Catalanisme
De Viquipèdia
El catalanisme o nacionalisme català és el moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política i cultural de Catalunya o els Països Catalans.
Segons Joan Fuster Hi ha "catalanistes" perque hi ha "espanyolistes" [1], i de fet el catalanisme apareix segles després de la persecució contínua dels drets catalans mitjançant per exemple els Decrets de Nova Planta, el Tractat dels Pirineus i la prohibició del català en els successius intents fracassats unificadors per part de Castella.
Generalment, els partits o individus que es declaren catalanistes o nacionalistes catalans solen considerar que Catalunya, o els Països Catalans, són una nació que mereix un cert grau d'autonomia política, o fins i tot la independència.
El naixement del catalanisme polític a Catalunya es sol situar a les Bases de Manresa (1892), amb les quals Catalunya entra a la història contemporània.
[edita] Orígens i evolució del catalanisme polític
Per entendre l'aparició del catalanisme polític cal remuntar-se segles enrere. Hom ho podria fer, per exemple a quan en el segle XIV els nobles i religiosos catalans a través de la Generalitat i les Corts foren un bàndol d'una guerra civil en la qual declaraven que el seu cap d'estat havia de ser escollit pels catalans.
Des de la visió històrica catalanista, Catalunya era un estat independent, confederat amb el regne de València i el d'Aragó en la Corona d'Aragó. Posteriorment, aquesta federació s'amplià. En ajuntar-se amb Castella els membres de la Corona d'Aragó donaven per fet que passava a formar part d'aquesta gran confederació mentre que els castellans ho veiren més com una suma de territoris units. La diferència de concepcions entre la naturalesa d'aquesta unió donà al llarg dels segles a moltes tibantors amb rerefons catalanista.
[edita] Tractat dels Pirineus
A l’acabar la Guerra dels Trenta Anys, es firmà pels representants de Felip IV de Castella i III de Catalunya-Aragó, i els de Lluís XIV de França, el Tractat dels Pirineus, una de les conseqüències del qual fou la cessió a França dels territoris del comtat del Rosselló i de part del de la Cerdanya. Els territoris de la Catalunya del Nord annexionats a França pel tractat (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, l’Alta Cerdanya i el Capcir) han continuat sota domini francès des d'aleshores.
El Tractat incloïa conservar vigents les institucions catalanes al nord dels Pirineus, però aquesta part no va ser respectada pel rei francès Lluís XIV. Un any després del Tractat van ser dissoltes les institucions catalanes malgrat que el mateix tractat preveia de conservar-les.
El reial decret francès del 2 d'abril del 1700 va prohibir l'ús de la llengua catalana en els actes oficials de qualsevol tipus. Des d'aleshores, el francès continua essent l'única llengua oficial, i l'única que s'utilitza en l'ensenyament públic. Recentment, l'Estat francès ha modificat la seva constitució afegint al seu article 2 “la langue de la République est le français” ("la llengua de la república és el francès"). Aquest article s'utilitza sovint per negar subvencions a moviments culturals o cívics en català, o per refusar la presència del català en l'administració.
Aquest fet és vist com el primer gran acte per a l'extermini de la conciència de ser catalans a la Catalunya del Nord (després de la no reeixida annexió francesa del segle XV).
[edita] Guerra de Successió
Amb la Guerra de Successió a la Corona de Castella, després de la mort de Carles II de Castella, l’últim rei Habsburg; Catalunya es posicionà, junt amb Anglaterra, a favor del candidat austro-húngar, l’arxiduc Carles. Castella i França es posicionen a favor de Felip V de Borbó. El 1707 cau València amb la derrota a la Batalla d'Almansa. Posteriorment, Anglaterra i Holanda es retiren de la Guerra, i les forces de l’arxiduc es veuen reduïdes considerablement. L’11 de setembre del 1714, queia Barcelona. Fins l’11 de juliol del 1715, però, no cauria tota la Corona catalano aragonesa, amb la derrota de Mallorca. El 1716, els Països Catalans deixaven de ser un estat independent, que amb més o menys plenitud havia durat més de vuit segles, amb l’entrada en vigor del Decret de Nova Planta.
Amb aquesta derrota s’iniciava una etapa de negació de la personalitat catalana i de forta repressió de tot el que representava. Amb les institucions pròpies anul•lades, els opositors al monarca més destacats van haver d’exiliar-se, amagar-se o patir l’empresonament, persecució, confiscació dels béns i fins i tot la mort. Un dels pilars d’aquesta repressió era la persecució del català, intentant amb tots els mitjans de suprimir-la i substituir-la pel castellà. Aquesta política anticatalana, evidentment va suscitar oposicions i resistències. Guerrillers armats, però també resistència passiva com l’apel•lació a tractats internacionals i la voluntat clandestina de fer sobreviure la llengua.
