Dmitri Xostakòvitx
De Viquipèdia
Dmitri Dmítrievitx Xostakòvitx (en rus: Дми́трий Дми́триевич Шостако́вич) (Sant Petersburg, 25 de setembre de 1906 – 9 d'agost de 1975) compositor soviètic. Va tenir relacions difícils amb el règim, que va denunciar públicament la seua música el 1936 i el 1948. No obstant, en públic es va mostrar lleial, prenent el carnet del PCUS en 1960 i arribant a ser membre del Sòviet Suprem. Des de la seua mort, la seua actitud davant de la vida a l'URSS ha sigut tema de polèmica tant política com musical, discutint-se fins a quin punt hauria sigut un dissident clandestí.
Després d'un període avantguardista inicial, Xostakòvitx es va adherir al romanticisme musical, en la línia de Mahler. No obstant, va fer algunes incursions en el terreny de l'atonalitat. La seua música sol incloure contrastos aguts i elements grotescs. Les seues obres més importants són els seus cicles de quinze simfonies i quinze quartets de corda; a més, va compondre diverses òperes, sis concerts per a instrument solista i orquestra i música de cinema.
Taula de continguts |
[edita] La seua vida
[edita] Els primers anys
Nascut a Sant Petersburg, Unió Soviètica, Xostakòvitx va ser un infant prodigi tant com a pianista com a compositor. La seua família era bastant liberal i tolerant (un dels seus oncles era bolxevic). El 1918 va escriure una marxa fúnebre en memòria de dos dirigents del Partit Constitucional Democràtic Rus que havien sigut assassinats per mariners bolxevics. El 1922 va ser admès al Conservatori de Petrograd, on va rebre les ensenyances d'Alexander Glazunov. Ací va patir les conseqüències de la seua falta d'interès per la política, i el 1926 va ser reprovat en el seu examen de metodologia marxista. La seua primera obra musical va ser la seua Primera simfonia (1925), que va presentar com a treball de graduació.
Després de la graduació, va iniciar una carrera doble com a compositor i pianista, però el seu estil fred d'interpretació no va ser gaire apreciat. Prompte limitaria les seues actuacions bàsicament a aquelles en què presentava els seus propis treballs. En 1927 va compondre la seua segona simfonia (denominada Per a octubre). Mentre elaborava aquesta simfonia, va començar a escriure la seua òpera satírica El nas, basada en un conte de Nikolai Gogol. El 1929, la seua òpera va ser titllada de “formalista” per l'Associació Russa de Músics Proletaris, l'òrgan oficial dels músics de l'URSS.
En 1927 va començar també la seua relació amb Ivan Sollertinski, que seria el seu millor amic fins a la seua mort el 1944. Sollertinski va donar a conéixer a Xostakòvitx l'obra de Gustav Mahler, que tindria una gran influència en la seua música a partir de la seua Quarta simfonia.
Cap al final dels anys vint, Xostakòvitx va col·laborar amb el TRAM (un teatre juvenil proletari de Leningrad). Encara que va desenvolupar poc treball per a aquesta institució, va romandre protegit d'atacs ideològics. Durant aquest temps es va dedicar intensament a compondre la seua òpera Lady Macbeth del districte de Mtsensk, que es va estrenar el 1934 i va tenir un èxit immediat, encara que després va ser prohibida en el seu país durant vint-i-sis anys.
Quant a la seua vida personal, en 1932 va contraure matrimoni amb la seua primera esposa Nina Varzar. Encara que les dificultats que van tenir des del principi els van portar al divorci en 1935, la parella es va reconciliar poc de temps després.
