Diego Hurtado de Mendoza
De Viquipèdia
Diego Hurtado de Mendoza fou un poeta i diplomàtic castellà (Granada, 1505 - Madrid, 1575). Fill del comte de Tendilla, va estudiar a Granada i Salamanca. Va ser el primer marqués de Mondéjar i va estar a Itàlia.
A l'abril de 1520 va ser anomenat virrei del Regne de València i aquest anomenament fou el detonant de la Revolta de les Germanies, al ser un virrei estranger no acceptat per la burgesia local, la qual estava engegant un procés per adquirir més poder en l'àmbit local dins de la Ciutat de València. Un cop sufocada la revolta, en 1523 fou substituit en aquest càrrec per Germana de Foix.
Més tard va actuar com a ambaixador a Anglaterra en 1537, on se li va encomanar negociar unes bodes reials que es van frustrar. Llavors va ser nomenat ambaixador a Venècia (1539 - 1547) per a representar a més a Carles V en el Concili de Trent.
Ambaixador a Roma (1547), va ser després governador de Siena, on va sufocar una sublevació. Se'l va acusar d'irregularitats financeres, i el procés que va sol·licitar per a demostrar la seua innocència es va dictar trenta anys després amb la seua absolució (1578). De tornada a la Península Ibèrica, va ser proveïdor de l'Armada de Laredo i en 1556 va rebre l'hàbit de l'Orde d'Alcàntera. Tres anys després està a Brussel·les; durant l'agonia del príncep En Carlos (1568), va tindre una disputa violenta amb un cavaller que va desembocar en el seu desterrament a Medina del Campo per orde de Felip II, desterrament que mesos després se li va desplaçar a Granada, on el seu nebot el marqués de Mondéjar el va posar al front de l'exèrcit que va haver de combatre la sublevació dels moriscos. En Granada va estar fins a 1574, any en què se li va permetre l'accés a la Cort, si bé no a Palau.
Diego Hurtado de Mendoza representa l'aristòcrata militar i humanista del segle XVI, compaginador de les armes i les lletres a la mateixa altura. Coneixia el llatí, el grec, l'hebreu i l'àrab, a més de diverses llengües europees. Va reunir una nombrosa biblioteca al llarg dels seus múltiples viatges per tot Europa que va anar a parar al Monestir de San Lorenzo del Escorial. Junt amb Garcilaso de la Vega i Juan Boscán va introduir els nous temes, metres i estrofes de la lírica italiana, si bé, al contrari que aquestos autors, es va inclinar més prompte per la sàtira maliciosa i coent (la Faula del carranc, per exemple), i va ser el primer a cultivar el burlesc tema del "sonet del sonet". De totes maneres, no va deixar d'emprar l'art menor i en els seus versos lírics traslluu una fina melancolia. Destaca la seua Epístola a Boscán i el poema mitològic Faula d'Hipómenes i Atalanta.
