Revolta de les Germanies
De Viquipèdia
La Revolta de les Germanies va ser una rebel·lió armada que es va produir en el Regne de València ben entrat el segle XVI, durant el regnat de Carles I. La revolta, tot i que no va tenir cap repercussió més enllà del Regne de València (fora d'alguns aldarulls relacionats a Catalunya), va tenir com a conseqüències més directes l'acceleració del procés centralitzador autoritari monàrquic, la progressiva pèrdua de poder de l'oligarquia nobiliària valenciana, i una forta reducció dels drets del poble valencià.
La revolta s'emmarca dins d'una sèrie de convulsions europees que marquen la primera crisi del sistema feudal: les jacqueries franceses, la insurrecció anglesa de 1381, els ciompi italians, els irmandinhos gallecs, les Comunitats de Castella, i les guerres camperoles alemanyes de 1525. Tot i això, els analistes històrics moderns mostren discrepàncies sobre si la Revolta de les Germanies fou una "primera revolució moderna" o un alçament retardatari i feudalitzant a l'europeisme modernitzador de Carles V. De fet la complexitat de l'anàlisi es deriva en que la Revolta de les Germanies contingué diverses lluites paral·leles: la dels menestrals i poble menut contra l'oligarquia urbana; la dels camperols contra els senyors; i la de l'uniformisme cristià contra la singularitat musulmana.
Com a Germanies també es coneix una altra revolta que es desenvolupà a Mallorca, al començament del segle XVI (vegeu Germanies de Mallorca); la Segona Germania fou altre moviment armat desenvolupat en 1693 majoritàriament en les comarques centrals del Regne de València.
Taula de continguts |
[edita] Antecedents
L'esplendor tardomedieval valencià fou aprofitada per l'oligarquia urbana en el sentit que van excloure a les classes populars del poder polític i dels beneficis econòmics del creixement. D'altra banda s'establí una forta competència sobre les estructures gremials per part de les mercaderies importades i dels mercaders que encomanaven directament la manofactura a treballadors poc qualificats. Aquest fet, no sols trencava el monopoli gremial sobre la manufactura sinó que provocava una superproducció, una baixada global de la productivitat, una disminució en la qualitat dels productes i una inflacció de mestres. Tot plegat coartava les expectatives de guany i de promoció, així com consolidava els desnivells patrimonials i la pauperització de la majoria. Dins d'aquest context, començaren a crear-se unes tensions al sí dels diferents gremis i corporacions, que, a poc a poc, anigueren estenent-se a tota la societat.
Arribats a aquest punt, es crearen uns estatuts gremials, en gran part impulsats per Joan Llorenç, considerat l'ideòleg i fundador de les Germanies. Aquest estatut no sols expressava una idea evangèlica d'unitat, sinó que també reivindicava la restauració del monopoli gremial en els diferents oficis, així com la participació de les classes populars en el govern de la ciutat. Amb això els agermanats exigien una ciutat lliure, exclusivament governada per la justícia popular, com moltes altres ciutats italianes. Però això no implicava que els agermanats no foren absolutament respectuosos amb la monarquia i el sistema foral (fet que accelerà més endavant el procés centralitzador monàrquic al Regne de València).
Els dos desencadenants últims de la revolta foren el buit de poder en la ciutat que s'havia provocat degut a la fugida de la noblesa local davant una epidèmia de pesta negra en 1519 i la riuada de 1517, i el continu ajornament de la vinguda del rei per a celebrar corts i jurar Furs, probablement per l’escàs interès que li provocava el Regne de València al coincidir aquests fets amb el procés de coronació com a emperador. La decisió reial en l'estiu de 1519 d'armar els gremis per poder autodefensar-se davant de les amenaces dels pirates barbarescos (decisió presa ja per Ferran II en 1515 però interrompuda per les autoritats locals davant de les conseqüències evidents) constituí l'espurna final amb la qual els gremis tractaren d’imposar a la força les seues reivindicacions.
[edita] L'alçament popular
Amb tots aquests antecedents, els agermanats començaren a exhibir el poder dels oficis a través de diverses desfilades militars i la constitució d'un comitè executiu format per tretze síndics: la Junta dels Tretze, formada per un representant de cada gremi, per a regir la capital valenciana. El rei, per aquell temps, estava en Aquisgrà concentrat en la seua coronació com emperador, i les úniques mesures que prengué davant la revolta sigueren la prohibició de l'ús d'armes i l'eliminació d'algunes de les seues concessions, prohibicions que ningú no tingué en compte.
