Salvador Espriu i Castelló

De Viquipèdia

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners 1913 - Barcelona 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català. Va renovar, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, la prosa catalana de fórmules noucentistes.

La producció literària d'Espriu és extensa però cal destacar els llibres de poemes El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau, probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d'Espanya. Al llarg de la seva obra poètica, Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb "Sinera", que és el nom d'Arenys llegit al revés. Primera història d'Esther és la seva primera obra dramàtica, qualificada per l'autor com una "improvisació per a titelles", pel seu caràcter grotesc. Més tard va escriure Una altra Fedra, si us plau, a petició de l'actriu Núria Espert.

Les musicacions de poemes seus fetes per Raimon han contribuït molt a difondre la seva obra. Cal remarcar les Cançons de la roda del temps i el poema He mirat aquesta terra, magnífica contemplació de Catalunya mitjançant el paisatge d'Arenys de Mar.

[edita] Biografia

Salvador Espriu i Castelló va néixer al 1913 a Santa Coloma de Farners, fill de Francesc de Paula Espriu i Torres i Escolàstica Castelló i Molas. El seu pare era un home obert, sociable i lliurepensador. Era llicenciat en Dret a la Universitat de Barcelona, exercia de notari. Per altra banda la seva mare era una dona tímida, discreta i molt religiosa.

A causa de la feina del seu pare la família, tradicionalment d'Arenys de Mar, va haver de traslladar-se a Santa Coloma de Farners. Aquest poble de la comarca de la Selva és on van néixer els tres fills grans de la parella: Francesc, Salvador i Josep. Més tard, també per motius laborals, la família es va tornar a traslladar, aquesta vegada a Barcelona, on la família es va ampliar amb les dues germanes petites de Salvador, Maria Isabel i Maria Lluïsa. La residència familiar va quedar establerta al carrer Diputació. Francesc Espriu gaudia d'una situació econòmica acomodada, de manera que es podien permetre un servei domèstic format per una cuinera, tres minyones i un xofer. A part, mantenien la casa d'estiueig al carrer de la Perera d'Arenys de Mar, poble on residien tots els seus familiars.

El jove Salvador era un nen que se'l descriu com entremaliat i juganer. Va fer els pàrvuls a l'Escola Montessori i la primària a l'escola alemanya. Els moments més feliços els passava a la casa pairal, on tenia molts amics i es passaven el dia rondant per la vila. Els llocs que més freqüentava eren, en primer lloc, la casa de les germanes Draper, amigues de la família, que sempre obsequiaven els nens amb caramels i xocolata. Un altre lloc que visitava era la casa de la seva tia Maria Castelló, que tenia en una paret de casa seva sis gravats sobre la història bíblica d'Esther. Gravats dels quals tragué la idea d'escriure més endavant la Primera Història d'Esther. Els llocs on anava a jugar eren, primerament, can Rogés, casa veïna on vivien uns ferrers que tenien dos fills més o menys de la seva edat. També es distreia anant a la platja o al Mal Temps, turó que es troba a llevant de la vila.

A principis dels anys vint la casa dels Espriu va sofrir una profunda sotragada ja que els cinc germans van agafar alhora el xarampió. Tots se'n van sortir excepte Francesc i Maria Isabel. A ell el va deixar a les portes de la mort però se'n va sortir, la seva germana no va tenir tanta sort. La cura de Salvador fou molt lenta, de manera que havia de passar molt temps al llit. Per afavorir la recuperació el van portar a Viladrau. Dos anys més tard el seu germà gran, Francesc, va morir en caure al port d'Arenys que estava en obres. Aquestes morts i la seva malaltia li van canviar la vida. Del nen juganer i trapella que era va passar a ser un nen delicat, sempre amb el perill de recaure, de manera que era obligat a fer llit sovint. A causa d'aquesta llarga convalescència va convertir-se en un amant de tot tipus de literatura, però sobretot se sentia atret per llibres de religió i història antiga.

L'any 1929, als quinze anys, va publicar el seu primer llibre, Israel, escrit en castellà. L'edició, de només cent exemplars que no eren per vendre, la va pagar el seu pare. Aquesta obra són estampes de l'Antic Testament, de manera que queda demostrat el profund coneixement que tenia de les escriptures.