[edita] El Memorial de Greuges
El 1760, el record de les llibertats perdudes continuava ben viu. Uns diputats designats com a representants dels antics regnes de la Corona d’Aragó es van dirigir a Carles III demanant el retorn a la situació anterior i reivindicant les llibertats perdudes. És un document ben significatiu, entre altres motius, pel fet d’haver estat redactat durant l’època de major esplendor de la monarquia borbònica per part dels personatges que en principi formaven part dels partidaris d’aquesta dinastia monàrquica. És el document que es coneix com a Memorial de Greuges.
[edita] Diferències per l'economia
Posteriorment, Catalunya continuava diferenciant-se de la resta de l’Estat. Des del punt de vista econòmic, la burgesia catalana diferia de l’oligarquia que tenia el poder a la resta de l’Estat. La burgesia catalana era defensora de prendre mesures proteccionistes que fomentessin l’adopció d’aranzels que gravessin l’entrada de mercaderies estrangeres per tal de defensar la producció industrial de la seva propietat i protegir-la de la competència estrangera. Això topava amb els interessos dels partidaris lliurecanvistes, que temien trobar barreres duaneres com a contrapartida als altres països. Però més enllà d’una mera disputa econòmica, s’estava posant en joc el model econòmic de l’Estat: per una banda l’Estat basat en l’agricultura, la mineria i en mans d’una oligarquia terratinent que defensava el lliurecanvisme; i per l’altre el basat en la indústria i el creixement de la importància de la burgesia industrial, que defensava el proteccionisme. Finalment es va adoptar una política proteccionista però en ocasions es prenien mesures lliurecanvistes. Aquest fet va ajudar la burgesia catalana a prendre consciència de la personalitat diferencial.
[edita] La Renaixença
Per altra banda, cap a mitjan segle XIX, després de segles de decadència com a llengua literària i de cultura, el català experimentava un procés de recuperació. És el que es coneix com la Renaixença. Rubió i Ors, un escriptor de l’època, va posar un pròleg en un llibre de poesia que és considerat el vertader manifest de la Renaixença. A partir de la seva crida es van començar a celebrar els Jocs Florals – 1859 – que són l’inici de la recuperació del català com a llengua literària. S’ha de tenir en compte que aquest fet tenia molt de mèrit ja que aquella època existia una forta diglòssia i fins i tot molts catalans mateixos consideraven la seva llengua secundària. Antoni de Campmany escrigué la seva gran obra en castellà justificant-se en què el català era “un antiguo idioma provincial muerto hoy para la república de las letras”. Molts catalans semblaven haver desenvolupat un símil de la síndrome d'Estocolm. Des del punt de vista polític, el fenomen de la Renaixença va representar un impuls cap a la recuperació de la consciència nacional col•lectiva, el catalanisme.
[edita] El catalanisme i les classes socials
Sovint s’ha pensat que el catalanisme era un concepte únicament [[burgès[[. Res més fals. El catalanisme és un fenomen autènticament popular, un sentiment de totes les classes socials, entre les quals, la burgesia, evidentment. Des d’un bon principi, es distingeixen dues corrent catalanistes: una de progressista, i una altra més conservadora i tradicionalista. El catalanisme d’esquerres i el de dretes.
Una gran escola del patriotisme català, encara que soni estrany, són els centres excursionistes. L’extensió de les activitats excursionistes, afavorides per les millores de les vies de comunicació, van provocar també una extensió del sentiment patriòtic i d’estimació de la terra catalana. Els excursionistes recorrien el país cercant dades sobre patrimoni, folklore, arquitectura, costums, dialectes. Això provocava un major coneixement del país i per tant, una major implicació en la lluita contra la ruïna de monuments, entre d’altres. El cant coral també va influir molt en la creació d’aquest sentiment popular. Creacions com ara els Cors de Clavé i iniciatives per l’estil, fomentaven la difusió de la cançó tradicional catalana, i amb ella, l’amor i l’estimació al país i la cultura. ‘’El cant de la senyera’’, de Joan Maragall, va ser escrita precisament per una de les institucions de cant coral més importants, l’Orfeó Català.
