Socialisme
De Viquipèdia
|
Part de la secció del |
 |
| Corrents |
|
Socialisme llibertari |
| Pensament |
|
Anarquisme |
| Conceptes |
|
Autogestió |
| edita |
El Socialisme és una doctrina política lligada a la classe social del Proletariat, oposada al capitalisme i a la classe social de la Burgesia, que té com a objectiu la socialització dels mitjans de producció, canvi i transport, la supressió de les classes socials i el repartiment de la riquesa segons l'aportació de cadascú en el treball.
L'organització de la societat de tal forma que qualsevol individu, home o dona, es trobi en néixer una igualtat de mitjans pel desenvolupament de les seves facultats respectives i per la utilització del seu treball. L'organització de la societat de tal forma que l'explotació per una persona del treball del seu veí sigui impossible, i on tothom pugui gaudir de la riquesa social únicament d'acord amb la seva contribució a la producció d'aquella riquesa.
Die Frau und der Sozialismus
Taula de continguts |
[edita] Orígens i evolució
El socialisme s’origina en la crítica duta a terme per alguns pensadors a les conseqüències socials de la Revolució Industrial, especialment a les desigualtats entre unes elits capitalistes riques i una classe obrera condemnada a viure en la misèria; aquests desequilibris es veien com a resultat del mercat lliure en què es basava el capitalisme. En contra de l’individualisme de l’època, base de la doctrina liberal, els socialistes presentaren com a alternativa una nova comunitat de productors, units per una solidaritat fraternal; en el futur, les masses prendrien als capitalistes el control dels mitjans de producció i del govern de l’Estat; l’individu ha de sotmetre’s sempre als interessos de la col·lectivitat la qual li proporcionarà sempre els mitjans per satisfer les seves necessitats.
La doctrina socialista sempre proposa o bé la limitació o bé l’abolició de la propietat privada dels mitjans de producció, de canvi i de distribució, els quals han de ser col·lectivitzats, com a mitjà per arribar a un nou tipus de societat igualitària, on no hi hagi distinció entre rics i pobres ni entre poderosos i sotmesos, on tothom visqui en llibertat i ningú no es trobi patint una situació d’explotació ni de servitud; segons els socialistes, la propietat privada és una noció introduïda injustament a la societat per legitimar els interessos dels poderosos en contra dels desigs dels sectors desfavorits.
El mot socialisme va aparèixer per primera vegada el 1832, al diari francès Le Globe per referir-se als seguidors de les doctrines de Saint-Simon (1760-1825); el concepte socialista també va servir per designar els reformadors socials anglesos, entre els quals destacava Robert Owen (1771-1858), autor d’un opuscle titulat What is socialism?.
A principis del segle XIX, els socialistes, com ara Étienne Cabet (1788-1856) o Charles Fourier (1772-1837), intentaren arribar al socialisme creant comunes regides pels principis de treball en comú i d’abolició de la propietat, aquests foren els socialistes utòpics. Poc després, el socialisme evolucionà abandonant la idea de constituir comunes alternatives, per la de transformar la societat mitjançant una acció política revolucionària; així aparegué el socialisme polític representat per Karl Marx (1818-1883), Friedrich Engels (1820-1895), Pierre Joseph Proudhon (1809-1865), Louis Auguste Blanqui (1805-1881), Mikhaïl Bakunin (1814-1876), etc.
El socialisme polític va acabar dividint-se en dues branques: l’anarquista –representada per Proudhon i Bakunin-, partidària de la supressió immediata de l’Estat i de qualsevol forma d’autoritat política, i la marxista, que propugnava la creació d’un estat socialista com a mitjà per arribar a l’objectiu final d’establir una societat lliure i igualitària. A finals del segle XIX, dins del socialisme marxista va aparèixer el corrent revisionista, que proposava l’abandó de l’actitud revolucionària a favor d’una política reformista en què s’acabaria arribant al socialisme mitjançant reformes graduals introduïdes gràcies a la participació dels partits socialistes en el joc polític dels estats liberals o democràtics. Per la seva banda, l’anarquisme, amb força a Itàlia i a Espanya, es mantingué fidel a l’activisme revolucionari; a Espanya, els anarquistes aprofitaren el col·lapse de les institucions de la República, provocat pel cop d’estat del 18 de juliol de 1936, per dur a terme la revolució; l’Espanya republicana durant la Guerra Civil (1936-1939) fou l’únic cas en què els anarquistes arribaren a prendre el poder; després de la fi de la II Guerra Mundial, l’anarquisme va anar perdent força a tot arreu fins esdevenir marginal.