[edita] Primera denúncia
El 1936 va acabar-se-li la tranquil·litat. Aquest any va començar amb una sèrie d'atacs vers ell aPravda, amb un famós article titulat Caos en compte de Música. La campanya va ser iniciada per Stalin, el qual va condemnar Lady Macbeth com a formalista; conseqüentment, les seues obres cada cop s'interpretaven menys i els seus ingressos van caure en quasi tres quarts. La seua Quarta simfonia es va interpretar algunes vegades, però el clima polític va acabar fent-ho impossible. No va tornar a ser interpretada fins a 1961, però Xostakòvitx mai no va repudiar aquest treball i la va continuar designant com la seua "quarta" simfonia.
Més encara, 1936 va marcar el començament de les grans purgues, en les quals molts dels amics del compositor van ser enviats a presó o assassinats. El seu únic consol en aquest període va ser el naixement de la seua filla Galina el 1936; el seu fill Maxim va nàixer dos anys després.
La seua Cinquena simfonia, de 1937, va ser com un compromís: no és obertament política, ni a favor ni en contra del règim, i és musicalment conservadora sense ser simplista. Va ser tot un èxit, i continua sent un dels seus treballs més populars. Va ser en aquell moment que va començar a escriure el primer dels seus quartets de corda. Els seus treballs de cambra li van permetre experimentar i expressar idees que hagueren sigut inacceptables en les seues peces simfòniques més populars.
Al setembre de 1937, va començar a ensenyar composició en el conservatori, la qual cosa li va brindar certa estabilitat financera però al mateix temps va interferir amb el seu propi treball creatiu.
[edita] La guerra
Quan va esclatar la guerra entre Rússia i Alemanya el 1941, Xostakòvitx va romandre inicialment a Leningrad durant l'assetjament i va començar la seua Setena simfonia, coneguda precisament com Leningrad. A l'octubre de 1941, el compositor i la seua família van ser evacuats cap a Kuybishev (ara Samara), on va acabar el seu treball, que va ser adoptat com a símbol de la resistència Russa tant en l'URSS com a Occident.
En la primavera de 1943 tota la família es va traslladar a Moscou. L'Octava Simfonia que va compondre aquest any és un treball extens i fosc que no va ser aprovat per les autoritats, sent la seua interpretació condicionada a situacions d'excepció fins una resolució en la primavera de 1958, amb la qual també s'absolia una bona quantitat de la música que havia sigut condemnada en les resolucions zhdanovianes del quaranta-vuit. De la Novena Simfonia (1945) esperaven les autoritats una música adequada al sensacional esdevenidor de la guerra per als seus interessos, però aquesta assumia les característiques d'un divertimento, la qual cosa les va portar al recel envers el compositor, que davant aquesta reacció no reprendria el seu cicle simfònic fins a 1953.
[edita] Segona denúncia
El 1948 Xostakòvitx va ser acusat de formalisme pel Decret Zhdanov. La majoria dels seus treballs van ser censurats, va ser obligat a disculpar-se públicament, i van ser retirats els privilegis de què gaudia la seua família.
En els anys següents les seues composicions es van dividir en música concessiva, treballs oficials per a assegurar la seua posició oficial, i treballs seriosos “per al calaix de l'escriptori”. Aquests últims incloïen el Concert per a violí núm. 1 en La menor (que no es podria estrenar fins passats set anys de la seua redacció, amb el seu dedicatari David Oistrakh al violí), i el cicle de cançons Poesia popular jueva (Op.79). Encara hi ha disputes entorn de si era conscient dels perills que corria en escriure aquestes últimes. Laurel Fay diu que Xostakòvitx estava intentant adequar-se a la política oficial a l'adoptar la cançó popular com el seu tema d'inspiració; d'altra banda, aquestes obres van ser escrites en una època en què la campanya antisemita de postguerra estava acabant, i Xostakòvitx tenia vincles pròxims amb alguns dels seus afectats.
Les restriccions imposades a la música de Xostakòvitx i les seues condicions de vida van millorar el 1949, per a assegurar la seua participació en una delegació de personalitats Soviètiques en els Estats Units. Aquest mateix any, va escriure la seua cantata Cançó dels Boscos, la qual elogiava Stalin com el “Gran Jardiner”. El 1951 el compositor es va convertir en diputat del Soviet Suprem.
