Història del Brasil
De Viquipèdia
Taula de continguts |
[edita] Els primers brasilers
El territori del Brasil ha estat habitat per, almenys, 8.000 anys. Els orígens dels primers brasilers, que van ser anomentats "indis" pels portugesos és un tema encara distputat pels arqueòlegs. La visió tradicional és que eren part de la primera onada de migrants caçadors que van arribar a Amèrica des de Sibèria per mitjà de l'Estret de Bering. No obstant, altres arqueòlegs diuen trobar signes d'una població molt més antiga, morfològicament distinta dels caçadors asiàtics, i molt més similars als nadius africans i australians que serien desplaçats pels caçadors siberians.
Els Andes i les cadenes muntanyoses del nord de Sud-Amèrica van produir una clara frontera cultural entre les civilitzacions agràries de la Costa Occidental del sub-continent (la qual cosa va dur a l'organització de ciutats-estats urbanitzats i més tard a l'establiment de l'Imperi Inca), i les tribus semi-nòmades de l'Est, les quals mai no van desenvolupar registres escrits ni cap arqutiectura monumental. Per aquesta raó, poc se sap sobre la història del Brasil abans del 1500. Les restes arqueològiques (principalment terrisseria) mostren un patró complex de desenvolupament regional, de migracions internes i ocassionalment, de l'establiment de federacions.
Quan els primers exploradors europeus hi van arribar, tot el territori brasiler era habitat per tribus semi-nòmades, la subsistència dels quals estava basada en una combinació de caça, pesca, recol·lecció d'aliments i una petita agricultura. La densitat de població era massa baixa; s'estima que el nombre total d'habitants a l'arribada dels europeus era d'1 milió d'habitants (encara que alguns descobriments arqueològics semblen indicar que la població era major). Encara que milers d'amerindis brasilers van morir a causa de les massacres, les malalties i la duresa de l'esclavatge i el desplaçament territorial, d'altres van ser absorbits per la població immigrant. Altres tribus han sobreviscut i encara viuen amb les tècniques precolombines de substiència en les àrees remotes de la selva de les Amazones.
[edita] El Brasil colonial
La historiografia tradicional accepta que el Brasil va ser descobert pels europeus el 22 d'abril, 1500 per Pedro Álvares Cabral. El país va ser gradualment habitat pels portuguesos que volien fugir de la pobresa i pels nobles als quals la corona els havia donat privilegis colonials especials. L'administració colonial durant els dos segles següents va ser basada en un sistema en què les persones afavorides rebien grans extensions de territori anomenats capitanias, moltes de les quals eventualment es convertirien en els estats del Brasil actual.
Durant el primer segle després del descobirment europeu, el producte d'exportació més important —i del qual es derivaria el nom del país— era el pau-brasil, pal de Brasil (caesalpinia echinata), un arbre el tronc del qual conté un tint vermell molt valorat, la qual cosa produiria una sobre-explotació que gairebé l'exterminaria. Des del segle XVI, la canya de sucre, cultivada en plantacions anomenades engenhos (fàbriques) sobre la costa nord-oriental del Brasil, la qual es convertiria en el motor de l'economia brasilera, atès la demanda de sucre a Europa. Al començament els immigrants van esclavitzar els amerindis per treballar-hi. L'exploració inicial de l'interior del Brasil eren aventures para-militars, anomenades bandeirantes, que entraven a la selva a la recerca d'or i d'eslcaus amerindis. No obstant, els portugesos van tornar a l'Àfrica per portar-ne esclaus.
Les taxes de mortalitat dels esclaus a les plantacions de sucre i en les expedicions a la recerca d'or eren dramàticament altes. Alguns esclaus van fugir de les plantacions i van intentar esablir assentaments independents (quilombos) en àrees remotes. No obstnat, aquest assentaments van ser destruits pel govern i per tropes privades en llargs sietges. No obstant, els africans es convertirien en un sector molt important i substancial de la població brasilera, i molt abans de la fi de l'esclavatge (1888) molts africans van ser absorbits per la població europea motivats pels drets de traball que rebien els mulatos.
