Ibers

De Viquipèdia

Els ibers van ser els pobladors de la franja mediterrània de la península Ibèrica des del segle VI aC fins l'època romana al segle I aC. Més que un únic poble, van ser un conjunt de pobles que provenien de la Cultura dels camps d’urnes que es superposa a la població neolítica i que van desenvolupar una cultura comuna.

[edita] Introducció

Els ibers eren un conjunt de pobles que ocupaven la península Ibèrica i el sud de França amb anterioritat a l'arribada dels indoeuropeus (celtes) i romans, en aquest sentit és el sinònim local de "preindoeuropeu". Més freqüentment l'ús d'aquest terme es restringeix als pobles de la franja costera entre el sud de Portugal i el migdia francès passant per la costa mediterrània, parcialment colonitzats per fenicis i grecs.

Domini dels ibers

En l'actualitat els historiadors coincideixen en el fet que se li està donant el nom d'iber a un grup de pobles més o menys homogenis en àmbit geogràfic que està en procés d'estudi. El criteri més important per a catalogar aquests pobles en el mateix grup és que posseïen unes llengües d'arrel no indoeuropea, però entre els pobles ibers podem trobar els Turdetans, Oretans, Bastetans, Contestans, Edetans, Ilercavons, Cossetans, Laietans, Indikets, Lacetans, Ausetans, Ilergets i Sedetans.

L'origen d'aquestes poblacions ibèriques es va atribuir durant molt de temps a una migració des del nord d'Àfrica, però aquesta idea està essent molt discutida. Fins i tot es defensa una tesi diametralment oposada, la colonització des de la península cap el nord d'Àfrica.

Els suposats límits màxims de l'expansió ibera haurien arribat fins el migdia francès i el nord de la costa africana.

Els ibers van estar sota domini cartaginès durant un breu espai de temps entre la segona guerra púnica i la tercera guerra púnica. La República de Roma va conquerir la península i anar reprimint la cultura i idoma local.

[edita] Llengua

Actualment la majoria dels prehistoriadors distingeixen entre un grup de llengua "tartèsica", a l'Andalusia occidental i sud de Portugal, i un altre de llengua propiament "ibèrica" a la costa mediterrània. Ambdós utilitzaven un alfabet (sil·labari) semblant.

La llengua ibera segons la zona es podia escriure de dreta a esquerra o d'esquerra a dreta (que és el cas de la que s'usava en els territoris que en el futur serien catalans). Tot i que s'ha pogut conèixer el valor fonètic de les grafies, no s'ha pogut desxifrar l'idioma perquè no hi ha cap llengua viva que hi mantingui paral·lelismes.

[edita] Economia

Els pobles ibers vivien en comunitats isolades basades en una organització tribal, i coneixien el treball de metalls, incloent el bronze. La seva economia es basava en l'agricultura, ramaderia i comerç.

En la ramaderia es conreava blat, civada, ordi, mill, lli i llegums (llenties, faves i pèsols), i es practicava amb eines que ; la ramaderia. La dieta dels ibers es complementava amb caça, pesca i recol·lecció de vegetals feréstecs.

La segona activitat econòmica era, per la seva importància, la ramaderia, essent els animals més consumits les cabres i les ovelles, el porc, els bòvids, el cavall i el gos. Tant la llana com els productes làctics tenien gran importància, i s'usaven cavalls i bous per l'ajut en el treball al camp.

La notable activitat comercial de la que gaudien, la realitzaven tant entre ells com amb els grecs i els fenicis. Tot i que sempre va tenir molta importància la artesania casolana, amb la realització de terrissa i teixits, amb el transcurs del temps hi va haver una especialització dels treballs i van aparèixer ferrers i terrissaires. La pràctica del comerç es basava en l'intercanvi dels productes, en l'àmbit comarcal o amb els grec de Roses o Empúries.

[edita] Art

Les millors manifestacions de l'art iber són escultòriques, realitzades en pedra i bronze. Les restes conservades en fusta i ceràmica, al ser materials peribles, són escasses.

Dama d'Elx, obra mestra de l'art ibèric.

L'àrea d'expansió de l'escultura ibèrica no és molt gran, encara que sí molt diversificada, la qual cosa va afavoréixer una gran varietat regional propiciada, en bona mesura, per les riqueses naturals i els trets culturals de cada zona. Les seues manifestacions se centren en tres àrees: Andalusia, el centre de la península Ibèrica i la zona de llevant.