La mort de Stalin el 1953 va ser el primer gran pas cap a la rehabilitació oficial de Xostakòvitx, marcada per la seua Desena simfonia, un dels seus treballs més populars junt amb la Cinquena simfonia. La Desena simfonia conté certs codis i cites musicals, entre elles el "tema d'Elmira" i el "tema Xostakòvitx", que deriva de les inicials del nom i cognom del compositor, transliterades a l'idioma alemany, és a dir "D. Sch.". En la notació musical alemanya, la sèrie D–Es–C–H representa els sons Re natural – Mi bemoll – Do natural – Si natural. En el tercer moviment usa un motiu format per aquests sons, junt amb un altre que representa el nom "Elmira", en homenatge a la seua alumna Elmira Nazirova. Segles abans, Johann Sebastian Bach havia usat el mateix recurs amb les lletres B–A–C–H que, també en la notació alemanya, representen els sons Si bemoll – La natural – Do natural – Si natural.
Durant els anys quaranta i cinquanta, Xostakòvitx va mantenir una relació molt pròxima amb dues de les seues pupil·les: Galina Ustvolskaya i l'esmentada Elmira Nazirova. Va ser tutor d'Ustvolskaya de 1937 a 1947. La naturalesa de la seua relació no està clara: mentre que Rostopovitx la descriu com “tendra”, Ustvolskaya va dir en una entrevista en 1995 que havia declinat una proposta de matrimoni de Xostakòvitx en els anys cinquanta. No obstant, en la mateixa entrevista l'amic d'Ustvolskaya, Viktor Suslin, va dir que ella havia quedat “profundament decepcionada” d'ell en el moment de la seua graduació el 1947. La relació amb Nazirova sembla haver sigut unilateral, segons les cartes que ell li escrivia, i es pot datar entre 1953 i 1956. En el rerefons estava la seua relació amb la primera esposa, Nina Varzar, que mai no es va trencar, i que va durar fins a la mort d'aquesta el 1954. Xostakòvitx va contraure matrimoni amb la seua segona esposa Margarida Kainova el 1956; aquest no va ser un matrimoni reeixit i es van divorciar tres anys després.
El significat de la seua Onzena simfonia, de 1956-7 és encara discutit: es pot interpretar que fa referència a la Revolució Russa de 1905, a la Revolució Hongaresa, o a ambdues.
[edita] La seua vinculació al partit
1960 va marcar un altre punt d'inflexió en la vida de Xostakòvitx: es va fer militant del Partit Comunista. Aquest esdeveniment ha estat interpretat com una mostra de compromís o de covardia, o com resultat de la pressió.
En aquest període també va ser afectat per la polio que va començar a patir el 1958.
La resposta musical de Xostakòvitx a aquestes crisis personals va ser el seu Quartet de corda núm. 8, que igual que la seua Desena simfonia incorpora diversos codis i cites.
El 1962 es va casar per tercera vegada amb Irina Supinskaya, que llavors tenia només 27 anys. El mateix any, Xostakòvitx tornava al tema de l'antisemitisme amb la Tretzena simfonia (Subtitulada Babi Yar). La simfonia exposa una sèrie de poemes de Yevgeny Yevtushenko, el primer dels quals commemora una massacre de jueus durant la Segona Guerra Mundial. Les opinions estan dividides respecte al risc personal que representava compondre una obra d'aquestes característiques: el poema havia estat publicat en els mitjans soviètics i no havia patit cap censura, però continuava sent controvertitl. Després de l'estrena de la simfonia, Yevtushenko va ser obligat a afegir una estrofa en el seu poema en què diguera que russos i ucraïnesos havien mort junt amb els jueus en Babi Yar.
[edita] Els últims anys
En els seus últims anys de vida, Xostakòvitx va patir d'una malaltia crònica: la polio va continuar empitjorant, i va començar a patir problemes del cor a mitjan anys seixanta. La majoria dels seus últims treballs – la seua Catorzena i Quinzena simfonies, i els últims quartets – són foscos i introspectius. Van atraure moltes crítiques favorables d'Occident.
