Les voltes que fan els corredors són en el sentit contrari de les agulles del rellotge, és a dir, de les dues parts aniran sempre per la dreta. A l'inici de la recta hi ha d'haver un espai amb tartan d'uns 3 metres i al final d'uns 17 perquè els atletes no tinguin problemes a l'hora de frenar. A l'interior del carrer 1, per separar la zona de carreres i la d'altres proves, hi ha una vorada d'uns 5 centímetres d'alçada i 5 d'amplada que acostuma a ser metàl·lica. Tot i això també hi ha d'haver una línia blanca que delimiti la zona, i en cas d'haver-se de moure la vorada per la realització de concursos o determinades curses s'haurà de marcar amb cons o banderes (de 20 centímetres, com a mínim, d'alçada) el recorregut original de la pista, tanmateix no podran estar a més de 4 metres entre un i l'altre.

La distància dels carrers es compta a la línia externa. Cada carrer fa 1,22 metres d'amplada (amb una variació possible d'1 centímetre), senyalat per ambdues bandes per línies blanques de 5 centímetres d'amplada. La inclinació de la pista no pot superar 1:100 (normalment cap a l'interior) i el desnivell l'1:1.000 cap a la direcció de la carrera. Les zones de seguretat són de més d'un metre a l'interior i d'aproximadament un metre a l'exterior, on no hi pot acabar ni material, ni obstacles, etc. a més, tots els sistemes de drenatge que hi hagi en aquesta zona hauran d'estar al mateix nivell que la pista. La "riera" emprada a proves d'obstacles ha d'estar a l'interior o exterior de la segona curva i ha de tenir unes dimensions de 3,66m x 3,66m x 0,70m.

Just abans de la sortida de la recta hi ha d'haver el número de cada carrer pintat de color blanc, de més de mig metre d'alçada i llegibles en la direcció de la carrera. A l'arribada es poden posar dos pals blancs rígids, a més de 0,30 metres de distància de la pista sempre i quan no dificultin la feina de la foto-finish, les seves mides hauran de ser d'uns 1,40 x 0,08 x 0,02 metres. En les carreres on es comença amb carril propi, però acaben amb carrer lliure (com els 800 metres llisos) es deixaran un prismes o cons just a la zona on es produeixi el canvi.

També hi ha d'haver un passadís especial per enllaçar les proves que es fan fora la pista (marató, mitja marató) i que acaben a dins.

Fórmula matemàtica:

84,39m (cada recta) x 2 = 168,78m

36,80 (radi de les corbes) x 3,1416 (nombre pi, aprox.) = 115,61m

115,61 (cada corba) x 2 = 231,22m

168,78 (les dues rectes) + 231,22 (les dues corbes) = 400m

[edita] Salts

El salt de llargada es desenvolupa en un carrer d'uns 40 metres de llargada de la mateixa amplada que els carrers de les curses (1,22m). La taula de batuda fa 0,20m ± 0,02 x 0,10m ± 0,01. La fossa de caiguda haurà d'estar plena de sorra i no podrà fer menys de 2,75 metres d'amplada i no podrà estar més aprop de 10 metres de la taula de batuda. Aquestes intal·lacions també són emprades pel triple salt on l'únic canvi que hi ha és que la taula es situa (en competicions internacionals) a 13 metres en els cas dels homes i a 11 en el de les dones.

El salt d'alçada es fa en un passadís semicircular amb un mínim de 20 metres de radi i un matalàs d'un mínim de 3 x 5 metres.

El salt amb perxa compta amb un carrer de d'uns 40 metres x 1,22, un caixetí on posar la perxa i un matalàs de caiguda de 6,50m x 5m.

[edita] Llançaments

El llançament de pes es desenvolupa en un cercle de llançament de 2,135 metres, un contenidor d'1,22 m. ± 0,01 x 0,112 x 0,10 m. ± 0,02 i el sector de caiguda de 25 metres de radi i 17,10 de corda.

