Antiga Grècia

De Viquipèdia

Història de Grècia
Civilització egea	abans del 1600 aC
Civilització micènica	ca. 1600 aC – 1200 aC
Edat fosca grega	ca. 1200 aC – 800 aC
Antiga Grècia	776 aC – 323 aC
Grècia hel·lenística	323 aC – 146 aC
Grècia romana	146 aC – 330 dC
Imperí bizantí	330 dC – 1453 dC
Grècia otomana	1453 dC – 1832 dC
Grècia moderna	després del 1832 dC

L'Antiga Grècia, la Grècia Clàssica o la civilització hel·lènica són els noms amb què es coneix el període de la història grega, que abastaria gairebé un mil·lenni, fins a la mort d'Alexandre Magne, esdeveniment que marcaria el començament del període hel·lenístic subsegüent. L'Antiga Grècia és considerada pels historiadors com el fonament de la cultura occidental. La cultura grega va tenir una poderosa influència en l'Imperi Romà, el qual portaria la seva versió a diverses parts d'Europa. La cultura grega és la base de la cultura occidental, sobre la qual ha influït i continua influint, fins i tot en la llengua, la política, els sistemes educatius, la filosofia, la ciència, l'art i l'arquitectura del món modern, estimulant el Renaixement de l'Europa Occidental i durant els ressorgiments neoclàssics dels segles XVIII i XIX a Europa i a Amèrica.

L'Antiga Grècia és un terme utilitzat per referir-se al món de parla grega de l'antiguitat. Es refereix no només a la península geogràfica de la Grècia moderna, sinó també a totes les àrees de la cultura grega que foren colonitzades pels grecs:

Xipre i les illes de la mar Egea, la costa d'Anatòlia, Sicília i el sud d'Itàlia (regió coneguda com la Magna Grècia), a més de diversos assentaments i colònies dels actuals estats d'Albània, Bulgària, Egipte, el sud de França, Líbia, la costa mediterrània de la Península Ibèrica i Ucraïna (la península de Crimea). També s'hi inclou l'Imperi Persa d'aleshores, després de les conquestes d'Alexandre el Gran.

Taula de continguts

1 Orígens i cronologia
2 Societat
- 2.1 Estructura social
- 2.2 Educació
3 Geografia de l'Antiga Grècia
4 Vegeu també

[edita] Orígens i cronologia

Es creu que el poble grec va immigrar al sud cap a la península balcànica en diverses onades a finals del tercer mil·lenni aC, la útlima de les quals seria la invasió dòrica. El període de 1600 al 1100 aC és el període de la civilització micènica, coneguda per la guerres de Troia encapçalades pel rei Agamenó, segons els relats èpics d'Homer. El període de 1100 aC al 700 aC. és conegut com l'"edat fosca" atès que no n'ha sobreviscut cap text primari, i molt poques restes arqueològiques. Els texts secondaris i terciaris, com ara les histories d'Herodot, la descripció de Grècia de Pausanies, la biblioteca de Diodor i les cróniques de Jerònim, contenen breus cronoogies i llistes de reis que governarien durant aquest període. La història de la Grècia Antiga acaba amb la fi del regnat d'Alexandre Magne que moriria el 323 aC. Els esdeveniments subsegüents es descriuen com la Grècia Hel·lenística que terminaria amb la conquesta dels territoris grecs per part de Roma, encara que per altres historiadors, per la seva influència en l'Imperi Romà, acabaria amb l'accpetació del cristianisme com a religió oficial de l'imperi.

Així doncs la historiografia divideix la Història de l'Antiga Grècia en els següents períodes:

Període arcaic: des de la fundació dels primers estats grecs. Al principi hi ha l'edat heroica que coneixem per la mitologia grega, després un període del qual en sabem molt poc i finalment l'època pròpiament històrica.
Període clàssic: des de les Guerres Mèdiques. Hi destaquen les Guerres Mèdiques, la Guerra del Peloponès i les Guerres Macedòniques (dirigides primer per Filip II de Macedònia i després pel seu fill Alexandre el Gran).
Període hel·lenístic: des de la mort d'Alexandre el Gran fins a la conquesta de Grècia per part de Roma.

La majoria dels historiadors i polítics grecs les obres de les quals han sobreviscut, principalment Herodot, Tucídides, Xenofont, Demòstenes, Plató i Aristòtil, eren atenesos o pro-Atenes. Per això, sabem molt més de la història i política d'Atenes que no pas de cap altra ciutat grega. Aquests escritors, a més, es concentren sobretot en la història política, militar i diplomàtica, i sovint ignoren la història social i econòmica. Les històries de l'Antiga Grècia han de superar aquests límits amb l'arqueologia i altres eines de la historiografia.