L'àrea andalusa, de Huelva i Granada, és d'una gran complexitat per la influència cultural dels pobles colonitzadors orientals que s'havien instal·lat en ella amb anterioritat (fenicis, grecs, etc.) i per la tradició deixada pels tartesis. La proliferació de restes arquitectòniques i escultòriques, així com mostres de orfebreria i ceràmica són els trets més distintius d'aquesta regió. Junt a aquesta corrent oriental s'aprecia en Andalusia altra d'origen hel·lènic, que s'introdueix des de les costes alacantines cap el sud, present en el Conjunt de Porcuna i en el Jaciment d'Osuna (del segle III aC).

En l'interior, en els Santuaris de Despeñaperros i Castellar de Santiesteban, s'han recollit xicotets exvots i figuretes de bronze.

Al llevant peninsular, en l'antiga Edetània, les manifestacions ibèriques mostren grans vinculacions, no solament amb les velles tradicions dels primers pobladors del Bronze i del Ferro, com per exemple en la incineració com sistema d'enterrament, sinó també amb les corrents orientals aportades pels colonitzadors grecs, dels que recullen característiques pròpies del periode arcàic grec, tracten els mateixos temes - esfinxs, grifs -, i utilitzen decoració geomètrica en la ceràmica, amb fons grogencs o lleugerament rogencs. Aquesta corrent llevantina es transmet a zones aillades de la vall de l'Ebre on es barreja amb els substractes cèltics i posteriorment romans.

L'activitat millor coneguda de l'art ibèric és l'escultura figurativa, amb xicotetes estatuetes de bronze, utilitzades com a ofrenes o exvots, i estatues de pedra de major mida. Els jaciments més importants són els santuaris del Cerro de los Santos i el de Llanos de la Consolación, en Albacete; el santuaris del Collado de los Jardines, en Despeñaperros (Jaén) i el del Cigarralejo en Múrcia.

Entre les escultures realitzades en pedra, classificables segons la seua finalitat funerària o religiosa, es troba la Dama de Baza i la Dama d'Elx (Museu Arqueològic Nacional de Madrid), que presenten una rica decoració i que serviren d'urna funerària. Més primitiva que les anteriors, i amb finalitat religiosa, és la Gran Dama Oferent (del segle VI aC), procedent del Cerro de los Santos, en la que s'aprecien les infuències arcaiques de la plàstica grega en la llarga vestimenta de profunds i geomètrics plegs.

D'aquesta mateixa època és la Bicha de Balazote (Museu Arqueològic Nacional de Madrid), relacionada amb els bous antropocefàlics mesopotàmics i éssers d'aspecte ferotge del món hitita.

En l'orfebreria, destaca el Tresor de Xàbia format per peces d'or i plata de delicada llavor de influència grega.

[edita] Religió

La religió planteja bastants problemes, encara que sens dubte tenia influències greges i púniques. S'adorava la deessa d'origen grec Demeter (encara que aquesta havia estat adoptada també pels cartaginesos, per tant, potser va ser introduïda per aquests) i a altres deus. Sembla ser que es cremava encens als déus en les cases, en xicotetes peces que representaven altars. També adoraven, probablement, el Sol, la Lluna i les estrelles, sent predominant en la Vall de l'Ebre, segons es creu, el culte a la Lluna.

Els ibers adoptaren el sistema celta de la cremació dels cadàvers i de guardar les cendres en urnes, si bé no és segur que aquesta pràctica els arribés a través dels celtes, doncs també la practicaven part dels grecs (no obstant els foceus, que foren els principals visitants de les costes ibèriques, no practicaven la incineració sinó la inhumació). Les necròpolis ibèriques es situaven a certa distància dels poblats. Les cendres s'introduïen en urnes i eren enterrades en una fossa juntament amb gerres i gots amb ofrenes, armes i altres utensilis, de manera molt semblant a la cultura hallstattica.

[edita] Poblats i jaciments

Muralles iberes d'Ullastret

Els poblats ibers dominaven els terrenys i camins del voltant i estaven envoltats de muralles i torres, aixecades directament sobre el terreny, amb unes primeres fileres de pedres de tamany molt important, sense fonaments.

Els habitatges es construien amb parets de fang aixecats sobre unes primeres filades de pedra, dense fonament. La coberta era de branques i fang.

En els poblats existien places i eres d'ús comú, així com edificis públics com temples. Existien també forns per al pa o la ceràmica, cisternes d'aigua o les basses per a les escombreries. Això sugeria una organització estructurada i seguint una certa jerarquia social.

A continuació es presenta una llista d'alguns jaciments ibers importants dels Països Catalans: