Segona guerra púnica
De Viquipèdia
La segona guerra púnica fou la segona de les tres guerres púniques més importants entre Roma i Cartago, que a la fi van comportar la destrucció de la civilització cartaginesa.
Taula de continguts |
[edita] El Pla
Anníbal projectà l'atac directe a Roma, en una expedició per terra de 75.000 homes, 9.000 cavallers, i alguns elefants de guerra, entre els anys 219 aC i 202 aC. Partí de les bases que els cartaginesos havien establert al sud de la Península Ibèrica, especialment Carthago Nova (Cartagena), per compensar les pèrdues a Sicília, conquerint la ciutat de Sagunt i atacant Roma amb el seu exèrcit i les tropes que pogués anar reclutant en el seu camí a la capital.
[edita] La Campanya d'Anníbal
Anníbal assetjà Sagunt i la ciutat demanà ajuda a Roma, que es limità a exigir-li a Anníbal que retirés el seu exèrcit. Després de vuit mesos de setge, Sagunt finalment caigué (218 aC). Roma, immediatament, declarà la guerra a Cartago.
Un cop dominada Sagunt, Anníbal, amb un gran exèrcit, travessà els Pirineus i els Alps seguint una ruta molt discutida en els detalls. Penetrà a Itàlia, esquivant l'exèrcit que els romans van enviar contra ell a Arle, i va travessar els Alps, afrontant les dificultats del clima i el terreny, les tàctiques de guerrilla de les tribus locals i les dificultats de dirigir un exèrcit amb diferents llengües i races, en una de les maniobres militars més agosarades de la història, en la que va perdre 20.000 homes.
Les tropes de suport (70 quinquerrems) enviades des de Cartago van ser interceptades per una flota romana de 120 quinquerrems i es van haver de retirar.
Ja en sòl italià, aconseguí una gran victòria a la batalla de Trèbia gràcies al poder de la seva cavalleria, que va obligar els romans a evacuar la Llombardia, i va afegir gals i lígurs del nord d'Itàlia a la força expedicionària. Tot seguit, els cartaginesos van acampar les tropes per passar l'hivern, i avançar cap al sud a la primavera. Però el suport dels gals s'havia refredat.
El 217 aC, les tropes van avançar per la ruta més ràpida cap a la Itàlia central, a la vora del riu Arno, una ruta d'aiguamolls crescuts en aquesta època. Va creuar els Apenins sense oposició, però va perdre gran part del seu exèrcit. Amb l'exèrcit de Flaminius com a úniques forces romanes, va provocar que aquest el perseguís fins que el va emboscar a la vora del llac Trasimè, on Anníbal va destruir l'exèrcit de Flaminius. Però en contra de la opinió dels seus generals, no va atacar Roma que semblava inexpugnable.
Temorosos per la seva derrota, els romans van nomenar com a dictador a Quintus Fabius Maximus. Fabius va decidir-se per una impopular guerra de fam, trencant les línies de subministrament púniques i mantenint les seves tropes a prop però sense oferir batalla a camp obert.
Anníbal es dirigí cap al sud de la península itàlica, arrasant tot al seu pas, seguit de prop per les tropes romanes, per passar l'hivern a Gerunium.
El 216 aC, veient que els romans no presentaven batalla, Anníbal es decidí a passar a l'ofensiva i va tallar també els subministraments a Roma, assetjant la ciutat de Cannes, un punt clau, en el que es va lluitar la Batalla de Cannes, amb el resultat d'una altra humiliant derrota dels exèrcits romans, tot i el seu gran avantatge numèric.
Havent après la lliçó després de tres derrotes consecutives, els romans es van decantar per seguir la guerra de fam, practicant la tàctica de terra cremada. Les repetides crides d'Anníbal per obtenir nous reforços van ser menystingudes pels polítics cartaginesos, entre els que dominava la idea de negociar la pau amb els romans, temorosos de perdre la gran font de recursos que significava Hispània. Així, incapaç de conquerir Roma, abandonat pels seus governants i desconfiat dels seus aliats, tot i que va obtenir altres victòries, progressivament va anar reculant.