L'octubre de 1930, quan tenia disset anys, va ingressar a la Universitat de Barcelona per seguir les carreres de Dret i Filosofia i Lletres. Allà conegué tres de les seves millors amigues al llarg de tota la vida: Amàlia Tineo, Mercè Montañola i Lola Solà. També establí un llaç d'amistat molt fort amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Aquells moments la vida a la universitat estava molt animada ja que s'acabava de sortir de la dictadura i el país s'encaminava cap a la República que es proclamaria a l'abril del 1931.

Tot i que treia unes notes immillorables en les dues carreres que feia paral·lelament, li agradaven molt més les Lletres que el Dret. Aquesta passió el portà a publicar al febrer del 1931 El Dr. Rip, que va ser la seva primera novel·la escrita en català. Al cap de poc temps va escriure la seva primera obra teatral publicada, La revolta dels sants, una peça humorística ambientada a Arenys. L'any 1932 va sortir a la venda Laia, que és una novel·la curta inspirada bàsicament a l'Arenys del segle XIX, que serveix de marc per explicar les aventures i desventures de la protagonista.

Un any més tard va participar en un creuer per la Mediterrània de quaranta-vuit dies, organitzat per la universitat. El viatge va acostar més Salvador als clàssics i va refermar la seva passió per l'egiptologia.

El 1934 va publicar Aspectes, obra que va servir per aglutinar tota la crítica en contra seu. També aquest any va presentar Els avets, obra amb què va aconseguir el seu primer premi literari: el guardó de la Generalitat de Catalunya en els X Jocs Florals de l'Ateneu Arenyenc.

Aquests anys, els estius i les vacances de Setmana Santa, en lloc de a Arenys, els passaven sobretot a Viladrau, poble on el seu pare havia comprat una finca per tenir cura de la seva salut.

L'any 1935 va publicar el llibre Miratge a Citera, que li va servir per reconciliar-se amb la crítica. Era una novel·la curta amable, banal, que seguia els cànons de l'època. També va presentar el llibre Ariadna al laberint grotesc, crítica sarcàstica de tot el que el rodejava.

Amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola va veure interromputs els seus estudis de Lletres Clàssiques que eren els únics que li quedaven per acabar. Va ser mobilitzat des del primer moment però no el van enviar al front a causa del seu estat de salut, de manera que feia classes a futurs oficials. Durant aquesta època negra va seguir escrivint per evadir-se de l'entorn, de manera que l'any 1937 es va publicar Letizia i altres proses. Els tràgics esdeveniments el van fer caure en una profunda crisi, creia que el millor que es podia fer era un pacte entre els dos bàndols per acabar amb la matança. A més a més l'any 1937 va morir Rosselló-Pòrcel, amic al qual tenia molt d'afecte. Amb l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona va veure la mort de Catalunya. Un mes després d'aquesta entrada va escriure la peça teatral Antígona, per parlar del tema clàssic de la lluita entre germans, fet que és el que considerava que havia passat amb Catalunya i Espanya.

El seu pare va morir l'abril del 1940 i la seva notaria va passar a mans Antoni Gual Ubach, a qui Salvador va passar a ajudar per poder fer-se càrrec de la família. Aquesta feina no li agradava gens i gairebé no li deixava temps lliure per poder llegir o escriure. Es va haver de quedar en el despatx durant vint anys, que ell descriu com "els més durs i amargs de la meva vida".

En aquella època en què molts escriptors van passar-se a la llengua castellana ell es va mantenir fidel al català, tot i saber que seria impossible rebre cap mena de reconeixement literari. A més, es va decantar per la poesia com a mètode d'expressió ja que era més fàcil de publicar en ser un gènere menys controlat per la censura franquista. Fruit d'aquestes dues idees apareix l'any 1946 el seu primer llibre de poemes, Cementiri de Sinera, en què crea el mite de Sinera. El llibre explica l'entorn en què es va criar de petit per recordar moments agradables de la seva infantesa, moments que mai no tornaran. Perdudes totes les il·lusions, només l'espera la mort.

Entre 1947 i 1948 va escriure la peça teatral Primera Història d'Esther, amb un llenguatge esquemàtic però alhora molt ric, per demostrar les grans possibilitats del català en una època en què semblava condemnat a desaparèixer. L'obra és una adaptació del llibre Esther de la Bíblia, però que transcorre com una representació de titelles en el mític "jardí dels cinc arbres" a la casa d'Arenys. La història d'Esther permet a Espriu establir un paral·lelisme entre les tribus jueves que salva de la tirania l'heroïna i la situació del poble català. L'obra va ser molt ben acceptada en els reduïts cercles de la cultura catalana.

