Corona d'Aragó
De Viquipèdia
|
|||
|
|||
| Idiomes | castellà i català com a ús comú, i llatí a la cancelleria reial ; aragonès, napolità i sicilià als respectius dominis lingüístics. | ||
| Església establerta | Cristiandat Llatina | ||
| Capital | No n'hi ha. Ciutats importants : Barcelona, Nàpols, Saragossa i València. | ||
| Ciutat més gran | Nàpols (150.000 hab) | ||
| Cap d'Estat | Rei d'Aragó | ||
| Superfície | Prop de 250.000 kms2 | ||
| Existència | 1134 - 1715 | ||
En un principi, la Corona d'Aragó (a l'època coneguda sovint simplement com Aragó; actualment també referida a vegades com a confederació catalanoaragonesa) va ser l'entitat política nascuda de la unió dinàstica reial (1135) entre la Casa de Barcelona i la dinastia Ximena mitjançant el matrimoni de Ramon Berenguer IV amb Peronella d'Aragó, els descendents dels quals tingueren sota els seus dominis reials tant el regne d'Aragó com els comtats catalans i, més tard, les seves conquestes.
Taula de continguts |
[edita] Terminologia
[edita] Noms del territori
L'origen del terme Corona d'Aragó és a la cancelleria de Catalunya, que així va simplificar, a partir del segle XIII, la denominació de l'entitat política existent des de la unió dinàstica de Catalunya i Aragó.
A les Corts de Montsó de 1289, el conjunt dels territoris ja era designat amb els noms de Corona Reial, de Ceptre Reial o de Corona d'Aragó i de Catalunya. A partir del segle XIV, encara es va simplificar més i es va dir Corona d'Aragó, regnes d'Aragó o simplement Aragó, denominació general a Europa, d'on es derivà el gentilici aragonès referit a tots els súbdits de la Corona d'Aragó.
Per explicar el marc institucional la historiografia catalana moderna ha introduït els termes confederació catalanoaragonesa, Catalunya-Aragó i el títol de comte-rei.
[edita] Títols dels sobirans
Encara que Peronella sí que agafà el títol de reina d'Aragó, Ramon Berenguer no va poder titular-se'n rei per decisió d'en Ramir II d'Aragó i prengué el nom de príncep i dominador d'Aragó. Els seus successors, ja des del seu fill Alfons el Cast (1162), tot i tenir com a títol històric en la seva funció de sobirans de Catalunya el de comte de Barcelona, van rebre com a simplificació només el seu títol de rei d'Aragó, heretat de Peronella. Aquests reis com a resultat de la nova forma política van continuar la numeració com a reis d'Aragó sense continuar la dels comtes de Barcelona anteriors a la unió dinàstica.
[edita] Història
Originalment, la Corona d'Aragó va ser una monarquia binacional, com el coetani Gran Ducat de Lituània. La correlació de forces entre els aragonesos i els catalans va empènyer Jaume I el Conqueridor a constituir nous regnes (el de Mallorca i el de València), sense canviar la primitiva estructura binacional, atès que la majoria de llurs repobladors foren catalans. Hi hagué, doncs, tres regnes catalans i un d'aragonès. La incorporació de Sicília, Sardenya, part de Grècia i la de Nàpols convertiren la Corona d'Aragó en un estat multinacional.
[edita] Primers segles
La Corona es constituí el 1135. La forma jurídica d'aquesta unió va ser una donació: Ramir II d'Aragó va donar el regne d'Aragó, el comtat de Ribagorça i el regne de Saragossa a Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, Osona, Girona, Cerdanya i Besalú. El compromís de matrimoni, essent aleshores Peronella impúber —va nàixer el 1135—, no es va acomplir fins l'any 1150.
Des del primer moment, la Corona d'Aragó s'estructurà de forma plural, a diferència dels regnes de Castella i Lleó i les seves conquestes peninsulars, que es van anar fusionant. A poc a poc, tanmateix, s'anaren unificant els diversos territoris fins a formar les dues grans unitats d'Aragó i de Catalunya. A l'Aragó va desaparèixer el 1177 l'alta sobirania que tenien els reis de Castella sobre Saragossa. A Catalunya, el 1172 i el 1192 es van incorporar al comtat de Barcelona els comtats de Rosselló i de Pallars, i posteriorment s'hi van unir els comtats d'Empúries, Urgell, de Pallars Sobirà i el de Tortosa. En aplicació de les constitucions de pau i treva, el 1173 es van ajuntar els territoris compresos des de Salses a Lleida i Tortosa.
Amb el temps, la Corona d'Aragó es va convertir en un imperi reial amb els regnes de Mallorca, València, Sicília, Sardenya i els ducats d'Atenes i Neopàtria. No obstant açò, a cadascun d'aquestos territoris políticament només els unia la sobirania reial. Des del matrimoni de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença fins a la derrota catalana a la batalla de Muret (1213), també formaren part de la Corona d'Aragó alguns territoris d'Occitània.
El 1258 el rei aragonès Jaume I el Conqueridor i el rei francès Lluís IX signen el Tractat de Corbeil, on el rei francès (com a hereu de Carlemany) renuncia als seus drets sobre els comtats catalans a favor del rei aragonès (establint definitivament la seva pertinença a la Corona d'Aragó) i el rei aragonès renuncia a la comarca de la Fenolleda i Perapertusès, que llavors restarien sota domini francès. Així mateix el tractat pactava el casament de la filla de Jaume I, Elisabet, amb el fill de Lluís IX, Felip.
Ja des del segle XII, l'antiga cúria comtal es diversificà en una cúria reial aragonesa i una cúria reial catalana, origen de les futures corts.
[edita] Unió amb la Corona de Castella
El 1476, Ferran el Catòlic (rei d'Aragó) i Isabel la Catòlica (reina de Castella) van contraure matrimoni, la qual cosa va tenir com a conseqüència, a la mort d'ambdós, que els seus respectius territoris fossin regits conjuntament en la persona del seu nét: Carles I.
[edita] Desaparició
Aquest estat desaparegué amb el Tractat d'Utrecht, que va posar fi a la Guerra de Successió Espanyola. De fet, per a evitar que l'Arxiduc Carles d'Àustria (investit com a emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic), acumulara massa poder amb els dominis de la Corona d'Aragó, es va dividir el territori i passaren a Felip V de Borbó els anomenats «regnes d'ençà mar» (Aragó, Catalunya, Mallorca, i València), mentre que els «regnes d'enllà mar» (Nàpols, Sicília i Sardenya) van passar al seu Imperi, tret de Menorca, que va passar a ser una colònia anglesa.
A més, si bé els territoris extrahispànics mantingueren en certa manera la seua entitat administrativa i jurídica dins del Sacre Imperi Romano-Germànic, no els passà així als territoris hispànics, on Felip V de Borbó signà els Decrets de Nova Planta de 1716, amb els quals abolí els seus furs per dret de conquesta, hi estengué les institucions legislatives, judicials i militars castellanes i hi reprimí tota manifestació sociocultural pròpia. D'aquesta manera, el regne de Castella s'estengué per tota la península Ibèrica, tret de Portugal, Gibraltar, Andorra i, fins a cert punt, Navarra.
[edita] Sobirans de la Corona d'Aragó
[edita] Enllaços externs
[edita] Vegeu també
- Història dels Països Catalans
- Història de Catalunya
- Història de la Catalunya del Nord
- Història del Regne de Mallorca
- Història del País Valencià
- Història de Mallorca
- Història de Menorca
- Història de les Pitiüses
- Història d'Andorra
- Història de la Franja de Ponent