[edita] El federalisme
Paral•lelament al rebrot del catalanisme, arreu de l’Estat sorgeix una nova manera d’entendre l’Estat Espanyol: el federalisme. Francesc Pi i Margall, català instal•lat a Madrid i un dels presidents de la Primera República Espanyola, fou el gran ideòleg del federalisme a l’Estat Espanyol. Segons ell, sols el pacte federal lliurement establert entre les diverses regions espanyoles podia garantir el respecte total a la realitat plural de l’Estat. A Catalunya, pel contrari, el federalisme va ser una de les cares que va adoptar el catalanisme polític. Una ideologia populista i interclassista, que estava estretament relacionada amb els inicis del moviment obrer. El federalisme català va viure una època gloriosa: el Sexenni Revolucionari. Durant aquest període es va produir una divisió entre federalistes, els moderats i els radicals. Ambdós eren partidaris de la federació, però els radicals exigien com a pas previ a la igualtat la independència, per tal de poder decidir lliurement la federació posterior. Els moderats preferien un federalisme impulsat des del govern central. El 1873, arran de la proclamació de la Primera República Espanyola, un grup de federals intransigents van intentar, des de la Diputació de Barcelona, proclamar l’Estat Català.
[edita] Valentí Almirall i el Congrés Catalanista
En aquesta etapa inicial del catalanisme polític, la personalitat més notòria és Valentí Almirall, qui participà activament en la vida política al costat dels federals intransigents o radicals. S’oposava al centralisme, a l’oligarquia, a l’especulació, etc. Volia regenerar Catalunya, de manera que repercutís a la resta de l’Estat, que imaginava com una associació de pobles tipus la Corona d’Aragó. Va intentar unir les dretes i les esquerres catalanistes, però no ho va aconseguir. Hi havia massa divergències. Va celebrar el Primer Congrés Catalanista el 1880, on s’hi conjuntaren els dos grups catalanistes: el federalisme republicà i el corrent apolític, el literari, el propulsor dels Jocs Florals i de la revista ‘La Renaixensa’ [sic]. Però les tendències esquerranes d’Almirall va fer que el grup de ‘La Renaixensa’ abandonés el Congrés i trenqués l’entesa. Tot i això, el Congrés va prendre tres acords cabdals: crear una entitat aglutinadora del catalanisme – el Centre Català -, el començament de gestions per a constituir l’Acadèmia de la Llengua Catalana – que tindrà una curta vida -, i la redacció d’un document en defensa del català. Posteriorment, Valentí Almirall impulsà el Segon Congrés Català. Aquest es va declarar partidari de la cooficialitat del català a Catalunya, va proclamar l’existència de Catalunya com a realitat per sobre de divisions administratives i va condemnar la militància de catalanistes a partits d’àmbit estatal. Aquest últim fet impulsà la creació de partits d’àmbit únicament català, inexistents fins el moment. Això va conviure amb l’època gloriosa del Centre Català i Almirall, que culminaren amb el Memorial de Greuges i la publicació de Lo Catalanisme.
El 1897, després de ser derrotat a les eleccions a la Junta Directiva el Centre Català, el sector més conservador es va escindir i, junt amb un grup d’universitaris anomenat Centre Escolar Catalanista van crear la Lliga de Catalunya. Partint de la seva iniciativa es va crear la Unió Catalanista, que englobava diverses entitats unides pel catalanisme, dividits en dues tendències: la gent de ‘La Renaixensa’, més culturalista i apolítica; i la Lliga de Catalunya, més partidària de participar en la vida política. Els catalanistes d’esquerres, Almirall i els federalistes, no en formaven part. La Unió Catalanista va convocar una assemblea a Manresa el 1892, on s’hi va congregar bona part de la burgesia catalana conservadora. En aquesta assemblea es van aprovar les ‘Bases per a la Constitució Regional Catalana’ , més conegudes com a ‘Bases de Manresa’. Aquestes bases marcaven les pautes a seguir per una futura ‘Constitució regional catalana’, és a dir, un Estatut. Aquestes bases expressen els plantejaments del regionalisme conservador i tradicionalista oposat al sistema parlamentari basat en el sufragi universal. La posterior actuació de la Lliga Regionalista es fonamenta ens aquestes bases.
Enric Prat de la Riba, membre de la Lliga de Catalunya i futur president de la Diputació de Barcelona amb la Lliga Regionalista, publicà el 1906 l’obra ‘La nacionalitat catalana’, on recull les seves tesis sobre el catalanisme nacionalista. En aquesta obra distingeix clarament entre nació i Estat. L’Estat és una creació artificial, una organització política. Pel contrari, una nació és una entitat natural, amb història, cultura, llengua, art i dret propis; és un fet natural que existeix tan si té reconeixement legal com si no. Prat de la Riba, conseqüentment, afirma que “Catalunya és una nació”. Un tercer punt cabdal de l’obra és la reflexió que Prat de la Riba fa sobre la relació nació – estat. Per Prat de la Riba, la situació normal és que cada nació tingui el seu Estat i que a cada Estat hi correspongui una nació. Segons ell, el fet que una nació estigui sotmesa a un Estat aliè és propi d’una “anormalitat morbosa”. Tot i aquests plantejaments, Prat de la Riba no és independentista. Fa entrar en joc un nou element, la unitat política d’Espanya, la integració de Catalunya a l’Estat Espanyol. Intenta harmonitzar aquestes dues realitats, “la convivència secular de diversos pobles”. Per Prat de la Riba, la solució és l’Estat compost, la federació espanyola.