Salvador Espriu va participar en la clandestina vida de la literatura catalana de la immediata postguerra. Aquests anys els considerava una època terrible, dintre dels quals només se n'escapaven les estades d'estiu a Arenys, que passava amb la família. Allí jugava amb els seus tres nebots i anava a la platja.

El 7 d'agost de 1950 va morir la seva mare de càncer, fet que va significar un cop molt fort per l'escriptor ja que l'admirava i estimava molt. Entre els anys 1952 i 1955 va publicar quatre llibres de poemes: Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur i Final de laberint, llibre pel qual el van guardonar amb "La Lletra d'Or". En les quatre obres, tot i tractar temàtiques diferents, com poden ser passejar-se amb Dante per l'infern i el purgatori o viatjar pel mediterrani seguint l'estil d'Ulisses, sempre acaba arribant a la mateixa conclusió: que ell i tot el que ell estima acabarà desapareixent i caient en l'oblit. Aquí la seva poètica es converteix en una meditació sobre la mort.

També s'ha de parlar d'un aspecte contradictori i que mai no ha quedat ben definit de les seves creences: la seva religiositat. Ell es definia com a agnòstic, mai com a ateu, i se sentia atret per la religió. Ell va declarar que volia morir catòlicament per respecte a la seva mare i anava a missa a Arenys, com a mínim durant les dècades dels cinquanta i seixanta.

L'any 1957 va publicar Evocació de Rosselló-Pòrcel i altres proses, en que inclou un estudi de l'obra del seu difunt amic. El 1960 apareix La pell de brau, llibre que tractava els temes importants de la Catalunya de l'època, pel qual va rebre una bona acollida per part dels joves intel·lectuals. Aquests van agafar uns quants versos del llibre com a símbols de la resistència.

L'any 1960 pot deixar la notaria Gual i passa a fer unes incertes feines d'assessorament a la mútua mèdica Assistència Sanitària Col·legial S.A., dirigida pel seu germà Josep.

El 1963 apareix Obra Poètica, recull de tots els seus llibres de poemes on, a més a més, apareix per primera vegada el Llibre de Sinera. Al llarg de la dècada dels seixanta li passa una cosa completament inesperada: la popularitat. Espriu esdevé un símbol de les reivindicacions de Catalunya, passa a ser considerat la veu del poble. Aquesta obertura del poeta al gran públic va ser deguda sobretot al director de teatre Ricard Salvat i al cantant Raimon. Tot i no intervenir activament en la lluita clandestina, sempre que es demanava el suport dels intel·lectuals del país s'oferia, fins i tot en els moments més arriscats, com poden ser la Caputxinada del 9 de març de 1966 o la firma del manifest en contra de les tortures per part de la policia als miners d'Astúries, fet pel qual l'Estat va passar a vigilar-li la correspondència.

Espriu feia correccions constants a les seves obres, ja que buscava un català modern, lliure de mots cultes i medievalitzants introduïts pel Noucentisme. Els darrers anys del franquisme van coincidir amb els de la seva màxima popularitat, tot i que portava un estil de vida molt reclòs. Amb el pas del temps es va anar convertint cada vegada més en una persona inaccessible, de manera que ja no assistia ni a les presentacions dels seus llibres. Tot i això, en privat tothom el descriu com una persona molt sociable. A partir del 1969 se'l va proposar per al premi Nobel de literatura, que no li van concedir, però sí que se li va atorgar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

La seva vida era interrompuda per freqüents malalties, de manera que es passava moltes hores llegint i escrivint. Cada dia dedicava mitja hora a llegir el diccionari Fabra i mitja més al diccionari de la Real Academia Española.

La correspondència li ocupava molta estona, ja que com ell mateix deia: "Com que m'han convertit en una patum, sé que fins i tot guarden les simples targetes". Aquesta fama va fer que hagués de tenir cura i calibrar totes les seves declaracions, ja que havia de respondre a la imatge que la gent tenia d'ell. Al final, el seu germà Josep va haver d'actuar de filtre entre el poeta i la gent que volia accedir-hi.

