Grècia hel·lenística
De Viquipèdia
Història de Grècia |
|
---|---|
Civilització egea | abans del 1600 aC |
Civilització micènica | ca. 1600 aC – 1200 aC |
Edat fosca grega | ca. 1200 aC – 800 aC |
Antiga Grècia | 776 aC – 323 aC |
Grècia hel·lenística | 323 aC – 146 aC |
Grècia romana | 146 aC – 330 dC |
Imperí bizantí | 330 dC – 1453 dC |
Grècia otomana | 1453 dC – 1832 dC |
Grècia moderna | després del 1832 dC |
La Grècia hel·lenística es refereix al període hel·lenístic de la història de la Grècia peninsular, i que comença amb la mort d'Alexandre Magne el 323 aC i acaba amb l'annexió de la península i les illes gregues a Roma el 146 aC. Encara que l'establiment del govern romà no va trencar amb la continuïtat de la societat i la cultura hel·lenísitiques, les quales perdurarien sense canvis significatius fins a l'arribada del cristianisme, sí va marcar la fi de la independència política de Grècia.
Durant el període hel·lenístic la importància del territori de l'actual Grècia dintre del món de parla grega va declinar ràpidament. Els grans centres de la cultura hel·lenística ara serien Alexandria i Antioquia, les capitals de l'Egipte ptolemaic ide la Síria selúcida respectivament.
Taula de continguts |
[edita] Domini macedoni
- Vegeu també l'article: Període hel·lenístic
Les conquestes d'Alexandre van tenir nombroses conseqüències per a les ciutats-estats gregues. Van expandir els horitzons del grecs; els conflictes entre les ciutats, característics dels segles V i V aC ara mancarien d'importància. A més, es va produir una emigració constant i massiva, especialment dels joves i ambiciosos, cap als nous territoris de l'imperi grec de l'est. Molts grecs van emigrar a Alexandria, Antioquia i a altres ciutats hel·lenístiques fundades per Alexandre fins i tot als territoris dels actuals Afganistan i Pakistan, on s'establirien el Regne Greco-Bactrià i el Regne Indo-Grec els quals sobreviurien fins a finals del segle I aC.
La derrota de les ciutats gregues per les forces de Felip i alexandre van demostrar als grecs que llurs ciutats-estat mai no serien potències per si mateixes i que l'hegemonia de Macedònia i els estats successors no podria ser desafiada tret que totes s'unissin, o almenys, formassin una federació. Els grecs valoraven massa llur independència local i, per tant, no consideraven l'idea d'unificació, encara que van intentar formar federacións per mitjà de les quals esperaven recuperar llur independència.
Després de la mort d'Alexandre, els seus generals van començar una lluita pel poder, la qual va tenir com a resultat la divisió del seu imperi i l'establiment de diversos nous regnes.Cassandre, fill del principal general d'Alexandre, Antípater, va rebre Macedònia, el qual, després de diversos anys de guerra es va convertir en el rei de tot el territori de Grècia. Va fundar una nova capital macedònia a Thessaloniki (Tessalònica), i en termes generals, va ser un governador constructiu.
El poder de Cassandre va ser desafiat per Antígon, governador d'Anatòlia, que prometria la llibertat de totes les ciutats gregues si el donaven suport, la qual cosa va tenir com a resultat reeixides revoltes contra els governants locals de Cassandre. El 307 aC el fill d'Antígon, Demetri va capturar Atenes i va restaurar el sistema democràtic que havia estat suprimit per Alexandre. Però, el 301 aC una coalició de Cassandre i altres reis hel·lenístics van derrotar Antígon en la batalla d'Ipso.
Després de la mort de Cassandre el 298 aC, però, Demetri va prendre el tron macedoni i va guanyar el control de gairebé tot el teritori de Grècia. Va ser derrotat per una segona coalició de governants el 285 aC, i el domini de Grècia va passar a mans de Lisímac, rei de Tràcia. Lisímac, al seu torn, va ser derrotat i va ser mort el 280 aC. El tron macedoni, llavors, va passar al fill de Demetri, Antígon II, el qual també derrotaria una invasió gal·la, poble que aleshores vivia als Balcans. La batalla contra el gal·los va unir els antígons de Macedònia amb els seulècides d'Antioquia, una aliança que també s'enfrontaria a la potència hel·lenística més rica: l'Egipte ptolemaic.