El llançament de disc compta amb un cercle de llançament de 2,50m, una gàbia protectora i un sector de caiguda de 80 metres de radi i 54,72 de corda.

La instal·lació del llançament de javelina consisteix en un passadís de 30 a 36,50 metres amb una amplada de 4, un arc amb un radi de 8m i un sector de caiguda de 100 metres de radi i 50 de corda.

La instal·lació del llançament de martell és un cercle de llançament de 2,135 de diàmetre, gàbia protectora i un sector de caiguda de 90 metres de radi i 61,56 de corda.

Rara vegada alguns d'aquests llançaments poden desenvolupar-se a descampats adjacents a la pista, normalment per no fer malbé la gespa de l'interior, que molts cops s'utilitza com a camp de futbol, rugbi o hoquei sobre herba.

[edita] Pista coberta

També pot ser que es desenvolupi a pistes cobertes, on la recta fa només 50 metres, la meitat d'una pista normal, no s'hi poden fer proves com el llançament de disc o javelina per l'escàs espai del qual es disposa. Una característica d'aquestes pistes és que a l'interior no hi ha gespa. Just a la meitat hi ha una recta per desenvolupar els 60 metres llisos.

[edita] Exteriors

Tot i això hi ha proves com els crossos, algunes curses de marxa i les maratons que es desenvolupen a camins o carreteres.

[edita] Equipament i material

El material necessari és molt variat segons la prova que es vulgui fer. En les curses és imprescindible disposar dels tacs de sortida (també anomenats estrebs o starting). En el salt amb perxa i el d'alçada es necessita un matalàs per aturar les caigudes. En els llançaments, lògicament es necessiten els instruments que es llançaran. Totes les pistes, a més han de comptar amb valles i obstacles per poder desenvolupar les proves.

El material que han de portar els jutges també varia segons la prova i segons el paper que tenen. Per exemple en un salt de llargada, uns s'encarregaran d'allisar la sorra, uns altres de mesurar, i uns altres de verificar que el salt és vàlid. Per tant és molt difícil fer una llista de tot el material que es pot necessitar a l'hora de fer de jutge.

L'equipament de roba consisteix en un conjunt format per una samarreta i uns pantalons (molt curts) o unes malles i el calçat corresponent que la majoria de cops consisteix en unes botes de claus, aquestes poden tenir claus només a la part davantera (per a curses) o a tota la planta (per a alguns salts), si es fan llençaments el les botes no tenen claus sinó que tenen una sola llisa per poder lliscar pel cercle de llançament.

[edita] Entrenament

Al principi de l'entrenament d'un atleta comença practicant moltes proves molt diverses. Amb el temps, l'atleta s'anirà especialitzant i segurament ja tindrà unes preferències. Si l'atleta no té cap prova "especial" pot dedicar-se a fer proves combinades.

Com pràcticament tot el relacionat amb l'atletisme, l'entrenament també és molt variat segons les proves que es disputin. Tot i així podem apreciar que els sprints, la flexibilitat i la força tant de cames com de braços són molt importants en la majoria de disciplines.

L'entrenament és diferent depenent de si hi ha competicions pròximament, de l'estat de l'atleta, de les condicions meteorològiques, etc. però normalment acostumen a seguir un patró: primer un exercicis d'escalfament (fer footing, estiraments...), després unes proves generals (exercicis de multi salts, abdominals i flexions...), posteriorment exercicis especialitzats per la prova que es vol treballar i finalment exercicis per "deixar-se anar" com són el footing i els estiraments.

[edita] Categories

Com en tots els esports a l'atletisme hi ha diferents categories segons l'edat.