[edita] El sorgiment de Grècia

Partenó d'Atenes

Durant el segle VIII aC, Grècia va començar a emergir de l'edat fosca que havia succedit a la civilitzacio micènica. L'alfabetisme s'havia perdut i l'escriptura micènica havia estat oblidada. Els grecs, però, van adaptar l'alfabet fenici al grec i van començar a realitzar-se escrits des del 800 aC. Grècia va ser dividida en petites comunitats autònomes, un patró imposat per la geografia de Grècia on cada illa, vall i plana és separada dels seus veïns per aigua o muntanyes.

En progressar econòmicament Grècia, la seva població va començar a créixer més enllà de la seva capacitat agrícola en base a les terres llaurables disponibles. D'acord a l'historiador Mogens Herman Hansen la població grega va incrementar-se de 700.000 a gairebé 10 milions del 800 al 250 aC. Des del 750 aC, va començar un període de 250 anys d'expansió, en què els grecs van establir colònies en totes direccions. A l'est, la costa egea d'Àsia Menor va ser la primera a ser colonitzada; després seria Xirpe i les costes de Tràcia, el mar de Màrmara i la costa sud del mar Negre. Gradualment, la colonització grega a l'est va arribar al territori de la Ucraïna d'avui dia. A l'oest les costes d'Albània, Sicília i el sud d'Itàlia van ser colonitzades, així com les costes de França, Còrsega, i el nord-est d'Espanya. Al sud es van fundar colònies a Egipte i Líbia. Les ciutats actuals de Siracusa, Nàpols, Marsella i Istanbul van tenir llurs orígens com a ciutats gregues de Siracusa, Neapolis, Massilia i Bizantium.

Al segle VI aC el món grec s'havia convertit en una àrea cultural i lingüística molt més gran que l'àrea geogràfica de la Grècia actual. Les colònies gregues, encara que no eren unides políticament, mantenien enllaços culturals, religiosos i comercials entre elles. Els grecs, a casa seva i a les colònies s'organitzaven com a comunitats independents i les ciutats, les polis, es van convertir en la unitat bàsica de govern grec.

Durant aquest període es va produir un desenvolupament important a tot el món grec, acompanyat del creixement del comerç i la manufactura. També es va produir un millorament important dels estàndards de vida de la població general. Alguns estudis estimen que la grandària mitjana de les cases gregues va ser cinc vegades més gran el 300 aC que el 800 aC, la qual cosa suggereix un creixement en la renda mitajana de la població. Al segle IV aC., el món grec era el territori més desenvolupat i avançat del món. D'acord als historiadors econòmics, era una de les economies pre-industrials més avançades. El salari diari d'un treballador grec era, en termes de grans (13 kg), més de quatre vegades més gran que no pas el salari d'un egipci (3 kg).

[edita] Conflictes socials i polítics

Les ciutats gregues eren, originalment, monarquies, encara que molts d'elles eren massa petites i el terme "rei" (basileus) dels seus governants pot ser confús. Essent una regió amb escassesa de terra per a llaurar, eren els terratinents els que tenien el poder i que formaven una aristrocràcia guerrera involucrant-se en petites guerres internes i aíxi, ràpidament eliminant la monarquia. Al mateix temps el sorgiment d'una classe comerciant o mercantil (fet representat per la introducció de l'ús de la moneda, el 680 aC) va produir un conflicte de classes a les grans ciutats. Des del 650 aC les aristocràcies tenien que lluitar per no ser enderrocades i reemplaçades per líders populistes aleshores anomenats tirans (tyranoi), una paraula antiga que no tenia el significat actual d'opressió dictatorial.

Per al segle VI aC diverses ciutats ja havien emergint com a centres dominants dels afers grecs: Atenes, Esparta, Corint i Tebes. Cadascuna d'aquestes havia controlat les àrees rurals que les envoltaven; Atenes i Corint esdeviendrien potències marítimes i comercials. Atenes i Esparta van tenir una rivalitat tal que dominaria la política grega per generacions.

A Esparta, l'aristocracia terratinent encara conservava el poder, i la constitució de Licurg (al voltant del 650 aC) va afermar el seu poder i va donar a Esparta un règim militarista sota una monarquia dual. Esparta va dominar les altres ciutats del Peloponès, llevat d'Argos i Acaia.

