Publi Corneli Escipió Africà

De Viquipèdia

Publi Corneli Escipió (en llatí Publius Cornelius Scipio), conegut més tard com a Africà (Africanus) per no confondre'l amb el seu pare Publi Corneli Escipió. Fou un militar romà durant la segona guerra púnica i un home d'estat de la República romana. Pel que més es coneix és per haver derrotar el general cartaginès Hanníbal. Per aquests fets va guanyar el cognom d'Africà.

[edita] Biografia

[edita] Primers anys

Havia nascut cap al 235 aC a Roma, al si de la família dels Cornelis, molt vinculada a l'alta política. El 218 aC va salvar la vida al seu pare a la batalla del Tessí, i aquell mateix any va combatre a Trèbia. El 216 aC va ser tribú militar i va combatre a Cannes.

Es va presentar com a candidat a les eleccions a edil curul l'any 212 aC. Els tribuns del poble s'hi van oposar, ja que no arribava a l'edat mínima de 30 anys. Va ser elegit unànimement i els tribuns van acceptar-ho.

El 211 aC va ser un any clau a la vida dels Escipions: el seu pare Publi Corneli Escipió i el seu oncle Gneu Corneli Escipió Calb van morir a Hispània en un enfrontament amb les forces cartagineses.

El 210 aC, a falta de candidats per ocupar el càrrec de general en cap a Hispània, fou ell el designat a petició pròpia, malgrat no haver estat anteriorment cònsol. Comptava llavors 24 anys d'edat.

[edita] Campanya a Hispània

Quan va arribar a Hispània al capdavant d'un nou exèrcit enviat per Roma, va trobar que tota la península al sud de l'Ebre estava controlada pels romans. Però hi havia una certa descoordinació entre els tres generals cartaginesos, a més de problemes a l'Àfrica que distreien la seva atenció. L'exèrcit cartaginès estava dividit en tres grups, cada un sota les ordres d'un general.

Escipió va desembarcar a la desembocadura de l'Ebre. Una de les seves primeres intervencions va ser prendre per sorpresa Cartago Nova (l'actual Cartagena), que era la capital cartaginesa de la península. En aquesta operació van prendre un important botí i un bon port. La conducta d'Escipió amb els ibers va ser força correcta, sobretot perquè la prioritat de Roma era la guerra a Itàlia contra Hanníbal i podrien enviar pocs reforços a Hispània, motiu pel qual necessitaria una bona disposició de la població autòctona per poder allistar tropes.

L'any 209 aC va lliurar la seva primera batalla a Baecula (prop de l'actual Baeza). El seu objectiu era poder combatre un sol general i així poder lluitar més endavant amb els restants. La seva por era haver de lluitar contra dos exèrcits cartaginesos alhora que el poguessin encerclar i eliminar. La infanteria romana va carregar contra una elevació defensada per la infanteria cartaginesa. Els cartaginesos no van parar atenció a les maniobres de la cavalleria romana, que es va situar darrere i als costats dels cartaginesos. Quan van carregar per darrere i pels flancs dels cartaginesos, aquests es van veure superats i es van desbandar. Malgrat la seva victòria, Escipió no va poder evitar la sortida dels reforços cartaginesos cap a Itàlia.

L'any 206 aC va tenir lloc la batalla decisiva contra els cartaginesos. Va ser a Llipa, on va derrotar el gruix de les forces cartagineses. Com a conseqüència els cartaginesos van abandonar la península.

[edita] Campanya a l'Àfrica

L'any 204 aC va salpar cap a l'Àfrica. Va desembarcar prop d'Útica, a la costa de Tunísia, i va assetjar la ciutat. Els romans, però, s'havien guanyat l'amistat del númida Sifax, i aquest va avançar cap a l'exèrcit d'Escipió, que va haver d'abandonar el setge d'Útica i va quedar clavat entre aquesta ciutat i Cartago. Els cartaginesos van destruir els dos exèrcits, el númida i el cartaginès. Va atacar de nit i en va incendiar el campament, on l'exèrcit va fugir esparverat i va ser exterminat per l'exèrcit d'Escipió. Es calcula que hi van morir uns 40.000 soldats.

Escipió va enviar els seus dos lloctinents, Feli i Masinissa, a perseguir Sifax. La persecució va acabar amb la coronació de Masinissa com a rei dels númides. D'aquesta manera Cartago va perdre la capacitat de reclutar uns genets en els quals sempre havien confiat i que ara eren aliats dels romans.

A causa de la situació crítica de Cartago, van començar a negociar amb Escipió. Però Hanníbal va tornar d'Itàlia i Cartago es va tornar a preparar per a la guerra. No hi ha consens sobre les tropes que Hanníbal va portar a la seva tornada d'Itàlia, però es pensa que les seves tropes d'infanteria superven les d'Escipió, si bé era inferior en cavalleria. Els dos exèrcits es van enfrontar a la batalla de Zama.

Després de la victòria sobre Hanníbal, Escipió va imposar unes condicions raonables als cartaginesos, en termes molt diferents a les dures condicions que volia imposar el senat. Escipió va permetre que Hanníbal fos el dirigent de Cartago. Aquesta suavitat va contrastar amb la duresa amb què va castigar els desertors romans i els seus aliats; alguns aristòcrates romans (especialment Cató) no ho van oblidar.