[edita] La guerra a Hispania
[edita] Primera campanya romana
Roma va enviar el 218 aC tropes a Hispània sota el comandament de Cneo Escipió i Publi Escipió. Empúries va ser el punt de partida de Roma a la península. La seva primera missió va ser buscar aliats entre els ibers. Va aconseguir signar alguns tractats d'aliança amb caps tribals ibers de la zona costanera, però probablement no va aconseguir atreure a la seva causa a la majoria. La tribu dels Ilergets, una de les més importants al nord de l'Ebre, era aliada dels cartaginesos. Cneo Escipió va sotmetre mitjançant tractat o per la força la zona costanera del nord de l'Ebre, incloent la ciutat de Tarraco, on va establir la seva residència.
El primer combat important entre cartaginesos i romans va tenir lloc a Cissa (218 aC) probablement prop de Tarraco, encara que s'ha pretès identificar-la amb Guissona a Lleida. Els cartaginesos, al comandament de Hannó, van ser derrotats per les forces romanes al comandament del propi Cneo Escipió. El cabdill dels Ilergets, Indíbil, que combatia en el bàndol cartaginès, va ser capturat.
Però quan la victòria de Cneo era un fet, va acudir Asdrúbal Barca (germà d'Anníbal i fill d'Amílcar Barca) amb reforços i va dispersar als romans, sense derrotar-los (Asdrúbal va destrossar la flota romana, però com només comptava amb uns nou mil homes va reembarcar cap a Cartago Nova, l'actual Cartagena, i els romans van tornar a la seva base principal, la ciutat de Tarraco.
El 217 aC la flota de Cneo Escipió va vèncer a la d'Asdrúbal Barca a les boques de l'Ebre. Asdrúbal avançava per terra mentre la flota estava al comandament de Himilcó; però sorpreses, les naus cartagineses Asdrúbal va haver de tornar a Cartago Nova. Atacat i vençut pels celtibers al servei de Roma, únicament va poder salvar-se gràcies als reforços arribats des d'Àfrica.
Poc després van arribar reforços romans procedents d'Itàlia, al comandament de Publi Escipió, germà de Cneo, i els romans van poder avançar fins a Sagunt.
A Cneo i Publi Escipió cal atribuir la fortificació de Tarraco i l'establiment d'un port militar. La muralla de la ciutat es construí probablement sobre una muralla anterior, anomenada Ciclòpia; s'aprecien en ella marques de picapedrer ibèriques, ja que per a la seva construcció va emplear-se segurament la mà d'obra local.
El 216 aC Cneo i Publi Escipió van combatre contra els ibers, probablement tribus del sud de l'Ebre. Els atacs d'aquests ibers van ser rebutjats.
El 215 aC els cartaginesos van rebre reforços al comandament de Himilcó, i es va donar un nou combat a les boques de l'Ebre, pel que sembla prop d'Amposta o Sant Carles, en l'anomenada batalla d'Hibera o Ibera. La flota romana va obtenir la victòria.
La rebel·lió de Sifax a Numidia (Alger i Orà) contra Cartago, en combinació amb Roma, va obligar a Asdrúbal a tornar a Àfrica amb les seves millors tropes (214 aC), deixant el camp lliure d'Hispània als romans.
El 211 aC Asdrúbal Barca va retornar a la península. L'acompanyava Masinisa amb els seus guerrers númides. Les forces cartagineses es van estructurar en tres exèrcits, manats respectivament per Asdrúbal Barca, per Asdrúbal fill de Giscó (Giscó fou un destacat general cartaginès a la Primera Guerra Púnica), i per Magó Barca
Els romans també es van organitzar en tres grups, manats per Cneo Escipió (enfront de Asdrúbal Barça), Publi Escipió (enfront de Asdrúbal fill de Giscó i enfront de Magó), i Tito Fonteio (amb les forces més enllà de l'Ebre). Asdrúbal fill de Giscó, i Magó, recolzats pel númida Masinisa, van vèncer a Publi Escipió, que va resultar mort. Cneo Escipió va haver de retirar-se al desertar els mercenaris celtibers, als quals Asdrúbal Barca va oferir una suma més gran que la pagada per Roma (i va aconseguir amb això la seva retirada). Cneo va morir durant la retirada, i els cartaginesos estaven a punt de passar el riu Ebre quan un oficial anomenat Gayo Marci Séptim , elegit general per les tropes, els va rebutjar. L'escenari d'aquests combats és incert, però sabem que Indíbil combatia de nou amb els cartaginesos. El combat va tenir lloc el 211 aC.
El 210 aC una expedició sota el comandament del nou procònsul Caius Claudi Neró, va aconseguir capturar a Asdrúbal Barca, però aquest va trair la seva paraula i va fugir deshonrosament.
El Senat romà va decidir trametre un nou exèrcit a l'Ebre, per evitar el pas de l'exèrcit cartaginès cap a Itàlia. El comandament d'aquest exèrcit va ser confiat a Publi Corneli Escipió, fill del general d'igual nom, mort en combat el 211 aC.
[edita] Segona campanya romana
El 209 aC va sortir cap a Hispània des del port de Ostia amb deu mil infants i mil cavalls, i una flota de 30 quinquerremes al comandament del seu amic i conseller Gaius Leli, acompanyant-los el nou procònsol Marc Silano, successor designat de Claudio Nerón. Publio va desembarcar a Empúries, i immediatament es va dirigir a Tarraco.
A la seva arribada, els tres exèrcits cartaginesos es trobaven situats així: l'exèrcit d'Asdrúbal Barca tènia les seves posicions a la zona del naixement del Tajo; l'exèrcit d'Asdrúbal fill de Giscó es situava a Lusitània, prop de l'actual Lisboa; i l'exèrcit de Magó quedava ubicat a l'estret de Gibraltar.
Publi Escipió, en un cop audaç, va deixar desguarnit l'Ebre, i va atacar Cartago Nova per terra i mar. La capital púnica peninsular, dotada d'una guarnició insuficient sota el comandament d'un cap anomenat també Magó, va haver de cedir, i la ciutat va quedar ocupada pels romans. Publi Escipió va tornar a Tarraco abans que Asdrúbal pogués traspassar les desguarnides línies de l'Ebre.
Després d'aquesta audaç operació, una bona part de la Hispània Ulterior es va sotmetre a Roma. Publi Escipió va saber atraure's a diversos cabdills ibers, fins aleshores aliats dels cartaginesos, com Edecó (enemistat amb Cartago des de que la seva dona i els seus fills van ser presos com a ostatges), Indíbil (per la mateixa causa), i Mandoni (afrontat per Asdrúbal Barca).
L'hivern del 210 aC, Publio Escipión va avançar cap al sud, i va xocar amb l'exèrcit de Asdrúbal Barca (que al seu torn avançava cap al nord) prop de Baeza, al poblet de Baecula. Publi Escipió es va atribuir la victòria (la qual cosa és dubtosa), però, si tal va ser el cas, no va aconseguir impedir que Asdrúbal Barca seguís l'avanç cap al nord amb la major part de les seves tropes. En el seu avanç cap al nord Asdrúbal va arribar als passos occidentals pirinencs.
Asdrúbal va acampar en el Sud de les Gàl·lies, i després va passar a Itàlia (209 aC).
El 208 aC Magó, el fill d'Amílcar, es va retirar amb les seves forces a les illes Balears, i Asdrúbal, el fill de Giscó, es va mantenir a Lusitània.
El 207 aC reorganitzats els cartaginesos, i amb reforços procedents d'Àfrica sota el comandament de Hannó, van poder recobrar la major part del sud de la península. Després de sotmetre Hannó aquesta zona, va tornar Magó amb les seves forces, i es va traslladar a la zona d'Asdrúbal fill de Giscó.
Però poc després les forces de Hannó i de Magó van ser derrotades per l'exèrcit romà manat per Marc Silano. Hannó va ser capturat, i Asdrúbal fill de Giscó, i Magó van haver de fortificar-se a les principals places fortes.
Asdrúbal fill de Giscó, i Magó, van rebre nous reforços des d'Àfrica (206 aC), i per part seva van reclutar un contingent d'indígenes, i van presentar batalla als romans a la mateixa aldea de Baecula, pròxima a l'actual Baeza, on ja s'havia lliurat una batalla l'hivern del 210 aC. Però en aquesta ocasió Publi Escipió fill va obtenir una clara victòria. Magó i Asdrúbal fill de Giscó es van refugiar a Gades, i Publi Escipió va quedar amo de tot el sud peninsular, i va poder travessar cap a l'Àfrica on es va entrevistar amb el rei númida Sifax, que abans l'havia visitat a Hispània (206 aC).
