Bretanya

De Viquipèdia

Bretanya


Informació
Capital:	Rennes
Població - Total - Densitat de població	3.021.000 hab. (2004) 111 hab/km²
Superfície	27.208 km²
Districtes	15
Cantons	201
Municipis	1 268
President del consell regional	Jean-Yves Le Drian
Departaments
Costes del Nord Aodoù-an-Hanternoz (en bretó) (22) Illa i Vilaine (35) Morbihan Ar Mor-Bihan (en bretó) (56) Finisterre (29)
Localització

Bretanya (en francès: Bretagne; en bretó: Breizh; en gal·ló: Bertaèyn) és una de les 26 regions de França. Ocupa una extensa península al nord-oest de l'estat francès de 27.209 km², la qual s'estén uns 240 km fins l'oceà Atlàntic, entre el canal de la Mànega al nord i el golf de Biscaia al sud. Rennes n'és la capital.

La regió de Bretanya, creada pel govern de Vichy durant la Segona Guerra Mundial, comprèn el 80% de l'antic ducat de Bretanya, considerat el bressol de la nació bretona. El 20% restant pertany actualment al departament del Loira Atlàntic, que forma part de la regió del País del Loira, amb capital a Nantes, que era la capital història del ducat de Bretanya.

[edita] El medi físic

El país, també conegut des d'antic com a Armòrica (en cèltic, “país dels pobles sobre el mar”), forma una accidentada península a l'oest de l'antiga província romana d'Aquitània. Hom en pot considerar l'interior dividit en dues parts per la vall de riu Aon (Aulne), que prolonga vers l'est el canal que uneix Nantes (Naoned) amb Brest. Les principals alçàries es troben a l'interior, i la costa és força escarpada. La península es divideix en dues zones orogràfiques força diferenciades:

Argoad (del cèltic koat, “bosc”), a l'interior, gairebé pla i tradicionalment ple de boscos, com el de Brekilien (en francès, Brocéliande), antic lloc sagrat dels celtes (on hi vivia Merlí). Tanmateix, han estat molt despoblats des del segle XVIII. Entre les seves sotsunitats, comprèn el Talar de Roazhon i el Plateau de Roc’han.
Armor o Arvor (del cèltic mor, ”mar”), a la costa, faixa de terra d'uns 1.300 kilòmetres de llarg, força accidentada i dividida en dues parts pel riu Aon, hi destaquen les principals unitats orogràfiques:
- Menez Arre, amb el Tuchenn Gador o Menez Mikael (384 m), la major alçària del país, i el Menez C’homm (330 m).
- Menezioù Du (Muntanyes Negres), separades de l'anterior per la Conca de Kastellin.
- Lanneier ar Menez (Landes de Menez), que tallen el país d'Argoad, i tenen l'alçària d'Ar Menez (340 m).
- Lanneier Lanvoz (Landes de Lanvaux).

La costa és força accidentada, i conté nombroses aber (similars a les ries gallegues) com les Leger (Guer), Trev (Trieux), Gouet, Argenon (Arguenon), Rans (Rance), Oded, Blaouezh (Blavet) i plegmor (badies), que compten amb petites enez (illes), com les de Groe/Groix, Sun, Baz i Ar Gerveur. Els principals ster o rius, tots ells de la conca atlàntica, són el Liger/Loire, Oust, Blaouezh, Doursec’h, Semnon, Gwilen/Vilaine, Trev, Gouet, Elorn, Oded, Skorv, Evel, Leff, Isole i Aon/Aulne. També hi ha nombrosos lenn (llacs), la gran majoria petits i sense importància, llevat Al Lenn Veur, Mikael, Lenn Gwerledan i Ar Dug.

A la costa es concentren les principals activitats humanes i econòmiques de Bretanya. La costa nord, vorejada pels altiplans granítics i esquistosos —Bro Leon, Bro Dreger, Penteur—, és marcada per forts espadats. Una gran part de la seva superfície és recoberta per dipòsits de loess que daten dels inicis del Quaternari. Al sud de Brest la costa és més plana, però més retallada de resultes d'una transgressió marina que inundà les parts baixes de les valls fluvials, excavades profundament en un peneplà, i formà nombroses ries i estuaris —Oded, Laita, Blaouezh (Blavet), Vilaine—, així com badies profundes —rada de Brest; badies de Douarnenez i Audierne—. Aquesta part és vorejada d'illes —Glenan, Groe (Groix), Houad (Houat), Edig (Hoëdic), Gerveur (Belle-Île)—, la majoria de les quals resultat d'una subsidència, i que sovint no són sinó un amuntegament de roques, fragments granítics units a la costa per un tómbolo —Kiberen (Quiberon)—, o bé bancs de sorra que aïllen estanys i aiguamolls —Le Croisic (Ar Groazig), Grande Brière—.

Un factor molt important per a la configuració actual de la costa bretona és la constant erosió marina. El clima és oceànic, amb hiverns temperats i estius frescs i les pluges varien de més a menys de la costa a l'interior. Els vents del sud-oest i del nord-est són coneguts a la costa amb els noms de noroît i suroît. Els sòls, rics en humus, que abans del s V eren coberts de boscs, s'han convertit, a causa de la denudació i l'erosió, en un paisatge de landes damunt sòls àcids, impermeables, que només permeten una vegetació escadussera. Per contra, les àrees costaneres tenen un sòl més ric a causa dels dipòsits de loess i de les aportacions de correctors calcaris al s XIX.