[edita] La Lliga Regionalista
El 1901 es va crear la Lliga Regionalista, partit polític a través del qual la burgesia catalana va tenir un poder hegemònic les primeres dècades del segle XX. Era un partit d’evident caràcter conservador, amb tendència catalanista. Va comptar amb el suport de la burgesia industrial, el de comerciants i professionals i el de l’Església catòlica. Els seus dirigents més destacats van ser Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Josep Puig i Cadafalch i altres. Va assolir una destacada victòria a les eleccions legislatives del 1901. El 1906 va impulsar el moviment Solidaritat Catalana, coalició de catalanistes arran d’agressions al catalanisme per part del govern central. Aquesta candidatura va obtenir un èxit aclaparador, però es va dissoldre a l’incorporar forces massa dispars. La mateixa Lliga va promoure la realització de la Mancomunitat de Catalunya, que mitjançant la unió de les quatre diputacions provincials va significar una petita quota d’autogovern, tot i que plena de limitacions polítiques i econòmiques. També va promoure una campanya per l’autonomia, que reivindicava la plena sobirania de Catalunya en qüestions d’ordre intern. Van obtenir el suport de totes les forces polítiques catalanes, fins i tot dels lerrouxistes, amb l’única excepció de Francesc Macià, que des del nacionalisme més radical, ho considerava insuficient. Aquestes bases on es demanava aquesta autonomia es van entregar a Madrid, però la incomprensió dels polítics espanyols envers el problema i la realitat catalana van impedir, una vegada més, l’èxit de la campanya. La Lliga intentava presentar-se com a partit interclassista, això explica que en els primers anys el partit englobés elements de clara significació liberal, d’ideologia republicana i d’orientació cap a l’esquerra. Això va suposar un conflicte entre membres del partit, quan el 1904 Alfons XIII va visitar Barcelona. La Lliga va decidir que els seus regidors no assistissin a la visita, però un grup encapçalat per Francesc Cambó va incomplir l’acord. Cambó va aprofitar per fer un discurs davant el rei en defensa de les reivindicacions catalanes. Aquests fets van detonar la crisi i l’abandó del sector més progressista del partit. Naixia el Centre Nacionalista Republicà (1906), amb l’objectiu de la consecució de l’autonomia de Catalunya dins l’Estat Espanyol i la propagació dels ideals de la democràcia republicana. Tot i això, van tenir un pes polític molt dèbil.
[edita] El Republicanisme
Una altra part dels republicans, el partit federal català, anava accentuant les tendències autonomistes en relació a la resta del partit estatal. El 1833 va redactar un projecte de Constitució de l’Estat Català dins la Federació Espanyola. Els republicans no federals s’agrupaven, a Catalunya, al voltant de la Unió Republicana, impulsada per l’expresident de la Primera República, Nicolás Salmerón, el qual es va mostrar receptiu a les reivindicacions catalanes i fins i tot participà al moviment Solidaritat Catalana. Aquest últim fet va provocar una escissió dins el partit, liderada per Alejandro Lerroux, el Partit Republicà Radical, basat en la demagògia, el populisme i l’anticatalanisme, que considerava burgès.
El fet que les esquerres catalanistes estiguessin dividides es traduïa en feblesa electoral. Era imprescindible una política d’unió. A les eleccions municipals del 1909, federals, Unió Republicana i el Centre Nacionalista Republicà van fer una aliança electoral, anomenada Esquerra Catalana. Aquest procés d’aproximació va acabar en la formació d’un nou partit, la Unió Federal Republicana (1910). Aquest nou partit, però, no va aconseguir trencar l’hegemonia de la Lliga. Davant d’això van intentar una aliança electoral amb els radicals per plantar cara a la Lliga a les eleccions del 1914. Però ni les bases ni l’electorat aprovava el pacte, hi hagué un nou fracàs electoral. El 1917 es constituïa el Partit Republicà Català, amb Francesc Layret i Lluís Companys com a principals dirigents. Defensava una ideologia republicana federal i intentà una síntesi entre catalanisme i obrerisme. Tampoc va aconseguir una bona implantació. Els principals factors que contribuïen a les greus dificultats que tenia l’esquerra catalanista per crear una alternativa a la Lliga eren bàsicament: Lerroux i els radicals, com a element distorsionador del panorama polític català; la manca de generació d’alternatives i de dirigents carismàtics de l’esquerra catalanista; i per últim, la gran difusió que l’anarco-sindicalisme va tenir entre el proletariat català, fet que per privava l’esquerra catalanista del seu electorat natural. Tampoc va ser fructífer l’intent fet per un grup de membres escindits de la Federació Catalana del PSOE, que el 1923 fundaren la Unió Socialista de Catalunya.