Antígon II va governar fins a la seva mort el 239 aC, i la seva família va conservar el tron macedoni fins a la seva abolició pels romans el 146 aC. Llur control sobre les ciutats-estat gregues era intermitent atès que altres governants, particularmnet els ptolemaics, subsidiaven els partits anti-macedonis a Grècia per minvar el poder dels antígons. Antígon va col·locar una guarnició a Corint, el centre estràtegic de Grècia, però, Atenes, Rodes, Pèrgam i altres estats grecs van conservar una autonomia substancial, i van formar la Lliga Etòlia per deferndre-la. Esparta també seria independents, però, va refusar unir-se a cap lliga.
El 267 aC Ptolomeu II va persuadir les ciutats gregues de rebel·lar-se contra Antígon, en allò que seria anomenada la Guerra de Cremònides. Les ciutats van ser derrotades i Atenes va perdre la seva independència i les seves institucions democràtiques. La Lliga Etòlia només va abastar els estats peleponesos, però, en donar-los el control de Tebes el 245 aC es van convertir en aliats macedonis. Això marcaria la fi d'Atenes com a actor polític, encara que seria per molt més temps, la ciutat més gran, més rica i més intel·lectual de Grècia. El 255 aC Antígon va derrotar la flota egípcia a Kos i va prendre les illes egees, llevat de Rodes, com a possessió seva.
[edita] Felip V
La mort d'Antígon II va produir una altra revolta de les ciutats-estat de la Lliga Aquea, el personatge més important de la qual seria Aratos de Sició. El fill d'Antígon, Demestri II va morir el 229 aC; el seu fill, Felip V, encara un nen, va convertir-se en rei, i el general Antígon Dosó el regent. Els aqueus, sotmesos nominalment a Ptolemeu, eren, de fet, independents, i controlaven la regió sud de Grècia. Atenes, però, no va participar del conflicte.
Esparta va ser hostil als aqueus i el 227 aC el rei espartà Cleòmenes III va envair Acaia i va prendre el control de la Lliga. Aratos va aliar-se amb Antígon Dosó, el qual el 222 aC va derrotar els espartans i van annexar la ciutat a Macedònia: la primera vegada que Esparta era ocupada per una potència estrangera.
Felip V, va prendre el poder en morir Doson el 221 aC. Va ser l'últim governant grec amb el talent i l'oportunitat d'unir Grècia i conservar la seva independència contra el poder creixent de Roma. Sota els seus auspicis, la Pau de Naupacte (217 aC) va acabar amb el conflicte entre les lligues macedònies i gregues i va controlar, aleshores, tota la Grècia, llevat d'Atenes, Rodes i Pèrgam.
El 215 aC, però, Felip va formar una aliança amb Cartago, enemic de Roma. Roma va seduir les ciutats aquees per a abandonar llur lleialtat a Felip formant aliances amb Rodes i Pèrgam, aquesta última la potència més gran d'Àsia Menor. La primera guerra macedona va començar el 212 aC i va acabar el 205, però Macedònia ja seria marcada com a enemiga de Roma. L'aliat de Roma, Rodes, va guanyar el control de les illes egees.
El 202 aC Roma va derrotar Cartago; llavors podia dirigir-se cap a l'est, a petició dels seus aliats grecs, Rodes i Pèrgam. El 198 aC va començar la segona guerra macedonia, sense cap causa directa; es creu que Roma considerava Macedònia un aliat potencial dels selèucids, la potència més gran de l'est. Els aliats grecs de Felip el van abandonar i el 197 aC va ser derrotar a Cinoscèfals per les tropes del procònsul romà Titus Quinctius Flamininus.
Afortunadament pels grecs, Flamininus era un home moderat, admirador de la cultura grega. Felip havia de rendir la seva flota i convertir-se en aliat romà, però la seva vida seria perdonada. Durant els Jocs ïstmics de 196 aC, Flamininus va declarar la llibertat de totes les ciutats tregues, encara que guarricions romanes van ser enviades a Corint i Calcis. Però, la llibertat promesa per Roma seria només una il·lussió. Totes les ciutats llevat de Rodes van haver de formar una nova lliga, que Roma controlava, i les democràcies van ser reemplaçades per règims aristocràtics aliats a Roma.