A Atenes, per contra, la monarquia havia estat abolida el 685 aC i les reformes de Soló van establir un sistema moderat de govern aristòcrata. Els aristòcrates van ser succeïts per la tirania de Pisístrat i els seus fills, que farien de la ciutat una potència naval i comercial. Quan els pisiatrides van ser enderrocats, Clístenes va establir la primera democràcia del món (500 aC) amb el poder compartit per una assemblea formada per tots els ciutadans barons. Però, cal esmentar que només una minoria dels habitants eren ciutadans, s'excloïen els eslcaus, els homes lliures i els no atenesos.

[edita] Les guerres perses

Imperi Persa el 490 aC.

A Jònia (sobre la costa egea), les ciutats gregues, que incloïen els grans centres de Milet i Halicarnàs, no van poder mantenir llur independència i van ser conquerides per l'[[Imperi Persa[[ el segle VI a.C. El 499 aC els grecs es van aixecar en la revolta jònica, i Atenes i altres ciutats gregues van donar-los suport.

El 490 aC el rei persa Darios I, després de sumprimir la revolta de les ciutats jòniques, va enviar una flota per castigar els grecs. Els perses van arribar a Àtica, però, van ser derrotats en la batalla de Marató per l'exèrcit grec encapçalat pel general Milcíades. El monticle de l'enterrament dels atenesos encara es pot veure a Marató.

Deu anys després, el successor de Darios I, Xerxes I de Pèrsia va enviar-hi una força molt més poderosa per terra. Després de ser detinguts pel rei d'Esparta Leònides a Termòpiles, Xerxes va avançar cap a Àtica, capturant i cremant Atenes. Però, els atenesos havien evacuat la ciutat per mar, i sota Temístocles, van derrotar a la flota persa en la batalla de Salamina. Un any després, els grecs, sota Pausanies l'espartac, van derrotar l'exèrcit persa a Platea.

La flota atenesa va perseguir els perses que fugien del mar Egeu i el 478 aC van capturar Bizanci. En fer això, els atenesos van incoporar les forces de totes les illes-estat i altres ciutats-estats en una aliança, anomenada la Lliga de Delos atès que la tresoreria es trobava a la ciutat sagrada de Delos. Els espartans, encara que havien participat en la guerra, van aïllar-se, permetint que Atenes s'establís com a potència naval i comercial única.

[edita] El domini d'Atenes

Les guerres perses van produir un segle de domini atenès sobre tots els afers grecs. Atenes era l'únic senyor de la mar, i també la potència comercial, encara que Corint era el seu rival més seriós. L'estadista més important d'aleshores era Pèricles, que utilitzaria el tribut dels membres de la Lliga de Delos per construir el Partenó i altres monuments de la Grècia clàssica. A mitjan del segle V aC la Lliga s'havia convertit en l'Imperi d'Atenes, un canvi simbolitzat per la transferència de la tresoseria de Delos al Partenó el 454 aC.

La riquesa d'Atenes va atreure a la gent intel·lectual i artística dotada de tot Grècia i també va produir el sorgiment d'una clase rica que per patrotzinar-la. L'estat atenès també va patrotzinar l'educació i les arts, especialment l'arquitectura. Atenes es va convertir en el centre de la literatura, la filosofia i les arts. Alguns dels grans homes de la cultura occidental i de la història intel·lectual van viure a Atenes durant aquest període: els dramaturgs Esquil, Aristòfanes, Eurípides i Sòfocles; els filòsofs Aristòtil, Plató i Sòcrates; els historiadors Herodot, Tucídides i Xenofont; el poeta Simònides, i l'escultor Fídies. La ciutat es va convertir, en paraules de Pericles, "l'escola de Grècia".

Els altres estats grecs van acceptar, al començament, el lideratge grec en la guerra contínua contra els perses, però, després de la caiguda del polític conservador Cimó d'Atenes el 461 aC. Atenes es va convertir en una potència imperialista. Després de la victòria grega en la batalla d'Eurimedont el 466 aC, els perses ja no eren més una amenaça, i alguns estats, com ara Naxos, van intentar separar-se de la Lliga, però, van ser forçats a somtetre's. Els nous líderes atenesos, Pericles i Efialtes van permetre que les relacions entre Atenes i Esparta es deterioressin, i el 458 aC es va inciar una guerra. Després d'alguns anys de guerra inconclusa, es va signar un tractat de pau de 30 anys entre la Lliga de Delos i la Lliga del Peloponès (Esparta i els seus aliats). Aquest tractat va coincidir amb l'útlima batalla entre els grecs i els perses, una batalla marítima prop de Salami i Xipre, seguida de la Pau de Càlies (450 aC) entre els grecs i els perses.