Durant els primers dos segles del període colonial, i atrets per els vasts recursos naturals i les terres verges, altres potències europees van intentar establir colònies al territori brasiler, malgrat la prohibició establerta per la butlla papal i el Tractat de Tordesillas, els quals havien dividit el Nou Món en dues parts, una destinada al Portugal i l'altra a Espanya. Colons francesos van intentar establir-se al territori actual de Rio de Janeiro de 1555 a 1567 (la "França Antàrtica") i el territori actual de São Luís de 1612 al 1614 (la "França Equinoxial").
La intrusió neerlandesa va ser molt més llarga i va tenir més repercusions per a Portugal que no pas la francesa. Els corsaris neerlandesos van saquejar les costes: Bahia el 1604 i van capturar temporalment la capital, Salvador. De 1630 a 1654 els neerlandesos es van establir al nord-est i van controlar la costa més accessible des d'Europa, però, sense penetrar l'interior del Brasil. Però, els colons de la Companyia Holandesa de les Indies Occidentals al Brasil vivien en sietge constant, malgrat la presència a Recife de Maurice de Nassau com a governador. Després d'alguns anys de guerra, els neerlandesos es van retirar formalment el 1661.
[edita] La independència: L'imperi del Brasil
El Brasil independent va ser un dels dos estats americans indepdendents que establirien un govern monàrquic (l'altre seria Mèxic). El 1808 la corona portuguesa, fugint de les tropes de Napoleó que havien envaït el territori de Portugal, i escortat per tropes britàniques, es va establir a Rio de Janeiro, traslladant la seu política i administrativa de l'Imperi Portuguès al Brasil. El 1815 el rei va donar al Brasil el mateix status que Portugal, establint el "Regne Unit de Portugal, el Brasil i Algarves". El rei va governar des de Rio de Janerio per 13 anys, i hi hauria romàs la resta de la seva vida, però, després d'un període confusió al Portugal, provocat per la seva llarga estada al Brasil fins i tot després de la retirada de Napoleó. El rei Joan VI de Portugal va deixar el Brasil el 1821 i el seu fill, Pere, hi va romandre com a regent del Brasil. Un any després, però, Pere va escriure un paper (no tan conegut com la seva pressumpta proclamació de "Inedpendència o Mort") per declarar les raons per les quals el Brasil se separava de Portugal, i llegant una constitució que establia una monarquia constitucional al Brasil, de la qual era el cap d'estati govern com a Emperador Pere I del Brasil. Després de la seva abdicació el 1831 per les divergències amb els polítics brasilers, va sortir del Portugal, i el seu fill, de cinc anys d'etat, es convertiria en Pere II del Brasil. Després d'un període de nou anys de regència, Pere II va ser proclamat emperador i va governar amb el parlament fins al 1889 data en què va ser destituït per un cop d'estat que establiria el govern republicà. No obstant, abans de sortir del poder, va abolir l'esclavatge el 1888.
[edita] La República Vella
Pere II va ser deposat el 15 de novembre, 1889 per un cop d'estat militar encapçalat pel general Deodoro da Fonseca que es convertiria en el primer president del Brasil. El nom oficial de l'estat va ser els "Estats Units del Brasil" fins al 1967 data en què seria canviat a "República Federativa del Brasil". De 1889 a 1930 el govern va establir una democràcia parlamentària i constitucional, en què la presidència s'alternava entre els estats dominants de São Paulo i Minas Gerais.
A finals del segle XIX el cafè va reemplaçar el sucre com a producte principal d'exportació. El comerç de cafè va produir el creixement econòmic de la nació, i va atreure la immigració europea, principalment d'Itàlia i Alemanya. Aquesta entrada de mà d'obra, va produir el desenvolupament de l'economia industrial que s'estenia a l'interior. Aquest període, conegut com la "República Vella" o "Primera República" va acabar el 1930 després d'un cop d'estat militar i Gertúlio Vargas va ser designat president.