Xostakòvitx va morir de càncer de pulmó el 9 d'agost de 1975, i va ser soterrat al cementeri de Novodevichy, a Moscou, Rússia. El seu fill, el pianista i director Maxim Xostakòvitx, va serdedicatari i primer intèrpret de diversos treballs de son pare.
[edita] La seua obra
Entre els seus treballs més coneguts es troben les simfonies Cinquena i Desena, i els quartets Octau i Quinzé. La seua música mostra la influència que van tenir alguns dels compositors a qui més admirava: Bach amb les seues fugues i els seus passacaglie; Beethoven en els seus últims quartets; Gustav Mahler en les seues simfonies i Berg en l'ús de codis musicals i de cites. Els seus treballs són àmpliament tonals dins de la tradició romàntica, però amb elements d'atonalitat, politonalitat i cromatisme. En alguns dels seus últims treballs (per exemple el Dotzé quartet) va utilitzar files de tons. Molts comentaristes han notat la disjunció dels seus treballs abans que fora denunciat el 1936, i els treballs subsegüents més conservadors.
Volkov va comentar que Xostakòvitx va adoptar el paper del yurodivy o il·luminat. El yurodivy exercix un paper important en l'òpera de Mussorgsky, Borís Godunov, la qual Xostakòvitx admirava i que ell mateix va orquestrar.
[edita] El seu caràcter
Xostakòvitx era, de diverses formes, un home obsessiu: d'acord amb la seua filla, estava “obsessionat amb la neteja” (Ardov p. 139); sincronitzava els rellotges del seu apartament; regularment s'enviava cartes a si mateix per a provar si el servei postal funcionava correctament. En el llibre Shostakovich: A Life Remembered de Wilson, se citen 26 referències al seu nerviosisme. Iuri Lyubimov comenta que “el fet que fora més vulnerable i receptiu que les altres persones era sens dubte un component important de la seua genialitat” (Wilson p. 183). En els seus últims anys de vida, Krzysztof Meyer va recordar, “la seua cara era una bossa de tics i gestos” (Wilson p. 462).
Quan estava de bon humor, l'esport era una de les seues principals formes per a distraure's, encara que s'estimava més quedar-se com a espectador o com a àrbitre que participar-hi (era un àrbitre de futbol qualificat). També li agradaven els jocs de cartes, particularment el solitari.
Ambdós cares, fosca i clara, de la seua personalitat es feien evidents en la seua afició pels escriptors satírics com Gogol, Txèkhov i Mikhail Zoshchenko (Wilson p. 41). La influència dels anteriors es pot veure en les seues cartes, en les que fa paròdies perverses dels funcionaris soviètics.
Xostakòvitx era tímid per naturalesa: Flora Litvinova va dir que era incapaç de dir “no” a qualsevol persona (Wilson p. 162). Açò significava que era fàcilment persuadible per a firmar comunicats oficials, incloent una denúncia pública d'Andrei Sajarov el 1973.
[edita] Ortodòxia i revisionisme
La resposta de Xostakòvitx a les crítiques oficials és discutible. Està clar que aparentment era part de l'estat, llegint discursos i col·locant el seu nom en articles que expressaven la línia de pensament del govern. També és generalment acceptat que li disgustava el règim, un punt de vista confirmat per la seua família, les seues cartes a Isaak Glikman, i la cantata satírica “Rayok”, on ridiculitzava la campanya antiformalista, i que es va mantenir oculta fins i tot després de la seua mort.