[edita] Guerra peloponesa

Grècia durant la guerra peloponesa

El 432 aC la guerra va esclatar entre Atenes i Esparta i els seus aliats. Les causes immediates de la guerra peloponesa varien segons el relat. No obstant, tres són les causes consistents entre els historiadors antics, principalment Tucídides i Plutrac. Abans de la guerra, Corint i una de les seves colònies, Corcira (avui dia Corfú) van començar una disputa en la que Atenes va intervenir. Ràpidament, Corint i Atenes van disputar el control de Potidea (prop de l'actual Nea Potidaia), i finalment Atenes va assetjar la ciutat. Atenes va fer públic una sèrie de decrets econòmics anomenats "Els Decrest Megarians", que imposaven sancions econòmiques sobre el poble megarià. Atenes va ser acusada pels aliats peleponesos de violar el Tractat de Trenta Anys de Pau, i Esparta va declarar formalment la guerra contra Atenes.

Cal esmentar que molts historiadors consideren que aquestes són les raons immediates de la guerra. Argumenten, però, que la causa fonamental va ser el ressentiment creixent d'Esparta i els seus aliats contra la dominació d'Atenes de tots els afers dels grecs. La guerra va durar 27 anys, en part perquè Atenes era una potència naval i Esparta una potència militar terrestre.

L'estratègia inicial d'Esparta era envair l'Àtica, però, els atenesos van suportar l'assetge darrera dels seus murs. Una plaga, però, va causar severes baixes, incloent-hi Pericles. Al mateix temps, una flota atenesa va portar tropes al Peleponès, que guanyarien les batalles de Naupacte (429 aC) i Pilos (425 aC). Desprès de molts anys, el líder moderat atenès va signar la Pau de Nícies (421 aC).

El 418 aC, però, la hostilitat entre Esparta i l'aliat atenès Argos els va dur a la guerra una vegada més, la qual cosa portaria al partit guerrer al poder en Atenes. El 415 aC. Alcibiades va persuadir a l'Assemblea atenesa d'inciar una expedició contra Siracusa, un aliat peleponès de Sicília. Encara que Nícies no estava segur de l'èxit d'aquesta expedició, va ser designat, amb Alcibiades, caps de l'expedició. Després, però, de ser acusat pels seus companys, va fugir a Esparta persuadint al poble de donar suport a Siracusa. Com a resultat d'això, l'expedició va ser un desastre.

Esparta va construir una flota (amb el suport dels perses) i va trobar un excepcional líder militar, Lisandre, que va ocupar el Hel·lespont, la font atenesa d'importacions de gra. Amenaçats, doncs, amb fam, els atenesos van enviar llur última flota per enfrontar-se a Lisandre, el qual els derrotaria a Egospòtam (405 aC) La derrota llur flota significaria la fallida d'Atenes. El 404 aC. Atenes va demanar la pau, i Esparta va establir les condicions: Atenes no només perdria els murs que l'envoltaven i la seva flota, sinó a més, totes les seves possessions a l'exterior. Un partit anti-democràtic va prendre el poder a Atenes amb el suport espartà.

[edita] Dominació d'Esparta i Tebes

Amb la fi de la guerra peleponesa, Esparta seria l'amo de l'Antiga Grècia, però l'elit guerrera espartana no va poder prendre el seu lloc. En pocs anys el partit demoràtic va prendre el poder a Atenes i a altres ciutats. El 395 aC, els governadors espartans van remoure Lisandre del poder, i Esparta va perdre la seva supremacia naval temporal. Atenes, Argos, Tebes i Corint van amenaçar el domini espartà en la guerra coríntia, la qual terminaria de manera inconclusa el 387 aC. El mateix any Esparta va sorprendre l'opinió grega en conclure el Tractat d'Antàlcides amb Pèrsia per mitjà del qual rendien les ciutats de Jònia i Xipre, la qual cosa va revertir els cent anys de victòries gregues sobre Pèrsia. Esparta va intentar debilitar encara més el poder de Tebes, la qual cosa els va dur a una guerra en què Tebes formaria una aliança amb el seu antic enemic, Atenes.

Els generals de Tebes, Epaminondes i Pelòpides van guanyar en una victòria decisiva a Leuctres (371 aC). Com a resultat d'aquesta batalla es va acabar la supremacia espartana i es va establir el domini de Tebes, però, Atenes va recuperar el seu antic poder, atès que el poder de Tebes seria molt curt. Amb la mort d'Epaminondes a Mantinea (362 aC) la ciutat va perdre el seu més gran líder, i els seus successors van iniciar una guerra ineficaç de 10 anys amb Fòcida. El 346 aC el poble de Tebes va solicitar el suport de Felip II de Macedònia, per lluitar contra Fòcida, la qual cosa portaria als macedonis a l'escenari grec per primera vegada.