La tensió augmentà amb el nomenament de Diego Hurtado de Mendoza com a virrei, a l'abril de 1520; per la seua condició d'estranger, i perquè per aleshores, els agermanats feren un cop d'estat municipal en el qual aconseguiren imposar representants populars en diferents jurats, magistratures i comissions de govern municipal (sense arribar mai al control total). Amb això, la revolta adquirí el rang de guerra civil i s’estengué per tot el Regne de València, amb la creació d'altres juntes dels tretze controlades per la de València.
A l'estiu de 1520 començaren algunes accions bèl·liques com l'assalt del vescomtat de Xelva, el saqueig de palaus nobiliaris i la crema de títols de propietat. Però, la revolta pròpiament dita no esclatà fins el juny de 1521, en dos fronts alhora: un al nord, a les comarques del Maestrat, la Plana i el Camp de Morvedre; i un altre al sud, a les terres d'Alzira, Xàtiva, Gandia i Elx.
El primer front fou doblement derrotat per les tropes del duc de Sogorb, primer a Orpesa (vegeu: Batalla d'Orpesa) i després a Almenara (vegeu: Batalla d'Almenara). El front del sud, per contra, aconseguí prendre el castell de Xàtiva i una important victòria en Gandia (vegeu: batalla de Gandia) sobre les tropes del virrei (de fet, l'única en batalla campal). Desprès d'aquest èxit, el sacseig de la vila i horta de Gandia, i el bateig forçós de tots els musulmans de la Safor, els agermanats començaren una sèrie de disputes internes que conduïren a una estrepitosa derrota pel marquès de Los Vélez a Oriola (vegeu: Batalla d'Oriola) i una posterior caiguda en mans realistes de tot el sud del regne, des d'Alacant fins a Ontinyent.
En la Ciutat de València el moviment anà radicalitzant-se i els primers líders més moderats (Llorenç, Caro, Sorolla i Montfort) foren substituïts per altres líders amb caràcter més bèl·lics (Urgellés, Estellés, Peris i Borrell). L'objectiu dels primers líders no era altre que controlar el sistema municipal per desenvolupar un millor govern: sanejar les arques públiques, reduir l'emissió de deute públic, etc.; però en engegar-se els processos bèl·lics es van veure desbordats i fora de lloc. Ràpidament es van desvincular del moviment, al qual estaven afegint-se altres estrats socials més radicals amb interessos ben diferents i contraposats als de la burgesia de la capital valenciana.
Mentre que la burgesia valenciana buscava una eixida negociada, els líders militars defensaven la revolució als camps de batalla. Aquesta desunió provocà la caiguda ràpida de la revolta i sols a una setmana de la gran victòria en Gandia, la Junta dels Tretze dimitia, i als tres mesos la Ciutat de València es rendí al rei. Peris, després de fer-se fort uns mesos a Xàtiva, tornà a València, on no va poder revifar la Germania i finalment va ser pres i esquarterat.
Únicament Xàtiva i Alzira queden sota domini agermanat, produint-se un rebrot de la rebel·lió, aquesta vegada acabdillada per un misteriós personatge conegut per "L'Encobert", i que es feia passar per l'infant Joan, fill dels Reis Catòlics. Aquest nou líder aconseguí vincular la ja agònica revolta únicament de la component social més pobra, completament diferent dels impulsors de la crisi: les elits camperoles locals, els prohoms locals, la xicoteta oligarquia, comandes de l'orde de Montesa, etc.; que únicament tenien en ment una revolució política però no social. En aquesta segona fase l'àmbit d'acció de la germania es limità a l'Horta de València, Alzira i Xàtiva. Es saquejaren algunes terres de senyoria veïnes, s'assaltaren alguns castells i sobre tot, s'obligà a tots els musulmans al seu abast a batejar-se.
Després de l'assassinat de "L'encobert" a Burjassot el 19 de maig de 1522 a mans de dos dels seus seguidors per a cobrar la recompensa oferta pel virrei, i la caiguda de Xàtiva i Alzira (desembre del 1522), es produïx la derrota definitiva dels "agermanats".