Una malaltia de Publi Escipió va ser aprofitada per una unitat de l'exèrcit per amotinar-se en demanda de sous endarrerits, i això, al seu torn, va ser aprofitat pels Ilergets i altres tribus ibèriques per rebel·lar-se, al comandament dels cabdills Indíbil (dels Ilergets) i Mandoni (dels Ausetans), rebel·lió adreçada essencialment contra els procònsols Lluci Corneli Léntul i Lluci Manli. Publi Escipió va apaivagar el motí i va posar un final sagnant a la revolta dels ibers. Mandoni va ser pres i executat (205 aC); Indíbil va aconseguir escapar.
Magó i Asdrúbal van abandonar Gades amb tots els seus vaixells i les seves tropes per acudir a Itàlia en suport d'Anníbal, i després de la sortida d'aquestes forces, Roma va quedar en possessió de tot el Sud d'Hispània (205 aC). Roma dominava ara des dels Pirineus a l'Algarve, seguint la costa, i cap el interior el domini romà arribava fins a Osca, i des d'allà cap al Sud fins a l'Ebre i per l'est fins al mar.
Des del 197 aC la península ibèrica sotmesa a Roma va quedar dividida en dues províncies: l'Hispània Citerior, al nord (la futura Tarraconense, amb Tarraco com a capital), i l'Hispània Ulterior (al sud), el govern de les quals correspondria a dos procònsols (anomenats també pretors o propretores) bi-anuals (el que sovint va resultar incomplert).
[edita] L'atac romà al Nord d'Àfrica
Després d'acabar amb la presència de les forces cartagineses a Hispània, Escipió Africà Major, altrament conegut com Escipió l'Africà, va proposar al senat romà acabar la guerra atacant a la mateixa ciutat de Cartago i els territoris més propers a aquesta, que, més o menys, es troben l'actual Tunis. Malgrat la cautela del senat romà, Escipió va rebre del poble de Roma l'autoritat necessària per a intentar la invasió.
Després del desembarcament a l'Àfrica, Escipió va operar amb cautela en territori cartaginès, limitant-se a enfortir el seu exèrcit reclutant entre la població local desafectes al règim cartaginès. Un cop Masinissa va fer fora al procartaginès Sifax del tron númida, Escipió l'Africà es va sentir capaç d'arriscar-se a amenaçar la ciutat de Cartago mitjançant una batalla que obligués a acabar la guerra. Aleshores el senat cartaginès va cridar al seu general Anníbal, el qual es trobava a Itàlia lluitant contra Roma. Anníbal, liderant un exèrcit de veterans d'Itàlia i de ciutadans cartaginesos, va anar a l'encontre de l'exèrcit d'Escipió. Ambdós exercits es van trobar a la plana de Zama.
A la batalla de Zama (202 aC), es va fer un gir de 180 graus a les típiques batalles de la Segona Guerra Púnica perquè els romans es trobaven en inferioritat numèrica pel que fa a infanteria i els cavallers cartaginesos, a causa de la traïció númida, es veieren superats per 5.700 cavallers romans. Al començament de la batalla la cavalleria romana va envoltar la cartaginesa, però en comptes de tornar immediatament al front principal de la batalla, van continuar la seva maniobra. Després d'una gran escaramussa entre la infanteria lleugera romana i la combinació d'infanteria lleugera i elefants de guerra cartaginesos, les formacions principals es van trobar.
Anníbal havia desplegat els seus veterans en la formació esglaonada darrere de la seva primera línia de combat, amb la intenció d'envoltar els flancs de l'exèrcit romà. No obstant això, Escipió havia fet el mateix combinant files de triarii i de principes, la qual cosa va permetre a l'exèrcit romà resistir la maniobra cartaginesa. Aleshores, els legionaris romans van fer sorolls molt forts, els quals van espantar als elefants de guerra i aquests van fugir en direcció a l'exèrcit cartaginès, obrint, amb el seu pas, forats en les formacions púniques. Aleshores, quan els romans s'enfrontaven ja amb la infanteria cartaginesa, la cavalleria romana va tornar atacant per la rereguarda cartaginesa. Aquest atac per dos fronts va desintegrar les formacions cartagineses i va assegurar la victòria romana. Anníbal va sobreviure i va fugir a Cartago per a informar de la derrota cartaginesa.
Roma dominava la Mediterrània occidental, i Cartago ja no fou més una potència militar.