[edita] El sorgiment de Macedònia

Felip II de Macedònia

El regne de Macedònia s'havia format al segle VII aC. Van jugar un paper molt petit en la política gurega abans del segle V aC. A principis del segle IV aC el rei Felip de Macedònia, un home ambiciós educat a Tebes, volia tenir un paper molt més important. Principalment volia ser acceptat com al nou líder de Grècia, recuperant la llibertat de les ciutats gregues d'Àsia del domini persa. En prendre les ciutats gregues d'Amfípolis, Metona i Potídea, va gunayar el control de les mines d'or i plata de Macedònia. Això el va donar els recursos per assolir les seves ambiciones.

Felip va establir el domini macedoni sobre Tessàlia (352 aC) i Tràcia, i el 348 aC va controlar tota la regió al nord de Termòpiles. Va usar la seva riquesa per subornar els polítics grecs, i creant així un "partit macedoni" en cada ciutat de Grècia. La seva intervención en la guerra entre Tebes i Fòcida el va donar el reconeixement i l'opotunitat perquè Macedònia fos una potència en els afers grecs. Demòstenes, en una sèrie de discursos (filípiques), va aixecar una resistència contra l'avançament de Felip.

El 339 aC Tebes i Atenes van formar una aliança per a resistir la creixent influència de Felip. Felip va ser el primer a atacar, avançant cap a Grècia i derrotant els aliats a Queronea el 338 aC. Aquesta victòria marca l'inici del declive de les ciutats-estat, encara que van sobreviure amb certa autonomia fins als temps romans.

Felip va intentar guanyar els atenesos amb presents i afalacs, però, amb poc èxit. Va organitzar les ciutats en la Lliga de Corint, i va anunciar que encapçalaria l'inavsió de Pèrsia per alliberar les ciutats gregues i venjar les invasions perses del segle anterior. Però, no ho va realitzar: va ser assassinat el 336 aC.

[edita] Les conquestes d'Alexandre

Bust d'Alexandre

Felip va ser succeït pel seu fill de 20 anys d'edat, Alexandre, qui es proposaria posar a terme el plans del seu pare. Quan va veure que Atenes havia caigut, va cridar al poble atenès i a llurs tradicions per a destruir al rei persa. Va viatjar a Corint, on les ciutats gregues el van reconèixer com a líder dels grecs. Després viatjaria al nord per a reunir les seves forces. L'exèrcit amb el qual va envair l'Imperi Persa era fonamentalment macedoni, encara que molts idealistes de les ciutats greugues havien participat. Mentre Alexandre era a Tràcia, va escoltar que les ciutats gregues s'havien rebel·lat. Es va dirigir al sud, va capturar i destruir Tebes, com a advertència a la resta de les ciutats gregues que el seu poder no hauria de ser oposat.

El 334 aC Alexandre va avançar cap a Àsia Menor derrotant els perses en el riu Grànic. Així va guanyar el control de la costa jònica, i va fer una entrada triumfal per totes les ciutats gregues alliberades. Després va avançar de Cilícia cap a Síria on va derrotar Darios III a Issos (333aC). Després va avançar de Fenícia cap a Egipte on va tenir molt poca resistència; els egipcis el rebien com alliberador de l'opressió persa.

Imperi Macedoni sota Alexandre

Darios volia fer les paus amb Alexandre i retornar a casa seva triumfalment, però, Alexandre estava determinat a conquerir Pèrsia i més enllà. Va avançar de Síria cap a Mesopotàmia, i va derotar Dario a Gaugamela (331 aC) Darios va fugir i va ser mort per un dels seus seguidors, i Alexandre es va convertir en l'amo de l'Imperi Persa, ocupant Susa i Persèpolis sense cap resistència.

Mentrestant, les ciutats gregues volien fugir del control macedoni. A Megalòpolis el 331 aC, el regent d'Alexandre, Antípater va derrotar els espertans, els quals s'havien refusat a unir-se a la Lliga de Corint i a reconèixer la supremacia macedònia.

Alexandre continuava avançant sobre les àrees dels estats actuals d'Afganistan i Pakistan cap a la vall del riu Indus. El 326 aC va arribar a Punjab. Hauria avançat cap al Ganges i a Bengal, però, el seu exèrcit el va convèncer que ja es trobaven a la fi del món i es refusaven a anar més enllà. Alexandre va retornar, i va morir de febre a Babilònia el 323 aC.