[edita] La conversió forçada dels mudéjars
Els musulmans habitants del Regne de València foren altre dels múltiples objectius partidistes dels agermanats. L'odi al moro no sols tingué una component ètnica i/o religiosa. Per una banda, els musulmans conformaven un tipus de mà d'obra barata que ajudava als nobles a mantenir la seua posició amb una alta productivitat de les seues terres. I per altra, els artesans mudéjars eren altra font de competència que s'erigí al sistema gremial.
La idea utòpica d'alguns agermanats era crear un sol poble cristià i una Germania Universal. Es per això que s'inicià un procés de conversió sistemàtic que tingué el seu punt màxim l'estiu de 1521, després de la victòria agermanada de Gandia.
Sufocada la revolta, els nobles advocaren per invalidar la validesa d'aquests batejos forçosos. Per tal de prendre una decisió ferma i amb seny es creà una junta de teòlegs i juristes convocada per Carles V a Madrid. En 1525 aquesta junta es pronuncià a favor de mantenir la fe cristiana dels nous conversos, ja que segons ells no havien estat forçats: la decisió del baptisme havia estat presa lliurement al haver-se-li donat, al mudéjar, l'alternativa de la mort.
La mesura provocà l'alçament d'una part de la població conversa, en Benaguasil en novembre de 1525 i en la Serra d'Espadà en març del 1526. Tot i acabar amb l'excepció musulmana en el país, la decisió encetà el problema dels moriscos.
[edita] Conseqüències i repressions
La repressió posterior a la revolta ja començà abans de l'extinció definitiva d'aquesta, al desembre de 1522. Amb la caiguda de València i l'entrada del virrei a la ciutat es comença una moderada repressió amb el perdo generalitzat, amb l'excepció dels caps més visibles (una cinquantena).
A la mort de l'Encobert, però, s'anomenà virrei del Regne de València a Germana de Foix (vídua de Ferran II), la qual va governar durament fins a la seva mort en 1538. Les conseqüències més immediates foren l'ordenament de 800 sentències de mort que van haver d'efectuar-se d'una forma intermitent al llarg de diversos anys. També s'imposaren una sèrie de multes astronòmiques pels gremis, així com un total de més de 360.000 ducats de multa al conjunt de totes les ciutats i viles agermanades, i dos milions de ducats en concepte de indemnitzacions pels danys patits durant la guerra.
El 23 de desembre de 1524, la virreina va concedir un indult als "paraires" (un dels sis gremis principals de la Ciutat de València) en un document oficial que és considerat un dels primers redactats en castellà en el Regne de València, el que ha dut que alguns vegin en la derrota dels "agermanats" una causa de la imposició d'aquesta llengua, al considerar-lo com una represàlia més contra els perdedors. La pacificació efectiva del territori sembla ser que no es va produir fins a 1528, data que el rei va atorgar un perdó general.
Més enllà de les conseqüències immediates, la Revolta de les Germanies va ser un catalitzador polític pel canvi a l'estat modern: centralitzat i autoritari. El pas fonamental per accelerar aquest procés fou el debilitament de la noblesa local en pro del poder reial. Les germanies propiciaren aquest procés per diversos motius. Primer, perquè els nobles es donaren compte de que necessitaven la protecció del rei en front de les amenaces de les masses enfurides. Segon, perquè la conversió dels mudéjars eliminà la mà d'obra barata (o gratuïta) la quals els nobles havien estat contínuament protegint de manera encoberta per tal de no mermar la productivitat de les seues terres (aquest fet s'accentuà encara més en l'expulsió dels moriscos, en 1609). Tercer, perquè el rei establí a través de la virreina, i degut a la necessitat de gestionar el conflicte armat, una xicoteta cort reial a la Ciutat de València. Aquesta cort comença a adquirir, primer el control de la Ciutat de València, i més endavant el control del regne sencer, en detriment del poder nobiliari.
Amb la fusió total del Regne de València a la resta de territoris imperials (marcats sempre per l'hegemonia del Regne de Castella) els nobles regionals passaren a un tercer pla en contraposició d'un nou tipus de noblesa imperial (Grandes de España) completament tancada a la petita noblesa. Aquest punt d'inflexió comportà, entre altres coses, la pèrdua d'unitat nacional dels regnes que conformaven l'antiga Corona d'Aragó i el trencament d'una certa realitat nacional catalana amb la incorporació del castellà com a lingua franca i la llengua de la noblesa.