• Promoció (regides per la Federació Catalana d'Atletisme a Catalunya)
  • Aleví (10-11 anys)
  • Infantil (12)
  • Cadet (13-14)
• Regides per la IAAF
  • Juvenil (15-16)
  • Júnior (17-18)
  • Sènior
  • Veterans (normalment a partir del 35)

[edita] Els millors medallistes de la història

Aquí hi ha una llista de tots els atletes amb 4 o més medalles en uns jocs olímpics (incloent-hi els del 1906).

1. Raymond Clarence Ewry: 10 medalles d'Or; Triple Salt; del 1900 al 1908 (inclòs el 1906)
2. Paavo Nurmi: 9 medalles d'Or, 3 medalles de plata; del 1920 al 1928
3. Carl Lewis: 9 medalles d'Or, 1 medalla de plata; Sprint; del 1984 al 1996
4. Martin Sheridan: 5 medalles d'Or, 3 medalles de plata, 1 medalla de bronze; llançament de pes, de disc, de pedra, salt de llargada dret i salt d'alçada dret; del 1904 al 1908 (inclòs el 1906)
5. Ville Ritola: 5 medalles d'Or, 3 medalles de plata; 1924 i 1928
6. Michael Johnson: 5 medalles d'Or; Sprint; 1996 i 2000
7. Eric Lemming: 4 medalles d'Or, 3 medalles de bronze; del 1900 al 1912 (inclòs el 1906)
8. Jim Lightbody: 4 medalles d'Or, 1 medalla de plata, 2 medalles de bronze; del 1904 al 1908 (inclòs el 1906)
9. Evelyn Ashford: 4 medalles d'Or, 1 medalla de plata; Sprint; del 1984 al 1992
10. Hannes Kolehmainen: 4 medalles d'Or, 1 medalla de plata; 1912 i 1920
11. Meyer Prinstein: 4 medalles d'Or, 1 medalla de plata; del 1900 al 1906
12. Melvin Sheppard: 4 medalles d'Or, 1 medalla de plata; del 1908 al 1912
13. Emil Zátopek: 4 medalles d'Or, 1 medalla de plata; Langstreckenlauf, Marató; 1948 i 1952
14. Fanny Blankers-Koen: 4 medalles d'Or; 1948
15. Betty Cuthbert: 4 medalles d'Or; Sprint; 1956 i 1960
16. Robert Korzeniowski: 4 medalles d'Or; del 1996 al 2004
17. Alvin Kraenzlein: 4 medalles d'Or; 1900
18. Al Oerter: 4 medalles d'Or; Llançament de disc; del 1956 al 1968
19. Jesse Owens: 4 medalles d'Or; 1936
20. Lasse Viren: 4 medalles d'Or; 1972 i 1976
21. Bärbel Wöckel: 4 medalles d'Or; Sprint; 1976 i 1980

[edita] Fonts

• Portal de Atletismo (castellà)
• Atletismo (castellà)
• Atletismo de l'Encarta (castellà)
• Historia del Atletismo (castellà)
• La historia del atletismo (castellà)
• HISTORIA DEL ATLETISMO (castellà)
• La pista de atletismo (castellà)

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Atletisme

• Federació Catalana d'Atletisme
• Atletisme al YouTube.
• Llista de totes les pistes de Catalunya (PDF)
• Millors marques actuals - Web del diari Marca (castellà)
• Esquema d'una pista d'atletisme amb totes les mides (imatge)

Principals proves de l'atletisme

Velocitat: 60 m | 100 m | 200 m | 400 m ".." Tanques: 100 m tanques | 110 m tanques | 400 m tanques Mitja distància: 800 m | 1500 m | 3000 m | 3000 metres obstacles Llarga distància: 5,000 m | 10,000 m | mitja marató | marató ultramarató | curses de varis dies | cross del país Relleus: 4 x 100 m | 4 x 400 m ".." Marxa Llançaments: Disc | Pes | Javelina | Martell Salts: Salt d'alçada | Salt de llargada | Perxa | Triple salt Combinades: Pentatló | Heptatló | Decatló

Llista de proves de l'atletisme