L'imperi d'Alexandre es va dividir després de la seva mort, però, les seves conquistes van canviar per sempre el món grec. Milers de grecs van viatjar amb ell o després de la seva mort per establir-se a les noves ciutats que fundava, la més important, Alexandria a Egipte. Els regnes de parla grega a Egipte, Síria, Iran i Bàctria van ser establerts. El període hel·lenístic havia començat.

[edita] Societat

Les característiques úniques de la divisió social de l'Antiga Grècia eren la divisió entre l'home lliure i l'esclau, els papers diferenciats de l'home i la dona, la importància de la religió, i la poca importància del naixement per a basar l'estatus social. La forma de vida dels atensos era comuna a tot el món grec, a diferència del sistema espartà.

[edita] Estructura social

Només els homes lliures podien ser ciutadans i rebre la protecció completa de la llei a qualsevol ciutat-estat. A la majoria de les ciutats estats, a diferència de Roma, la prominència social no conferia cap dret especial. Per exemple, néixer en una família en particular no portava cap privilegi especial. De vegades, eren les unitats familiars les que controlaven les funcions religioses públiques, però, això no els donava poder de govern. A Atenes la població es dividia en quatre classes socials basades en llur riquesa; les persones podien canviar de classe social si tenien més diners. A Esparta, tots els ciutadans rebien el títol d'"igual" si acabaven llur educació. No obstant, els reis espartans, caps militars i religiosos, provenien només de dues famílies.

Els eslcaus no tenien cap poder ni estatus social. Tenien el dret de tenir una família i comprar propietats, però, no tenien cap dret polític. El 600 aC el concepte d'esclavatge va incloure el concepte de propietat; és a dir, els eslcaus podien ser venuts i comprats. Al segle V aC, un terç de la població d'algunes ciutats-estat eren esclaus.

La majoria de les famílies tenien esclaus com a servents o agricultors, fins i tot les famílies pobres en tenien un o dos. Els amos no podien copejar ni matar els seus esclaus. Els amos sovint els prometien la llibertat per fer que treballessin més. A diferència de Roma, els esclaus que eren alliberats no podien ser ciutadans sinó que es mesclaven amb la població d'estrangers.

Les ciutats-estats podien tenir esclaus públics, amb més independència que no pas els esclaus particulars. A Atenes, els esclaus públics s'encarregaven de buscar monedes falses, i els esclaus dels temples eren els servent de les deïtats.

[edita] Educació

Gimnasi de Pompeia

Per a estar preparats pel servei militar, els homes praciticaven l'exercisi físic tots els dies. Totes les ciutats-estats tenien, almenys, un gimnasi, un edifici per a practiar l'exercisi físic, una pista per còrrer, banys públics, una sala de lectura i un parc. A la majoria de les ciutats (llevat d'Esparta) els gimmansis eren exclusius pels homes, i els exercisis, els practicaven sense roba. Els festivals eren un esdeveniment d'entreteniment i cultura. Els déus eren honrats amb música, teatre i poesia. Els atenesos deien tenir una festivitat cada dos dies. Els esdeveniments panhel·lenics es realitzaven a Olímpia, Delfi, Nema i Ístmia.

Per a la majoria dels grecs d'aleshores, l'educació era privada, llevat d'Esparta. (No obstant durant el període hel·lenístic algunes ciutats-estat van establir escoles públiques). Només les famílies riques podien pagar un mestre. Els nens aprenien a llegir, escriure i a memoritzar les obres literàries. També aprenien a cantar i a tocar un instrument musical; també eren entrenats com a atletes i soldats. No estudiaven per a aconseguir una feina, sinó per a ser ciutadans eficaços. Les nenes també aprenien a llegir, escriure i a realitzar operacions aritmètiques simples, per a administrar llurs llars. Després de la infantesa, però, ja no rebien educació.

Un petit nombre de nens continuaven amb llur educació després de la infantesa. En l'adolescencia estudiaven filosofia com a guia moral i la retòrica per a fer discrusos persuasius en les corts de l'assemblea pública. Durant el període clàsssic, aquest tipus d'entrenament era indispensable per a tots els joves. Un element important de l'educació dels adolscents era la relació amorosa que mantenien amb un home major, llur mentor. L'adolescent aprenia del mentor, observant les seves activitats polítiques a l'àgora, el donava suport en la realització de les seves tasques públiques, s'exercitaven físicament en el gimnasi i assistien als simposis. Els estudiants més rics continuaven llur educació en una universitat a les ciutats més grans. Aquestes universitats eren organitzades pels famosos professors de l'antiguitat. Algunes de les universitats més importants d'Atenes eren el Liceu i l'Acadèmia.