[edita] L'expansió de Roma
El 192 aC va començar la guerra entre Roma i el governant selèucida Antíoc III el gran. Algunes ciutats gregues ara veien a Antíoc com llur salvador dels romans, però, Macedònia preferia unir-se a Roma, i Antíoc va serrotat a Termòpiles el 191 aC. Durant aquesta guerra, les tropes romanes van creuar cap a Àsia Menor per primera vegada, on derrotarien Antíoc una vegada més a Magnèsia. Grècia s'havia convertit en la línia de comunicacions amb l'est, i les tropes serien enviades de manera permanent. La Pau d'Apamea (188 aC) feia de Roma la influència dominant de Grècia.
Durant els anys següents Roma es va involucrar més en la política grega, atès que el partit en problemes sempre apel·lava a Roma. Macedònia encara era independent, però, un aliat nominal de Roma. Quan Felipe V va morir el 179 aC va ser succeït pel seu fill Perseu el qual, com els altres reis macedonis, volia unificar als grecs sota el govern macedoni. Macedònia era massa dèbil per a assolir aquest objectiu, però, l'aliat romà Eumenes II de Pèrgam va persuadir Roma que Perseu era una amenaça.
[edita] La fi de la independència grega
Com a resultat de les intrigues d'Eumenes, Roma va declarar la guerra a Macedònia el 171 aC, portant 100.000 tropes a Grècia, un exèrcit massa gran per Macedònia. Perseu no va poder aconsequir que els altres estats grecs el donessin suport. Després de tres anys, el 168 aC, els romans van enviar Lucius Aemilius Paullus a Grècia, mentre que a Pídnia els macedonis eren derrotats. Perseu va ser capturat i portat a Roma; el regne de Macedònia va ser conquerit i dividit en quatre estats més petits, i totes les ciutats gregues que van donar suport a la causa macedònia, fins i tot només retòricament, van ser castigades. Fins i tot, els aliats de Roma, Rodes i Pèrgam van perdre llur independència.
Sota el lideratge d'un aventurer, Andrisc, Macedònia es va rebel·lar contra el control romà el 149 aC: com a resultat va ser annexat directament convertint-se en província romana, el primer dels estats grecs en ser-ho. Roma va demanar que la Lliga Aquea, l'última fortalesa de la independència grega, es dissolgués. Els aqueus es van refusar i van declarar la guerra a Roma. La majoria de les ciutats gregues van donar suport a la causa aquea, fins i tot els esclaus van ser alliberats per lluitar per la independència grega. El cònsul romà Lucius Mummius va avançar de Macedònia i va derrotar als grecs a Corint, ciutat que seria totalment destruïda.
El 146 aC la penísula grega, però no pas les illes, es van convertir en protectorat romà i s'hi van imposar impostos (amb excepció de les ciutats d'Atenes i Esparta) i totes les ciutats havien d'acceptar el govern romà. El 133 l'últim rei de Pèrgam va morir i va deixar el regne a Roma: així gairebé tota la coasta egea va passar al control romà com a part de la província d'Àsia.
La caiguda final de Grècia seria el 88 aC, quan el rei Mitrídates de Pont es va rebel·ar contra Roma, i va massacrar 100.000 romans i aliats romans de l'Àsia menor. Encara que Mitrídates no era grec, moltes ciutats gregues, incloent-hi Atenes, van enderrocar llurs governants imposats per Roma, i es van unir a la seva causa. Els romans van recuperar ràpidament Grècia i Mitrídates va ser errotat per Gnaeus Pompeius Magnus (Pompei el gran) el 65 aC.
Les guerres civils van causar més problemes a Grècia. Finalment, el 27 aC August directament va annexar Grècia al nou Imperi Romà com a Província d'Aquea. Encara que las guerres contra els romans havian desmoralitzat Grècia, amb la pau, les ciutats d'Atenes, Corint, Tessalònica i Patres van recuperar ràpidament llur prosperitat.