[edita] Francesc Macià i el nacionalisme radical
L’aportació de Francesc Macià va ser cabdal per a l’esquerra catalanista. A l’abandonar l’exèrcit, Macià va participar en el moviment Solidaritat Catalana i en va sortir elegit diputat. El 1919 fundava la Federació Democràtica Nacionalista, que plantejava la confederació dels pobles ibèrics i un seguit de reformes polítiques i socials de caràcter progressista. El 1922, va fundar un nou partit: Estat Català. Aquest partit, influït per la lluita política a Irlanda contra l’ocupació britànica, va adoptar plantejaments secessionistes i va formular la necessitat de la independència en relació amb Espanya. Va esdevenir el primer nucli independentista, i també preveia la lluita armada com a mitjà. Entre els seus dirigents hi havia Ventura Gassol i Daniel Cardona. La Dictadura de Primo de Rivera va radicalitzar la situació, el partit va passar a ser clandestí i Macià va haver-se d’exiliar. Des de l’exili, va organitzar els fets de Prats de Molló (intent d’invasió de Catalunya manu militari des del poble de Prats de Molló, a la Catalunya Nord). Aquesta conspiració va ser frustrada per la Gendarmeria francesa, però el seu judici li va donar una gran popularitat a Catalunya. El 1931 va participar en la creació d’Esquerra Republicana de Catalunya, que unificava tots els corrents dispersos del catalanisme d’esquerres i que va aconseguir superar l’hegemonia de la Lliga. El 14 d’abril de 1931, Macià va proclamar «la República catalana com a Estat de la Federació Ibèrica» poques hores abans que a Madrid es procedís a proclamar la II República Espanyola. Després de tenses reunions amb representants del govern de l’Estat Espanyol, l’autogovern de Catalunya era anomenat Generalitat de Catalunya, recuperant l’antic nom medieval.
L’opció independentista tenia força incidència entre els nuclis catalans a Amèrica fet que comportà que el 1928, al celebrar-se Assemblea Constituent del Separatisme Català, a l’Havana, es redactés una Constitució per a una Catalunya independent. La repercussió de tot això a Catalunya fou mínima. A Catalunya, l’opció secessionista era representada per diversos partits i associacions, com el Partit Català Proletari, que el 1936 s’integrava al Parit Socialista Unificat de Catalunya, i sobretot, l’Agrupació Nacionalista Nosaltres Sols, que treia el nom del Sinn Fein irlandès, la qual tenia un programa clarament separatista i una organització paramilitar. Cal dir que la implantació electoral d’aquestes agrupacions fou escassa i foren sectors bastant minoritaris.
[edita] Generalitat de Catalunya i franquisme
Amb la instauració de la Generalitat al Principat de Catalunya, sota el poder d’Esquerra Republicana, es consolidava l’hegemonia política del catalanisme d’esquerres. El 1932 s’aprovava un Estatut d’autonomia. El 1936, però, amb la insurrecció militar contra la República Espanyola, es truncava aquesta etapa i es donava pas a la dictadura feixista de Franco, que a part de la prohibició de les llibertats democràtiques, reprimí durament tota expressió de la personalitat nacional de Catalunya. El catalanisme va passar a ser clandestí o a l'exili, bàsicament fonamentat en Esquerra Republicana de Catalunya, i, posteriorment, amb partits com ara el Partit Socialista d'Alliberament Nacional, cap a finals del franquisme.
Tot i això, el catalanisme continuà en la consciència col•lectiva del poble català i encara ho fa avui en dia.
[edita] Vegeu també
 |
Aquest article sobre Catalunya és un esborrany i possiblement li calgui una expansió substancial o una bona reestructuració del seu contingut. Per això, podeu ajudar la Viquipèdia expandint-lo i millorant la seva qualitat traduint d'altres viquipèdies, posant textos amb el permís de l'autor o extraient-ne informació. |