El que és incert és fins a quin punt Xostakòvitx tractava de mostrar la seua oposició al règim a través de la seua altra música. El punt de vista revisionista va ser exposat per Solomon Volkov en el seu llibre Testimoni el 1979, el qual es diu que són les memòries de Xostakòvitx. El llibre argumenta que alguns dels treballs del compositor tenen missatges codificats en contra del govern. Se sap que incorporava cites i temes en el seu treball, i és evident la seua firma DSCH. El seu col·laborador per molt de temps, Yevgeny Mravinsky, va dir que “Xostakòvitx explicava sovint les seues intencions amb imatges i connotacions” (Wilson p. 139). La perspectiva revisionista va ser subsegüentment recolzada pels seus fills, Maxim i Galina, i per diversos músics russos. La viuda Irina en general recolza aquesta tesi, però nega l'autenticitat de Testimoni. Altres revisionistes prominents són Ian MacDonald, el llibre del qual The New Shostakovich (El nou Xostakòvitx) aporta més interpretacions de la seua música, i Elizabeth Wilson, que amb el seu llibre Shostakovichl: A Life Remembered brinda testimoni de diverses idees del compositor.
Els antirevisionistes neguen l'autenticitat de Testimoni, al·legant que Volkov va fer una compilació de diversos articles, xafarderies, i possiblement alguna informació obtinguda directament del compositor. Més generalment, argumenten que la significació de Xostakòvitx està més en la seua música que en la seua vida, i que buscar missatges polítics va en detriment, en lloc de millorar, el seu valor artístic. Els antirevisionistes són representats prominentment per Laurel Fay i Richard Taruskin.
[edita] Lectures Complementàries
[edita] Llibres
- (castellà) Meyer, Krzysztof (1997). Shostakovich: Su vida, su obra, su época. Madrid, Alianza Editorial (Alianza Música ; 75). ISBN 84-206-8675-1.
- (anglès) Ardov, Michael (2004). Memories of Shostakovich. Short Books. ISBN 190409564X.
- (anglès) Fay, Laurel (1999). Shostakovich: A Life. Oxford University Press. ISBN 0195134389.
- (anglès) Ho, Allan and Feofanov, Dmitry (1998). Shostakovich Reconsidered. Toccata Press. ISBN 0907689566.
- (anglès) MacDonald, Ian (1990). The New Shostakovich. Northeastern University Press. ISBN 1555530893.
- (anglès) Shostakovich, Dmitri and Glikman, Isaak (2001). Story of a Friendship: The Letters of Dmitry Shostakovich to Isaak Glikman. Cornell Univ Press. ISBN 0801439795.
- (anglès) Shostakovich, Dmitri and Volkov, Solomon (2000). Testimony (7th edition). Proscenium. ISBN 0879100214.
- (anglès) Volkov, Solomon (2004). Shostakovich and Stalin: The Extraordinary Relationship Between the Great Composer and the Brutal Dictator. Knopf. ISBN 0375410821.
- (anglès) Wilson, Elizabeth (1994). Shostakovich: A Life Remembered. Princeton University Press. ISBN 0691044651.
[edita] Enllaços externs
- (anglès) Shostakovitx Myths Debunked, crítica de Testimoni i revisió general
- (anglès) Shostakovichiana, exhaustiva col·lecció de materials sobre el compositor des d'una perspectiva crítica
- Partitures Gratis Algunes partitures gratis de Xostakòvitx. Ex: Simfonia No. 7.
- (anglès) Jon Luebke's Shostakovitx Page, conté una discografia selecta i bibliografia comentada
- (anglès) Onno van Rijen's Opus by Shostakovitx, llista d'obres per categories
[edita] Àudio
- Epitonic.com: Dimitri Shostakovich featuring tracks from Written With The Heart's Blood
- Archive of BBC's "Discovering Music" radio show, featuring Shostakovich's Symphony No. 5, Symphony No. 10, String Quartet No. 8, and Cello Concerto No. 1.
- Classic Cat - Dimitri Shostakovich: An overview of free downloadable Shostakovich music on the internet by Classic Cat - the free classical music directory.
- The Aviv String Quartet and Guest: String Quartet No. 8 in C minor, op. 110.