[edita] Populisme i desenvolupament
Una junta militar va prendre el poder el 1930. Gertúlio Vargas va governar com a dictador de 1930-1934, va ser elegit president de 1934-1937, i va governar dictatorialment una vegada més de 1937-1945. Vargas era membre d'una oligarquia de gautxos, però, tenia una visió nova de la política brasilera per a produir el desenvolupament nacional. Vargas es va aprofitar de la ruptura de les relacions directes entre treballadors i els directors de les fàbriques del Brasil: els obrers es convertirien en la nova base del poder polític populista. Els privilegis de l'agricultura van acabar, i els líders industrials van adquirir més influència, i la classe mitjana va guanyar més poder polític.
vargas seria un dels primers presidents populistes llatinoamerians, però, la seva figura també és associada amb el creixement i desenvolupament de l'interior del Brasil. Durant la seva administració el Brasil va rebutjar el model econòmic clàssic basat en les exportacions i va emfatitzar els programes industrials de la substitució de les importacions. Alguns historiadors consideren aquesta internalització la reacció als esdevniments mundials com ara les Guerres Mundials i el període de proteccionisme d'entre guerres dels seus principals socis comercials d'aleshores (Estats Units, Regne Unit i Alemanya). A més, Vargas havia començat el seu règim durant el període de la Gran Depressió mundial i la caiguda del comerç que produiria la caiguda dels preus dels productes primaris. No obstant, la determinació del Brasil, i d'altres països llatinoamericans, de continuar amb la política de substitució d'importacions va produir un aïllament de la competència industrial que al seu torn, estancaria les indústries en un estat ineficient.
Es va establir un règim democràtic de 1945-1964, període en el qual la capital es mouria de Rio de Janeiro a Brasília. El populisme, el nacionalisme i el desevnolupamentalisme van caracteritzar les dècades de 1950 i 1960. Aquestes van contribuir a la crisi que produiria l'establiment d'un nou règim autoriati el 1964.
[edita] Brasil modern
[edita] Govern militar
De 1961 a 1964 el president João Goulart havia iniciat diverses reformes econòmiques i socials; aquestes polítiques amenaçaven l'elit brasilera i els interessos estatunidencs al país. Philip Agge, un ex oficial de la CIA, ha indicat que l'agència va gastar entre 12 i 20 milions de dòlars nord-americans per donar suport als candidats anti-Goulart. El febrer de 1962 el president nord-americà, John F. Kennedy va expresar el seu suport als canidats anti-Goulart en una nota escrita per a la Agència Nord-Americana pel Desenvolupament International. El 1964 Goulart va ser deposat per un cop militar amb un presumpte suport de la CIA i es va establir un govern dictatorial fins al 1985. Durant aquest període, es va produir un creixement econòmic intens, però, amb un immens deute nacional. Durant aquest període milers de brasilers opositors van ser deportats, empresonats o torurats. Molts més van morir durant el període de guerrilles de 1968-1973. La censura oficial, encara que no era molt exigent, va produir l'exili d'intel·lectuals.
[edita] Redemocratització
Tancredo Neves va ser elegit com a president en una elecció indirecta el 1985 i el país va retornar al règim civil i democràtic. Va morir abans d'assumir el poder, i el vice-president José Sarney va ser designat president. Fernando Collor de Mello va ser el primer president elegit pel vot popular el desembre de 1989. El setembre de 1992, però, Collor va ser impugnat per corrupció i Itamar Franco va ser designat president. En les eleccions del 3 d'octubre, 1994, Fernando Henrique Cardoso va ser elegit president, i re-elegit el 1998. Durant el seu període el Brasil va sofrir diverses crisis financeres. El 2000 Cardoso va ordenar l'opertura dels arxius militars de l'operació Còndor, una xarxa de dictaduras militars sud-americanes estalberta per a segestrar o assassinar els oponents polítics. El Brasil va ser un dels membres fundadors del Mercosur.
[edita] Present
El problema més sever del Brasil és la desigual distribució de la riquesa i la renda, una de les més extremes del món. Durant la dècada de 1990 més del 25% dels brasilers sobrevivien amb més d'un dòlar al dia, encara que la nació es consolidaria com la potència econòmica de Sud-Amèrica. Aquestes contradiccions econòmiques van ajudar Luiz Inácio Lula da Silva, que seria elegit president el 2002. Els inversionistes, preocupats pels canvis socials promesos durant la seva campanya i la seva identificació amb els sindicats d'obrers amb ideologies d'esquerra, van poduir una fugida de capitals que depreciarien el valor del real brasiler i una forta caiguda de les inversions. Però, Lula da Silva ha governat amb polítiques més conservadores. L'economia del Brasil es va estabilitzar ràpidament.