[edita] Geografia de l'Antiga Grècia

[edita] Nom

El nom Hellas (del que deriva Hel·lens) corresponia inicialment a un petit districte de Phthiotis a Tessàlia, des del que es va estendre com a denominació a tota Grècia. No obstant durant el temps d'Homer no era comú de la nació grega. Homer anomena als grecs com a danes, aqueus o argius; però al començament del període històric el nom ja s'havia estès a tota la nació que es considerava descendent d'un ancestre comú de nom Hel·len. Qualsevol lloc poblat per grecs era part del mon hel·lènic. Hellas s'utilitzava també per designar les terres entre el golf d'Ambràcia i l'istme de Corint: Dicaercos i Scylax l'anomenaven Hellas Continua i els historiadors moderns Hellas pròpia.

El romans van anomenar al país Grècia (Graecia) i als hel·lens els hi van dir grecs (graeci). El primer autor que es troba utilitzant aquesta denominació és Aristòtil que diu que antigament el poble es deia grecs i més tard els van dir hel·lens. Es creu que el gentilici grecs fou usat pels habitants de l'oest de Grècia (la Magna Grècia) i fou el primer conegut pels romans, però no es va estendre a tot el poble, sinó que el nom usat a l'est, hel·lens, fou el que va predominar. Quan Grècia fou dominada pels romans la província central es va dir Acaia (Achaia) i no pas Grècia.

[edita] Muntanyes

El Mont Pindos forma la frontera entre Tessàlia i Epir. Diverses branques surten de les muntanyes Pindos a la zona de mont Tymphrestos (avui Velukhi); al est les dos cadenes de Othrys i Oeta cap al mar; al oest del Tymphrestos continuen les muntanyes epirotes cap al sud. Al sud del Tymphrestos la cadena del Pindos es divideix en dues branques una cap al sud-oest que passa per Etòlia, amb els noms de Corax i Taphiassos, fins al cap Antirrhion a l'entrada del golf de Corint, al altre costat del cap Rhion al Peloponès; l'altra branca, cap al sud-est, passa per Fòcida, Beòcia i Àtica, sota els noms de Parnassos, Helicó, Cithaeron, i Hymettus, fins a Sunion, la punta sud de l'Àtica, i fins i tot les illes Ceos, Citnos, Serifos i Sifnos son continuació de la cadena. Un altra cadena que surt de l'extrem est de l'Oeta, s'estén per la costa de la mar d'Eubea, creua Lòcrida i Beòcia (sota els noms de Cnemis, Ptoon, i Teumessos, fins que s'uneix a la cadena Parnes, branca lateral dels monts Cithaeron. Al sud del Parnes la cadena de Pentèlicos, on es produeix el cèlebre marbre pentèlic.

Des el mont Pindos cap el est es troba la plana de Tessàlia flanquejada per dues cadenes: les muntanyes Cambunies i el Mont Othrys. Les primeres tenen final a la costa prop del mont Olimp, la muntanya mes alta de Grècia amb uns 2956 metres, casi sempre coberta de neu a la part alta. Mont Othrys arriba a la mar entre els golfs Pagàsic i Màlic. Al sud de l'Olimp una cadena de muntanyes primer anomenat Ossa i després Pelion, corre per la zona costera paral·lela al Pindos. Tessàlia tancada per aquestes muntanes, només es accessible al nord per la vall de Tempe, entre l'Olimp i Ossa, per la que el riu Peneios corre cap a la mar; però al sud Tessàlia es oberta al mar formant els dos golfs ja esmentats; Epir al oest de Tessàlia es completament muntanyós amb muntanyes que van de nord a sud. A l'illa d'Eubea les muntanyes son continuació de les cadenes Ossa i Pelion i es perllonga cap a Andros, Tenos, Mikonos, i Naxos.

Al peu del mont Lacmon (avui Zygo), el punt on les muntanyes Pindos es divideixen, neixen quatre rius importants: el Aous i el Haliacmon, que reguen Il·líria i Macedònia; i el Peneios i Aquelos, que reguen Tessàlia i Epir. El riu Aquelos forma la frontera entre Acarnània i Etòlia fins a desembocar a la mar Jònica a l'entrada del Golf de Corint.