Durant el segle XX, hom denomina comunistes aquells socialistes partidaris d’establir un règim revolucionari seguint l’exemple i els mètodes aplicats a Rússia arran de la Revolució Bolxevic d’Octubre de 1917, dirigida per Lenin; els marxistes no comunistes passaren a denominar-se socialistes o socialdemòcrates, tot i que, abans de la I Guerra Mundial (1914-1918), socialdemòcrata o socialista designava també els partidaris d’instaurar el socialisme per mitjans revolucionaris. La Revolució Bolxevic i el naixement de l’URSS va dur a l’aparició a tot arreu del partits comunistes, sorgits gairebé sempre a partir d’escissions dels partits socialistes; allò que precipità la ruptura entre socialistes i comunistes fou l’oposició teòrica d’Otto Bauer, un dels capdavanters del marxisme a Àustria, al règim bolxevic, però, sobretot, la repressió contra els espartaquistes –que intentaren instaurar el comunisme a Alemanya durant el període revolucionari de 1918 a 1920- , dirigida per Friedrich Ebert dirigent del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya, que ocupà el càrrec de canceller el 1918 i el de president de la República entre 1919 i 1925.
En un principi, els socialistes o socialdemòcrates –tots ells d’ideologia marxista- es mantingueren fidels a la idea d’arribar al socialisme mitjançant la seva acció política reformista; fins 1929, els socialistes cregueren en l’existència d’un nou capitalisme internacional planificat, materialitzat en la formació de grans trusts, que obriria un procés de racionalització econòmica dins del qual fóra possible un ràpid progrés polític i social, aquesta idea semblava confirmada per la formació dels primers governs laboristes britànics (1924 i 1929) i pels èxits del socialisme a Suècia o a Àustria; després de la crisi de 1929, en l’època de l’ascens dels feixismes europeus, els socialistes no van saber trobar un camí propi; en un principi la Komintern –la Internacional Comunista creada per l’URSS- havia abonat la tàctica de classe contra classe per accelerar la revolució i havia titllat els socialistes de socialfeixistes; tanmateix, en el seu VII Congrés, la Komintern canvià de tàctica cosa que va dur a la formació dels governs de Front Popular a Espanya i França el 1936, entesos com l’aliança dels comunistes, els socialistes i l’esquerra burgesa en defensa de la democràcia parlamentària contra el feixisme, aquesta aliança va mantenir-se durant la II Guerra Mundial malgrat el pacte germano-soviètic de 1939. A partir de 1947, la Guerra Freda va dur a l’aïllament dels comunistes; aleshores, dins del socialisme va triomfar totalment la línia reformista: abandó total dels mètodes revolucionaris i violents per arribar al poder i plena acceptació del sistema parlamentari perquè l’ideal socialista és inseparable de la democràcia, cosa que duia a un rebuig al totalitarisme, transformació de partits de classe obrera en partits del poble o de les classes populars, trencament amb el concepte de nacionalització dels mitjans de producció com a principi primer del socialisme, el qual era substituït per la idea del control públic de l’empresa i de la planificació dins del marc d’una economia mixta (on hi havia d’haver empreses estatals però també empreses privades); aquestes foren les postures expressades al Congrés Socialista de Frankfurt (1951), on es decidí fundar la Internacional Socialista, entesa com a reconstitució de la II Internacional (1889-1914); dins d’aquesta línia, al Congrés de Bad Bodesberg (1959), el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya abandonà la ideologia marxista; a partir d’aleshores, el seu objectiu fou la creació i manteniment de l’Estat del Benestar, en què, mitjançant la seva política tributària, l’Estat redistribueix la riquesa assegurant tota una sèrie de serveis i prestacions al conjunt dels ciutadans.
[edita] Socialisme reformista
- Article principal: Socialisme reformista
El socialisme reformista és un moviment de reforma social aparegut al segle XIX que propugnava la intervenció de l’Estat en l’economia per combatre les desigualtats socials provocades pel sistema capitalista, sense però destruir les institucions socials i polítiques vigents; per això, a diferència del marxisme i de l’anarquisme, el socialisme reformista dit socialisme d’estat no era pas revolucionari i, en conseqüència, acceptava qualsevol tipus d’estat, fins i tot un de monàrquic com ho era l’Imperi Alemany, existent entre 1871 i 1918.
Dins del socialisme reformista, cal destacar Louis Blanc (1811-1882), Johann Karl Rodbertus (1805-1875),Wilhem Roscher (1817-1894), Rudolf Meyer (1839-1899),Gustav Schmoller (1838-1917), Adolf Wagner (1835-1917), Albert Schaeffle (1831-1908),Ferdinand Lassalle (1825-1865),Henry George (1839-1897), Sidney Webb(1859-1947),H.G. Wells (1866-1946)George Bernard Shaw (1856-1950).
[edita] Socialisme marxista
- Article principal: Socialisme marxista
[edita] Socialisme liberal o humanista
- Article principal: Socialisme humanista
[edita] Vegeu també
[edita] Enllaços externs
- (anglès) Socialism Today, El Socialisme avui, el diari teòric del Partit Socialista dels EUA.
- (anglès) Lloc web del Socialisme
- (anglès) Internacional Socialista
- (anglès) Socialist Thought, compara l'escola francesa amb l'escola anglesa.