L'any 1971 va publicar el llibre de poemes titulat Setmana Santa, amb què el 1972 va guanyar el Premi de la Crítica. En aquella època també publicà Aproximació tal vegada el·líptica a l'art de Pla Narbona (1968) i Formes i paraules (1975).

En el llibre PSUC: per Catalunya, la democràcia i el socialisme va fer unes declaracions defensant la cooficialitat del català i el castellà, fet pel qual els sectors catalanistes més radicals el van criticar. Ràpidament, intel·lectuals de tots els mitjans van sortir en defensa del poeta, que seguia essent considerat un mite tot i el restabliment de la democràcia, amb la qual els seus poemes més emblemàtics perdien una part del seu sentit.

Llavors va passar una època en què les creacions que feia eren per encàrrec, així va fer Per una vella i encerclada terra a instància de Manuel Valls o Una altra Fedra, si us plau (1977) per petició de Núria Espert.

Salvador Espriu es va mantenir solter tota la vida i gaudia de certa fama de misogin, fet pel qual es van crear rumors sobre la seva homosexualitat, als quals ell responia amb una rotunda negativa.

L'any 1979 va tenir un preinfart i va haver de ser internat a la clínica Sant Jordi. A partir d'aquest moment la situació de la seva salut va començar a ser molt greu. Llavors, a partir de l'any 1980 va començar a rebre tot un seguit de distincions i honors entre els quals destaquen el seu ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres o la medalla d'or de la Ciutat de Barcelona. L'any 1981 va publicar el llibre Les roques i el mar, el blau, que va rebre el Premi Ciutat de Barcelona i sempre va seguir escrivint, fins a la seva mort.

El 19 de desembre del 1984 va haver de ser ingressat a la clínica Quirón, però li van donar l'alta el dia 27 del mateix mes. El 18 de febrer del 1985 va tornar a l'hospital. Aquesta vegada va haver de ser ingressat a la UVI. Va morir la tarda del divendres 22 de febrer, a l'edat de 72 anys. Primer se li va instal·lar una capella ardent al Palau de la Generalitat i el dia 23 va ser enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, en un acte multitudinari.

[edita] Obres

1929: Israel, el seu primer llibre, escrit en castellà
1931: El Dr. Rip
1932: Laia.
1934: Aspectes
1935
- Ariadna al laberint grotesc
- Miratge a Citerea
1938
- Letizia
- Fedra
- Petites proses blanques
1943: Historia antigua, que comptava amb la col·laboració d'Enrie Bagué
1946: Cementeri de Sinera
1948: Primera història d'Esther
1949: Les cançons d'Ariadna
1951
- Mariàngela l'herbolaria
- Tres soreres
1952
- Anys d'aprenentatge
- Les hores
- Mrs Death
1954: El caminant i el mur
1955
- Final del laberint
- Les hores
- Antígona
1957: Evocació de Rosselló-Pòrcel i altres notes
1960
- La pell de Brau
- Sota la fredor parada d'aquests ulls
1963
- Obra poética: Antologia dels seus poemes
- Llibre de Sinera
1967: Per al llibre de Salms d'aquests vells cecs
1968: Aproximació, tal vegada el·líptica, a l'art de Pla Narbona
1969: Tarot per a algun titella del teatro d'Alfanja
1978: Una altra Fedra, si us plau
1980: D'una vella i encerclada terra alguns poemes seran incorporats a Per a la bona gent
1981: Les roques i el mar, el blau
1984: Per a la bona gent

[edita] Premis

Al 1971 rebé el Premi Montaigne.
Candidat al Premi Nobel de Literatura el 1971 i el 1983.
Premi de Honor de les Lletres Catalanes (1972).
El 1980 rebé la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.
Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982).
Doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona.
Doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa de Languedoc.
El 1982 li fou concedida la Creu d'Alfons X el Savi que rebutjà.

[edita] Bibliografia

Castellet, Josep M., Iniciació a la poesia de Salvador Espriu. Edicions 62, Barcelona 1971.
Espriu S. La pell de brau. Text bilingüe. Cuadernos para el dialogo. Madrid 1968
Espriu S., Salvat R. Ronda de mort a Sinera. Alianza Editorial. Madrid 1974
Edició Crítica de les Obres Completes de Salvador Espriu. Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu / Edicions 62.