Al sud del mont Tymphrestos, Grècia s'arronsa per una espècie d'istme o dos golfs un a cada costat: el golf d'Ambràcia i el golf Màlic. Aquest istme separa la península de Grècia central de Tessàlia i Epir. La península de Grècia central es divideix en dos parts: al oest Etòlia i Acarnània, muntanyoses com l'Epir; al est, les muntanyes formen un pas conegut per les Termòpiles.

Entre el Parnassos i el Oeta hi ha la plana de Dòrida corre el riu Cefís que desaigua al llac Copais. També rega Beòcia . Àtica té forma triangular amb la base unida a la terra.

La serralada del Cithaeron es perllonga al est sota el nom de Parnes i arriba al golf de Corint i continua formant el país muntanyós de la Megàrida on sorgeixen les muntanyes Geraneies que creuen Megàrida per l'oest fins al golf Sarònic, essent l'illa Salamina continuació de la cadena. Les muntanyes Oneies, paral·leles a les Geraneies, arriben a Corint amb la fortalesa d'Acrocorint i l'istme de Corint.

Les muntanyes del Peloponès estan desconnectades de les altres muntanyes de Grècia. Sorgeixen a l'Arcàdia, al centre. Al nord una cadena va cap al oest i cap al est i acaba en el mont Cyllene (Zýria), de 2.373 metres; la punta occidental es l' Erymanthos (Olonos), de 2224 metres i entre aquest i el Cyllene es troben les muntanyes Aroanies (Khelmós), de 2354 metres; la part oriental es perllonga cap al sud on formen la serralada del Artemision (Turníki), de 1772 metres, i Parthenion (Róino), de 1217 metres. La cadena acaba al Parnon. Al sud d'Arcàdia hi ha una sèrie de muntanyes on neixen els tributaris de l'Alfeios i l'Eurotes; cap el sud-oest la serralada de Lycaeos (Dhiofórti), de 1420 metres. Des les muntanyes Lycaeos una cadena corre al sud i es troba amb l' Erymanthos, fent el límit occidental d'Arcàdia, sense tenir cap nom especial excepte al nord on es anomenada Pholoë; la part occidental es trencada per l'Alfeios que corre cap a la mar.

Les altres muntanyes del Peloponès son a Lacònia i Messènia i al sud d'Argòlida, al est, a l'Èlide, al oest; i a Acaia, al nord. Al sud d'Arcàdia les muntanyes Taygetos de nord a sud formen el límit entre Messènia i Lacònia, i acaben al cap de Taenarion, l'extrem sud de Grècia i d'Europa. La cadena del Taygetos es la mes llarga i alta de la regió i arriba als 2408 metres. Des el mont Parnon, cap al sud-est d'Arcàdia una cadena corre de nord a sud paral·lela a la costa i a la cadena del Taenaros i acaba al cap de Malea. Entre aquesta cadena del Parnon i la del Taygetos hi ha la vall de l'Eurotes, on es troba Esparta. Messènia es regada pel Pamisos, amb una plana extensa. El riu Neda separa Messènia de l'Èlide on es troben muntanyes derivades de les d'Arcàdia però amb força planes, la principal la de Pisa, a la regió del riu Alfeios, i una mes al nord al riu Peneios. Acaia té també una cadena muntanyosa amb planes a la zona costera i algunes valls. Argòlida en el seu mes ampli sentit (entre el golf Sarònic i el golf Argòlic) te una cadena muntanyosa amb abundància de planes.

[edita] Rius

Al nord de Grècia el Peneios, el Aquelos, el Evenos (a Etòlia paral·lel al Aquelos), el Esperqueios, el Cefís, el Asopos, el Ilissos (a Àtica), el Alfeios, el Eurotes (a Lacònia), el Pamisos (a Messènia) i el Peneios del Peloponès.

[edita] Llacs

Els llacs son a Tessàlia (Nessonis i Boebeis), a Etòlia (Triconis), a Beòcia (Copais) i a Arcàdia (l'Estimpalis i altres menors).

[edita] Volcans i terratrèmols

Algunes zones presenten rastres d'activitat volcànica: aigües calentes a les Termòpiles, a Aedepsos (Eubea) i a la península de Methana, entre d'altres llocs. A l'illa de Tera es troba el volcà mes important on es va produir una gran erupció el 1650.

Els terratrèmols son freqüents especialment al Peloponès. Un terratrèmol especialment greu es va produir el 464 aC amb milers de morts. Algunes ciutats han estat destruides per terratremols com Hèlice i Bura a Acaia. El 1817 la ciutat de Vostitza (antiga Aegion) fou casi destruïda.