[edita] Cartago després de la guerra
Quan el senat cartaginès es va assabentar de la derrota no li va quedar més opció que acceptar la pau que Roma imposava. Amb aquest fet, la Segona Guerra Púnica va arribar al seu final. Cartago es va veure obligada, per a sobreviure, a renunciar a les seves possessions a Hispània, a tenir l'exèrcit controlat per Roma i a pagar 300.000 kg d'or en 50 anys. A més a més, gran part de les possessions africanes de Cartago van haver de ser cedides al regne de Numidia perquè el seu rei, Masinissa, era aliat de Roma. Aquesta derrota significava que Cartago no podria tornar a lluitar contra Roma pel domini del Mediterrani occidental. 50 anys després, durant la Tercera Guerra Púnica, Cartago només va poder organitzar la defensa de la seva ciutat, la qual, després d'un setge, va ser capturada i totalment destruïda.
[edita] Roma després de la guerra
La Segona guerra púnica va portar a un empobriment general. Després de la batalla de Cannes es va establir una Comissió per administrar les finances de l'Estat, confiada fins aleshores als qüestors civils i militars. Aquesta comissió estava composta de notables amb extenses atribucions sobre impostos i administració de les rendes públiques, i els seus integrants eren els Triumvirs Banquers (Tresviri Mensarii).
La devaluació monetària i la compra de proveïments a crèdit van ser les mesures principals adoptades pels triumvirs. Un moviment patriòtic va recórrer l'exèrcit, i en una decisió espontània els soldats de les classes altes van renunciar a la seva paga. Els esclaus que havien estat alliberats a canvi d'entrar a l'exèrcit, van demorar el seu alliberament fins a l'acabament de la guerra. Les corporacions encarregades de realitzar treballs públics, administrar edificis i organitzar celebracions, van realitzar gratuïtament les seves feines. Es va fer un emprèstit entre els rics per construir una esquadra. Les reserves del Tresor van ser íntegrament gastades. Malgrat tot, l'Estat no podia fer front a les despeses i va haver de suspendre's el pagament dels soldats de les classes baixes.
El reclutament havia deixat als camps sense gent per treballar-los (quan no era la mateixa guerra la que impedia els cultius). Molts camps van quedar erms. Molts pobres només es van salvar de morir de fam (més per carestia que per falta absoluta d'aliments) per l'arribada de blat egipci i sicilià, que va fer baixar els preus.
Els aliats llatins (llevat de les colònies) i etruscs van flaquejar. Però la guerra va acabar amb l'eliminació política de Cartago, que va passar a ser un Estat de segon ordre. Això va permetre crear nous terrenys agrícoles i restablir l'economia. Així la ciutat de Capua, aliada d'Anníbal, va ser declarada aldea, i totes les seves terres van passar al Ager Publicus i van ser parcel·lades i repartides entre petits propietaris. Altres ciutats o pobles que havien anat contra Roma van patir la mateixa o pitjor sort; els brucis, per exemple, van ser reduïts a un estat de semi-esclavitud i se'ls va prohibir portar armes. Altres ciutats d'Apúlia, Lucània i Samni van perdre gran part dels seus territoris i en elles s'hi van establir colònies el 194 aC. Algunes ciutats es van convertir en fortaleses llatines i fins i tot van canviar el seu nom. No havia més terres parcel·lades per a que les poguessin treballar veterans llicenciats o pagesos pobres, la majoria de les noves terres adquirides van quedar en el Ager Publicus i sovint es van convertir d'horts a terres de pastures.
Els processos públics van sovintejar i les confiscacions van ser molt nombroses.
La població de Roma va disminuir en una quarta part, i es calcula que van morir uns tres-cents mil italians. Al senat, només 123 llocs estaven coberts i va caldre buscar 177 nous senadors. Quatre-centes ciutats van quedar desertes. Van sorgir bandes d'esclaus i de pobres o arruïnats, dedicades al robatori i al pillatge (185 aC se sap que només a Apúlia van ser capturats set mil lladres o esclaus). En moltes terres només van restar els esclaus, la seva producció va decaure apreciablement.
Els romans van aprendre en aquesta guerra que el blat podia ser portat a Roma des d'altres països (Egipte, Sicília...) i que no sempre calia que ho cultivessin ells mateixos.