[edita] La Nació Bretanya

El territori reclamat pels nacionalistes bretons comprèn, endemés de la regió de Bretanya, el departament de Loira Atlàntic. Està dividit en nou broiou (països):

Bro Leon (Lleó)
Bro Dreger (Treguier)
Bro Kernev (Cornualla)
Bro Gwened (Vanetès)
Bro Sant Brieg o Penteur (Penthièvre)
Bro Zol
Bro Sant Malou
Bro Roazhon
Bro Naoned

Els 9 països de la Bretanya històrica

[edita] Història

Per a la prehistòria i la colonització romana, veure Història antiga de Bretanya.

[edita] Política

Mercè l'aplicació de la loi Deferre del març del 1982, els 4 departaments (llevat el de Loira Atlàntic), formen part de la regió de desenvolupament de Bretagne, una mena d'experiment descentralitzador de caire únicament administratiu, sense veritables competències i sense control dels mitjans de producció, tot i que maneja pressupostos importants i pot decidir en política de subvencions a nivell local.

Tampoc té competències en el camp cultural i lingüístic, la llengua oficial a tots els efectes és el francès, tot i que s'ha obtingut de les autoritats regionals i locals algunes subvencions per a polítiques bretonistes i en algunes zones s'ha iniciat la retolació bilíngüe d'alguns pobles (no oficial, bé que tolerada).

Té un Conseil Regionale o Kuzul-rannvro Breizh de 83 membres, mentre que el Liger Atlantel envia 31 escons al Consell Regional del País del Loira, del que en forma part. L'himne nacional bretó és des del 1919 Bro gozh ma zadoù (La terra dels meus avantpassats), traducció de l'himne nacional gal·lès feta pel bard Taldir.

[edita] Bibliografia

Le Lannou, M. (1978) La Bretagne et les bretons PUF Que sais je nº 78 París
Henri Wacquet (1972) Histoire de Bretagne PUF, Que sais je nº 58 París
Francis Gourvil (1979) La langue et la littérature bretonnes PUF Que sais je nº 60 París
Ferran Palau i Martí (1997) Bretanya Pagès Editors Lleida.
Jordi Ventura i Subirats (1963) Les cultures minoritàries europees Selecta, Barcelona.
García, Xosé Lois (1978) Naciones colonizadas de Europa Occidental Follas Novas, A Cruña.
Lafont, Robert (1968) La revolució regionalista Ed. Aportació Catalana, Barcelona.
Lafont, Robert (1969) Per una teoria de la nació Edicions 62, Col·lecció a l'Abast, Barcelona
Imma Tubella i Casadevall i Eduard Vinyamata Camp (1978) Les nacions de l'Europa capitalista La Magrana, Barcelona
Xosé M. Núñez Seixas (1998) Movimientos nacionalistas en Europa en el siglo XX Ed. Síntesis, Col. Historia Universal Contemporánea, 26 Madrid.
Felipe Fernández-Armesto (1996) Los hijos de Zeus Grijalbo Barcelona
Michel Legris (1965) Les parles maternes Edicions d'Aportació Catalana, Barcelona
Vauchez, Jacques (1997) Dictionnaire enciclopedique du Moyen Age Editions du Cerf París
Demougin, Jean (1983) Grand dictionnaire des létres Larousse París
Walter, Henriette (1997) La aventura de las lenguas en Occidente Espasa-Planeta, Barcelona
Adell, Alberto (1980) Diccionario de literatura Penguin-Alianza Alianza Editorial Madrid
Asher, RE editor (1994) The encyclopaedia of language and linguistics Pergamon Press, Oxford
Bonnefoy, Claude; Cartano, Tony; Oster, Daniel (1977) Dictionnaire de la littérature française contemporaine Jean-Pierre Delarge, Paris.
Peter Janke (1983) Guerrilla & terrorist organisations Harvest Press, Oxford
Jordi Ventura i Subirats L'edicte de Villiers-Cottêrets Revista de Catalunya núm. 58, desembre 1991
Jordi Ventura i Subirats La revolució francesa i les llengües no oficials de l'Estat francès Revista de Catalunya núm. 38 febrer 1990.
Alexandre Cirici i Pellicer Llengües minoritàries i dialectes a Europa Altres Nacions, núm 4-5 1982-1983
Esyllt T. Lawrence Bretanya de França, país celta Revista de Catalunya núm. 20, juny 1988
Caballero, Óscar Francia se plantea reconocer las lenguas regionales a La Vanguardia, agost 1999.
Fañch Morvannou Bretagne: dans un champ de ruines culturelles, un peuple en marche dins IV Jornades del CIEMEN del 16 al 23 d'agost del 1979 “Fet nacional: llengua, territori i migracions, publicada a Nationalia V
Paolig Combot La langue bretonne en 1980 dins V Jornades del CIEMEN del 24 al 28 d'agost del 1980 “Ensenyament de la llengua i mitjans de comunicació social, publicada a NATIONALIA VI.
Ronan Roudaut Histoire du mouvement breton a Les Temps Modernes, núm 324-326 agost-setembre 1973 París
Yann-Ber Piriou Usage spontaine et usage littéraire du breton a Les Temps Modernes, núm 324-326 agost-setembre 1973 París
Fanch Elegoët Bilinguisme ou domination linguistique? a Les Temps Modernes, núm 324-326 agost-setembre 1973 París
Doridam, Pierre La Bretagne et le socialisme a Les Temps Modernes, núm 324-326 agost-setembre 1973 París
Balanzó, Albert i Crespo, Martí La Bretanya recupera l'orgull a El Temps, 30 maig 2000, València